Jo sí que vull parlar del 9N / “Si l’Estat prohibeix la consulta del 9N aquesta no s’ha de celebrar”.

“Si l’Estat prohibeix la consulta del 9N aquesta no s’ha de celebrar. Altrament, què farem? ¿Sortirem amb urnes de cartró per les cantonades i els replans d’escala, demanant als passavolants que vulguin identificar-se i votar, amb unes paperetes i sobres que portarem en una tauleta portàtil, etc?”
Jo sí que vull parlar del 9N

S’ha estès una epidèmia entre els partits que donen suport a la consulta del 9N, que presenta un símptoma ben curiós per tractar-se de forces polítiques: després del 9N ho hi ha res, no es pot parlar de res. Mira, al 9N s’acaba el món!

Aquest estiu assistírem a un brot típic d’aquesta epidèmia. Es tractava d’un debat, a algun lloc de la Cerdanya, amb el suggestiu títol de “I si no hi ha 9N, què?”. El moderador, després de presentar-nos el seu currículum, ens explicà que l’acte consistiria en fer sis preguntes a sis convidats -cinc forces polítiques i l’ANC-, i acabaríem amb la participació del públic, que omplia de gom a gom la sala. A la primera pregunta, “I si no hi ha 9N, què?”, el primer convidat respongué dient que la pregunta era sobrera, ja que hi havia d’haver 9N sí o sí; la resta de convidats s’adheriren, l’un darrera l’altre, a la proclama. Per tant, i amb alguna variant ideològica, les altres cinc preguntes obtingueren trenta respostes iguals: hi ha d’haver 9N sí o sí. L’acte s’acabà tard, algú es queixà pel format tediós del mateix, però al final tots ens aplaudirem. Tornàrem a casa sense saber la resposta a I si no hi ha 9N, què?

Doncs jo sí que en vull parlar. Si l’Estat prohibeix la consulta del 9N aquesta no s’ha de celebrar. Altrament, què farem? ¿Sortirem amb urnes de cartró per les cantonades i els replans d’escala, demanant als passavolants que vulguin identificar-se i votar, amb unes paperetes i sobres que portarem en una tauleta portàtil, etc? Però, home, si aquest exercici ja el realitzàrem ara fa tres anys, a la campanya Catalunya Decideix. Si el resultat que obtindrem serà el mateix: una participació del 25%, amb el 95% a favor de la independència, i amb algunes escaramusses amb l’extrema dreta. Farem dues portades i dos editorials a diaris internacionals; Espanya dirà que la consulta no és vàlida per falta de garanties electorals, i quedarem empatats a un, tal com hi quedàrem després del Catalunya Decideix. Amics, per aquí ja hi hem passat!

Aquest encaparrament, a més a més, xoca frontalment amb la subtil estratègia del president Mas: convocar una consulta i que sigui legal; si l’Estat la prohibeix que Espanya carregui amb el descrèdit internacional. Llavors es convoquen eleccions anticipades, que no es poden prohibir, i si guanyen els partidaris de la independència la proclamen al Parlament. Impecable, legal, compleix els estàndards europeus més exigents. Chapeau.

Podria semblar que darrera d’aquesta dèria de l’esquerra per organitzar una “revolta” al 9N s’hi amagués la tàctica que fos, precisament, CiU qui l’hagués d’encapçalar, i, així, rematar CiU definitivament. Però per aquest camí rematarien CiU i, molt probablement, Catalunya. Perquè si algú es pensa que es pot bastir una Catalunya independent només amb les forces d’esquerra va molt i molt equivocat; li convindria un repàs a fons de la història recent de Catalunya.

PS. Lliuro aquest article acabat d’arribar de la V de Barcelona; érem un milió, o més. La gent hem cridat “independència!” mil vegades; no he sentit, en canvi, cap crit de “el 9N votem sí o sí”.

Sobre la contradicció principal, ací i ara, per Víctor Baeta. Publicat en LA VEU

Dilluns, 8.9.2014 12h15

Sobre la contradicció principal, ací i ara


 5 comentaris       

Al vent.

 




L’esquerra valenciana, en la seua acció política contra la dreta valenciana, actua de manera metafísica. L’esquerra valenciana concedeix a la dreta valenciana un valor de contradicció principal, de contrari preeminent, que no té. La contradicció entre l’esquerra política valenciana i la dreta política valenciana, és una contradicció ful.

Les contradiccions que afecten als valencians són múltiples. L’avanç de la societat valenciana es fa en la mesura que, aguditzades aquestes contradiccions, es superen. Però si no escollim amb cura, si ignorem la contradicció principal, aquella que en la seua resolució, ens ha de produir el major avanç, llavors els xicotets avanços en les contradiccions secundàries queden subsumits per la no resolució de la contradicció principal d’avanç.

L’esquerra valenciana té tantes dificultats per eixir del pou on està enfonsada tants anys, perquè, entre altres raons, actua de manera metafísica en la creença que les mancances que pateixen els valencians es resoldran dins de l’Estat espanyol. La contradicció principal per a aquesta esquerra és la que enfronta, dins de l’Estat, a l’esquerra i a la dreta. Per a l’esquerra valenciana les contradiccions entre l’Estat espanyol i els valencians, principalment l’espoli econòmic, o no existeixen o són secundàries o es poden resoldre en una altra Espanya.

Per a aquesta esquerra els valencians no tenim cap contradicció amb l’Estat espanyol, i sí existeix, és secundària i superable dins del mateix Estat. Per aquesta esquerra sols compta com a contradicció principal la que, com a part del pueblo español, se’ls ha destinat que resolguen i no és una altra que l’enfrontament contra la dreta valenciana, com a part de la dreta espanyola. Aquesta esquerra ignora la contradicció existent entre l’Estat espanyol, eufemisme d’Estat castellà – esdevingut Imperi espanyol, ara ja terminal- i els territoris que domina i espolia. Aquesta contradicció, vigent i resolta fins ara contra els valencians, té data documentada d’inici: el 29 de juny de 1707 amb el decret de Nueva Planta. Decret que es reflecteix en totes les Constitucions espanyoles esdevingudes, des de la primera en 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931.

Podem afirmar que la causa del perquè l’esquerra valenciana actua de manera metafísica rau en que no exerceix com a valenciana. Perquè exerceix de manera subsidiària, com espanyola. Perquè actua d’esquenes a la contradicció principal.

Ara, per primera vegada des de 1707, el sobiranisme valencià republicà ha teoritzat la superació de la contradicció principal d’avanç, per damunt de qualsevol altra, ara i ací.
Per als sobiranistes valencians, la contradicció principal, la que en la seua resolució ens ha de donar el major avanç per a superar les mancances de la nostra societat, és la que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos de l’Estat espanyol.

Aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat que face possible l’economia que ens ha caracteritzat sempre com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que ens han importat des de l’Estat espanyol.

Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb la bandera de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva.
Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte per guanyar en productivitat, però no baixant els salaris, sinó en millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.

No tenim altre camí, ni cap altra alternativa.

Però per a arribar al nostre Estat valencià de benestar, cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, el poder assolir-lo. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:

– aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos.

– refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.

Víctor Baeta, president d’AIVCAM / NEM Sabadell
i autor del llibre ’Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’