El missatge de l’Estat Islàmic i la mort
Eduardo Martín de Pozuelo
15/07/2016 LA VANGUARDIA
La força està en el seu missatge i en aquests moments es presenta indestructible. Mentre la Policia francesa, quasi desbordada, tracta de reconstruir els passos de l’autor de la matança niçarda i mig món es commou per la tragèdia succeïda en la cèlebre i bella promenade des Anglais, en les webs i les xarxes socials yihadistes es feliciten pel succeït. No importa si el conductor del camió és tunisenc, francès, algerià o una barreja de tot açò o que haja estat o no a Síria o l’Iraq o que els seus contactes amb l’EI siguen intensos o quasi nuls. Tot açò és insignificant per a ells, per als yihadistes. El que els importa és que la seua acció és una victòria més d’un Soldat del Califat sobre els infidels Croats, com qualifiquen des de Raqa a tots els cristians i jueus, sense distinció.
L’Estat Islàmic té un poderós departament de propaganda ideològica que ha aconseguit construir un missatge de gran solidesa i de ràpida comprensió per a qui se sent atret pel món que ofereix. És potent i clar i accessible a tots des de qualsevol part del món gràcies a Internet on podem trobar l’ideari islamista perfectament editat en els seus cuidats vídeos de propaganda o en els seus magnífics magazines com Dabiq o Donar a l’Islam. Unes publicacions que tenen com a element comú, a més d’una interpretació pròpia de l’Alcorà i de l’Islam, una exaltació de la violència com a necessari motor de la Història.
En aquestes revistes, França té un paper destacat doncs ja ha ocupat almenys tres de les 14 portades de Donar A l’Islam i gran quantitat de reportatges a major glòria i exaltació dels terroristes. Per el que no les haja llegit, és el món a l’inrevés. Els herois són els assassins i les víctimes i quants les recolzem som còmplices infidels als quals Al·là ens reunirà en l’infern. I no és una frase retòrica, és una afirmació que es pot trobar en els peu de foto que acompanyen les il·lustracions dels reportatges dedicats a l’atemptat contra Charlie Hebdó.

És en aqueixes publicacions, en aqueixos vídeos en els quals s’exalta sense pudor una guerra global declarada per l’Estat Islàmic com a part fonamental del camí imprescindible per a aconseguir el Califat Universal, açò és un món únic regit només per la Sharia, la llei de Déu revelada al Profeta, els musulmans “tebis” apareixen com apòstates o infidels. De fet són considerats iguals o pitjors encara que els “croats”, la qual cosa explica que la major part de la sang vessada siga musulmana. És una obvietat, que no es pot oblidar: en aquesta guerra asimètrica els morts els posen majoritàriament els musulmans. Asimètrica pels seus dos fronts. Un de visible i clar que és on hi ha combats que podríem qualificar de convencionals i l’altre front, tal vegada menys evident, està en els nostres carrers. Ahir a Niça, on el conductor del camió segur que no es va preguntar si entre les persones que atropellava hi havia musulmans. Per a què anava a fer-li-la, doncs, d’haver-los, l’EI els consideraria enemics de l’Islam només pel fet per assistir a un acte lúdic, festiu i pagà representatiu de valors que s’interposen en el seu camí cap al Califat.

Si, superant per un instant l’horror del crim, posem la nostra mirada sobre la pontentíssima idea que anima a matar es pot concloure que estem davant un fenomen totalitari que difícilment desapareixerà doncs res del que subsisteix en Internet es perd. La resultant és evident: una part fonamental d’aquest combat resideix en les idees. Valors cívics i democràtics que han de difondre’s amb sinceritat, força i rigor intel·lectual perquè competisquen avantatjosament amb la indubtable excel·lència, en forma i contingut, del missatge del Califat. Un pensament tan primorosament elaborat que, com sosté el filòsof francès Philippe Joseph Salazar, perdurarà mentre existisca la xarxa de xarxes i que té la particularitat de produir una retòrica que converteix en armes les paraules i les paraules en armes.