El dia 21 d’agost, a la UCE estava anunciat amb profusió de cartells i al programa de la UCE, una Taula de Debat sobre «Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori?», amb Elisenda PALUZIE (Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana), Toni INFANTE (representant de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià), Daniela GRAU (Assemblees Territorials de Catalunya Nord de l’ANC) i Jaume MESTRE (Assemblea Sobiranista de Mallorca), persones conegudes de fa temps. Havien d’actuar en representació del Consell Federal d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. Tres entitats sobiranistes i una del Dret a Decidir. Ho hauré de preguntar.
A la UCE apareixen nous cartells on desapareix Jaume MESTRE, persona de tota confiança i allà hi surt un «membre de la Junta» per mi desconegut. Ho haig d’aclarir.
Arribem a la Taula de Debat, amb una moderadora. Observo que el Consell Federal ha deixat de ser d’Entitats Sobiranistes. —Puc fer una pregunta? —Al final.
Passem a les intervencions, per ordre:
GRAU: Catalunya Nord es vol convertir en una província francesa sota el nom d’Occitània. Cal actuar urgentment si s’està per la sobirania dels Països Catalans. La República francesa és tan imperialista com el Regne dels Borbons.
INFANTE: Primer de tot aclareix que no és sobiranista sinó pel Dret a Decidir, revisionista pel que fa a Joan Fuster i que Lenin és un gran alliberador de pobles. (Penso en les fosses de Katin, a la vora de Polònia)
MEMBRE SUPLENT: Els mallorquins estan asfixiats pels turistes.
PALUZIE: Línia correcta: República catalana, unilateralitat i lluita no violenta desobedient.
Final del debat. Jo: — Ara tinc dues preguntes. Moderadora: —No hi ha espai per a preguntes.

Comentari per a valencians per J. Auladell, sobiranista de Països Catalans, a la intervenció preparada de Toni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià).
Toni Infante tracta «d’articular els Països Catalans en el context de cada territori» amb un títol-crida i quatre eixos.

Títol: Objectiu compartit, realitats diferents! El títol no el puc compartit, no es pot banalitzar la cultura («A cada civilització hi ha crims», Freud i Walter Benjamin) ni parlar de generalitats en general, com fa Arrimadas ni referir-se a la idiosincràsia o a un tarannà del poble valencià que el condemna a la submissió al PSOE (Art. 155) o Compromís (Règim de 1978).
No ho podem compartir: o Sobirania o Dret a Decidir.

Eix 1. Revertir el marc cognitiu que ha convertit els Països Catalans en una simple extensió de Catalunya.
Alguns valencians i alguns catalans cauen en aquesta extensió conceptual; «…i la resta de Països Catalans». Jo, no. Precisament al penúltim Congrés d’ERC vaig exigir igualtat terminològica i organitzativa. La solució és que ara es diu simplement «Esquerra».
Sembla que ara hagis descobert la importància dels (nous) mitjans de comunicació i t’hagis empassat les fake news.
Has passat de fusterià a antifusterià. En les discussions ideològiques s’han de comparar afirmacions centrals de l’autor, no anècdotes i les opinions del públic: Jesús (no, que aquest és àgraf), Sant Pau, Marx i Fuster. Has d’acceptar les afirmacions que afirmes i les que rebutges.
I, finalment, si arribem a tenir a República catalana vull que sigui tan progressista com la societat catalana, fruit de l’experiència de la lluita d’alliberament i no de receptes ideològiques, que la República catalana afortunadament ja s’entreveu, i una República valenciana amb les seves 34 comarques i el seu Estat Valencià sense més galindaines.

Eix 2. Explicar les nostres singularitats.
Explicar-nos què ens uneix i què ens separa. (Però amb qui vota Compromís o PSOE no sé què em pot unir). Això de les «singularitats» és com Alfred Jarry, aquell surrealista utòpic que volia unificar les excepcions de totes les regles. Esmenta sumàriament unes quantes «singularitats» i es pensa que deixa la taula endreçada. Així s’entra en la història, o, més ben dit en la historiografia, s’ha de parlar de xocs (contradiccions) entre cavallers i mercaders, entre agermanats i moriscos, entre maulets i austriacistes, entre blasquistes i llorentins…

Eix 3. Construir un projecte de País Valencià il·lusionant.
Malament! Tots els il·lusionats o il·lusos seran decebuts, desil·lusionats! Jo no predico ni prometo el Paradís, invito a observar el país i actuar. L’1 O va canviar el nostre coneixement i les possibilitats d’intervenció al país. «Aprofundir el model de democràcia cap a una més participativa» comporta escombrar de facto l’Art. 155 i el règim de 1978.

Eix 4. El repte de la factibilitat. Dir menys, fer més.
«Parlar menys de Països Catalans, fer més a favor de la integració dels territoris i fer més País Valencià». Llàstima que quan diuen «fer» el que fan és parlar sense trellat.
I ara dues coses:

1. El 14 d’abril del 2006, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, per commemorar la República catalana, érem quatre gats palats que fèiem llàstima, com ara els valencians. Quatre anys més tard, érem més d’un milió de sobiranistes. Tot és començar. Continuar votant el bloc 155 és la manera que mai hi hagi una força valenciana.

2. Es diu que hi ha diversos camins. Sí, hi ha diversos camins per avançar i diversos camins per recular. I no hi ha camins «neutrals» o d’espera per veure què passa. Un valencià sobiranista, per coherència, ha de votar sobiranista, i si cap candidatura li fa el pes, fer la seva candidatura o abstenir-se, mai no votar el bloc 155. Els del Dret a Decidir són com aquell que volia anar a la platja però si els trens van molt plens decideix anar a la neu (però si no hi ha neu!).

***

Em queden dues preguntes per contestar: què diu Jaume MESTRE, potser m’ho explicarà d’aquí quinze dies, i si el Consell Federal d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans és sobiranista o no.