Arxiu de la categoria: Politica
‘Valencianisme plural’ article de Xavier Ribera, on es plany de la seua absència
La proposta de Jordi Turull, Josep Rull, Quim Form i Lluís Puig plantejada al PDeCAT i que la seua direcció ha rebutjat.
La proposta dels presos del PDeCAT per JxCat: un moviment sense quotes ni vetos
Marta Lasalas | Barcelona. Divendres, 26 de juny de 2020
Els presos polítics del PDeCAT, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn, junt amb el conseller Lluís Puig des de l’exili han fet arribar al president del partit, David Bonvehí, la seva proposta de confluència amb JxCat per constituir un “moviment polític sense quotes ni vetos“, tal com ahir va avançar ElNacional.cat.
El text de la proposta, al qual ha tingut accés ElNacional.cat, s’ha fet arribar a tots els membres de l’executiva i del consell nacional aquest matí, en què la cúpula del partit s’ha reunit per informar sobre l’estat de les converses amb la Crida de Jordi Sànchez i davant les crítiques d’una part de la direcció per la falta d’informació al respecte.
La proposta
La proposta que ha presentat l’anomenada comissió delegada, integrada per presos polítics i exili, planteja un full de ruta concret per a la confluència en l’espai de JxCat. Aquest full de ruta passaria per l’acceptació de la doble militància, amb la qual cosa, es podria aparcar temporalment el debat sobre la dissolució del PDeCAT que ha situat les converses al llindar del trencament.
La decisió sobre mantenir o dissoldre el PDeCAT quedarà, segons aquesta proposta, en mans d’un consell nacional que es convocarà sis mesos després de la creació de JxCat i al qual l’executiva presentarà el seu plantejament sobre la continuïtat de la formació.
La proposta d’aquests dirigents recorda que JxCat va néixer davant la convocatòria de les eleccions del 21-D amb el 155 vigent, en les quals l’independentisme va aconseguir la majoria absoluta.
Subratlla la consolidació posterior en les eleccions municipals i europees. “L’espai institucional de JxCat ja existeix i té totes les dimensions possibles: grups parlamentaris a totes les cambres, grups municipals i govern. Té molt gruix. Té implantació territorial”, subratllen.
Consideren que la consolidació d’aquest espai és el que resultaria avui “més disruptiu en l’escena política catalana” i reclamen donar forma a aquesta realitat, sense magnificar el que descriu com a “soroll” en referència als conflictes interns.
La proposta que plantegen parteix de la formació d’un comitè d’organització d’una Assemblea Constituent de JxCat; que aquesta assemblea es convoqui i hi participin els càrrecs electes i totes aquelles persones “que han confiat en JxCat i el president Puigdemont”.
L’Assemblea haurà d’escollir la presidència de JxCat i una direcció executiva nacional que inclogui com a mínim persones responsables d’organització, d’estratègia política, de finances, comunicació, relacions internacionals, relació amb els cambres parlamentàries i mon municipal i sectorial.
En un termini de tres mesos, aquesta direcció proposarà definir la periodicitat amb què s’ha de reunir l’assemblea, la creació d’un consell nacional i els mecanismes de presa de decisions entre la militància. La direcció executiva s’encarregarà de proposar la metodologia per a l’elaboració de programes electorals i confecció de llistes electorals.
La proposta íntegra sota l’epígraf l’Aposta de Junts per Catalunya és la següent:
“El PDeCAT, davant de la necessitat d’articular la creació del nou espai polític de Junts x Catalunya, considera convenient que:
1. Es proposi la formació d’un comitè d’organització d’una Assemblea constituent de Junts x Catalunya.
2. Es convoqui una Assemblea constituent de Junts x Catalunya, en què hi participin tots els càrrecs electes de Junts x Catalunya i totes aquelles persones que han confiat en Junts x Catalunya i el president Puigdemont des del 21 de desembre del 2017 i que entenen l’1 d’octubre com a mandat polític a culminar, siguin associats d’organitzacions o persones sense filiació política, via la seva inscripció pels mitjans i la normativa facilitada pel comitè d’organització.
3. L’Assemblea constituent esculli la presidència de Junts x Catalunya i una direcció executiva nacional que inclogui com a mínim persones responsables d’organització, d’estratègia política, de les finances, de comunicació, de relacions internacionals, de les relacions amb les cambres parlamentàries, de les relacions amb el món municipal i de les polítiques sectorials.
