Arxiu de la categoria: Política valenciana

Jordi Sebastià i Consol Castillo presenten el manifest
‘Amb tu, #MésCompromís’

Quinze anys més tard, intercanvi de papers

Consol Castillo i Jordi Sebastià, entre altres crítics de Compromís, demanen un congrés extraordinari del BLOC i un congrés constituent de Compromís. No deixa de ser una paradoxa que passats quinze anys, en 1999, varen ser precisament Pere Mayor i Jordi Sebastià (reconciliats en un viatge a Galícia, després de la desafecció patida en el Congrés de l’Eliana), els més aferrissats opositors a celebrar el Congrés Constituent del BLOC, protagonitzant algun que altre afer de guerra bruta amb els seus promotors. Estem segurs -amb una certesa absoluta per part de  l’actual direcció que encapçala Enric Morera-  que ells, ara promotors, no patiran de l’actual direcció del BLOC o de Compromís, el que altres patiren en el seu moment.
sebas3
Consol Castillo i Jordi Sebastià en el centre del grup
sebas2ELS CRÍTICS DEL BLOC DEMANEN A MORERA I OLTRA QUE DEIXEN ELS SEUS CÀRRECS ORGÀNIC

Roda de premsa de Jordi Sebastià i Consol Castillo.
Divendres, 13 Novembre 2015 17:28 |Crònica de Diario Serpis
L’eurodiputat de Compromís, Jordi Sebastià, i càrrecs dimitits de l’executiva del Bloc com les diputades autonòmiques Teresa García i Mònica Álvaro, la regidora a l’Ajuntament de València Consol Castillo i l’alcalde de Tavernes de la Valldigna, Jordi Juan, han criticat este divendres les “carències democràtiques” de Compromís i han qüestionat que no s’hi haja escoltat les bases en el procés que ha arribat a la confluència de la coalició amb Podemos per a les eleccions generals, malgrat que dos terços dels qui van participar en els diferents referèndums es van inclinar per participar com a Compromís.
Estos càrrecs han impulsat un manifest, amb el títol ‘Amb tu, #MésCompromís’, que ha rebut ja més de 500 suports, amb el qual planteja un calendari que, amb un “parèntesi” en la campanya electoral, que han recalcat que no volen “boicotejar”, desemboque en un Congrés Extraordinari del Bloc i un Constituent de Compromís, perquè la coalició “està viva” i és el moment de consolidar-la, tot i que “sense compartiments”, després de l’èxit de les eleccions autonòmiques.
Sobre esta qüestió, han aclarit: “no abandonarem el vaixell” i s’ha declarat “a mort amb Baldo”, referint-se a Joan Baldoví, cap de llista de la coalició Compromís-Podem per València.
Així ho han explicat en una roda de premsa en la qual han estat acompanyats per altres càrrecs del partit com regidors, alcaldes -el de Sagunt, Quico Fernández-, o que han ocupat càrrecs en l’executiva com Josep Melero. Alhora, proposen separar els càrrecs orgànics dels institucionals, el que implica que consideren que el president de les Corts, Enric Morera, no pot ser el secretari general del Bloc, donat el seu lloc de responsabilitat actual. També creuen que ha d’ocórrer el mateix en Compromís.
Sebastià ha posat èmfasi que si s’analitza de manera crítica el procés de consultes per a determinar la confluència davant del 20D, “des del primer moment hi ha hagut una certa ambigüitat i trampa” perquè “una força política no sol preguntar-se de cap manera com anirà a les eleccions perquè anirà com a tal”. Així, ha indicat que consideren que ja des d’este moment hi ha hagut “una certa adulteració” de la voluntat de les bases de Compromís.
A partir d’ací, sostenen que no ha estat un procés “amb garantia democràtica” ja que els resultats de les consultes han estat majoritàries cap a anar a les eleccions “com a Compromís”, amb dos terços a favor. Segons la seua opinió, “escoltava millor jo des de Brussel·les” que s’ha escoltat des de València.
“Podia ser un error tàctic però era la voluntat de la gent”, ha manifestat, pel que considera que decidir anar únicament amb una altra sola formació posa de manifest que Compromís “té una sèrie de carències democràtiques importants” que sosté que porten el seu origen en la mateixa estructura de la coalició, amb tres partits –Bloc, Iniciativa, Els Verds més Gent de Compromís– “que es respecten i intenten arribar a consensos i no que el més gran passe per damunt dels interessos dels altres”.
En esta línia, ha expressat l'”absoluta indefensió” de la Gent de Compromís, que es van adherir “sense tenir una estructura política darrere, i que s’ha vist sense ser tinguda en compte”, el que “resta una credibilitat que podria ser definitiva per al projecte”.
L’alcalde de Tavernes ha insistit a anar “més enllà” d’enfocar la polèmica en el pacte amb Podem. “S’està qüestionant la democràcia interna en el si de Compromís. Volem que siga democràtic de veritat, amb estatuts clars que s’apliquen sempre”, ha defensat, i no, per exemple, “ara faig primàries ara no, ara convoque un congrés, ara no”. “En política és molt important ser coherent i creïble. No es pot anar a eleccions parlant de l’encoratjament de la ciutadania i després no fer-ho a casa nostra, i més de la manera que s’ha fet”, ha manifestat.
Tot i això, han volgut aclarir que han dimitit “com a senyal de protesta” però que no abandonen “el vaixell” ni “boicotejaran” el procés electoral. “Anem a mort amb Baldo -Baldoví- de sempre”, han manifestat, per a afegir que no els agrada que s’haja utilitzat com a “arma llancívola” i que es troba en una situació “complicada”. De totes maneres han assegurat que es deixaran “la pell en la campanya”. “No som la cinquena columna”, ha precisat Sebastià.
Referint-se al congrés extraordinari, han assegurat que d’estes veus crítiques no eixirà una candidatura. El seu propòsit és que es faça este Congrés “la cosa més ràpid” possible perquè, segons Juan l’executiva del Bloc “no funciona com a tal” i la situació és “insostenible”. El que volen és que hi haja una estructura “forta” davant del procés constituent. Preguntats per si de cas en esta situació subjau el fet que el pacte haja estat amb Podemos, Sebastià ha ressaltat que això “ara no toca”, mentre que Castillo ha subratllat que el fet és la “falta de democràcia” que podia haver-se donat amb una altra situació com les primàries.

