Mostra totes les entrades de RVPVE
RV/PVE tradueix el treball Sobre el leninisme de Mario Marco
Per llegir en PDF el treball Sobre el leninisme cliqueu damunt
Per considerar-lo d’interés transcrivim l’apartat dedicat a la qüestió nacional i colonial
9. Qüestió nacional i colonial
En les dècades finals del segle XIX, els principals dirigents del Partit Bolxevic, i per tant Lenin, es van veure embolicats en un interessant debat amb altres personalitats del moviment socialdemòcrata internacional sobre la qüestió nacional i imperialista. Els ideòlegs de l’oportunisme de dretes en tractar aquesta temàtica la centraven única i exclusivament a les nacions sense estat d’Europa, obviant les cruels realitats colonials. En aquest sentit, el màxim que es reconeixia a les nacions oprimides d’Europa era el dret a l’autonomia, i en alguns casos, com a molt, l’autonomia cultural. Sota aquesta idea, l’única cosa que es donava era el dret al fet que la nació tinguera les seues institucions culturals, deixant el poder polític en mans de la nació dominant. Així, a més, podien arribar a justificar-se annexions, com la de Bòsnia i Hercegovina per part de l’imperi austro-hongarés en 1908, total si es respectava un mínim de dret d’autonomia o el d’autonomia cultural, bé poc importava a quin imperi o estat s’enquadrara aqueixa nació.
Al mateix temps, altres autors pensaran que el nacionalisme era una cosa clarament burgesa, una forma d’alienació per part de les oligarquies, ja fora en les nacions oprimides o en les nacions opressores, per a aconseguir els seus objectius i desviar a les capes treballadores dels seus interessos i objectius. No obstant això, amb el leninisme, es canviarà aquesta percepció:
1r L’opressió nacional no sols afecta a la burgesia, sinó també als obrers. De fet li és més perjudicial a aquests que a la classe burgesa, perquè les restriccions a l’ús de la seua llengua materna i als seus esquemes antropològics poden retardar la seua presa de consciència i la seua organització en la defensa dels seus drets laborals, socials i polítics.
2n En conseqüència, el moviment obrer d’una nacionalitat oprimida hauria de donar suport a aquells aspectes que les burgesies nacionalistes proposen que siguen democràtics, i que els beneficie com a classe treballadora. Ara bé, ha de rebutjar aquells altres que vagen en contra d’ells i els indisposen contra els obrers d’altres nacionalitats, evitant el xovinisme i la xenofòbia.
3r Els obrers de les nacionalitats dominants han de donar suport a aquestes reivindicacions nacionalistes, perquè en cas contrari estarien fent costat a la seua burgesia i indisposant-se contra la classe obrera de les nacions oprimides. Així es trencaria el principi de l’internacionalisme proletari, i s’estaria servint als interessos del capitalisme més que als de la classe obrera.
4t El moviment obrer ha de defensar el dret a l’autodeterminació, perquè és el just i servirà per a mantindre la unitat dels obrers per damunt de les nacionalitats. Aquelles nacions que democràticament trien romandre en un estat plurinacional han de ser tractades en igualtat de condicions, amb tots els seus drets nacionals reconeguts (ús de llengua, religió, folklore, autogovern, etc.)
5é Les nacions són un producte històric de l’ascens del capitalisme. Ara bé, no sorgeixen del no-res, sinó de processos històrics de llarg termini. La defensa d’una nacionalitat no necessàriament és una cosa burgesa, perquè segons les circumstàncies pot obeir als interessos dels obrers i el conjunt del Poble Treballador.
6é La qüestió nacional a Europa quedava lligada a la qüestió colonial, entenent-se que era obligació dels moviments proletaris dels països del centre capitalista el fer costat als moviments d’alliberament de les colònies. És més, la necessitat d’enderrocar al capitalisme implicava l’aliança entre tots dos tipus de moviments, sempre que els moviments d’emancipació de les colònies comportaren l’afebliment del sistema capitalista i imperialista.