4. La direcció executiva nacional proposi i aprovi en un termini no superior a 3 mesos un sistema organitzatiu que inclogui com a mínim la definició de la periodicitat amb la qual ha de reunir la seva Assemblea; la creació d’un Consell Nacional, i els mecanismes de presa de decisions per via plebiscitària per part del conjunt de la militància.
5. La direcció executiva nacional proposi i aprovi la metodologia per elaborar programes electorals i confeccionar llistes electorals a les quals es presenti Junts x Catalunya, a ratificar pel Consell Nacional anteriorment mencionat i, posteriorment, al conjunt de la militància.
6. En cas que es produeixi un avançament electoral previ a la celebració del seu primer Consell Nacional, la direcció executiva nacional de Junts proposi, aprovi i faci pública en un termini no superior a 1 mes una metodologia per elaborar programes electorals i confeccionar llistes electorals.
Passats 6 mesos des de la creació de Junts x Catalunya i per tant consolidat aquest nou espai polític, el Consell Nacional del PDeCAT, a proposta de la DEN, debatrà i decidirà la conveniència de mantenir o dissoldre l’organització, decisió que en darrera instància adoptarà l’Assemblea Nacional.
Durant aquest període transitori, el PDeCAT prendrà les decisions que corresponguin per encaixar la doble militància”.
Ja sabem el que votarà Compromís, però i la resta dels 32 diputats valencians a Madrid que faran
1. Resultats electorals del 10N a València
Els quinze diputats electes per la circumscripció de València (4 del PSOE, 4 del PP, 3 de Vox, 2 Unides Podem, 1 de Més Compromís i 1 de Ciudadanos) són els següents:
PSOE:
- José Luis Ábalos Meco. 59 anys. Diplomat en Magisteri. Ministre de Fomento. Secretari d’Organització del PSOE. Diputat nacional des de la novena legislatura. Ha sigut regidor en l’Ajuntament de València i diputat provincial.
- Ana Botella Gómez. 61 anys. Llicenciada en Geografia i Història. Secretaria d’Estat de Seguretat. Ha sigut regidor en l’Ajuntament de València i delegada del Govern a la Comunitat Valenciana. Diputada des de la XI legislatura.
- Vicent Sarrià Morell. 52 anys. Ha treballat com a ajudant de producció en el centre territorial de RTVE. Va ser secretari general de Joves Socialistes. Ha sigut diputat autonòmic. Regidor en l’Ajuntament de València. Diputat nacional.
- Josefa Andrés Barea. 61 anys. Diplomada en Infermeria. Funcionària del cos especial d’Inspecció de la Conselleria de Sanitat. Ha sigut diputada autonòmica i eurodiputada. Diputada nacional
PARTIT POPULAR (PP):
1. Belén Hoyo Juliá. 35 anys. Llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques i de l’Administració. Advocada. Ha sigut secretària general de l’IVAJ i directora general de la Joventut de la Generalitat. Coordinadora de Política Nacional del PPCV. Diputada nacional des de la desena legislatura.
2. Vicente Betoret Coll. 47 anys. Llicenciat en Dret. Advocat. Corredor d’assegurances. Ha sigut alcalde de Vilamarxant, diputat autonòmic i president provincial del PP. Diputat nacional.
3. Luis Santamaría Ruiz. 50 anys. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Funcionari del Cos Superior d’Administracions Civils de l’Estat. Ha sigut president de la gestora del PP de la ciutat de València i diputat autonòmic. Diputat nacional.
4. Óscar Gamazo Micó. 43 anys. Llicenciat en Dret. Diplomat en Protocol institucional i empresarial. Advocat. Ha sigut regidor a Potries i a Gandia. Diputat nacional.
VOX:
1. Ignacio Gil Lázaro. 62 anys. Llicenciat en Dret. Ha sigut senador i diputat en el Congrés des de 1982 a 2016 pel PP, partit que va deixar en 2018 per no sentir-se ja identificat. Diputat nacional.
2. Cristina Esteban Calonje. 43 anys. Llicenciada en Geografia i Història, en la branca Història de l’Art. Treballa en banca. Diputada nacional.
