TOTS ELS GATS SÓN MARRONS?
Héctor Illueca, Manolo Monereo i Julio Anguita
(traducció al valencià a càrrec de RV/PVE)
Hem après molt i seguim aprenent de la polèmica que ha generat el nostre article sobre el Decret Dignitat. El primer, la tirania del políticament correcte: una coincidència àmplia i consistent entre l’extrema esquerra i els apòstols del neoliberalisme. Els dos diuen el mateix, desqualifiquen de la mateixa forma i defineixen a l’actual govern italià en termes similars. Les elits neoliberals europees i alguns intel·lectuals d’esquerra amalgamats en una estranya convergència. El segon que hem observat és quelcom molt típic de la nostra cultura política: la banalització del feixisme. La política com a espectacle quotidià i vacu. Quan tot és feixisme, res ho és, i es perd la substància del que va ser i significa la dictadura terrorista del capital monopolista. Veritat és que de nit tots els gats són marrons, però no és de nit, sinó de dia, i el que no veja la realitat és perquè està cec o no vol veure-la.
Anem a pams. Amén d’algun libel que no mereix major comentari, el nostre text ha suscitat nombroses respostes i reaccions que ens han fet pensar. Permeta-se’ns destacar entre elles els escrits publicats per Enric Juliana (“Atracción fatal”), Esteban Hernández (“La izquierda: opción B”), Miguel Urbán i Brais Fernández (“Decreto dignidad: ¿Fascismo en Italia? Una respuesta”) i Alberto Tena i Giuseppe Quaresma (“Pensar Italia”). En general, se’ns critica haver realitzat una anàlisi descontextualitzat del Decret Dignitat, obviant les altres polítiques del govern italià, especialment en matèria d’immigració. Des del seu punt de vista, i citem literalment a Urbán i Fernández, “és fonamental per a comprendre la política econòmica i social d’un govern analitzar el conjunt de la seua deriva, no presentar de forma aïllada i parcial una mesura”. També hi ha altres crítiques, però ens semblen secundàries i estan subordinades a aquesta idea principal.
Doncs bé, no és veritat que el nostre text descontextualitze el Decret Dignitat, com si fóra una norma a-històrica. Al contrari, la nostra anàlisi parteix de l’evolució històrica de la legislació laboral italiana, caracteritzada per la desregulació progressiva del mercat de treball des de fa més de tres dècades. És precisament aquesta evolució, culminada amb la reforma de Renzi, la que ens permet percebre els canvis introduïts pel Decret, així com les seues limitacions. Per cert, tampoc és veritat que el nostre text “unfle” i “celebre” l’abast de la norma, com afirmen Urbán i Fernández. Partint de la seua importància objectiva, assenyalem fins a en dues ocasions que el Decret Dignitat ens sembla insuficient i que advoquem per reformes molt més profundes. Ara bé, de moment el govern italià és l’únic que ha desenvolupat la Resolució del Parlament Europeu sobre la lluita contra la precarietat laboral, aprovada el 31 de maig. Què va a fer el govern espanyol? Què faran els altres governs europeus?
Però no solament açò. El context és important, clar que ho és. No obstant açò, sembla que els nostres crítics veuen la palla en l’ull alié sense adonar-se de la biga en el propi. Sorprèn que cap d’ells es detinga a analitzar l’enfrontament que el govern italià manté amb la Unió Europea (UE). Veritablement sorprèn que la seua descripció de la política italiana no pare esment alguna al que Juliana denomina “el moment Europa”. Des de les passades eleccions del 4 de març, Itàlia és un poble sota el foc, assenyalat per la UE i assetjat pels mercats. El programa giallo-verd ha despertat l’hostilitat del poder financer i de la seua avançada de Brussel·les. Té açò algun significat per als nostres crítics? No els sembla important el context europeu? Per què aquest silenci? Aquestes qüestions mereixen un debat sense desqualificacions ni esquematismes basats en discursos amb plantilla. Vegem algunes dades.
El 28 de maig de 2018 es va produir un esdeveniment insòlit. La Lega i el Moviment 5 Estrelles (M5S) van proposar a Mattarella, president de la República d’Itàlia, el nomenament com a ministre d’Economia de Paolo Savona, un economista euroescèptic de 81 anys. No obstant açò, obeint ordres de Brussel·les, Mattarella es va negar a signar el nomenament, provocant una greu crisi institucional. Encara no havien passat dos dies quan el comissari europeu de Pressupostos, l’alemany Günther Oettinger, va demanar als mercats que enviaren un senyal “per a no permetre que els populistes d’esquerres i dretes tinguen responsabilitats de govern“. Oettinger tractava de desestabilitzar al govern italià desencadenant un pànic borsari i una escalada de la prima de risc, la qual cosa efectivament va aconseguir en les setmanes següents: des de llavors, Itàlia ha estat en el punt de mira dels mercats, que han desplegat un atac especulatiu orientat a enderrocar al govern. És segur que el poble italià va captar perfectament el missatge: la UE no solament és contrària a la justícia social i a qualsevol política econòmica assenyada; la UE és enemiga de la democràcia.