Comunicat del BES i altres informacions. No es poden reproduir els fets de 1999.

En 1999 Pere Mayor (UPV) i Pepa Chesa (PVN)  es resistien   a convocar el Congrés  que tenia que convertir la coalició BNV en una organització amb el mateix nom (al final publiquem la crònica d’aquell moment de divisió). La coalició BNV formada per partits valencianistes (UPV-PVN-Nacionalistes d’Alcoi) es volia unificar en una sola organització, també, valencianista. I així va ser com el 22-23 de gener del 2000 es va celebrar el Congrés Constituent del BLOC.
Ara en el 2015 hi han diverses veus que demanen transformar la coalició Compromís (BLOC-IdPV-Verds) en una organització. Però el punt de partida no serà igual. Si en el 1999 una coalició valencianista es transformava en una organització, també, valencianista, ara en el 2015, no succeeix el mateix, fet que en la coalició Compromís, de les tres organitzacions, sols el BLOC és valencianista.
A més, totes aquestes veus demanant fer una organització de l’actual coalició  Compromís, es produeix en un moment de crisi del BLOC. Crisi alentada per sectors tacticistes que, amb l’excusa d’oposar-se a un pacte electoral amb Podemos per al 20-D, promouen o aprofiten  les diferències sorgides en el si de l’organització per llançar desqualificacions i presentar dimissions per millor debilitar a l’actual direcció cara al proper Congrés del BLOC, procés congressual que està previst iniciar-lo en desembre per a ser realitzat en maig del 2016.
Des d’ANNA notícies, com a sobiranistes valencians republicans, pensem  que no es pot debilitar a l’actiu institucional més important que fins ara ha tingut el valencianisme polític com és el BLOC, amb enfrontaments que poden esdevenir com els que es van produir en un moment clau per al valencianisme polític com va ser en 1999; és per aquest motiu que ens fem ressò del comunicat que ha fet públic el BES (Bloc d’Esquerres Sobiranista), corrent del BLOC, que a continuació reproduïm:
COMUNICAT DEL BES
Reunida la Comissió Permanent del BES i, davant de les circumstàncies excepcionals que està vivint tant el BLOC com el conjunt de Compromís, volem manifestar públicament el següent:
Per un Compromís més democràtic
Des del BES ja fa molt de temps que venim exigint que Compromís avance en la conformació d´una estructura política democràtica que siga el reflex dels milers de militants i simpatitzants que en formen part, que vaja molt més enllà de la simple suma de tres partits polítics i  que s’acoste, en fi, a la realitat d´una organització que en les seues bases és cada vegada més Compromís, d´acord també amb el Compromís que la ciutadania ha avalat amb la seua enorme confiança en forma de vots. És un repte absolutament necessari per a poder assolir un futur amb garanties.
Assegurar l’estabilitat del nostre Govern
D’altra banda, tots i totes sabem com de traumàtic ha resultat el procés per a determinar de quina manera  ens presentem a les eleccions espanyoles. Tots i totes  tenim una manera de veure’l i de valorar-lo. És normal, i és evident que les coses s’haurien pogut fer molt millor.
Tanmateix, volem recordar que el País Valencià acaba d’eixir d’una etapa de més de vint anys de govern del PP. No cal que ens detinguem en els detalls del que ha suposat tot aquest llarg període de les nostres vides, del que ha suposat per a la gent senzilla, per a l’economia, per al territori, per a la nostra cultura …
L’esforç compartit, l’encert en la nostra aposta estratègica  i diverses circumstàncies que hi han jugat a favor ens han oferit l’oportunitat de capgirar aquesta situació formant part del Govern de la Generalitat, de la nova majoria política  que pot transformar el País Valencià. Tot el que somiàvem és possible de fer. Tenim una ocasió per governar des d’ací per al nostre poble, per al nostre país.
Seríem ingenus si no tinguérem ben present que hi ha molta gent poderosa maldant per tal que fracassem. Ho sabem. Només cal repassar la nostra història: la més recent -la mal anomenada “batalla de València”-, i una mica més enllà: tot el segle XX sense anar més lluny.
Respectem tots els criteris i opinions. Caldrà que passe un temps perquè torne la serenor que ens cal després de tots els debats que siguen necessaris.
Però hi ha una cosa que no pot esperar: la necessitat que tothom, cada vegada que parlem, cada vegada que actuem, ho fem sabent que mai hem de posar en perill l’estabilitat del Govern valencià. Un Govern que és el nostre, del qual tant i tant esperem nosaltres i tant i tant esperen els centenars de milers de persones que ens hi han donat suport.
Crida a la responsabilitat davant de la contesa electoral
Lamentem que una sèrie de companys i companyes, en aquests moments crítics, a poques setmanes d’unes eleccions crucials, hagen decidit abandonar les seues responsabilitats orgàniques de forma orquestrada, encetant un procés que pot posar en perill el Govern de la Generalitat Valenciana i el propi projecte polític.
Aquestes dimissions afecten la nostra imatge política i poden afectar el comportament electoral més immediat. Per aquests motius fem una crida enèrgica a la responsabilitat de totes i tots, principalment dels qui ostenten responsabilitats orgàniques o de caire representatiu.
No és moment d’encetar dinàmiques incontrolables. Recuperem l’entusiasme transformador que ens ha dut a ser una de les principals forces polítiques en el conjunt del País Valencià i, sobretot, evitem que la política que fem nosaltres no siga també contra nosaltres mateixos i, per tant, contra el nostre país.