3. Julio Utrilla Cano.
UNIDES PODEM:
1. Héctor Illueca Ballester. 44 anys. Doctor en Dret. Inspector de Treball i Seguretat Social. Professor de la Universitat de València. Diputat nacional.
2. Roser Maestro Moliner. 30 anys. Advocada. Ha sigut regidor d’Esquerra Unida en l’Ajuntament de Sagunt. Membre dels òrgans de direcció del PCE i d’IU. Responsable de l’Àrea institucional d’EUPV. Diputada nacional
MÉS COMPROMÍS:
1. Joan Baldoví Roda. 61 anys. Maestro. Ha sigut alcalde de Sueca (València). Diputat nacional des del 2011. Membre del Bloc.
CIUDADANOS:
1. María Muñoz Vidal. 41 anys. Llicenciada en Dret. Postgrado en Gestió Patrimonial i Banca Privada i Postgrau en Urbanisme. Ha desenvolupat la seua carrera professional com a gestora de banca personal i en banca privada. Diputada nacional.
2. Resultats de les eleccions generals 10N a Castelló
Els cinc diputats electes per la circumscripció de Castelló, 2 del PSOE, 1 del PP, 1 de Vox i 1 d’Unides Podem són els següents:
PSOE:
1. Susana Ros Martínez. 50 anys. Diplomada a Turisme. Ha sigut regidor a Benicàssim. Secretària executiva contra la violència de gènere del PSOE. Diputada nacional.
2. Germán Renau Martínez. 41 anys. Enginyer tècnic de Telecomunicacions. Màster en Administració d’Empreses. Vicesecretari segon de la Comissió Executiva Provincial del PSPV de Castelló. Diputat nacional.
PARTIT POPULAR (PP):
1. Óscar Clavell López. 40 anys. Llicenciat en Història. Va ser alcalde de la Vall d’Uixó entre 2011 i 2015. Professor d’institut en l’assignatura d’Història. Diputat nacional.
VOX:
1. Alberto Asarta Cuevas. 68 anys. General de Divisió de l’Exèrcit de Terra, en la reserva des de 2013. Professor del Master de Relacions Internacionals en la Universitat Alfons X de Madrid. Conferenciante i autor de diversos articles.
UNIDES PODEM:
1. Marisa Saavedra Muñoz. 57 anys. Treballadora social. Membre del Consell Ciutadà Valencià de Podemos, en la secretaria de Societat Civil. Diputada nacional.
3. Resultats electorals del 10N a Alacant
Els dotze diputats electes per la circumscripció d’Alacant, 4 del PSOE, 3 del PP, 3 de Vox, 1 d’Unides Podem i 1 de Ciudadanos, són els següents:
PSOE:
1. Pedro Duque Duque. 56 anys. Enginyer aeronàutic. Astronauta. Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional al costat d’altres astronautes. Ministre de Ciència, Innovació i Universitats en funcions. Diputat nacional.
2. Patricia Blanquer Alcaraz. 46 anys. Llicenciada en Econòmiques i Empresarials. Màster en Auditoria i Gestió Empresarial. Profesora associada en la UPV. Ha sigut regidor a Alcoi. Diputada nacional.
3. Alejandro Soler Mur. 47 anys. Llicenciat en Dret i Màster en Assessoria Jurídica d’empreses. Ha sigut alcalde d’Elx i diputat provincial. Director general de l’empresa pública SEPES. Secretari adjunt de Política Municipal del PSOE. Diputat nacional.
4. Yolanda Seva Ruiz. 49 anys. Diplomada en Magisteri. Mestra. Alcaldessa de Santa Pola. Presidenta de l’executiva local del PSPV de Santa Pola. Diputada nacional.
PARTIT POPULAR (PP):
1. César Sánchez Pérez. 41 anys. Llicenciat en Sociologia, especialitat en Publicitat i Màrqueting. Ha sigut diputat autonòmic, sotssecretari general del PPCV i alcalde de Calp. President de la Diputació d’Alacant. Diputat nacional.
2. Macarena Montesinos de Miguel. 58 anys. Assessora laboral. Ha sigut diputada autonòmica, regidora a Alacant i diputada nacional durant quatre legislatures.