L’actual fase de la política italiana només pot comprendre’s en el marc de l’enfrontament que el govern nacional manté amb Brussel·les. Reduir açò, com fan Urbán i Fernández, a una simple “disputa entre sectors de les classes dominants”, és a dir, a “una batalla per com gestionar el neoliberalisme”, significa ignorar aspectes essencials de l’actual situació política. Afirmar, com fan Tena i Quaresma, que a Itàlia ha emergit “un nou bloc històric” i que “dins d’aqueix bloc hi ha un arc ideològic complex i obert”, resulta més interessant des d’un punt de vista polític, però és encara insuficient. De fet, l’aliança entre La Lega i el M5S s’aferma en dos blocs diferents i contradictoris: d’una banda, la base social de la Lega, radicada fonamentalment en el nord i formada per xicotets i mitjans empresaris colpejats per la globalització, amb suports importants en les capes superiors de la força laboral; per un altre, la base social del M5S, concentrada en el sud i centre del país i integrada per les classes subalternes i estrats mitjans empobrits. Estem, per tant, davant una gran aliança polític-social que expressa la ira acumulada per la gestió neoliberal de la crisi, una rebel·lió ja inamagada dels humiliats i ofesos per les polítiques de la UE.
El repartiment de rols en el govern italià reflecteix la complexitat de la seua base social: mentre el M5S mostra una major vocació social impulsant mesures com el Decret Dignitat, La Lega postula una política fiscal a la mesura dels sectors que constitueixen la seua base electoral. Hi ha, per descomptat, divergències i contradiccions, com la política migratòria de Matteo Salvini o, més recentment, la nacionalització de les autopistes, convertida en una demanda democràtica després de l’ensulsiada del pont Morandi. La veritat és que el govern giallo-verd és un espai en disputa que no pot eludir concessions importants a les classes populars i treballadores. Per açò cal parar esment a mesures com el Decret Dignitat, constatant les seues limitacions, sí, però també els seus avanços en un context complex i absolutament imprevisible. Englobar-ho tot sota l’etiqueta de “feixisme”, com alguns han fet aquests dies, pot ser més còmode per a evitar certa fatiga intel·lectual, però res aporta al coneixement de la realitat.
Què està passant a Itàlia? A la vista del que portem dit, no sembla molt difícil d’entendre. El que va emergir en les eleccions del 4 de març és una autèntica rebel·lió popular contra la UE, similar a la qual es va produir a Gran Bretanya amb el brexit. Una rebel·lió molt semblada a les que van tindre lloc en altres països europeus com França, Holanda o Grècia, on successius referèndums van rebutjar sense ambages el diktat de Brussel·les. Ja no és possible ocultar que darrere del govern italià hi ha un exèrcit de perdedors que van eixir amb els ossos trencats de la globalització i les polítiques d’austeritat europees. El més fàcil és a dir, com s’escolta sovint, que es tracta de treballadors endarrerits, incapaços d’entendre els sacrificis que exigeix el neoliberalisme cosmopolita. O millor encara, titllar-los de racistes i feixistes, renunciant a explicar els fenòmens polítics que esdevenen en la UE. Quin menyspreu a les majories socials! Quin elitisme intel·lectual!
Deia Walter Benjamin que l’ascens del feixisme és la conseqüència d’una revolució frustrada. Els autors d’aquest article no tenim cap simpatia per Matteo Salvini, però creiem que el seu ascens, i el d’altres figures afins en diversos països europeus, no és més que un reflex del fracàs de l’esquerra. La demostració de la seua incapacitat per a canalitzar les energies de canvi latents en la societat. La prova que testifica la decadència d’una esquerra que es va fer neoliberal i ja no és capaç d’entendre al seu poble. Es va acabar el temps de l’europeisme ingenu i evanescent. Es va acabar el temps de “més Europa”. La clau, es vulga o no, és la contradicció cada vegada més forta entre els partidaris de la globalització neoliberal i aquells que, amb més o menys consciència, defensen la sobirania popular i la independència nacional i aposten per la protecció, la seguretat i el futur de les classes treballadores.
Cal fer perdre pes al sobiranisme, reclamen alguns articulistes. Cal tornar al catalanisme baix en calories, per dir-ho a la manera d’Enric Juliana. A aquell catalanisme que suposadament no molestava ningú perquè era submís, penós, desdentegat, mengívol, espanyolista a força de voler reformar l’Estat espanyol sense aconseguir-ho mai. “Rectificar” és el verb preferit d’aquest catalanisme light. Un catalanisme que sempre és a punt d’entonar un mea culpa sonor, beatífic, pocapena. L’autoinculpació és el recurs dels dèbils. I el catalanisme sempre ha estat un moviment feble en tant que Catalunya enfora no ha aconseguit el que es proposava i aquesta era una peça essencial del projecte. El 15 de febrer de 1939, l’historiador Ferran Valls i Taberner, antic diputat de la Lliga Regionalista i rebatejat com a Fernando per ell mateix, va publicar el seu primer article a La Vanguardia després de l’ocupació de l’Exèrcit Nacional. El va titular, precisament, “La falsa ruta”. No podia ser d’altra manera. La tesi d’aquest conegut article era que la guerra havia estat provocada pels catalanistes i el govern Companys, assumint la mentida, explotada per la historiografia d’extrema dreta d’ara, que els revoltats no eren els franquistes, sinó els defensors de la democràcia. De fet, la majoria de les condemnes a mort signades per Franco es justificaven amb el delicte de “rebel·lió militar” dels encausats. El món al revés, però així és com es pot justificar l’injustificable. Així és com un periodista que havia treballat a les ordres del tripartit pot recórrer a Valls Taberner per atacar l’independentisme actual.
Igualment, el CELS proposa que, tenint coneixement de l’existència d’un projecte anterior de remodelació del lloc, encarregat per la corporació municipal i desenvolupat pel catedràtic de la Universitat Politècnica de València i fill d’aquesta localitat, el professor Rafael Calduch, es proposa la recuperació del mateix, el seu desenvolupament i la seua posada en valor.
