Arxiu de la categoria: Ruptura democràtica i repúbliques
Hui divendres, 26 de juny, d’ací a tres dies anunciarem que cal fer per a viure en un País sense necessitat de demanar permís a ningú per a poder-ho fer.
Hui dijous, 25 de juny, d’ací a quatre dies anunciarem que cal fer perquè el valencià no estiga supeditat al castellà al País Valencià. [Vídeo i l’article “Un suc de taronja per favor…” del 2009]
Pensaments en llegir l’article de Carod Rovira sobre els Països Catalans, en estos moments que trontolla la unitat dels independentistes catalans.
Pensaments en veure l’article de Carod Rovira sobre els Països Catalans, en estos moments que trontolla la unitat dels independentistes catalans…
Primer pensament.
x·y=K Proporció inversa…
Quan una variable disminueix, l’altra augmenta per mantenir la K constant.
Quan uns més s’allunyen de la Independència de Catalunya , de la República Catalana, és a dir quan disminueix eixa variable, per a compensar més parlen dels Països Catalans, més augmenta l’altra variable. Que no ens entabanen i ens desvien de l’objectiu prioritari ara: avançar cap la independència de Catalunya.
Segon pensament.
Si vols els Països Catalans sobirans, cadascú ha d’assumir la seua responsabilitat… els catalans la República Catalana, els valencians la República Valenciana.
Tercer pensament.
I entre republicans valencians i republicans catalans, suport mutu i aliança estratègica front a l’enemic: l’Estat espanyol, ja siga monàrquic o ja siga republicà.
I entre republicans valencians i republicans catalans, suport mutu i aliança estratègica front a l’enemic: l’Estat espanyol, ja siga monàrquic o ja siga republicà.
L’ESCARMENT [l’Estat espanyol contra Laura Borràs] article d’Alfons Duran Corner
L’ESCARMENT
23/06/2020 [traducció d’ANNA notícies]
A Laura Borrás no li perdonen moltes coses i volen escarmentar-la. No li perdonen que siga dona, que siga culta, que siga interessant, que siga atractiva, que siga independentista i que siga catalana. En ella es produeix la condensació d’una sèrie de trets que l’Espanya de la Contrareforma odia visceralment i que al llarg dels segles s’ha anat transmetent de generació en generació.
Una societat masclista, ignorant, mediocre i ominosa no pot donar cabuda a una persona amb aquest perfil.
I acollint-se a un tema menor, que ja va ser investigat pels Mossos d’Esquadra sense resultats concloents, s’ha obert un expedient que porta el segell de la Guàrdia Civil. I ja sabem per experiència que quan afecta temes de polítics independentistes catalans, les diligències segueixen un procés regular: guàrdia civil, fiscalia, tribunal.
Crida l’atenció, en aquest i en tots els casos, que la guàrdia civil (que és un cos militar) intervinga per a fer investigacions com a policia judicial, és a dir, com a unitat de serveis als tribunals.
Hi ha una diferència substancial, conceptualment, entre un cos militar, que s’ajusta a un rigorós codi de disciplina i està per a protegir els interessos de l’Estat, i unes institucions (policies, mossos, ertzaines) que són servidors públics i la seua obligació és defensar els interessos dels ciutadans. El propi llenguatge simbòlic el delata, quan la guàrdia civil té com a lema “Todo por la patria”. I la pàtria, que és un ens abstracte, permet tot tipus d’elucubracions.
Amb un material esbiaixat, apareix el tàndem de moda (senyors Zaragoza i Marchena), que posa en marxa la roda. Tots dos són molt coneguts per la seua història recent en el procés contra els independentistes catalans, però la seua notorietat ve des de lluny.
El senyor Marchena va formar part del tribunal que va condemnar a l’expresident Atutxa, que més tard (massa tard) el Tribunal Europeu de Drets Humans va desautoritzar. També del que va ratificar l’absolució del president valencià senyor Camps, va ser el que va reduir substancialment la condemna al president balear senyor Matas, i el que va arxivar la querella presentada contra el ministre Fernández Díaz i el cap de l’oficina antifrau a Catalunya senyor Alonso, que va destapar les bafarades putrefactes de les clavegueres de l’Estat.
Quant al senyor Zaragoza cal recordar que, com a fiscal cap de l’Audiència Nacional, va signar la instrucció en la qual es feia un canvi en la jurisdicció penal espanyola, amb un nou llistat de delictes si s’ha de jutjar per l’Audiència Nacional que incloïen els de “sedició i rebel·lió”. I que aquesta modificació es va fer uns dies abans que el Parlament de Catalunya fera una declaració explícita d’iniciar un procés constituent per a crear un Estat català independent. I que com a fiscal es va oposar al processament dels militars nord-americans acusats de la mort del periodista José Couso.
Hi ha un pas previ en tot aquest trist espectacle i és retirar la immunitat com a diputada a Laura Borrás. Atapeïdes les files, els representants del feixisme explícit de Vox, els del feixisme implícit del PP i Ciutadans i els nacionalistes espanyols del Psoe, donaran la seua aprovació amb alegria. Que alguns demòcrates s’oposen permet donar l’aparença d’un Estat democràtic. Que els autonomistes d’ERC (cada dia més mongívols) dubten de la seua posició, no és més que un altre signe del seu baix aspecte moral. Que la CUP dispare i expresse així la seua confusió ideològica és quelcom al que ja estem acostumats.