3. Agustín Almodóbar Barceló. 41 anys. Màster en gestió hotelera i turística. Diplomat en Empreses i Activitats. Ha sigut senador. Diputat nacional.
VOX:
1. Manuel Mestre Barea. 67 anys. Tinent General de l’Exèrcit de l’Aire, en la reserva des del 2015. Diplomat d’Estat Major per l’Escola Superior de les Forces Armades i diplomat de l’Air Way College d’Alabama (EUA). Diputat nacional.
2. José María Sánchez García. 62 anys. Doctor en Dret. Diplomat en Lletres. Catedràtic d’Universitat. Advocat. Jutge en excedència.
3. Eduardo Luis Ruiz Navarro.
UNIDES PODEM:
1. Txema Guijarro García. 44 anys. Llicenciat en Economia. Diputat nacional.
CIUDADANOS:
1. Marta Martín Llaguno. 47 anys. Doctora en Ciències de la Informació. Catedràtica en Deontologia universitària. Secretària autonòmica de Programes del comité autonòmic de Ciudadanos a la Comunitat. Diputada nacional.
Sobre la voluntat d’engany en la defensa del dret d’autodeterminació per part de l’esquerra espanyola en els períodes on les contradiccions no estan aguditzades.
El que deia Jordi Solé Tura en 1985 sobre el dret d’autodeterminació o el cinisme de l’esquerra marxista espanyola.
A petició d’un lector publiquem la pàg. 155 del llibre ‘Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo autodeterminación'(1985. Alianza Editorial). Creiem que la petició ve donada per allò que hem destacat en color roig, però el posicionament antidemocràtic de Solé Tura, queda explicitat des de la pàgina 152 a la 158, continguts que no tenen desaprofitament sobre el cinisme de l’esquerra marxista espanyola en la seua defensa d’aquest dret i en la voluntat d’engany en els períodes on les contradiccions no estan aguditzades.
(…)
No feu cas d’allò subratllat en roig; llegiu el text d’una tirada
Davant l’existència de presos polítics, Puigdemont ha advertit que la UE s’està arriscant a “deixar de ser un projecte útil per als ciutadans si no és capaç d’oferir solucions”
Toc d’alerta de Puigdemont davant del Parlament Europeu pels presos polítics
Marta Lasalas | Barcelona. Dimecres, 13 de maig de 2020
L’existència de presos polítics a Europa, des dels independentistes catalans fins a Julian Assange, ha estat denunciada un cop més pel president Carles Puigdemont aquesta tarda davant del ple del Parlament Europeu.
Davant de la presidenta de la comissió europea Ursula Von der Leyen, en el marc del debat de sobre les conclusions de la reunió extraordinària del Consell Europeu del 23 d’abril, Puigdemont ha advertit que la UE s’està arriscant a “deixar de ser un projecte útil per als ciutadans si no és capaç d’oferir solucions”, que no només econòmiques sinó també socials.
Ha explicat que quan l’economia s’afebleix es mobilitzen recursos i s’ha preguntat qui paga la factura quan els drets humans es veuen afeblits.
Puigdemont ha alertat que els drets humans estan en perill a Europa arran de l’existència de presos polítics, ha recordat que avui mateix Amnistia Internacional ha reclamat un cop més la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, i ha interrogat: “La UE té un pla per salvar la democràcia quan ha estat danyada d’aquesta manera?”.
La intervenció ha aixecat aplaudiments entre alguns dels eurodiputats que seguien el ple, amb distància de seguretat i molts d’ells amb mascareta i guants.
(1) A l’espera de l’anunciat comunicat de RV/PVE per al proper 14 d’abril, ANNA notícies reprodueix un article de Pere Martí del febrer passat: A Espanya ja no queden republicans.
Article relacionat on s’anuncia el comunicat de RV/PVE per al 14 d’abril
A Espanya ja no queden republicans.