7é Aquesta col·laboració entre tots dos moviments és un requisit imprescindible per a la creació d’una economia socialista mundial. D’ací es deriven dues tendències en la qüestió nacional: la tendència a crear estats independents i lliures de l’opressió nacional i colonial, i d’altra banda la tendència a l’acostament econòmic entre les nacions, causat per l’aparició d’un mercat i una economia mundial. Per al capitalisme imperialista resoldre aquesta contradicció és una cosa impossible, perquè aposta per la guerra, la conquesta i la subjecció nacional. No obstant això, per al leninisme és més que possible, perquè aposta per la unió voluntària i el lliure consentiment entre les nacions. En el fons, s’està apostant a llarg termini per unions polítiques supranacionals, que arriben a abastar al conjunt planetari. Però per a aconseguir això, és necessari educar al proletariat de les nacions dominants en el dret d’autodeterminació de les nacions oprimides.
Clara Ponsati ens representa en la UE… Per la ruptura democràtica i les repúbliques.
He denunciat la doble vara de mesurar de la UE. Espanya, com Hongria, també està prenent mesures autoritàries, i ja fa més de 24 hores que Aministia Internacional ha demanat, un cop més, la llibertat de Cuixart i Sánchez. Vergonya! pic.twitter.com/ey6UTDvVdt
— Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) May 14, 2020
DECÀLEG aprovat per l’Assemblea de RV/PVE, l’11 de maig del 2020
DECÀLEG DE RV/PVE (aprovat per l’Assemblea de RV/PVE l’11 de maig del 2020)
- RV/PVE és el partit-moviment que lluita per impulsar l’alliberament nacional i social del País Valencià i té el Poble valencià com únic subjecte de sobirania al qui ret lleialtat.
- RV/PVE lluita per assolir l’Estat valencià per a poder satisfer les necessitats del Poble valencià de manera sobirana, amb una Constitució valenciana per damunt la qual no pot haver una altra.
- RV/PVE lluita per assolir la República Valenciana independent, com un fi en si mateix sense estar condicionada a res i oberta a tot.
- RV/PVE treballa prioritàriament a favor dels interessos del poble treballador valencià i dels sectors populars valencians.
- RV/PVE lluita per derrocar el sistema patriarcal i construir una societat basada en relacions justes i igualitàries entre les persones.
- RV/PVE treballa per la llengua valenciana que compartim amb catalans, illencs i aragonesos. RV/PVE funciona en valencià i proposa que en la Constitució valenciana s’aprove que: “El valencià és la llengua oficial de la República Valenciana, tots els valencians tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la.”
- RV/PVE defensa la Nació valenciana com el territori que, d’Oriola a Vinaròs, ha d’esdevindre Estat i República. D’antic Regne a futura República.
- RV/PVE defensa la democràcia. Lluitem per la Revolució Democràtica mitjançant l’acumulació de forces i la ruptura democràtica. Per un canvi polític que faça respectar la paraula i la decisió de la gent en una democràcia participativa.
- RV/PVE es vol dins d’una Europa confederal, des de Gibraltar als Urals, de pobles lliures i sobirans, on cap home o dona no tinga la necessitat de demanar permís per poder viure. Una Europa unida i forta, basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat que impulse actuacions polítiques i econòmiques universals que asseguren la pau, la subsistència a tots els éssers humans i el respecte pels animals i la Natura.
- RV/PVE fonamenta la seua ètica i orientació política, per protegir el medi natural a partir de realitzar canvis a les activitats humanes per a poder mantenir l’ecosistema de la Terra.
Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 11 de maig del 2020
República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu; inscrit el 3 de desembre del 2007 en el Registre de partits polítics; tom VI, foli 496 del llibre d’inscripcions. Apartat 12096–46020 València · Tel 650537213 · correu@republicavalenciana.org
Campanya valencianista contra la ‘estanquera‘ en els balcons
VALENCIANS ISQUEM DE L’ARMARI
-senyeres als balcons-
En els darrers temps el nacionalisme espanyol s’ha ampliat a sectors d’esquerres propiciant l’increment de banderes espanyoles dinàstiques als balcons. Des dels triomfs de ‘La Roja’; des del suport del PSOE, amb banderes gegants rojigualdes en els seus mítings; per les declaracions d’Errejon de Más País, per a recuperar-la; pel debat en Podemos plantejant que el republicanisme es pot reivindicar amb la ‘rojigualda’ (…) són fets que han donat un impuls a la proliferació d’estanqueres als balcons. L’esquerra espanyola no dubta en renunciar a part dels seus símbols per tal de cohesionar el ‘poble espanyol’ i unificar-lo més. No només ens està donant una lliçó d’estratègia, també del patriotisme espanyol que pregona Pablo Iglesias, cosa que ens manca prou als valencians: d’un patriotisme valencià.
