Els valencians i Espanya (I)

Abans d’entrar a analitzar la relació existent entre els valencians i Espanya, definim els termes.

• Valencians, és a dir, els cinc milions de residents de l’actual Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, territori de l’històric Regne de València, esborrat políticament del mapa d’Europa, pel “justo derecho de conquista” acció bèl·lica que es va plasmar jurídicament en el decret borbònic de Nueva Planta del 29 de juny de 1707.
• Espanya o Nació espanyola o Pueblo espanyol o Estat espanyol, és a dir, la concreció del projecte imperial dels sobirans de Castella, explicitat en el primer article de la primera Constitució espanyola, la de 1812, que diu:  Artículo 1: La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios. Definició que lliga el concepte d’Espanya a la idea d’Imperi i en conseqüència, la Nació espanyola o Espanya subsistirà mentre sobrevisca l’Imperi que va forjar Castella o, per a ser rigorosos, mentre sobrevisca l’Imperi que van forjar els sobirans (reis, oligarquies o parlaments) que van triar Castella com a metròpoli del seu imperi. D’aqueix Imperi castellà, rebatejat espanyol des de 1812, en l’actualitat, independitzades ja les colònies d’ultramar, solament resten els territoris de l’antiga Corona d’Aragó i els enclavaments africans de les Illes Canàries i les ciutats marroquines de Ceuta i Melilla. La relació amb Navarra i Bascònia és ambigua, en aparença de no domini i basada en el pacte.

Per als valencians la Nueva Planta de 1707 està vigent. La sobirania territorial que es defineix en ella, basada en l’única legalitat jurídica del «justo derecho de conquista», és la base de totes les constitucions espanyoles, des de la primera de 1812, fins a l’actual, passant per la republicana de 1931.  La sobirania que addueix l’Estat espanyol, pel seu gènesi, és espúria i els trenta-dos  diputats valencians,  diluïts en el seu parlament, tan innocus políticament com els procuradors sahrauís en les Corts franquistes. Per als valencians l’Estat espanyol solament és garantia d’espoli. En recaptar els nostres impostos i decidir unilateralment el pagament de la despesa i les inversions públiques ens tracten com el que som per a ells: una colònia. El seu criteri distributiu és: a estos les damos los restos y si quieren algo que se lo paguen.

Ara, al maig del 2017, assistim de nou al ball d’eunucs dels parlamentaris valencians a Madrid, castrats i ben encebats, per a assentir –no sense certes ‘distraccions’ demagògiques d’alguns- davant la ignomínia que representen els pressupostos de l’Estat espanyol envers els cinc milions de valencians. Diem ‘distraccions’ perquè, en aquesta segona restauració monàrquica, els valencians som ‘distrets’ per l’oposició de torn amb l’excusa que és l’ «altre», el Govern central o autonòmic respectiu en el poder, el responsable que els valencians siguem tractats amb menyspreu per tots ells. Estiguen les dretes espanyoles en el poder, estiguen les esquerres espanyoles en el poder, la consideració  per part de l’Estat espanyol respecte als valencians és sempre la mateixa: ignorància i ninguneig.

Als valencians no ens aprofiten els Rajoy o Rivera, però tampoc els que aspiren a substituir-los: els Sánchez o Iglesias, als quals s’ha sumat entusiàsticament el ‘nostre’ Baldoví, per a millor “ofrenar noves glòries a…” l’esquerra espanyola. Però ja tampoc el PPCV o el PSPV o Compromís o Ciudadanos o Podemos, supeditats tots ells al que els marquen des de Madrid.

Els valencians o exercim políticament de valencians o se’ns continuaran pixant damunt de manera immisericorde com des de sempre  ho estan fent. Els valencians hem de prendre nota dels navarresos, dels canaris, dels catalans i dels bascos.

Els valencians hem d’evitar que ens distraguen amb els cants de sirenes de les dretes i esquerres espanyoles que, amb els seus discursos,  es reparteixen les clienteles per a mantenir-nos als valencians ben dividits i millor neutralitzats.

El tren de la història s’acosta de nou i els valencians aquesta vegada ens hem d’aprestar per a pujar-nos a ell i no deixar-ho passar. Però com pujar-nos i perquè, serà el motiu d’un altre article: Pacte federal o via catalana (2).

Víctor Baeta de RV/PVE

(per llegir la versió en castellà cliqueu ACÍ)