Arxiu de la categoria: Entrevista

RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI I DEL PERQUÈ EUROPA ÉS TAN INDULGENT AMB L’ARÀBIA SAUDITA

9782221195956Les aliances a l’Orient Mitjà i del perquè USA/Europa són tan indulgents amb l’Aràbia Saudita. Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès i autor del llibre DR. SAOUD ET MR. DJIHAD. La diplomatie religieuse de l’Arabie saoudite, ho denuncia: “RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI” i Europa mira cap un altre costat.

, París. Corresponsal LA VANGUARDIA

Els saudites van aportar el contingent de combatents estrangers més gran, 5.000 homes, a la guerra contra els soviètics a l’ Afganistan; 15 dels 19 terroristes de l’11-S, 115 dels 611 presoners de Guantánamo. Avui els saudites són majoria en el col·lectiu estranger de l’ Estat Islàmic que combat a Síria i l’ Iraq: 2.500 persones. Tot i això, després de l’11-S els Estats Units no van assenyalar l’ Aràbia Saudita, sinó l’ Iran, l’Iraq i… Corea del Nord, i van envair l’Afganistan i l’Iraq. Quinze anys després Obama veta –i té problemes per fer-ho– una llei que persegueix judicialment l’Aràbia Saudita. La UE li comunica per carta, el 21 de setembre, el seu suport al veto, per por que excessos occidentals puguin ser portats a judici: “La immunitat d’un Estat és un pilar del dret internacional, tota excepció a aquest principi s’arrisca a provocar represàlies d’altres estats”, diu la carta. L’ Aràbia Saudita propaga també, des de fa dècades, la versió més sectària, misògina, homòfoba, racista i antisemita de l’islam: el wahhabisme. Riad s’hi gasta una fortuna: “8.000 milions de dòlars anuals”, una quantitat semblant a la que es gasta per comprar armes i ingressa en la peregrinació als llocs sants de l’islam. Una enormitat. A Espanya han finançat amb 6,5 milions d’euros el Centre Cultural islàmic de Madrid ( Mesquita de l’M-30) i a Málaga un centre islàmic de 3.842 metres quadrats. Així a tot Europa. La Universitat de Medina ha format “25.000 o 30.000 quadres” que propaguen tot això des de fa dècades. Ho diu Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès, que acaba de publicar un llibre fonamental sobre la diplomàcia religiosa de l’Aràbia Saudita (Dr. Saoud et Mr. Djihad) que il·lumina el forat negre d’aquesta indulgència escandalosa.

Com es pot explicar?
Al vuitanta Anglaterra va vendre 120 Tornado al regne, el contracte Yamamah, que va salvar British Aeroespace. Una associació va descobrir que el 30% del contracte se’n va anar en comissions i va apel·lar al Tribunal de Comptes. Tony Blair va vetar la investigació. Això ve de lluny. Cal explicar el nociu forat negre que és l’ Aràbia Saudita.

Quin és la dualitat que expressa el títol del seu llibre?
Aquest règim es compon de dues famílies: els Saud i els Al-A sh Xeic, descendents d’ Abd el-Wahhab. Els primers representen la façana de país aliat a la guerra freda, amb la seva cohort de quadres sofisticats encarregats de les finances, la defensa i el control de les elits a través de la seva compra. Els segons s’encarreguen de la dimensió integrista, amb les qüestions religioses i l’educació a les seves mans. Tots dos es necessiten mútuament i actuen en paral·lel. A l’ Afganistan Occident només mirava la dimensió Est/ Oest, mentre que alhora ells finançaven les madrasses wahhabites. Els resultats els veiem avui.

Aquesta dualitat no és alhora la seva debilitat?
Sí, cada vegada que els Saud necessiten els occidentals, han de donar explicacions als ulemes, que a canvi els demanen més poder. Per exemple, el 1979, quan els radicals prenen la gran mesquita de la Meca i els Saud criden els policies francesos per alliberar-la, han de transferir més poder als religiosos per compensar; es tanquen tots els cinemes de Riad i s’obliga les dones estrangeres a portar vel. El 1991, quan Bin Laden proposa de defensar l’ Aràbia Saudita contra Saddam Hussein i els Saud prefereixen apel·lar a 100.000 soldats americans, es produeixen els primers atemptats, que mostren el desacord amb l’apel·lació als “infidels”. I avui tenim l’ Estat Islàmic, que és un producte del salafisme que contesta a l’ Aràbia Saudita i s’hi posa per sobre. És una debilitat, perquè veiem com estan sent superats pels monstres que van crear.

