Convergència, renovar-se o morir
Catedràtic de Ciència Política de la UB
—————————
Avui es compleixen 40 anys de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a Montserrat. Entorn de la figura de Jordi Pujol es va estructurar un moviment polític que, en un intent d’ocupar l’espai ideològic del “centreesquerra”, va definir alguns objectius com “l’economia al servei del poble”, “l’alliberament nacional i de classe”, “els principis del socialisme de base” o “l’autogestió i el cooperativisme”.
En la III Assemblea de març del 1976, ja com a partit polític, CDC va optar per la socialdemocràcia i per una economia basada en “un procés de socialització de la riquesa per evitar que la concentració del poder econòmic en mans d’una minoria sigui un obstacle per aconseguir una societat més justa i igualitària”. Amb aquestes idees, CDC es va presentar a les eleccions del juny del 1977 en el marc de la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, juntament amb el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament), Esquerra Democràtica de Catalunya i el Front Nacional de Catalunya. Un dels lemes de campanya va ser precisament “Ara és l’hora d’un programa socialdemòcrata”.
CDC té previst celebrar un congrés per refundar-se i afrontar els nous reptes
Tot aquest discurs d’esquerres se’n va anar en orris amb el pacte entre CDC i Unió Democràtica el 1978, i amb l’arribada de CiU al Govern de Catalunya el 1980. En el VI Congrés del gener del 1981, CDC va abandonar la referència a la socialdemocràcia i va adoptar l’etiqueta ideològica del nacionalisme. Els resultats obtinguts d’aleshores ençà són ben coneguts: primera força parlamentària catalana ininterrompudament, 27 anys governant Catalunya (23 Jordi Pujol i quatre Artur Mas) i diversos pactes de governabilitat amb el PSOE i el PP. Ara, després de 40 anys d’activitat política, amb el líder fundador desacreditat i en un moment conjuntural històric, CDC té previst celebrar un Congrés per refundar-se, amb plantejaments programàtics i estratègics renovats que permetin afrontar els grans reptes que s’acosten i invertir la tendència negativa de les enquestes.
Els eixos de la nova CDC, que l’actual Comitè de Direcció té l’encàrrec de treballar, podrien ser els següents:
1. Convertir-se definitivament en un partit defensor de la independència de Catalunya, com admet ser-ho el 80% dels futurs votants de CiU. Malgrat que en el 16è Congrés de CDC, del març del 2012, es va aprovar l’objectiu de construir un Estat propi per a Catalunya, es va evitar l’ús de la paraula independència. Cal desambiguar el discurs, situar la independència de Catalunya com a principal meta política i donar suport a totes les mesures que s’adoptin (també per a governs del futur) per aconseguir-la.
2. Abandonar el centredreta i les polítiques neoliberals, i recuperar els seus orígens ideològics de centreesquerra. El 70% dels votants de CiU afirma que se situen al centre o a l’esquerra moderada, i una CDC independentista no podria seguir representant la dreta catalana. Això es podria traduir en un programa de caire socialdemòcrata i en la recuperació d’algunes idees del liberalisme social i progressista de Trias Fargas, que reclamava justícia i benestar social, polítiques solidàries i altruistes, i una esquerra humanista per a la defensa dels més febles.
3. Canviar d’aliances. En la seva conversió en partit catch all , CDC ha anat absorbint partits i líders, com Esquerra Democràtica de Catalunya (maig 1978), Unió del Centre Català (gener 1981), Esquerra Catalana (març 1993) o el Partit per la Independència (febrer 2000), així com establint aliances amb Unió Democràtica (setembre 1978) i, més recentment, amb Reagrupament Independentista (abril 2014). En la nova etapa convergent, les coalicions electorals o governamentals haurien de ser coherents amb els àmbits programàtics assenyalats: independència i centreesquerra. Això significa renunciar a la seva vocació de partit pantone i trencar amb Unió, tret que els democratacristians es manifestin clarament independentistes i abandonin la dreta ideològica, és a dir, que refonguin Unió i releguin Duran.
4. Eradicar la corrupció. És indispensable que CDC netegi la seva imatge de partit vinculat a massa casos de corrupció, agreujada pels que afecten la família Pujol. Els dirigents, càrrecs públics i alts càrrecs de l’Administració que s’han vist involucrats en pràctiques irregulars han de ser expulsats del partit i qualsevol sospitós de males pràctiques, ja sigui veterà militant o jove promesa, apartat del nou projecte. Com adverteix l’actual codi ètic de CDC, només hi caben persones íntegres i no corruptibles.