per engrandir cliqueu damunt les tres imatgessebasmayorsebastiacronica3a

PSOE felicita Consol Castillo

Les recents declaracions afirmant que en el PSPV hi havia més valencianistes que en Podemos, de la regidora de Compromís a València, Consol Castillo, en el moment que annunciava que dimitia de l’executiva del BLOC, han tingut ràpid ressò en forma de “reconeixement  i suport” per “la seua coherència” per part del PSPV-PSOE en una carta publicada hui al Levante -EMV.
Les declaracions de la regidora i la seua dimisió van ser recollides per ANNA notícies en aquesta entrada.

Untitled

Nomdedéu fa autocrítica i diu que torna…

nomdedeuLA CULPA ÉS MEUA
Enric Nomdedéu

07 de novembre, 2015

Estic profundament decebut, estabornit fins i tot. Feia temps que una decisió política grupal, no em disgustava tant. I mira que porte anys manifestant alguns disgustos. Alguna gent ja ha explicat millor del que jo seria capaç de fer-ho què és el que ens ha dut fins ací. Modestament d’alguns dels mals estructurals d’este edifici que ara sembla en ruïnes, jo ja n’havia parlat, escrit, advertit… Però tant se li val això ara.

Torne a llegir l’escrit que vaig publicar fa algunes hores. Jo volia que ens presentarem com a Compromís, i com això era impossible perquè Iniciativa i Verds van bloquejar la possibilitat de que les bases de tot Compromís ho decidiren, davant la disjuntiva que se’ns plantejava vaig apostar a contracor per una gran coalició. Tampoc no ha estat possible. Algú ha fet que no siga possible? Probablement. S’ha fet impossible perquè hi havia qui volia que es complís un full de ruta pensat de fa temps? Probablement. 