Laura Borrás serà condemnada, per ser dona, per ser culta, per ser interessant, per ser atractiva, per ser catalana i, sobretot, per ser independentista.
Un brindis per aquesta brava dona !
Alfons Duran Corner
Hui dimecres, 24 de juny, d’ací a cinc dies anunciarem que ens cal fer després de l’espoli de l’Estat espanyol a la CAM, Bancaixa i Banc de València per a tornar a disposar d’institucions financeres valencianes.
Hui dimarts, 23 de juny, d’ací a sis dies anunciarem que cal fer per a poder finançar i blindar en una Constitució la sanitat i l’educació públiques valencianes
Els espanyols volen evitar que Laura Borràs esdevinga el De Gaulle català? [ANNA notícies]
De Gaulle per a catalans
Jordi Galves
Barcelona. Dilluns, 22 de juny de 2020
Al final es veu que el general de Gaulle no era ni general. Feia gairebé dos metres, des de les botes fins arribar al quepis, en contrast amb el metre seixanta-nou del mariscal Philippe Pétain o l’escàs metre seixanta-set del primer ministre Winston Churchill. Però a l’hora de jubilar-se, de retirar-se, al moment de la sagrada hora de la burocràcia, li van donar una petita paga de coronel, perquè deien que el grau de general només li havia estat concedit de manera temporal, durant la improvisació de la guerra. L’Estat francès no havia volgut precipitar-se i, al final, així és el món, aquell règim tan previsor no va preveure que duraria menys del que dura un encenall, mentre que les dues estrelles de cinc puntes del general de Gaulle avui encara brillen força. Són ben provisionals però també ben vives, precisament ara, en aquests dies de les commemoracions de la victòria contra el nazisme, unes commemoracions que continuem aprofundint en el record de la Segona Guerra Mundial. On la dolça França no sembla que quedi, precisament, coberta de glòria. Tot i Jean Moulin i els herois de la resistència, tot i De Gaulle, l’embalum de la ignomínia de la França de Vichy gairebé ho aixafa tot.
Charles de Gaulle no era gaire ningú el 18 de juny de 1940, ni el coneixia gaire ningú, ni tampoc era ben bé general, però va pronunciar la famosa crida a la resistència des de la BBC de Londres. Diuen alguns historiadors que tampoc no el va sentir gaire gent la primera vegada que va sortir parlant en antena, però després ja l’anomenaven “general Micro”. Durant aquells dies ningú no va dir res, cap líder polític ni militar francès va moure ni un múscul de la cara, tothom quiet, i De Gaulle es va moure, va ser l’únic que va desobeir públicament l’ordre de rendició del gloriós mariscal Pétain. Segurament perquè sempre fou un inconformista i perquè coneixia perfectament qui era, en realitat, el farsant, aquell vell heroi que es rendia a Hitler, perquè Pétain havia estat, en algun moment, el seu protector i De Gaulle havia estat, concretament, el seu negre. Sí, la hipocresia francesa té aquestes servituds tan particulars i allà hi ha qui vol sempre passar per savi, per intel·lectual, per escriptor, per il·lustrat. De manera que quan Philippe Pétain va veure l’oportunitat d’esdevenir, també, membre de l’Acadèmia Francesa va decidir que De Gaulle, el seu subordinat, li escriuria els llibres que ell signaria amb gran solemnitat. Sempre havia tingut una pitrera molt ampla per penjar-s’hi moltes medalles.
I De Gaulle escrivia molt bé. Com Churchill, com tants d’altres polítics de totes les èpoques que quan eren joves havien somniat en ser escriptors i, d’alguna manera, se n’acaben sortint. Al meu mestre i enyorat amic Jean-François Revel l’estil del general que no era general li semblava un estil sense estil, “un estil de gendarme”, un autèntic desastre, i va dedicar-li un llibret anomenat Le style du Général, que és molt divertit però injust, com ara les invectives de Roland Barthes en el mateix sentit. Les Memòries de De Gaulle són força irreals, políticament tramposes, sempre parcials, però escrites amb una qualitat i una capacitat expressiva admirables. Són una lectura plena i que fa pensar. Les compon amb gran esforç, amb gran contenció i mesura, pensant sempre en Les memòries d’ultratomba de Chateaubriand, que és excel·lent guia i companyia, justificant una i altra vegada la seva particular idea de la identitat francesa, del país, i com la resistència als alemanys fou, en el fons, una resposta política a la malenconia. A la profunda tristesa que produïa aquella França tan avençada però també tan acabada, tan derrotada, una França incapaç de defensar-se ni de tirar endavant. Una França paralitzada, obsessionada pels diners que ja no tenen, en la qual l’individualisme més ferotge i la més salvatge divisió interna han acabat amb qualsevol possibilitat d’un projecte comú, de país sencer, de societat cohesionada. De Gaulle va fer una crida per la ràdio dient que calia plantar cara, que la guerra no estava perduda. I es va mostrar partidari d’una política de consens nacional en contra dels interessos mercenaris dels partits polítics, de tots els partits polítics, de dreta i d’esquerra. Amb això que us dic, no sé si us semblarà útil rellegir-lo precisament ara.