Pierre Conesa
Pierre Conesa

La diplomàcia religiosa va néixer en reacció a Nasser?
Al món àrab hi havia un discurs molt potent contra les monarquies, així que es va oposar el panislamisme al panarabisme de Nasser. Se’n va anar a buscar els estudiants de la Universitat Al-Azhar del Caire per portar-los a Medina amb beques. Anys després això va tenir conseqüències devastadores, que nosaltres coneixem bé a la zona del Sahel; avui tots els responsables de les grans organitzacions musulmanes del Senegal, Mali, Níger, etc. són gent que ha passat per la Universitat de Medina.

I què passa?
Doncs, per exemple, que el cap del Consell musulmà de Mali s’oposa al dret familiar, discrimina les dones i afavoreix la concepció salafista. Allà aquests quadres de Medina s’imposen; poden llegir l’Alcorà, mentre que els Nurid al Senegal, els Tidjanitah de Mali o els Peul no parlen àrab. Ells es presenten com a veritables musulmans i partidaris d’un islam igualitari, no compromès amb els règims locals establerts, cosa que els dóna una aurèola revolucionària… Per tot això hi ha hagut un augment del salafisme a tota la regió subsahariana: una conseqüència de 30 anys de diplomàcia religiosa. I hi ha una cosa que crida l’atenció: als contractes que firmen els becaris estrangers de Medina hi figura l’obligació de tornar als seus països així que acaben els estudis. Recordi la Universitat Lumumba de Moscou. La idea era crear quadres per escampar-los pel Tercer Món. És una mica la mateixa lògica, però avalada per molts més diners: fins a 8.000 milions anuals, sis o set vegades el que l’URSS feia servir en propaganda en els millors anys. Per fer-se una idea, el pressupost anual del Vaticà de l’any 2011 va ser de 245 milions.

Quant determina la venda d’armes la política exterior de França?
Molt. L’ Aràbia Saudita és el nostre millor client des de fa, almenys, 25 anys. Amb la importància d’Airbus, Thalès, Dassault, etc. és evident que es cuida el client, cosa que porta a situacions ridícules com les lliçons que es dóna a l’ Iran per coses que són molt pitjors a l’ Aràbia Saudita. Valls sempre respon dient que tenim 10.000 milions en contractes amb l’ Aràbia Saudita. I a més el regne ha contractat les quatre agències de relacions públiques franceses més importants per gestionar la seva imatge.

La Xina també és un gran client i això no impedeix la ximpleria d’enviar vaixells francesos a patrullar el mar de la Xina.
Gairebé tot el petroli del Golf va a Àsia. El dia que els xinesos hi posin un vaixell al·legant el seu subministrament es parlarà d’ ingerència inadmissible. La crisi més mortífera des del final de la Segona Guerra Mundial ha estat la del Congo: 2,5 milions de morts. Qui decideix que Síria és més important que el Congo? Se’ns diu que França hi té “responsabilitats històriques”. Si ho diuen pel pla Sykes-Picot, seria millor callar. A l’opinió publica se li ven que nosaltres som el bé i ells el mal. A la campanya electoral francesa ningú no es planteja la qüestió de fons: com és que els nostres soldats allà no hi moren, mentre que aquí els civils són assassinats? Després dels atemptats del gener del 2015 tothom reflexionava sobre com contrarestar la radicalització. L’únic ministeri que no va fer cap autocrítica va ser el ­d’ Ex­teriors.

PHILIPP BAGUS: “MENTRE L’ESTAT TINGUE EL MONOPOLI DELS DINERS, ESTEM CONDEMNATS A PATIR NOVES CRISIS”

bagus-libro1Philipp Bagus: “Mentre l’Estat tingue el monopoli dels diners, estem condemnats a patir noves crisis”
L’economista Philipp Bagus explica en una entrevista amb Lliure Mercat com la política monetària perjudica les rendes mitjanes i baixes.
Philipp Bagus, economista i professor de la Universitat Rei Joan Carles, és coautor, al costat d’Andreas Marquart, de l’obra Per què altres es fan cada vegada més rics a la teua costa(Edicions Deusto), amb un gran èxit de vendes a Alemanya. Aquesta obra, amb pròleg de Juan Ramón Rallo, aborda, entre altres qüestions, el contraproduent funcionament del sistema monetari, financer i fiscal, i com aquests errors estructurals acaben beneficiant a les elits. No obstant això, al contrari del que se sol pensar, aquesta perversa operativa res té a veure amb el capitalisme i sí amb l’intervencionisme estatal, la màxima expressió és el monopoli de què gaudeixen els polítics per fabricar diners. El sistema monetari actual és el principal culpable de molts dels problemes econòmics i socials existents, i mentre l’Estat segueixe tenint aquest poder “estarem abocats al col·lapse financer”.
Bagus explica en una entrevista amb Lliure Mercat algunes de les polèmiques qüestions que suscita la seua obra, així com el complex context que viu l’economia europea.