Quan parlem d’una EU suïcidant-se, puc compartir-ho, però…li demanàvem pactar amb els que vam rebentar el grup parlamentari, i amb la formació que els porta ignorant i insultant des de fa any i mig. Tampoc no resulta sorprenent que esta gent tinguen un rampell d’amor propi. (No dic que siga políticament intel·ligent, dic que és humanament més que comprensible).
Veig a companyes i companys gesticular estos dies de tensions i decepcions. Sobreactuar. He vist coses terribles publicades a les xarxes per part de càrrecs públics de la nostra coalició. I també del BLOC, que són els que més em dolen, perquè és el meu primer cercle (ui, perdó!) de fidelitat grupal. He vist irresponsabilitat. I sobretot, he vist cinismes.
Alguns dels que bramen ara, com diuen que brama la tonyina mar enllà, eren la guarda pretoriana de les renuncies del BLOC quan qui bramava era jo. He vist a gent que defensava protocols incompressibles, criticant els actuals protocols que, és cert, tampoc no resulten gaire comprensibles. He vist a gent que m’ha amenaçat i insultat greument en Consells Nacionals o fins i tot en l’Executiva, dient que jo volia trencar Compromís, fent tot el possible per trencar Compromís i titllant de traïdors a gent que ha fet possible la seua nòmina.
Els “cristians vells”, alguns dels quals no passen de conversos de fa quatre dies, no sé si passarien la prova de “tirar de la manta”. Hi ha càrrecs públics que ho són, gràcies al treball dels seus companys/adversaris interns. Perquè les seues aportacions en campanya van ser nul·les. I des del primer moment quedà clar, que enfocaven les primàries no com una lícita competència per tindre la millor llista electoral possible, sinó pensant en com controlar el partit i la coalició. Pensant en clau de congrés. De poder. I la seua campanya es va fonamentar en la difamació, i els atacs, més que en fer propostes programàtiques i xafar carrer per buscar la complicitat de la gent a qui volem representar. Trist.
Els “joves turcs” que han demostrat una enorme capacitat il·lusionadora i estratègica en rebentar tots els pronòstics de les primàries, formen part d’una generació feta d’èxits polítics. I em tem, que no han valorat prou que els seus èxits són fills de la nostra persistència en el fracàs. Mai no ens vam rendir, per això ara ells triomfen. I crec que això els porta a ignorar una cosa molt obvia. És cert que cal fer un pas endavant i buscar un nou model organitzatiu, però no es pot donar la sensació de renunciar a tot el que ens ha dut fins ací, perquè a molta gent, massa gent, ens ha costat anys d’esforços. Si algú sap de la necessitat de créixer i sumar, som precisament la gent que venim d’on venim (ja ho vaig dir l’altre dia i no ho repetiré), i sabem que en cada bugada ens hem deixat un llençol. Però no es pot declarar inútil el passat, sense pensar amb el mal que això fa a les persones. I el primer, sempre ho hem dit, són les persones. I no és només romanticisme, esta lloa al passat, és també estratègia!
Els qui tiren la culpa de tot a Iniciativa i a l’ambició de Mónica Oltra (ambició certa) no fan altra cosa que minimitzar-se. Que reconéixer la seua incapacitat. De veres que una sola persona per valuosa que siga (valua certa) pot passar per sobre d’organitzacions amb quasi tres milers de militants com és el BLOC? De veres que el BLOC no té cap capacitat de lideratge dins de la coalició?  De ser així, el que queda palès no és un potencial homèric d’Oltra, sinó la kunderica insuportable lleugeresa dels nostres lideratges interns. 
Jo crec que Consol Castillo s’estima este país per sobre de sigles i escenaris. I Enric Morera també. I Àgueda Micó. I Vicent Marzà. I Fran Ferri. I Baldo. I molta, moltíssima gent d’este partit, i d’algun altre. Ho fan també gent jove recent arribada, i gent que retorna de l’exili interior, sembla que a passar comptes. No crec que al BLOC hi hagen traïdors, perquè si ho cregués, aleshores hauria de dir que ho eren els que van munyir abans d’ara, pactes amb partits d’àmbit espanyol, i en condicions indecents per al valencianisme. Perquè això ja ho hem viscut. Portem una dècada llarga instal·lats en el dia de la marmota. De fet, crec que el Consell Nacional del BLOC l’hauria de presidir Bill Murray, que ho faria infinitament millor que el que hi ha ara. 
Si creguera que hi ha traïdors, fa anys que n’hagués assenyalat amb el dit. Aquells que es reunien abans de les Executives per portar-ho tot pastat, al marge de les Executives, al marge del Consell Nacional. Res del que vivim en estos dies convulsos, és nou. 
Jo no vull confluir. Jo no tinc res a vore amb Podemos. Possiblement amb alguna gent de Podemos sí, però no amb la seua estructura política. Res. Però vull ser honest amb mi mateix i reconéixer que si hem arribat fins ací, és culpa meua.
És culpa meua perquè vaig deixar de participar en debats del Consell Nacional, perquè vaig deixar d’assistir a l’Executiva Nacional, pel fàstic que em produïa vore com aquelles reunions eren una batalla constant entre bàndols. Els atacs despietats dels uns contra els altres, i de molts contra una. La mala educació. Les mentides. Els crits. El BLOC no s’ha trencat ara. No. El BLOC està trencant-se des de fa anys. Tot això que ens passa ara té que vore amb este protocol electoral, en les formes, en els terminis (tot absolutament impresentable, tot i que probablement amb estes cartes que juguem no podíem lligar una escala de color); però té a vore amb la situació d’impotència interna al BLOC. De cainísme. I és ací on reitere que és culpa meua.
Per molt que durant temps em sentís en el mig de la diana de grups i persones d’una enorme virulència discursiva i política, no havia d’haver fet un pas enrere. Havia d’haver seguit defensant allò en el que crec. Havia d’haver seguit assumint riscos personals i desgasts emocionals. M’ho vaig posar fàcil, vaig decidir dedicar el meu treball polític a la part institucional i apartar-me la vida de partit. Ara sé que és un error. Si algun traïdor hi ha, sóc jo, per fer això.
En el meu descàrrec diré que mai he tingut ambició en eixe sentit. Ho sap Pere Mayor que ja fa 25 o 30 anys va pensar en mi per a ser Secretari d’Organització, i no ho vaig ser. Ho sap Pepa Chesa que amablement, ja fa 20 anys em va dir que lamentava eixe desinterés meu pel poder intern, perquè creia que jo podia aportar. Ho sap Enric Morera al que mai he demanat estar en cap càrrec, i a qui només he dit que sí a formar part d’un parell d’Executives per allò de “la unitat i tal”. 
Però prou. Una de les raons que ens ha dut fins ací, és la manca de lideratge al BLOC. I eixa manca de lideratge ha configurat com únic lideratge possible de Compromís, el que ja coneixem. I una cosa és reconéixer que hem coincidit en el temps i l’espai amb una persona amb un enorme magnetisme que l’ha configurat com líder natural de les llistes electorals, i l’altra, és el punible abandó de la democràcia interna a Compromís, per manca de lideratges. De contrapés. 
Jo no plegue. Jo torne. A disposició del BLOC. A disposició de fer més Compromís. Demanant disculpes per haver-me rendit. Demanant disculpes per no haver estat a l’alçada. Demanant disculpes per no haver seguit el dia a dia.
Vull més Compromís. I vull un Compromís profundament valencià i valencianista i això és el que aporta el BLOC. Jo sí que sóc un nacionalista. Perquè em preocupa la gent del meu país, i els països, som les persones. 
La culpa és meua. Ves que no siga també un poc teua. 

