Arxiu de la categoria: Sobiranisme

Nin (per cert, caldria demanar als de la ‘Memòria’ que cerquen la seua tomba) al país dels soviets, Bartra a la República Bolivariana dels PPCC

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud

Qui és Lluís Bartra? Si mireu el seu compte de Twitter i repasseu unes quantes piulades, de seguida us fareu una idea de quin peu calça aquest productor de TV i agitador social. Per començar diu que viu en un país imaginari, la “República Bolivariana dels Països Catalans”, i és amant de totes les causes antiimperialistes, sempre del mateix costat, que fa que reprodueixi articles i opinions de les icones de l’altermundisme d’arreu del món. Per exemple, de Chomsky, l’acomodat acadèmic nord-americà, professor en una de les universitats més elitistes nord-americanes, el MIT de Boston, qui a The Leading Terrorist State diu per enèsima vegada que els EUA són un Estat terrorista, cosa que aplicada a Veneçuela Maduro no consentiria de cap manera. D’Aki Kaurismäki, el cineasta finlandès premiat en l’última Berlinale, en reprodueix una entrevista amb un titular molt gràfic “Cal exterminar els rics i els polítics que els llepen el cul”. I de Jean-Luc Mélenchon, el candidat de França Insubmisa a les presidencials que no es decanta per Macron a la segona volta, perquè considera que és més perillós que Le Pen, en reprodueix una entrevista en la qual fa una defensa acèrrima d’Hugo Chávez, obviant, és clar, que era un militar colpista.

A Lluís Bartra se li atribueixen simpaties per la CUP, no ho he pogut confirmar, però ell mateix va explicar, quan intentava demandar el diari ABC, que militava al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) des del 1987. Ara, un grup de l’Esquerra Independentista, ÍTACA- Organització Internacionalista dels Països Catalans, que sí que forma part de la CUP, va emetre un comunicat per demostrar que “no sentim cap mena de vergonya, sinó orgull de la foto en qüestió. Seguirem practicant la solidaritat internacionalista amb Veneçuela, de la mateixa manera que ho fem i ho farem amb Colòmbia, l’esquerra abertzale a Euskal Herria, el Sindicato Andaluz de Trabajadores, Palestina, el poble sahrauí, Kurdistan o Irlanda. Des d’ÍTACA, com a organització internacionalista dels Països Catalans i del moviment de l’Esquerra Independentista, seguirem treballant en aquest sentit, intentant donar a conèixer a l’exterior la realitat dels PPCC des d’una visió de classe, crítica i no dogmàtica”. Amén. Bartra diu que no és militant d’aquesta organització però es fa un fart de reproduir-ne piulades i comunicats.

Quina diferència entre Nin i els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud. I el seu entusiasme m’ha recordat el que devia sentir Andreu Nin arran de la Revolució russa de 1917, que va tenir un efecte crida entre els comunistes de tot el planeta. La Rússia comunista, i a partir del 1922, l’URSS, va arrossegar cap a Moscou personatges que volien ser protagonistes —o propagandistes— d’un dels esdeveniments més transcendents del segle XX. Andreu Nin va viure a Rússia nou anys, entre 1921 i 1930, i va arribar a ser secretari de la Internacional Sindical Roja, la germana petita de la poderosa III Internacional que dirigia Nikolai Bujarin. Hi va arribar amb una delegació de la CNT i ell va ser l’únic que va creure en aquella revolució, perquè els anarcosindicalistes de seguida van oposar-se a un règim que consideraven autoritari.

Nin era un idealista i gairebé sempre es va equivocar de bàndol. Després de la mort de Lenin el 1924, va donar suport a l’Oposició Unificada, el bloc creat per Trotski amb l’objectiu d’oposar-se a Stalin, i durant el procés d’unificació comunista a Catalunya, va optar per crear el POUM en comptes d’unificar-se amb el estalinistes del PSUC. Tots sabem com va acabar Andreu Nin, que no era, precisament, ni “en Burgos o [ni] en Berlín”, com escampaven malèvolament els comunistes que van assassinar-lo el 1937, un any abans que Bujarin fos executat per ordes del totpoderós Stalin a la mascarada judicial que va organitzar a Moscou per desfer-se dels companys de Lenin i Trotski. La influència del relativisme postmodern fa que ara trotskistes i estalinistes vagin de bracet al Parlament de Catalunya —Rabell i Coscubiela, per entendre’ns— i que Andreu Nin estigui enterrat en la memòria i enlloc més. Ningú no en busca la fossa comuna on el devien soterrar els amics comunistes de Coscubiela.

Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari

Hi ha un munt de llibres que expliquen la fascinació catalana pels esdeveniments del 1917. Aquest Sant Jordi em van regalar el darrer, del professor Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya (Eumo). En llegir-lo constato que tots els viatgers catalans que van anar a l’URSS —Pla, Xammar, Macià, Valls i Taberner, Pi i Sunyer, Blasi, Pestaña o Nin, entre altres— tenien un motiu, diguem-ne, altruista: o bé eren partidaris del nou règim o bé volien radiografiar-lo per al públic català o, fins i tot, com en el cas de Macià, volien aconseguir diners per a la “insurrecció” separatista de Catalunya. Quina diferència amb els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, vinculats a l’Instituto de Altos Estudios Nacionales, una universitat de postgrau que Rafael Correa va transformar en Escuela de Gobierno y de Administración Pública del Estado, que també edita una revista, Estado & Comunes, al consell assessor de la qual pertany l’incombustible Joan Subirats. De Monedero no cal dir-ne gaires coses més, perquè ja fa temps que va quedar provat que s’enriquia a costa dels veneçolans, mitjançant una empresa fantasma, Caja de Resistencia Motiva 2 Producciones SL, amb l’assessorament a Hugo Chávez entre el 2005 i el 2010.

Roda el món i torna al Born. Les revolucions devoren els devots que no saben distingir-ne la veritat de la falsedat. Mélenchon argumenta que Chávez va guanyar 13 eleccions seguides per provar-ne la bondat, mentre oblida que els opositors són a la presó. De Franco s’hauria pogut dir el mateix. O d’Erdogan, que convoca un referèndum per eternitzar-se després d’empresonar 40.000 persones. Per això la foto de Lluís Bartra amb Maduro i l’estelada em va esborronar. Qui amb espasa mata, d’espasa té de morir, diu el refrany. Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari. No sé què hauria fet Andreu Nin en aquests moments, però potser s’ho hauria pensat dues vegades abans de caure de nou en el parany d’entusiasmar-se per una revolució frustrada i mortífera.

1 de Maig del 2017, endavant el SINDICAT VALENCIÀ REPUBLICÀ

ESTATUTS DEL SINDICAT VALENCIÀ REPUBLICÀ
CAPÍTOL I. DISPOSICIONS GENERALS
Art. 1. Normativa aplicable, caràcter, denominació i logo
Es constitueix a l’empara del que es disposa en la
Ley orgánica 11/1985, de 2 de agosto de libertad sindical.
Ley 19/1977, de 1 de abril, sobre regulación del derecho de asociación sindical.
Real Decreto 416/2015, de 29 de mayo que regula el depósito de los estatutos de las organizaciones sindicales y empresariales.
Orden 1/2016, de 19 de mayo, de la Conselleria de Economía Sostenible, Sectores Productivos, Comercio y Trabajo, se crea y se regula el depósito de estatutos de las organizaciones sindicales y empresariales de la Comunitat Valenciana con funcionamiento a través de medios electrónicos.
un SINDICAT DE PERSONES TREBALLADORES, denominat SINDICAT VALENCIÀ REPUBLICÀ, de sigles SVR que se regirà per allò disposat en las citades normes i els presents estatuts. Sent el seu logo el següent:

Article 2. Domicili.
El domicili del SVR radicarà en (…)
Els posteriors canvis de domicili no tindran el caràcter de modificació estatutària, sempre que es comunique el canvi domiciliari al Registre corresponent.

Article 3. Àmbit territorial.
El SVR desenvoluparà les seues activitats en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs.

Article 4. Àmbit funcional
L’àmbit funcional del SVR serà el de qualsevol treballador que tinga reconegut el dret a sindicar-se a la Comunitat Valenciana. El SVR comprèn a totes les persones treballadores, actives o no, de qualsevol sector del món laboral, àmbit funcional o règim jurídic.

Article 5. Objecte i finalitats del SVR.
El SVR té per objecte la defensa i promoció dels interessos econòmics i socials que li són propis, sent les seues finalitats, entre unes altres:

  1. La negociació col·lectiva, el plantejament de conflictes col·lectius de treball, el diàleg social i la participació institucional en els organismes públics de les administracions laborals.
  2. La representació, defensa i promoció dels interessos professionals, laborals i sindicals de caràcter general o particular dels afiliats.
  3. Col·laborar amb les altres organitzacions sindicals, col·legials, administracions públiques, per a la millor defensa,i la promoció i suport de les justes reivindicacions dels afiliats.
  4. Promoure la solidaritat i unitat d’acció de tots els grups professionals que presten els seus serveis en els diferents centres de treball en totes les situacions que afecten a l’interès general dels afiliats.
  5. El desenvolupament de quantes activitats i serveis servisquen per a promoure les relacions personals i familiars entre els afiliats al SVR, així com quants uns altres atenguen la defensa dels drets laborals, i humans.
  6. La defensa del sobiranisme valencià republicà.
  7. Totes altres finalitats que siguen acordades pels òrgans de govern del SVR.