L’entrada de Podem al govern espanyol ha comportat abraçar la monarquia com a peatge per a ser al poder
Per: Pere Martí 07.02.2020
Aplaudiments. La plàcida visita de dos dies de Pedro Sánchez a Barcelona ha tapat una imatge significativa d’aquesta setmana: la dels membres del govern espanyol de Podem, amb Pablo Iglesias al capdavant, aplaudint dilluns la figura de Felipe VI en l’acte de constitució de les corts espanyoles. Una imatge que ha causat polèmica perquè se suposava que Podem era una formació republicana. Per mirar de fer equilibris, el grup parlamentari es va quedar dret sense aplaudir, però encara va ser pitjor, perquè va fer més evident que ho feien per obligació, empassant-se les conviccions, les que havien mantingut fins ara. En una democràcia no és obligatori aplaudir el rei, i si un govern, o un dels partits que en formen part, és republicà, hauria de poder-ho expressar. Però a Espanya, la monarquia és intocable, pel seu origen franquista i perquè no ha estat mai ratificada democràticament. Els qui diuen que votant la constitució espanyola del 1978 ja es va validar la monarquia és fals, perquè en aquell referèndum es votaven moltes coses més.
A Espanya, ja no hi queden partits republicans. El PSOE havia estat republicà durant el franquisme, però en la seva mutació durant la transició va abandonar el socialisme i va acceptar la monarquia. El PCE també va renunciar a la república a canvi de ser legalitzat el 1977, tot i que va mantenir la simbologia de cara a la galeria. Alguns asseguren que el pacte, impulsat per Adolfo Suárez, incloïa un referèndum sobre monarquia i república, però Santiago Carrillo es va morir esperant-lo. El referèndum no es va fer mai i la monarquia va aprofitar el 23-F per emblanquir-se d’acord amb un relat oficial més que dubtós. El sorgiment del moviment del 15-M va fer tornar les banderes espanyoles republicanes als carrers, i la formació que en va sortir, Podem, assumia per primera vegada la república en un partit que no havia hagut de pagar les hipoteques de la transició.
Però la realitat ha demostrat que quan es toca poder les conviccions desapareixen o passen a ser purament estètiques. Les imatges de Pablo Iglesias aplaudint Felipe VI certifiquen la defunció de Podem com a formació republicana, per molts equilibris que fes el grup parlamentari. Però les explicacions que ha donat el partit refermen aquesta interpretació. La ministra d’Igualtat espanyola, Irene Montero, va explicar que havia aplaudit per cortesia i que respectar les institucions formava part dels valors republicans. Una lectura molt oberta del concepte republicà que també ha compartit Cayetana Álvarez de Toledo, qui des de l’altre extrem ideològic també troba valors republicans. Amb aquest consens tan transversal, Espanya serà el primer país a tenir una monarquia republicana.
Per justificar-se, Montero va fer un pas més i va dir que si els aplaudiments servien per a apujar el salari mínim interprofessional o per a aprovar la llei de llibertats sexuals, ho tornaria a fer. Vincular la conquesta de drets socials a acceptar la monarquia, com va fer Montero, és inacceptable des d’un punt de vista democràtic. Els drets humans i les conquestes socials van davant de la forma d’estat, i si el seu respecte o el seu avenç depenen de raspallar la monarquia o no, és una clara involució democràtica. És molt significatiu que això ho hagi de fer una formació com Podem, que havia d’enderrocar el règim.
L’única opció republicana que roman a l’estat espanyol és l’independentisme, que vincula l’assoliment de l’estat propi a l’establiment d’una república. Per això els seus representants d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP no van assistir a l’acte de constitució de les corts espanyoles, igual com tampoc no hi era l’esquerra independentista basca ni gallega. Detalls com aquest invaliden totes les lliçons de progressisme que, sovint, l’esquerra de Podem i els comuns vol donar a l’independentisme. Els qui volien posar fi a la casta han acabat convertint-se en una crossa més del règim del 78, aplaudint-ne la màxima representació.
El paper d’Europa més enllà del COVID19, article de Toni Infante [repassada a britànics, francesos, espanyols…]
El p
aper d’Europa més enllà del COVID19
per Antoni Infante | El Món | 31 de març de 2020
Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.
Si mirem, tanmateix, la realitat sense la bena de la ideologia tapant-nos els ulls, podem comprovar com la gènesi de la Unió Europea, aquells primers acords dels anys 50 del segle passat sobre el carbó i l’acer entre sis estats, van estar impulsats pel mateix capital financer nord-americà, delerós d’espais on poder invertir i de mercats necessitats de mercaderies on vendre els seus productes. Recordem que prèviament va ser el mateix capital financer nord-americà l’impulsor del famós Pla (del general) Marshall de 1948 al 52 en una Europa ocupada militarment, que amb el vistiplau de les elits europees, va dirigir una determinada reconstrucció europea, amb l’obsessió per impedir l’avanç polític de les forces d’esquerres, especialment les liderades pels partits comunistes.