Finalment, els dirigents de la futura CDC haurien de compartir els eixos indicats i això implica substituir diversos integrants del Consell Nacional, que és l’òrgan que desenvolupa les línies directrius del partit. Els membres del Comitè de Direcció tenen una missió difícil i crucial per al futur de CDC i saben que no poden tenir una actitud pusil·lànime o temorosa, sinó que estan obligats seguir la parèmia renovar-se o morir.
Podemos: més del mateix…
[tret de vilaweb] La fredor de Pablo Iglesias amb l’autodeterminació de Catalunya
Proclamat líder de Podem, parla d’un procés constituent i diu que ‘Madrid i Catalunya no som tan diferents’ Pablo Iglesias ha estat proclamat avui el primer secretari general de Podem, amb un 88% dels vots dels més de 100.000 participants en la votació per a designar els membres del ‘consell ciutadà. En el primer discurs com a dirigent electe de la formació, Iglesias ha començat fent un reconeixement a la lluita del poble kurd, del saharià i del palestí. I ha deixat passar una estona fins que no ha parlat del cas català, per dir que allò que cal és ‘decidir sobre tot, sobre l’economia i sobre la qüestió territorial’, i obrir ‘un procés constituent’ per a fer-ho. Ha incidit que ‘a Madrid i a Catalunya no som tan diferents’, i ha criticat ‘l’esquerrovergència’.
Aquest és el fragment del discurs en què ha parlat de Catalunya:
Iglesias ha donat la benvinguda a representants d’entitats i organitzacions kurdes, saharianes i palestines. ‘Justícia per al poble kurd; visca el Sàhara lliure; prou d’ocupació de Palestina, exigim a l’estat espanyol el reconeixement de l’estat palestí’, ha anat dient.
El dirigent de Podem ha saludat els representants d’entitats socials i de partits que han estat presents en l’acte d’avui de proclamació dels resultats de ‘l’assemblea ciutadana’, inclosos ‘la futura batllessa de Barcelona, Ada Colau‘ (ovació i crits de ‘sí, se puede’ a l’auditori); ‘la diputada Mònica Oltra, referent en la lluita contra la corrupció’ (forts aplaudiments) i ‘el diputat català Joan Herrera, d’ICV, i l’eurodiputat Ernest Urtasun‘ (tímids aplaudiments).
‘Sí, som espanyols’
Després d’haver repassat les injustícies socials que tenallen la societat espanyola, Iglesias ha obert el capítol territorial en el seu discurs. ‘Sí, som espanyols. Però estic tip de la concepció d’Espanya tan agressiva; tip dels que diuen quina llengua s’ha de parlar o de quina nació s’ha de ser’, ha declarat.
Ha defensat tot seguit ‘el dret de decidir sobre totes les coses Per això apostem per un procés constituent’.
Més: ‘El PP parla de legalitat per impedir que la gent voti. Com que ells compleixen la legalitat…’
I ha avisat que diria quelcom ‘de polèmic’: ‘PP i CiU són partits de la casta que es retroalimenten. Ha enumerat la fortuna que acumulen una trentena de multimilionaris tant a Catalunya com a Madrid i ha donat dades sobre la pobresa en ambdues comunitats autònomes. I ha conclòs: ‘A Madrid i a Catalunya no som tan diferents.’
Ha defensat, en definitiva ‘el dret de decidir també sobre l’economia’ i ha criticat el ‘brindis al sol de l’esquerrovergència.’
Suport a l’equip d’Iglesias
Iglesias ha estat elegit el primer secretari general de Podem. I també han rebut un suport majoritari els membres del seu equip que aspiraven als principals llocs de la direcció: Juan Carlos Monedero, Íñigo Errejón, Carolina Bescansa, Luis Alegro, Carlos Jiménez Villarejo.
L’eurodiputat Pablo Echenique es va presentar com la principal alternativa al projecte i a la direccó d’Iglesias, però va acabar retirant la candidatura perquè considerava que el mètode de votació no era adequat. Tot amb tot Echenique va acabar defensant la idoneïtat d’Iglesias com a secretari general de la formació.