– Al llarg dels últims anys, s’ha culpat als banquers, a la desregulació financera i fins al capitalisme de la crisi … Qui és el veritable culpable?
Els culpables són els que intervenen en el sistema monetari, els que donen suport al socialisme monetari en ple segle XXI. Gràcies al monopoli estatal sobre els diners, als bancs centrals que produeixen nou diners, al privilegi dels bancs comercials de crear diners del no-res i a les garanties implícites i explícites a favor del sistema financer, els bancs poden creen diners i causar una descoordinació entre estalvi i inversió que, en última instància, és el causant de les crisis.

– ¿Estem, doncs, condemnats a patir crisis similars en el futur?
Mentre es mantingue el monopoli de diners públics i el sector financer mitjà públic que existeix des de fa dècades, estem condemnats a patir crisis de forma recurrent. Això és així perquè el sistema de banca amb reserva fraccionària pot expandir els crèdits i atorgar nous diners a inversors sense necessitat que ningú hage estalviat prèviament.

– En el vostre llibre expliqueu que la política monetària beneficia especialment als més rics en detriment dels més pobres … Com funciona aquest procés d’empobriment?
Quan es crea nous diners, sempre es beneficien aquells que són els primers a rebre-ho en perjudici dels últims. Gràcies a aquests diners extra, els primers a aprofitar-se de l’expansió creditícia poden comprar béns i serveis a preus antics més baixos, però, d’acord la circulació d’aquests diners s’estén a la resta de l’economia, els preus pugen …
Com a conseqüència, perden aquells als quals el nou diners encara no ha arribat, però, però, han de pagar preus cada vegada més alts. Així, el que guanyen els primers a poder adquisitiu el perden necessàriament els últims.
Si ets ric tens més possibilitats d’estar entre els primers que reben aquest nou diners perquè pots oferir col·lateral al banc (accions, cases, etc.) per rebre un préstec amb el qual, al seu torn, pots comprar encara més actius, demanar més préstecs, comprar més i així successivament.
Però si ets pobre i no tens actius ni feina, en temps normals no et van a donar fàcilment un préstec de nova creació. D’aquesta manera, el sistema de diners fiat amb reserva fraccionària tendeix sistemàticament a redistribuir dels pobres cap als rics.

– ¿Els banquers centrals són llavors els principals culpables de la desigualtat?
En conjunt, l’actual sistema de bancs centrals incrementen la desigualtat de forma important.

– Què opina de l’actual context de baixos i fins i tot negatius tipus d’interès?
Els tipus d’interès negatius roben als estalviadors per beneficiar els agents sobreendeutats, especialment als governs. És una mesura del BCE per donar suport als governs del sud d’Europa, que es neguen a retallar les despeses i a fer reformes.

– Creu que aquesta política està creant una nova bombolla?
Gràcies a aquests tipus d’interès negatius, és molt probable que s’estiguin alimentant noves bombolles, ja que, entre altres efectes, s’incentiva a la gent a invertir en actius de més risc. La bombolla més clara avui és el deute públic. Sense la intervenció massiva i cada vegada més extensa dels bancs centrals, aquesta bombolla hauria punxat fa temps.

– Ens acabaran cobrant pels dipòsits?
Es podria cobrar una quantitat molt petita. Si es cobra més, la gent acabaria traient els diners dels bancs per guardar-pel seu compte, almenys una part, la qual cosa posaria en reg sistema de reserva fraccionària.
Per evitar això, ara intenten abolir els diners en efectiu. Sense metàl·lic, la gent no pot treure els seus diners dels bancs i els tipus d’interès podrien ser encara més negatius. Ja han començat el seu pla per abolir el cash.

– És la deflació una amenaça per a l’economia, tal com ens diuen els banquers centrals?
És l’excusa per justificar la inflació. El principal efecte de la deflació de preus és una redistribució: és un problema per a aquells que perden, però, òbviament, és bo per als que guanyen. Però no és un problema general per a l’economia.
En una deflació de preus, guanyen els creditors i perden els deutors. Fins i tot poden trencar els deutors, el que significa que els creditors reben els seus actius. No afecta la capacitat productiva en general de l’economia, tan sols la redistribueix.
A part d’això, una deflació de preus causat per un creixement econòmic és el més sa i natural imaginable. Però clar, els agents sobreendeutats tenen un interès en pintar la deflació de preus com una amenaça, no només per a ells sinó per a l’economia en general.
Els governs, empreses i bancs sobreendeutats temen la deflació de preus i fan campanya contra ella. Per evitar-la, recomanen la inflació, un augment de la massa monetària … I, curiosament, solen ser ells els que reben primer aquest nou diners produït per combatre la deflació.