El model d’Estat pensat des de València

estat
El model d’Estat pensat des de València’
19.00h al primer pis
19:00 hores
“El model valencià de territori i infraestructures”
Josep Vicent Boira
Secretari Autonòmic de la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana.

19:30 hores
“El model valencià de finançament”.
Rafael Beneyto
Analista financer, membre de la comissió d’experts sobre finançament autonòmic i membre de la junta directiva de l’Institut Ignasi Villalonga.

20:00 hores
Oto Luque
Catedràtic de Psicologia Social i Treball, professor a la Universitat de València i membre de la Sectorial d’Ocupació.

20:30 hores
Roda de premsa amb pica-pica.

21:00 hores
Finalització.

Organitza: Sectorial d’Economia i Ocupació de Compromís per València
Amb la col·laboració de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa.
L’acte es fa en memòria de l’insigne Francesc de Paula i Burguera, traspassat el darrer 16 d’octubre de 2015
Conferències i congressos
Exposicions
Presentacions i altres activitats
Cinema
Música
Teatre
Els tallers de l’Octubre
Activitats infantils
Activitats per a Centres Escolars
Centre Carles Salvador
Activitats externes
Performance
Instal·lacions
Videoart
Premis Octubre
Espai Illes Balears
Agenda del mes
© 2008 Octubre CCCCC/ Sant Ferran, 12 – 46001 València. Tel. (0034) 96 315 77 99

Les ‘verdes’ pels valencians (CAM, Banc de València, Bancaixa), les ‘madures’ per a ells (Banc de Sabadell, La Caixa i Caja Madrid)

Com era de preveure i tots estaven en el compte, la Comunitat Valenciana en arribar la ‘recuperació econòmica’ es sabia que seria un dels territoris més dinàmics per recuperar-se i amb més activitat econòmica. L’Estat espanyol i la seua oligarquia varen aprofitar la ‘crisis’ i amb  una campanya sense  precedents  dirigida des del Banco de España i la CNMV, amb la col·laboració de l’esquerra valenciano-espanyola,  se va escampar als quatre vents que ‘los valencianos éramos lo peor de lo peor’ i on qualsevol, ja fora conservador o progresista, es podia pixar damunt dels valencians des de qualsevol tertúlia mediàtica; aquesta campanya va ser l’oportunitat d’or  per fer-se amb el sistema finacer valencià. Així, en el repartiment que es va fer el 5 de maig de 2010, entre Zapatero i Rajoy,  la CAM li va tocar als socialistes i després d’una serie de peripècies, va ser venuda per un euro als catalans-sociates  del Banc de Sabadell, Bancaixa va ser per als madrilenys del PP de Caja Madrid (ara Bankia que l’Estat va recuperar) i el Banc de València, també venuda per un euro, als monàrquics, espanyols sense complexos, de La Caixa. Ara tota aquesta banda,  estan ben situats per rebre els beneficis que ja tenien prevists en els seus estudis econòmics. Els valencians una vegada més espoliats i sense les nostres institucions bancàries i sense que els beneficis es queden ací per millorar el finançament de les nostres empreses valencianes.
Flash[artículo de Víctor Baeta publicado en el Levante-EMV el 25.03.2015 ]

