Walter Benjamin i l’eix València-Portbou

Ens interessen les coses que ens afecten. Vaig intuir que Walter Benjamin m’incumbia quan vaig llegir que s’havia suïcidat un 27 de setembre a Portbou. Aquesta data, el dia i el mes, perquè l’any –el 1940– en principi no m’importava, va ser l’estreta porta per on em va entrar el pensador alemany en el meu cercle d’interessos vitals. En setembre del 2006, com vinc fent des de fa anys, sempre d’esquena al futur, era el passat el que m’interessava commemorar. No volia que el temps d’avui se buidés del temps passat en benefici, una vegada més, dels vencedors de sempre. Calia recordar, calia fer present per a les generacions actuals, que un 27 de setembre de 1975 havien estat afusellats pel règim franquista cinc joves de 21, 22, 24, 27 i 33 anys respectivament i que els vencedors de sempre, amb la complicitat de la socialdemocràcia còmodament instal·lada en la sala del bordell, a l’espera de les “condicions objectives”, havien aconseguit que, al llarg dels anys, els seus noms i aquell crim, esdevingueren ignorats. Els cinc joves, morts per la llibertat de tots, des del passat m’emetien la força messiànica necessària per contribuir a redimir-los, volia ajudar amb la meua humil aportació a redimir el passat de tots els vençuts. I Walter Benjamin, també des del passat i vençut, venia en la nostra ajuda i es sumava la tasca redemptora.

El primer llibre que em va acostar a la seua vida i obra va ser el de Michael Löwy ‘Walter Benjamin, aviso de incendio’ editat pel Fondo de Cultura Econòmica. Va ser tot un descobriment de constatacions de llocs compartits per l’experiència de la història viscuda. Amb el meu amic barceloní Joaquim Auladell, company de ‘Txiqui’ en els seus darrers moments a la Model de Barcelona, varem desbudellar, desprès de llargues converses per telèfon – quina gran contribució al debat filosòfic la tarifa plana de Telefònica! – el llibre de Löwy i varem redactar ensems l’article “27 de setembre de 1975: La mirada de l’Àngelus Novus”. Amb valentia Pedro Muelas, director d’EL MERCANTIL VALENCIANO, el va publicar el mateix 27 de setembre del 2006 i per contra, EL PUNT de Girona el va rebutjar: “…no el considerem del nostre interès”, va ser la resposta rebuda pel correu electrònic.

Enguany, en acostar-se setembre, volia tornar a recuperar el passat i fer d’ell un “temps-ara” [Jetztzeit]

“La història és objecte d’una construcció en un marc que no està constituït pel temps homogeni i buit, sinó per un temps ple, “temps-ara”. Així l’antiga Roma va ser per a Robespierre un passat carregat de “temps-ara” que ell feia saltar del continuum de la història (…) El mateix salt sota el cel buidat de la història és el salt dialèctic, que així és com Marx va entendre la revolució”. Tesi XIV Sobre la filosofia de la Història’ de W.B.

Eren Encarna Canet i Toni Infante els que ara aportaven el combustible amb el seu article: “43 morts i mortes i continua la impunitat”, publicat en ANNA notícies el 3 de setembre, i que ens recordava els morts del metro. Un eix Portbou–València acabava de nàixer. La ciutat de València es sumava a la mirada de l’Àngelus Novus. De nou la ‘classe dominant’, els vencedors de sempre, s’afanaven per soterrar el passat, per fer de la història un “temps homogeni i buit” que els valgués per mantenir el seu domini. Amb la mateixa dedicació que tenen per amagar les foses del Cementeri de València on jauen els republicans assassinats, ara s’esmeraven per fer oblidar els morts de l’estació de Jesús. Calia aturar el temps. Calia fer retornar els morts. Ells vindrien demanant als vius les seues/nostres, reivindicacions, reclamant una conjuntura revolucionària en la lluita en favor del passat oprimit.

D’aquesta manera tinguérem, Auladell, Algarra i jo, la idea de juntar València a Walter Benjamin. Traduiríem al català occidental les Tesis sobre filosofia de la Història i dedicaríem el llibre a: els quaranta-tres valencians, víctimes del progrés, morts el 3 de juliol de 2006, sobre les 13:03, pel descarrilament de les unitats 3736 i 3714 de la sèrie UTA 3700 de la Línia 1 del Metro dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, prop de l’estació de Jesús a la ciutat de València.

Pensat i fet. Vam requerir l’ajuda de l’amic i company de lluita Josep Algarra, a qui un amor de joventut va portar a conèixer la llengua de Goethe. Entre els tres traduirem al valencià, el nostre català, les Tesis de la filosofia de la Història de W.B. El resultat el tenim ja en la impremta de Russafa dels germans Àlex i Ruben Fernàdez Arizmendi. L’edició ha anat càrrec d’edicions l’Ateneu de Benimaclet per encàrrec de l’ACR Constantí Llombart, encetant amb aquest llibre la Col·lecció Quaderns Republicans de Teoria i Acció.
El 27 de setembre passat duguérem una prova d’impremta a Portbou. Des de València va eixir [27 setembre 2007] la delegació de l’ACR Constantí Llombart, a Barcelona es va incorporar la delegació de l’associació Mar Vella de dues ciutats i a Figueres, s’incorporà l’editor Costa-Pau.

Anàvem a la ciutat d’una frontera inventada per espanyols i francesos, en l’únic tren amb capacitat per fer el canvi a l’ample europeu que sembla sorgit del túnel del temps; a l’igual que la policia dels vencedors de sempre que demanaven – en el seu ‘estat d’excepció permanent ─ la documentació als viatgers. En l’estació internacional ens esperaven Santi Vancells (quanta coincidència amb ell i com va vibrar amb la lectura de l’article rebutjat per EL PUNT), coordinador de la Fundació Walter Benjamin i que l’actual Generalitat catalana té bandejada; també ens rebia el vital pintor benjaminià gironí Lluís Bosch.

El recorregut de la ciutat ─ de la qual Hanna Arendt va dir, des del cementiri on va anar a visitar la tomba de Benjamin, que era un dels llocs més bonics que havia vist ─ va cobrir les expectatives. Tal vegada l’Hanna ho va dir des del mateix lloc on Dani Karaban va alçar el seu Memorial “Passatges” en memòria de Walter Benjamin i dels exiliats europeus dels anys 1933 a 1945. En ella l’escultor recull les paraules de Benjamin: “És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica està consagrada a la memòria dels que no tenen nom”. És un monument, una escala, que el pots travessar, tocar, sentir,…

A l’hora del dinar es van incorporar el prolífic periodista Josep M. Loste i el regidor d’ERC Joan Govern. Parlaments. Intercanvis. Comunió.

De tornada a l’agafar el tren, de nou la policia: “…ah! vostès són els que han vingut pel Memorial. No cal la documentació, són espanyols” Era nit i bufava la Tramuntana que s’escolava dins l’estació solitària.

L’eix Portbou–València s’havia encetat. De mica en mica, construïm les repúbliques.

Víctor Baeta i Subias