Un cas paradigmàtic d’aquesta obsessió va ser el suport nord-americà a les forces minoritàries i reaccionàries a Grècia, que va originar un guerra civil des del final de 1944 fins a 1949, però també el reconeixement i suport militar i econòmic a la dictadura franquista i la direcció, mitjançant la CIA i l’MI6 britànic, de la guerra bruta contra les forces populars i d’esquerres a Itàlia, com va destapar anys més tard l’escàndol mediàtic sobre l’operació Gladio[3].
Paral·lelament a la construcció d’eixe espai tan idealitzat de l’UE, alguns dels estats que en formen part no han estalviat esforços militars arreu del món per a continuar les seues polítiques extractives a qualsevol cost. Hi han traslladat la guerra perquè la pudor de la mort i la misèria no impregne els nostres salons. Alguns exemples paral·lels en el temps al procés de construcció de l’UE:
Quan Indonèsia va declarar la seua independència en 1945 els Països Baixos (Holanda), amb el suport de Gran Bretanya i EUA, la va rebutjar fins al 1949 i provocant un greu conflicte armat. En 1947 França va reprimir militarment la lluita independentista de Madagascar causant 100.000 morts. Del 1950 al 53, França, Bèlgica, Grècia, Holanda i Anglaterra (juntament amb altres països no europeus) van donar suport militar als EUA en la guerra de Corea, que va generar més de 3 milions de morts.
Del 1945 al 1954 França va desfermar la guerra d’Indoxina amb el resultat de més de mig milió de morts. Després li passaria el testimoni als EUA.
En 1956 França i Anglaterra, amb el suport d’Israel, van intervenir militarment contra Egipte en la denominada guerra del Sinaí pel control del Canal de Suez.
En els anys 1957/58 les tropes franceses van donar suport a les espanyoles en la guerra d’Ifni amb 5.000 i 9.000 soldats respectivament. França ho va repetir salvatgement a Argèlia de 1954 a 1962. Les xifres oficials de morts són de 525.000 (es parla oficiosament de més d’un milió) de les quals només uns 17.000 eren soldats de l’exèrcit francès, molt majoritàriament de la legió estrangera. França va aplicar a Argèlia[4] la tàctica del terror generalitzat que ja havia practicat a Indoxina, torturant salvatgement i massivament milers i milers de persones.
Els britànics es mantingueren en guerra colonial fins al 1968 al Iemen (protectorat d’Adem). Bèlgica va ocupar el Congo durant 80 anys, i després d’haver de reconèixer-ne la independència en 1960, li va imputar el deute extern que ella mateixa havia provocat, cosa que va empobrir-lo brutalment. Després va maniobrar juntament amb els EUA i França per a escindir el nou estat, tot i assassinant-ne el president legítim, Patrice Lumumba.
A Kènia, Anglaterra va mantenir-hi una guerra de més de 6 anys fins a l’any 1963 per tal d’impedir la independència, amb més de 100.000 morts i més de 320.000 persones detingudes.
Portugal havia declarat les colònies com a províncies d’ultramar. Tant Angola com Moçambic van haver de lluitar per la seua independència fins a la Revolució portuguesa dels Clavells de 1974. Un any abans Portugal havia assassinat Amílcar Cabrar, líder del Partit Africà da Independència da Guiné e Cabo Verde. La descolonització portuguesa de Timor va donar lloc a una immensa massacre perpetrada per Indonèsia amb el suport dels EUA.
L’estat espanyol va abandonar El Sàhara després de la visita del rei emèrit, el corrupte, en 1975, i va deixar que fos ocupat pel Marroc.
En 1987 França va donar suport a un colp d’estat a Burkina Faso, i va executar el seu líder, Thoma Sankara, i més recentment, en 2011, va liderar una aliança internacional per a enderrocar Muamar Gadafi, president de Líbia, un estat que tenia aleshores el PIB per càpita més alt de tot el continent africà. Avui Líbia és un “no estat”.