Ni gestión, ni control: expolio

(Conclusión por la desaparición de CAM, Bancaixa y Banco de Valencia)

El 5 de mayo del 2010 el presidente Zapatero y Rajoy, líder de la oposición, pactaban en la Moncloa la reestructuración del sector financiero español. El acuerdo, fraguado un año antes, venía dictado por los Botín, González y Fainé autores intelectuales de los criterios contables que hacían inviables las cajas para convertir el mercado en un modelo de oligopolio. Ese día los dos políticos españoles se repartieron el negocio financiero de las cajas que iban a desaparecer según las influencias políticas respectivas. Para los valencianos este acuerdo, como un nuevo Decreto de Nueva Planta, borró del mapa nuestro sector financiero y la Comunidad Valenciana fue tratada como lo que es desde el 29 de junio de 1707, como una colonia del Imperio, si bien este ya en fase muy terminal. En el reparto de las entidades financieras valencianas que se pactó en la Moncloa, Bancaixa le correspondió a los dinásticos españoles conservadores, la CAM a los dinásticos españoles progresistas y el Banco de Valencia a los dinásticos españoles catalanes. Obviamos el caso de las cooperativas de crédito, las Cajas Rurales valencianas fusionadas con Cajamar de Almería, que sería motivo de otro artículo.
I
El destino decidido para la CAM de inmediato causó sorpresa entre los conservadores valencianos. El líder del PPCV Francisco Camps que pensaba tener aseguradas las cajas valencianas y que un año antes les auguraba un futuro brillante, desconocedor del nuevo diseño contable , comprobó asombrado como sus reiteradas lealtades a España no habían servido para que desde Madrid obviaran el pecado original de los valencianos que de manera temeraria lo celebramos todos los 9 de Octubre y no pudo evitar, a pesar de su afirmada españolidad, que fuéramos tratados como vulgares moriscos o judíos –valencianos y murcianos no españoles–, a los que se les puede saquear con total impunidad.
Inicialmente se pretendió que unas cajas inferiores en volumen, como la asturiana, extremeña o cántabra, controladas por el PSOE, lideraran el Banco Base y en donde los valencianos y murcianos, tendríamos un papel secundario. Este acople imposible fracasó pues no tenía sentido si el potencial financiero de la CAM no lideraba el futuro Banco, cosa que por el reparto de la Moncloa no podía ser, no nos correspondía. A partir de la rotura del Banco Base el 30 de marzo del 2011 la existencia de la CAM estaba sentenciada desde Madrid, pero un incrédulo PPCV se sumerge en la ensoñación de confiar que desde el Estado español, la CAM reciba un trato semejante al de Caja Madrid, es decir transformarla en un banco SAU, sanearla en base al nuevo diseño y no venderla, o como ya apuntaba la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega a instancias de Botín a falta de un comprador, el trocearla. Esta fabulación de un Banco CAM SAU, escriturado el 21 de junio del 2011 pero aun no registrado (fue inscrito el significativo, como veremos, 22 de julio), de un banco en manos valencianas y murcianas, de una entidad financiera valenciana ‘salvada’ por el Estado español, esa esperanza se mantiene hasta el decisivo mes de julio del 2011 en que, en un corto periodo, se producen los dos últimos suspiros que precedieron a la muerte súbita del político valenciano abandonado. El 11 de julio, el primer suspiro, el IVF publica un informe favorable a la segregación del negocio financiero de la CAM a favor del Banco CAM SAU. El segundo y cándido suspiro, el 17 de julio, lo realiza María Dolores Amorós con su artículo publicado en la prensa en que con cifras demuestra la viabilidad de la CAM y confía en que, si la aportación de capital del Estado fuera mayoritario en la Caja, los valencianos seriamos tratados, pongamos por caso, como los españoles de Caja Madrid. Y finalmente llegamos a la dramática fecha de la muerte política que se produce el 21 de julio –atención al dato– al día siguiente de la mediática entrada en bolsa de Bankia con un zaplanista exultante entre los protagonistas y la víspera del día en que el Banco de España resuelve (BOE 23 de julio 2011) entrar manu militari en la CAM y en el Banco CAM SAU, registrado ese día, con fuerzas neo-contables de destrucción masiva del FROB, para hacer realidad el acuerdo de la Moncloa por el que esa entidad tenía que aterrizar gratis en un campo socialista; esa víspera, adelantada la noticia de la resolución del Banco de España de ocupación de la entidad financiera valenciana y murciana, Francisco Camps dimite. En un último servició de lealtad a España, de sumisión a Rajoy y de espaldas al pueblo valenciano que por tercera vez lo había elegido con mayoría absoluta, la excusa