25 d’abril 2015: per la sobirania i l’Estat valencià

El 25 d’abril de 1707 es va ventilar en Almansa una de les batalles de la guerra que confrontava els interessos de les dinasties dels Habsburg i dels Borbons a Europa. Empresonat el nostre heroi nacional Joan B. Basset per revolucionari ―defensor de la terra, dels llauradors i cap dels maulets― per Carles d’Àustria, l’exèrcit austríac que venia de retirada des de Madrid va lliurar batalla a l’exèrcit borbònic a les portes del Regne de València. Les conseqüències van ser que el poble valencià, que no va participar per a res en aquesta batalla, va patir la invasió borbònica que va cremar ciutats, estenent el terror per tot el Regne, amb la mort del 8% de la població. Dos mesos després, el 29 de juny de 1707, les nostres institucions sobiranes -sorgides en 1261- van ser abolides pel ‘Decreto de Nueva Planta’ pel qual el Regne de València era esborrat del mapa polític d’Europa i, amb l’única base jurídica de “por justo derecho de conquista”, va ser incorporat al Regne de Castella, ara anomenat Regne d’Espanya.

Dels Borbons i dels Habsburgs – Carles d’Àustria va renunciar al nostre Regne en 1711 per a ser coronat emperador de l’imperi romanogermànic– el poble valencià només ha patit dominació i explotació. Es pot ben dir que des de la fugida de l’Habsburg els valencians esdevenim republicans.

Ara, el 25 d’abril de 2015, el poble valencià encara és viu. No hem estat assimilats de manera definitiva per Castella, ara Espanya. Però encara no hem tornat al mapa polític d’Europa. Existim però no hem passat pel Registre dels pobles lliures i sobirans. Ara el poble valencià és un altre. Ni tan sols és el mateix que va conèixer Joan Fuster en 1962 quan va escriure ‘Nosaltres els valencians’. Ara aquest nou -actual- poble valencià ha de mirar cap al futur. Hem de conformar el nostre futur polític en aquest nou món esdevingut. Un futur polític que ha de ser aquell que més ens interesse als cinc milions de valencians i valencianes que residim des d’Oriola a Vinaròs.

Però hi ha quelcom necessari, si volem continuar existint. Cal que el poble valencià, en tot moment i circumstància, tinga la paella pel mànec, les claus de sa casa. Cal que les nostres decisions, democràticament preses, no depenguen en última instància d’altres. Necessitem la nostra independència per, si cal, decidir les nostres ‘dependències’. I aquesta qualitat política dels pobles rep un nom: sobirania. Ens cal la Sobirania Valenciana.

Ara les institucions polítiques al País Valencià són totes sorgides de lleis del Regne d’Espanya, d’aquell que ens va incorporar, via militar, a Castella i que el dictador Franco, també via militar, va restaurar. Des de 1707 no tenim institucions sobiranes. La Generalitat, el Parlament valencià i els Ajuntaments són institucions atorgades per lleis orgàniques espanyoles aprovades en un parlament foraster. Les delegacions valencianes del PP i PSOE, així com l’acció política de la resta dels partits parlamentaris, legitimen aquesta supeditació. No qüestionen que la paella la tinguen pel mànec a Madrid, que les claus de la nostra casa les tinguen uns altres.
Uns altres partits extraparlamentaris que també neguen la sobirania valenciana ens proposen una altra supeditació, aquesta no dins d’Espanya- Castella sinó dins del Països Catalans, eufemisme que utilitzen per anomenar políticament la nació catalana. Tenen tot el dret democràtic, com els espanyols ―encara que sense l’avantatge de tenir un Estat darrere―, per reivindicar aquestes integracions. Nosaltres, com sobiranistes valencians, no compartim ni la una ni l’altra, no acceptem cap supeditació; però com a republicans defensem la llibertat d’expressió i manifestació per a tots els demòcrates.

Nosaltres, sobiranistes republicans valencians de República Valenciana – Partit Valencianista Europeu reivindiquem el poble valencià, d’Oriola a Vinaròs, com únic subjecte de sobirania i de lleialtat, per damunt del qual no n’hi pot haver un altre, reivindiquem una Constitució valenciana per damunt la qual no n’hi pot haver una altra, reivindiquem ser un Estat lliure i sobirà a Europa, on cap persona ha de trobar-se en la situació d’haver de demanar permís per a poder viure, i reivindiquem que la bandera de la República Valenciana onege a la seu de les Nacions Unides,

País Valencià, 25 d’abril 2015

per engrandir cliqueu damunt

From: vbsubias
Sent: Sunday, April 19, 2015 10:31 PM
To: Joaquim Auladell i Freixinet
Subject: Re: Mata de Jonc a ANNA notícies

Com a resident a la ciutat de València, sóc membre per imperatiu legal de l’Estat espanyol i de la Comunitat (autònoma) Valenciana.
La meua acció política,  des del partit República Valenciana-Partit Valencianista Europeu,  consisteix en treballar perquè aquesta comunitat autònoma s’independitze de l’Estat espanyol, per assolir l’Estat valencià i perquè la bandera de la República Valenciana onege a la seu de les Nacions Unides.
Des de la meua activitat política no sé que significa això de ‘Països Catalans’ i d’alguna manera, des d’un posicionament polític, m’ofèn que com a valencià se m’incloga com a ‘català’.
Dit això no tinc cap problema en mantindre relacions amb sobiranistes catalans, que volen assolir la República Catalana de la mateixa manera que els sobiranistes valencians volem assolir la nostra república, la República Valenciana.
VBS

From: Joaquim Auladell i Freixinet
Sent: Sunday, April 19, 2015 7:10 PM
To: Víctor Baeta Subias
Cc: Joaquim Auladell i Freixinet
Subject: Mata de Jonc a ANNA notícies

El 28 d’abril a Barcelona, Mata de Jonc ha organitzat un debat sobre “com relligar els Països Catalans dins de l’actual “procés sobiranista de Catalnunya”.
Un debat parteix d’unes posicions inicials, amb el diàleg i la polèmica poden acostar-se i perfilar-se més com a semblants o com a diferents.
Una primera distinció és si els participacions són representants autoritzats d’organitzacions actives dins de la societat o són individus (“personalitats”). Una cosa perillosa, perquè pot acabar-se amb la satisfacció personal “d’haver dit molt clar el que havia de dir” i haver escampat encara més la confusió general. O més que perillós, buit.
Una altra qüestió és si els mantenidors del debat volen parlar de política o de cultura. Si parlen de política, amb les organitzacions que s’han donat com a referència, ERC i CUP, fan curt, perquè totes dues organitzacions tenen uns plantejaments molt més desenvolupats que Mata de Jonc en el Manifest Compromís els Països Catalans. Si parlen de cultura fan malament d’excloure les “personalitats” (individus i “indivídues”) de CDC i EUPV que volen actuar eficaçment en el camp de la cultura i la comunicació, fer “Països Catalans culturals” però no a fer “Països Catalans polítics”.
Una política preocupada per les aparences de “protagonisme” quan es tracta d’un acte de consum intern és un disbarat cultural.

per engrandir clica damunt