Les paraules sovint representen períodes de temps perquè l’objecte a què donen nom es fa servir especialment en eixa època. Pot ser el cas, per exemple, del camp lèxic de la roba perquè, hi estarem d’acord, que no sovintejarà el mot abric a l’estiu ni xancleta a l’hivern. Així, i aprofitant que per Pasqua mamprenem a «regolar la mona» per les nostres extenses contrades (fem-ho amb tot el respecte per la natura, per favor) ens fixem en un objecte que acostumava a engalanar el nostre cel durant les vacances de Pasqua: el catxirulo.

Hui però fem una excepció i no ens basarem tant en la definició que es dóna en el llibre Paraules en xarxa, perquè apareix com a subentrada amb el significat de «constipat fort» al costat de mots com catxamó, carraspera, xamorrera o galipàndia, entre d’altres. Tanmateix, ja es pot avançar que per a la propera edició apareixerà com a entrada representant el joguet amb què els més menuts (i també els que no ho som tant) acostumen a mirar el cel amb un gran somriure mentre somien volar.

El primer que ens crida l’atenció és que el DNV no la inclou com a forma primera, sinó com a secundària de catxerulo. Ens sobta perquè l’ús més comú arreu del territori és el de catxirulo, com notem quan consultem el grup Rescatem paraules de l’oblit, perquè en testimonien l’ús des de la Plana Alta fins a l’Alacantí. Però vaja, no entrarem en eixes disquisicions perquè no és el nostre camp. A més, en el mateix grup, és palesa l’alternança amb el mot milotxa, que també té un ús bastant freqüent arreu del territori. Un incís, no sé si està massa estés al País Valencià, però al sud de la Ribera, un milotxa és també algú que, per a no ser massa cruels, no té massa llums. Un altre sinònim que es fa servir en altres indrets del nostre domini lingüístic, concretament a les Illes Balears i a bona part de Catalunya, per a referir-se al catxirulo: estel…, m’encanta, el trobe encertadíssim perquè crec que quan el fem volar executem una aportació humana en forma d’astre al nostre trosset de cel.

Ja hem parlat de l’ús freqüent al nostre territori dels mots catxirulo i milotxa. Trobem però un aclariment absolutament fantàstic per la precisió dels diferents tipus de catxirulo, notem: un usuari del grup aclareix que hi ha diferents mots per a donar nom a al giny que fem volar durant la Pasqua. Així, ens recorda que «segons la forma geomètrica és catxirulo, hexagonal, milotxa, quadrangular estirada, i abadejo, triangle isòsceles; també hi ha estrelles, avions i caixons», tot i aclarint que fa referència a la seua infància. Sense dubte, una exhaustivitat sorprenent.

Tornant a la definició del DNV, diu: «Tros de paper o de tela que es manté estés i subjecte per mitjà d’una carcassa de canyes o de llistons de forma poligonal, lligat a un cordell llarg que es va amollant a poc a poc perquè s’envole», entre nosaltres, un mot que evoca tants records es mereix quelcom més que ser un tros de paper, però bé, m’agrada la descripció de la tècnica per a fer-lo volar i la supressió de la carrera que cal fer perquè s’envole el tros de paper…

Ens interessa, però, el tarannà evocador del mot. Aprofitarem que ja gaudim de la Pasqua (compte no feu servir massa això de pasqües) per a fer-ho de nou del vol del «tros de paper» que ha passat de generació en generació. Una activitat idònia al nostre territori, sobretot a les zones del litoral, on el llevant, que fa ploure les tempestes (el ponent és qui les mou), és un aliat magnífic perquè els nostres catxirulos s’enlairen mentre les cares dels infants transmeten la il·lusió que només es troba a recer dels ulls de la infància. I també adequada a l’època de l’any perquè, tot i que el cicle lunar fa caure la Pasqua en dies diferents cada any, acostuma a coincidir amb l’esplendor de la primavera, període que al nostre País Valencià va acompanyat gairebé sempre d’un vent incansable que ens ajudarà amb la nostra tasca de regalar al cel la nostra estrela particular.

Uns tastets més del mot: l’usem per a definir l’estat d’embriaguesa d’algú en expressions graduals com ara «portava mal catxirulo», per tant, no sigueu innocents i si alguna volta vos ho diuen això, penseu de seguida que fan referència a l’estat que algú mostrava per l’abusiva ingesta etílica, o dit com cal: perquè «duia un bon pet». I ja l’última la trobem al teatre, concretament en l’obra 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García, quan un dels personatges (Carlota) s’adreça al públic per a etzibar-los un contundent: «Una autèntica bogeria. La primera vegada que utilitzo les dues mans per agafar-li el catxirulo a un tio”, em va dir la Raquel. I jo em pregunto: Amb un tio així, cardes?… O fas puenting?» Com acostumem a fer, obert a la lliure interpretació de cadascú…

Finalment, no podem acabar de parlar d’una paraula tan viva com la de hui sense recordar com tots l’hem cantada. Efectivament, té igual si a Pepito o a Pepico el catxirulo se li empinava, se li envolava o se li enlairava, al remat, el que ens importa és que passen els anys, i les paraules continuen vives, i si no ho estan, doncs ens toca recuperar-les cantant-les, contant-les o llegint-les…

Bona Pasqua i tothom a regolar la mona i empinar el catxirulo, que ens fa bona cosa de falta continuar gaudint de les nostres xicotetes històries.

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.