para dimitir que dio el presidente fueron los cuatro trajes que una oposición histérica, a falta de otros argumentos, esgrimía en el juzgado contra él. A partir de este momento el Estado español ejecuta una operación acordeón para reducir el valor de la CAM a la ‘nada’ –mientras paradójicamente las oficinas no dejaban de funcionar– acompañada de una campaña mediática donde se teatraliza que «la CAM es lo peor de lo peor» y que los valencianos –sobre los que cualquiera se puede miccionar encima los más corruptos del mundo mundial. El objetivo, una vez reducido técnicamente el valor del Banco CAM SAU a un simbólico euro, es vendérselo a un banco que han decidido incorporarlo a los sistémicos, el Banco Sabadell, presidido por un viejo amigo de los dinásticos españoles progresistas, desde que estuvo a su servicio entre 1984 y 1986 en el gobierno de Felipe González, cuando Carlos Solchaga, le puso al frente del INI para desmantelarlo. Efectivamente Josep Oliu –me lo ha confirmado una fuente autorizada– tiene el carnet del PSOE. Finalmente, con esta venta, el acuerdo entre españoles sobre el destino de la CAM, que se pactó en la Moncloa a costa de los valencianos y de los murcianos, para que quedara bajo la influencia de los dinásticos socialistas, se llevó a efecto.
II
Pasemos al destino de Bancaixa. Si en el caso de la CAM el inicial Banco Base saltó por los aires y a partir de ese momento el Estado español sentenció a la CAM para desposeerla de libertad y venderla en el mercado de esclavos, no ocurrió lo mismo con Bancaixa que, como el himno regional se la destinó para ‘ofrendar nuevas glorias’ a una caja de ‘ellos’, pues como dice la copla «que madre no hay más que una (Caja Madrid) ¡y a ti te encontré en la calle (Bancaixa)!». En este caso la caja valenciana era incorporada como parte del harén madrileño de Rodrigo Rato para formar el gran banco estrella de los dinásticos conservadores, el gran banco del PP, el BFA-Bankia. Un apunte: el hijo que aportaba Bancaixa, la ‘joya de la corona’ que era el Banco de Valencia, enseguida le sería arrebatado para ser también vendido en el mercado, como veremos más adelante.
Pero el destino de Bancaixa, viendo pasear a sus dirigentes zaplanistas felices por la capital del Reino, también debió de desmoralizar a Camps. La imagen del miércoles, 20 de julio del 2011, en la que José Luis Olivas aparece sonriente y con el dedo pulgar levantado en señal de victoria, al lado del personaje, entonces todavía no acusado de rufián, que agitaba la campana que anunciaba la salida a bolsa de Bankia, contrastaba con el anuncio de asalto y ocupación de la CAM, por «justo derecho de conquista», que el viernes, 22 de julio, Miguel Angel Fernández Ordoñez iba a realizar. Entre estos dos días, el jueves 21 de julio, y a consecuencia de estos dos hechos, Francisco Camps tira la toalla y dimite. Como una tragedia griega, Bancaixa que el Estado la había incorporado, a lo que Mariano Rajoy columbraba como el gran banco español teledirigido por el PP, la otrora luminosa entidad valenciana con aires sorollanos, fue arrastrada, y con ella a buena parte de sus dirigentes, al destino trágico de la España tenebrosa, judicializada y corrupta.
III
Y qué decir del Banco de Valencia. Este junto con la CAM eran las entidades valencianas que el Estado había decidido liquidar formalmente mediante una operación acordeón para luego ser vendidas por un euro. José Antonio Iturriaga, reencarnado duque de Berwick, entró también por el sur del Regne y en una campaña dura en la que tuvo que macerar la carne del cuadrúpedo abatido de mayor tamaño que la serpiente que se lo tenía que engullir, actuó desde el 22 de julio hasta el 31 de diciembre del 2011, fecha en que una vez adjudicado el Banco CAM SAU al Banco Sabadell, se quedó a la espera del plácet de la Comisión europea que llegó el 30 de marzo del 2012. Finiquitada la campaña del sur, Iturriaga emprendió el camino hacia Valencia a donde llega en abril de 2012 para rematar la faena de liquidación del Banco de Valencia que se había iniciado con la dimisión de José Luis Olivas el 28 de octubre de 2011 y a partir del 21 de noviembre se daba la señal de salida para crear las condiciones que justificaran la operación acordeón que se precisaba para venderla a los dinásticos catalanes.