Informació relacionada:
Podem: contra la ruptura d’Espanya i recelant de la DUI
Íñigo Errejón (Podem) s’explica sobre el dret de decidir dels catalans
Ramón Cotarelo: ‘Pablo Iglesias mira de fugir d’estudi sobre Catalunya’
Dissabte, 15 novembre a les 18:00 a
La República Valenciana – cau d’encontre –
Nicolau Colomar presenta el llibre
‘Sobre la revolució’ d’Hannah Arendt
‘Condició necessària’ per J. Pérez Royo
Noves revistes que pots llegir a La República Valenciana -cau d’encontre-
LLETRAFERIT(n.5) dirigida per Felip Bens/València
EL ESTADO MENTAL (núm 2 i 3) dirigida per Borja Casani (editor executiu) /Madrid
per engrandir les portades cliqueu damunt d’elles
Lluís Llach en Salvados
Document d’ERC: ‘Crida a un nou país: la República catalana’ i llistat d’adhesions
…es van pensar que Mas esdevindria Ibarretxe
La TV que proposa Rus ha de tindre el 90% de la programació en valencià
Daniela Grau valora el 9-N des del Rosselló (Catalunya del Nord)
La col·laboradora d’ANNA notícies a la Catalunya del Nord ens remet un escrit que transcrivim íntegrament, de manera conseqüent amb la nostra política informativa de defensa de la llibertat d’expressió.
From: Daniela Grau
Sent: Tuesday, November 11, 2014 8:30 AM
Subject: Parlament a Figueres (rambvles) un dia abans del 9N invitada pels del Correllengua
Amic,
si per raons ideològiques, que comprenc perfectament encara que no les comparteixi totes, només vols publicar-ne extractes mentre queda clar precisament que el text no és sencer, t’ho agrairé perquè crec que ara que pactaran amb governs francesos i espanyols sobretot nosaltres del Nord podem témer el pitjor amb tants catalans que continuen mitificant França i als quals cal destapar els ulls
una abraçada
daniela
Benvolguts compatriotes,
Us agraeixo les oportunitats que ens doneu a nosaltres, Catalans del Nord, de poder venir a «espletir-nos» com diem al Rosselló, a desfogar-nos, a expressar els nostres patiments i les nostres esperances perquè, des de sempre, la Catalunya del Nord és Catalunya.
Gràcies per poder confiar-vos els nostres «dolors de llengua»: dolor de llengua de bon matí, quan no us puja més des del carrer fins a les ventalles, la música de la llengua que va bressolar tantes generacions durant segles; dolor de llengua quan els cognoms tradicionals ja no els duen més les bústies al carrer, sols les làpides del cementeri, dolor de llengua quan en aixecar-se tampoc es pot comprar el pa en català. I si fos només dolor de llengua! És amb l’ai al cor que mirem terres fèrtils, que feien la riquesa del país, esdevingudes erms, que mirem camins, durant centenars d’anys accessibles a tothom gràcies als nostres drets tradicionals, ara privatitzats amb rètols amenaçadors. Ens tapen la boca i ens barren el pas a casa nostra. Aquesta tarda, durant la manifestació a Perpinyà cridarem com cada any: «No volem ser una regió de França»!
Espletir-nos és cantar els nostres mals amb la ferma convicció i la inexorable esperança d’espantar-los per sempre més. És l’hora, a la Catalunya autonòmica i en tots els Països Catalans, de dir prou i de fer front comú! Prou de patir en silenci i per separat! Cridarem: «Ni França, ni Espanya, Països Catalans»!
Gràcies per l’oportunitat de denunciar el totpoderós imperialisme francès, molt més sorneguer que l’espanyol, la totpoderosa França que, amb governs tant de dreta com d’esquerra, ha reeixit, no sols a colonitzar totes les nacions vençudes sinó també, i és el súmmum de la perversitat, a convèncer-les que és per sempre més «el país dels drets de l’home», «el far de la humanitat», la concreció de tots els ideals de «llibertat, igualtat i fraternitat».
De quines llibertats ens podem glorificar nosaltres dins l’estat francès?
No tenim la llibertat de viure dignament com a catalans, d’exigir el respecte dels legítims drets que ens pertoquen com a qualsevol nació, perquè la constitució francesa reconeix només una nació, la francesa, i només una llengua oficial, la francesa. Què pot reivindicar un poble que no té cap existència legal ni tan sols com a comunitat?