– Com acabarà l’inèdit experiment monetari al qual assistim?
Hi ha diverses opcions que analitzem en detall en el llibre. El problema principal és que els governs estan tan sobreendeutats i el sistema financer és tan inestable que els bancs centrals no poden abandonar la seva política ultraexpansiva sense posar en perill la solvència dels estats i del sistema financer en el seu conjunt.
Perquè el sistema monetari recuperi l’estabilitat caldria reduir l’elevat endeutament existent i, un cop reduïdes els deutes, els bancs centrals podrien pujar els tipus d’interès per sortir de la dinàmica inflacionista en la qual estan atrapats ara mateix.

– ¿I com reduir el deute?
Hi ha diverses opcions: un creixement real impulsat per una baixada d’impostos i una intensa desregulació; la hiperinflació; l’aplicació d’impostos especials sobre el patrimoni; la repressió financera; un bail-in [rescat privat mitjançant la conversió de deute en accions]; o una reforma monetària completa. De moment, tan sols ho estan intentant mitjançant la repressió financera, amb tipus d’interès negatius.

– Quina seria la millor solució?
Acabar amb els diners de l’Estat monopolístic i introduir uns diners lliure, uns diners privat amb un sistema financer sense privilegis legals.
El procés evolutiu i competitiu del mercat propiciaria el sorgiment d’uns diners sa i estable. L’or, per exemple, podria ser uns diners sa i estable. El seu principal avantatge és que no és manipulable pels governs.
El sistema financer seria molt més estable suprimint els seus actuals privilegis legals, sense banc central, sense suport estatal i sense la seva capacitat de apropiar dels dipòsits dels seus clients per estendre el crèdit de manera artificial mitjançant el sistema de reserva fraccionària.

– ¿Però és possible una banca sòlida i estable sense banc central?
En un sistema de banca amb reserva 100%, és a dir, que no s’apropia dels dipòsits dels seus clients, no cal cap banc central perquè els bancs sempre tindran capacitat per tornar els dipòsits dels seus clients. Seria, per tant, sòlid.
Però és que, a més, també seria molt saludable perquè s’eliminarien els cicles econòmics, i això fomentaria l’estalvi i posaria fre al sobreendeutament d’avui gràcies a les seves tendències deflacionistes.
Quan els preus mostren una tendència a la baixa a llarg termini, que és el que succeiria en un sistema així, és menys interessant endeutar-se i més estalviar, a part d’incentivar altres efectes culturals molt positius que analitzem en detall en el llibre.

ABELARD SARAGOSSÀ ENTREVISTAT PEL PROGRAMA “LA REPRESA”, EMÉS A RÀDIO GODELLA EL 18 MARÇ 2016.

Una entrevista on Abelard Saragossà s’expressa globalment com a valencià i com a lingüiste. Una part dels temes tractats:
1. L’evolució del model lingüístic al llarg de la història
2. L’evolució del valencianisme durant el final del franquisme i els primers anys posteriors
3. Una interpretació del segle XV valencià i per què un català crea el nom “llengua llemosina” al principi del segle XVI
4. A què responia el model lingüístic de la Renaixença i quina va ser la reacció del Noucentisme de Catalunya
5. Incidència del model noucentiste en els escriptors valencians a partir dels anys quaranta i com reacciona Quim Monzó fa uns pocs anys.

ENRIC MORERA NO DESCARTA OPTAR A LA REELECCIÓ I ASSEGURA QUE CAP DELS ALTRES POSSIBLES ASPIRANTS, MICÓ I CARBONELL, L’HAN TRANSMET LLUR INTENCIÓ DE PRESENTAR-SE

Enric Morera, líder del bloc: “El traje de Compromís se ha quedado pequeño y obsoleto: es irreversible avanzar”

Enric Morera, líder del Bloc, durant l’entrevista. EVA MÁÑEZ

El líder del Bloc no se descarta para optar a la reelección y asegura que ninguno de los otros posibles aspirantes, Micó y Carbonell, le han transmitido su intención de presentarse

22/02/2016 – Ximo Aguar | valenciaplaza

VALENCIA. El presidente de Les Corts y secretario general del Bloc, Enric Morera (Oliva, 1964), no rehuyó en el encuentro con Valencia Plaza los asuntos orgánicos relacionados con la formación que lidera. Así, aunque no se descartó para la reelección en el cargo, se mostró favorable a acotar incompatibilidades entre los puestos institucionales y los de dirección del partido.