Pero esta operación mostraba ciertas dificultades, no tanto por el tamaño sino por su condición de sociedad cotizada. El Banco de Valencia tenía dueños, tenía accionistas con voz y voto, no como los pseudo accionistas de la CAM con cuotas participativas, enmudecidos y sin derechos políticos, o como Bancaixa (o la CAM), que al ser entidades sin ánimo de lucro, estaban dirigidas en los tiempos felices de vino y rosas, por la nebulosa del ‘movimiento político-sindical-dinástico- español’, consejeros y directivos huidos en desbandada a la primera embestida, aunque algunos, como justificado alimento para los súbditos atónitos ante el saqueo, presentados por el FROB como necesarios cadáveres expuestos en las plazas públicas colgados por los pies, acusados como responsables de la desaparición de la CAM «¡Ay, de los vencidos!». Fernado Restoy, el concuñado del nuevo duque Berwick, reconocía la peculiaridad del Banco de Valencia al ser el primer banco intervenido, en su informe como presidente de la comisión rectora del FROB ante la subcomisión de reestructuración bancaria y saneamiento financiero del congreso, el 24 de abril 2013, decía: «El Plan de Resolución de Banco de Valencia reviste características peculiares toda vez que se instrumenta a través de la transmisión de las acciones de titularidad del FROB a CaixaBank». Efectivamente el 27 de noviembre de 2012, la Comisión Rectora del FROB, formuló el plan de resolución del Banco de Valencia, que contemplaba su integración con CaixaBank. El plan contenía las siguientes medidas: «suscripción por parte del FROB de un aumento de capital en Banco de Valencia por importe de 4.500 millones de euros, transmitiendo posteriormente el FROB su participación íntegra en Banco de Valencia a CaixaBank por el precio de un euro. Previamente a la recapitalización, según establece el artículo 4 de la Ley9/2012, los accionistas actuales soportarán las pérdidas en las que haya incurrido la entidad». Pero el Estado en su táctica de desviar la atención del saqueo a los valencianos, en este caso del Banco de Valencia, precisaba, como en el caso de la CAM, señalar culpables y sobre todo neutralizar a los díscolos que se resistían al expolio y a que se llevasen impunemente el botín. Fue el caso del castellonense Eugenio Calabuig que como un revivido Vinatea, resistió como un auténtico maulet empresarial, la defensa valenciana de la empresa Aguas de Valencia que era apetecida por Fainé con los ojos puestos en el abastecimiento de aguas de Madrid. Todos los cronistas valencianos coinciden que la alianza dinástica de Caixabank con el aparato del Estado, FROB , no dudó en utilizar los procedimientos más abyectos para eliminar al empresario valenciano como socio mayoritario de la empresa valenciana y lo más triste que catalanes y madrileños contaron con la colaboración de algún destacado empresario valenciano, actuando de botifler. Finalmente la Corte de Arbitraje y Medición de la Cámara de Comercio de Valencia decidió que Fomento Urbano de Castellón (FUCSA) de Eugenio Calabuig, que posee el 51% de Inversiones Financieras Agval (sociedad esta mayoritaria de Aguas de Valencia), tiene el derecho de tanteo como socio mayoritario de Agval para adquirir el 49% restante, que pertenecían al Banco de Valencia y, hasta este laudo, en manos de Caixabank. Al final, por fin, una victoria valenciana.
IV
Conclusión. Como compareciente en la finalizada Comisión de investigación de la CAM difiero de las conclusiones en las que coinciden los cuatro grupos parlamentarios valencianos. Para ellos la mala gestión unida a la falta o negligencia en el control de la caja son las causas de lo sucedido en la CAM. No. Al margen de la burbuja inmobiliaria –que fue la oportunidad para iniciar el proceso– que sin duda influyó y de la falta de ética en la adjudicación de emolumentos, si la auditora KPMG y el IVF no detectaron problemas es porque estos no existían, estos aparecieron cuando desde el Banco de España, en el 2009, se diseñaron los criterios para hacer inviables las cajas y desde el acuerdo de la Moncloa, en el 2010, se empezó a ejecutar el proceso. El Estado español decidió eliminar las cajas a favor de cinco o seis bancos y desde este Estado se decidió que ninguno de esos bancos fuera valenciano. Podía perfectamente haber surgido de las tres entidades valencianas desaparecidas. Mi conclusión es que los valencianos necesitamos un Estado. Sin él estamos a merced de los intereses de otros. Necesitamos nuestra Agencia Tributaria valenciana, nuestro Banco Central, nuestra Comisión del Mercado de Valores, nuestro registro de asociaciones de accionistas minoritarios, inexistente en la CNMV… necesitamos tener en nuestras manos los recursos financieros para potenciar la economía productiva valenciana… necesitamos tener las llaves de la caja y de la casa. Los valencianos (y murcianos), cuando más tardemos en remar hacia este objetivo, continuaremos siendo vulnerables y tratados como los siervos cuando el señor feudal entra en la aldea y ninguna sumisión logra parar su saqueo.
Víctor Baeta presidente de AIVCAM i del NEM Sabadell y compareciente en la Comisión de investigación de la CAM