Podríem continuar referint-nos a les guerres provocades pel control del territori i les matèries primeres que “necessitem” a la nostra idealitzada Europa a tot Àfrica i amb milions i milions de morts, esclavatge infantil, violacions de dones i xiquetes en massa, etc. Més de 5 milions de morts al Congo, vora 1 milió a Ruanda… Ja no solen aparèixer-hi (si no són imprescindibles) els exèrcits colonials, i el seu lloc és ocupat per les “corporacions de seguretat”, exèrcits de mercenaris que quan es veuen desbordats provoquen algun incident perquè puguen tornar els exèrcits metropolitans, amb uniformes de forces de pau, que mai s’equivoquen de quin costat estan.
No, la Unió Europea i els estats que la componen no són el paradís terrenal. I malgrat això ha estat i és possiblement el territori on de manera genèrica i de fronteres endins, més ha avançat la llibertat i el reconeixement dels drets civils, socials i polítics de la majoria social. Un reconeixement forçat sempre per dures lluites on la suor i la sang les hi ha posades molt majoritàriament el poble, i per la realitat geopolítica que va representar la revolució soviètica primer i la derrota de l’exèrcit nazi a mans fonamentalment de l’exèrcit roig.
Un espai de llibertats reals i formals cada vegada més esquifides i precàries, i sempre amb el perill del seu retrocés, amb normes semblants a la “Llei Mordassa” espanyola escampant-se pertot arreu amb tota mena d’excuses (algunes més creïbles que altres), majoritàriament autofabricades per al control de la població. Unes llibertats formals que costen molt d’aplicar perquè les nacions minoritzades puguem exercir el dret d’autodeterminació, per a les minories ètniques, per a les persones migrants, per a les dones, per a la diversitat d’opcions sexuals…. I són llibertats formals sobre, cada dia, menys temes importants per a la població, perquè els temes importants els negocien a porta tancada.
Sí, malgrat tot, podem continuar dient que Europa, com a continent, ha sigut on més s’havia avançat en les llibertats col·lectives i les formes democràtiques. Ara bé, és precisament la Unió Europea com a estructura política la que ha anat reduint eixos espais de democràcia, la que ha anat bastint un poder supraestatal no contra els estats, sinó contra els pobles. Una UE que va intentar aprovar una constitució d’àmbit europeu restrictiva de les llibertats individuals i col·lectives i que, quan va ser rebutjada en diversos països, va aprovar allò fonamental de tal constitució per la porta de darrere amb el Tractat de Lisboa.
Ha sigut aquesta UE la que ha donat total llibertat al Banc Central Europeu perquè puga aplicar les polítiques econòmiques que només afavoreixen el capital financer internacional, complint les directrius de l’FMI i el Banc Mundial. El BCE funciona sense cap control democràtic per part ni del Parlament Europeu ni dels parlaments estatals, i juntament amb l’FMI i la Comissió Europea, no li va tremolar la mà a l’hora d’imposar un primer ministre italià no elegit per la ciutadania i unes polítiques terribles contra el poble grec, sotmés als més grans xantatges polítics.
És aquesta Unió Europea la que ara es nega a la coordinació continental en la lluita contra la pandèmia del COVID19. I la que, sobretot, no està disposada a canviar les seues regles de joc econòmiques, perquè això seria tant com anar en contra de la seua pròpia gènesi constitutiva.
Crec que ens cal una primera tasca de clarificació del llenguatge. Cal que sapiguem diferenciar quan parlem d’Europa i quan parlem de la Unió Europea. Des de la reivindicació d’Europa com a espai de lluita per la llibertat hem de qüestionar l’essència de la Unió Europea com a contrària a eixes llibertats. Ens hi juguem el futur i la vida, com amb el coronavirus.
[1] Realització de beneficis al final de tota la cadena de producció i comercialització dels valors materials o immaterials produïts.
[2] Utilitze ací el concepte d’ideologia com a falsa consciencia dominant.
[3] La CIA i la guerra fria cultural, de Frances Stonor Saunders
[4] Una molt interessant pel·lícula sobre aquests fets, per a poder visionar aquests dies de confinament, és la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo.
Declaració de Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya.
Baròmetre CIS. Principal problema d’Espanya segons comunitat