Morera, además, profundizó en el futuro de Compromís, explicando su visión de una organización “unitaria, diversa, más democrática y que cuente más con la decisión de las bases”. Así, criticó en la entrevista el “patriotistmo de las siglas” y aseguró que, a su juicio, avanzar es “irreversible”.

-¿Cómo ve el próximo congreso del Bloc? Una de las grandes preguntas es si usted se presentará a la reelección…
-Yo participaré de la configuración de la nueva etapa y veremos cómo y de qué manera. Creo que el congreso será de renovación con componentes de experiencia. Va a ser un cónclave muy positivo.

-Se aprobó en el Consell Nacional la incompatibilidad de cargos orgánicos e institucionales pero esto debe ratificarse de cara al congreso. De ser así, usted no podría ser reelegido secretario general.
-Hemos de delimitar el ámbito de las incompatibilidades. Es evidente que los cargos ejecutivos de la dirección deberían tener una dedicación al 100%. Me parece bien porque hemos crecido mucho: la sensación es que el traje se nos ha quedado pequeño y hay que buscar uno más amplio. Ahí entran muchas posibilidades.

-Habrá escuchado algunos de los nombres que suenan para liderar como Rafael Carbonell y Àgueda Micó. ¿Por quién se inclinaría si usted no se presentara?
-Lo he leído en los medios pero nadie me ha comunicado que vaya a presentarse. He hablado con Àgueda y hemos decidido que sea la responsable en la gestión de las negociaciones de la posible investidura de Pedro Sánchez. Además, hemos hablado mucho con ella de visión de futuro respecto al camino que hemos de seguir pero no hemos comentado nada sobre esto.

-¿Y con Rafa Carbonell ha hablado de ello?
-No. La verdad es que si va a presentarse no me lo ha comentado. Él está en la Ejecutiva pero de este tema no me ha dicho nada y soy el secretario general del partido.

 EVA MÁÑEZ

-¿Hacia dónde va Compromís?
-Yo lo tengo muy claro: a ser el gran partido de los valencianos. Una organización unitaria, diversa, más democrática y que cuente más con la decisión de las bases. El Bloc está preparado, y lo hemos hecho, para avanzar a fórmulas que superen la situación de los partidos. Es lo que yo desearía porque el instrumento debe estar en las mejores condiciones y pienso que debemos pasar de la fórmula de coalición a lo que marcaban las normas y bases de hacer una organización unitaria y diversa que cuente con una gran demoracia interna. Ese es mi deseo pero no depende solo de mi voluntad o la del Bloc.

-¿Cree que debería cambiar el papel de Gent de Compromís porque existe un desajuste con ellos?
-Efectivamente. Entiendo su malestar perfectamente y opino que deberían tener un papel en igualdad de derechos y obligaciones que los militantes de los partidos que formamos parte de Compromís. Hay que recordar que son los segundos más importantes en número de afiliaciones. Por eso me inclino a avanzar en formas democráticas y superar el ámbito de los partidos.

 EVA MÁÑEZ

-¿Considera que el final del camino de Compromís puede ser el Bloc presentándose en solitario e Iniciativa y Oltra más cerca de Podemos? ¿Eso puede ocurrir?
-Creo en las organizaciones como instrumentos al servicio de ideas y de valores. No soy del patriotismo de las siglas, por eso estoy en condiciones de decir que me gustaría que Compromís fuera un único instrumento más democrático y participativo. Voy a trabajar en eso. Lo que hemos demostrado de facto es que hemos podido hacer grandes cosas bajo la fórmula de la coalición, dentro de la unidad en la diversidad. Hemos hecho cosas sorprendentes, que nadie ha hecho antes, como unas primarias abiertas a la ciudadanía desde una coalición. Lo que me preocupa es que no sigamos avanzando en ese camino y que exista una parálisis en lo que es la mejora del instrumento.

-¿Se refiere a las reticencias de Iniciativa y Verds en este avance que usted explica al ser más minoritarios que el Bloc?
-Entiendo que esto es irreversible y refugiarse en el patriotismo de las siglas no conduce a nada, solo a la parálisis.

-¿Cree entonces que es el final de una etapa?
-Como decía, el traje se nos ha quedado pequeño y obsoleto también en Compromís. No quiero hacer tres o cuatro pequeños trajes sino un gran traje más inclusivo, integrador y de todos.