No tenim la llibertat d’aprendre a l’escola la nostra pròpia història. No tenim el dret d’aprendre que els nostres avantpassats eren ibers i no gals, que vam tenir un estat català durant més de set-cents anys, que els nostres reis eren catalans: surten sempre als documents oficials com a mallorquins, aragonesos i espanyols. Per contra sí que generacions van haver d’empassar-se que «el Rosselló es va donar a França»: pura mentida! Tot el país va resistir a l’annexió francesa. En memòria dels nostres herois, els Angelets de la Terra, cridarem aquesta tarda com sempre: «Visca la Terra»!
França, que es vanaglorieja de ser «el país de les llums», ha deixat, a dins i a fora de l’hexagon, milions de colonitzats com nosaltres, blancs, àrabs, negres, mestissos, en les tenebres de l’analfabetisme i de la ignorància. Ens ha privat dels nostres drets, ens ha emmordassat, ens ha tallat la llengua, robat la memòria i acomplexat, ens empobreix dia rere dia, tot i martellejant: «C’est beau, c’est grand, c’est généreux, la France». A la tarda cantarem: «No volem ser un país ocupat»!
En tenim prou dels tòpics; no volem sentir mai més: «Quina sort de ser francesos!».
És una sort ser el departament més pobre dins la regió més pobra de França i constatar indefensos la substitució planificada de la població? És una sort constatar el frau fet a tantes famílies catalanes que trien per a llurs mainatges l’ensenyament del català o en català i han de patir, de la Cerdanya a la plana, l’insult constant de llegir a per tot, en rètols, inscripcions, noms de restaurants, publicitats, i dia rere dia al diari L’Indépendant, mots catalans sempre desformats, mal escrits, com si la nostra llengua no tingués diccionaris, com si no fos la llengua d’una gran cultura mil•lenària, internacionalment ensenyada i reconeguda, tanmateix a França vergonyosament ignorada o desvalguda?
No tenim, ai las, tampoc la sort de poder confiar en els nostres màxims representants polítics. L’actual batlle de Perpinyà va prohibir fa poc l’ús del català en un acte plenari de l’ajuntament. El seu predecessor Alduy, com el difunt president del Consell Regional Bourquin, lluïen cartes en defensa i promoció del català en reunions transfrontereres per quedar bé, però no les van aplicar. Bourquin va imposar a canvi de subvencions a tots els nostres productes la denominació perversa Sud de França i va amenaçar el 2012 de «tòrcer el coll als qui pensen que l’esdevenidor és a Girona o a Barcelona». Quant al mot Canigó, si us meravelleu de veure’l ben escrit en rètols, no és cap mèrit seu, no tenia més remei perquè amb grafia francesa és un menjar per a gossos!
És l’hora, l’hora també de desentabanar-nos, de treure’ns els aclucalls dels ulls i la mordassa de la boca. A l’escola d’Aiguatèbia al Conflent es pot llegir «parlez français soyez propres». A nosaltres catalans del Nord ens han volgut fet creure que la catalanitat embruta. Hem après de la lliçó de neteja: ens espolsem, ens raspallem, ens traiem de sobre els 355 anys de dominació francesa. A les escoles Arrels i Bressola s’incrementa tant el nombre d’inscripcions de nins i nines que no arriben a donar l’abast. Cada any també som més nombrosos els qui us donem suport l’Onze de setembre perquè mirem tots esperançats cap a un estat català sobirà. A la tarda ressonarà el nostre clam dins Perpinyà: «In-inde-independència»!
Tanmateix confiem que l’obtenció de la independència de la Catalunya autonòmica no es faci a costa de nosaltres, que no es pacti l’ensenyament del francès sense exigir, en contrapartida, el respecte del nostres drets lingüístics i culturals fonamentals; confiem que el futur govern de l’estat català independent no confongui prudència i traïció i no empenyori la Catalunya del Nord a França, un cop més en la nostra història, per a desempellegar-se d’Espanya.
Aquesta tarda amb tots vosaltres ens manifestarem com cada any contra el Tractat dels Pirineus, contra la mutilació de Catalunya fa tres segles i mig; cridarem junts: «Ni França ni Espanya, Països Catalans! Sense València no hi ha independència, sense el Rosselló no hi ha nació!» Expressarem la nostra voluntat d’aconseguir un estat català independent que ens tornarà la dignitat i garantirà la supervivència de la nostra nació.
Visca la futura república confederal catalana! Visca Catalunya lliure!
Daniela Grau i Humbert Elna 08.11.2014.