Article 6. Afiliats
Podran afiliar-se al SVR totes les persones que treballen per compte d’altri i de conformitat amb allò establit en l’art. 3.1 de la Llei Orgànica 11/1985, de 2 d’agost, podran afiliar-se també, els treballadors per compte propi que no tinguen treballadors al seu servei, els treballadors en atur i aquells que haguessen cessat en la seua activitat laboral per incapacitat o jubilació.

Article 7. Personalitat jurídica i funcionament democràtic
El SVR tindrà, una vegada complits els tràmits exigits per l’article 4 de la Llei Orgànica 11/1985, de 2 d’agost i resta de lleis, personalitat jurídica pròpia i plena autonomia per al compliment de les seues finalitats, regint-se en el seu funcionament conforme a principis democràtics, sent la seua estructura interna i el seu funcionament de caràcter democràtic.
(…)
http://sindicatvalenciarepublica.org/

Reflexions d’un republicà català al voltant de la reunió a Saragossa

Joaquim Auladell
Reflexions d’un republicà català al voltant de la reunió a Saragossa

La Coordinadora Valenciana de Partits Republicans va arribar a un “acord per a la refundació de l‘Estat”, tot entenent que la lliure separació és una forma de refundació. El criteri “un territori, una sobirania” era clar. Entre valencians i aragonesos hi havia bona entesa. Amb els castellans (Castella, Castelles, Països Castellans i Madrid) les coses eren més lentes, però hi havia bona gent. Amb els valencians republicans espanyols jo vaig dir que ni podia ni volia, que estava en un full d’una altra ruta, jo sóc antiimperialista.
Però m’ho vaig mirar bé i ho vaig veure d’una altra manera.
A Catalunya preparem el referèndum. Qui accepta el Dret a Decidir és demòcrata, qui no imperialista. PSOE, Podemos i C’s estan contra el referèndum i la democràcia; Colau i el PSC probablement estaran pel referèndum i majoritàriament contra la independència. Els encoratjo a participar tot i que sabem quin serà el seu vot. Això és democràcia.
Al País Valencià passa igual. Un poble tan fragmentat i dividit per dubtes i malentesos ha de tenir un espai de recés per retrobament i vertebració des del començament i pas a pas, sense donar res per sabut, sense sobreentesos. La mentalitat republicana endegarà la discussió per a l’acció política.
Entre els republicans valencians (és republicà valencià qui vol la República Valenciana, qui té com a prioritari l’Estat  valencià, que està tot per fer) hi ha tres famílies o tribus:

  • valencians estrictes (“D’Oriola a Vinaròs!” i “Per damunt dels valencians, ningú!”, “València, capital València, i la resta de l’Univers”),  ara substituïts per la República genèrica, sense atributs;
  • valencians republicans espanyols que han d’aclarir què tenen com a prioritari: la República espanyola o la República valenciana i
  • els socialistes pancatalanistes que s’han definit vagament per la República Valenciana, que s’han compromès fermament amb el referèndum per la independència del Principat. A part hi ha la Plataforma pel Dret a Decidir, apolítica i que porta els seus vots al PSOE, a Podemos o a Compromís, no a cap força independentista, republicana.

Jo, que després de pertànyer a la Plataforma Sobirania i República, convertida el 2010 en Observatori del Procés independentista, i que ara, al País Valencià, sóc un observador solitari sense intervenció col·lectiva i m’estranya que es parli de la sobirania com un títol nobiliari, un dret teòricament imprescriptible o una essència.  La sobirania la poden prendre en consideració una o unes persones anònimes, bona part d’un poble o les potències d’aquest món. Crec en, o aposto, pels Països Catalans, sé que no ho comparteix la majoria de la gent dels Països Catalans, a diferència del concepte de República Catalana que és compartida per l’ampla majoria dels principatins, i penso també que Espanya és el nom erroni —perquè hi ha territoris que no l’accepten— d’un Imperi execrable. Altra cosa són els pobles —penso en aragonesos, castellans i andalusos, per parlar dels que conec— que dormiten sota la fèrula de l’Imperi i que es poden desvetllar amb la crida republicana d’Un Territori, una Sobirania.

Avui, 29 d’abril, s’ha realitzat a Saragossa la segona sessió de la Coordinadora de Partits Republicans per tractar de configurar una coalició per a les eleccions.

Joaquim Auladell

Mitjà per la República Valenciana