L’estratègia del nacionalisme espanyol, tan d’esquerra com de dreta, ha estat fer-nos invisibles als valencians; fer que entre nosaltres mateixos ens neutralitzarem amb guerres de banderes; una estratègia que aconseguix -que per a evitar entre nosaltres el conflicte, o no donar la raó a l’altre– fer-nos invisibles.
Des de RV/PVE fem una crida als valencians, d’Oriola a Vinaròs, amb orgull de ser-ho i que no volen ser diluïts pel nacionalisme espanyol -que ens vol desapareguts i invisibles-, per traure al balcó les nostres senyeres, siga la que siga, la teua o la de l’altre, amb blau o sense blau; però no podem restar indiferents davant l’impuls que l’esquerra espanyola, aliada amb la dreta, fan treien la franquista i dinàstica estanquera als balcons.
VALENCIANS, ORGULL I DIGNITAT!!!
[Feu còpies i que córreguen de dalt a baix del País]
1r DE MAIG DEL 2020 DIADA NACIONAL DE LA CLASSE TREBALLADORA VALENCIANA PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS. Comunicat de RV/PVE
La notícia en NOSALTRES LA VEU
1r DE MAIG DEL 2020
DIADA NACIONAL DE LA CLASSE TREBALLADORA VALENCIANA
PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS
El 1r de Maig ha sigut històricament al País Valencià un dia de lluita de la classe treballadora valenciana front al capitalisme, a favor dels seus drets i millores laborals, per una nova societat i contra els governs no democràtics i totalitaris, com el franquista. I ara, també, hauria de ser-ho contra el règim neo-franquista del 78 i els seus governs dinàstics, que mantenen la repressió a la població amb presos polítics i exiliats republicans catalans.
Els treballadors valencians hem de viure dels nostres llocs de treball. I, què fer si no tenim treball? La promesa de l’economia social de mercat que ens van vendre que qualsevol que s’esforcés pot arribar a la prosperitat s’ha demostrat que no és veritat i encara menys en l’època de baixos salaris. Planificar una vida i alimentar una família és cada vegada més difícil. Els preus dels lloguers per damunt dels salaris i, especialment, els que tenen cura de la gent gran, els malalts o els nens, estan mal pagats. Molt més que el propi esforç allò que decideix la possibilitat d’una bona vida és -encara- l’origen social de les persones. La desigualtat de la riquesa és tan alta com en el temps de Franco. Ens enfrontem al treball temporal, les limitacions sense raó material, l’abús dels contractes i el treball autònom fals. Lluitem per a sobreviure a través de minses prestacions d’atur, del deure criminal d’acceptar tots els llocs de treball mal pagats i de l’almoina dels ingressos mínims socials. Si l’Estat al que contribuïm no pot o no vol o no sap fer front a estos problemes, llavors JA NO ENS SERVEIX i, responent a la pregunta del principi, els valencians ENS CALDRÀ FER-NOS AMB UN ALTRE ESTAT, NOSTRE I EFICAÇ.
Però des de fa anys els sindicats finançats i al servei d’eixe Estat inoperant, el 1r de Maig l’han anant convertint en manifestacions de caràcter cada vegada més processionals on, -encara que les i els treballadors (amb presència cada vegada més decreixent) es manifesten per unes reivindicacions clares-, el sindicalisme institucional s’oblida de la seua funció d’eixamplar i organitzar la consciència de classe i de lluita; resta, aquest sindicalisme, només com a moduladors de les protestes a canvi de participar de l’entramat financer-institucional del règim del 78 que li permet mantenir un exèrcit d’alliberats i uns serveis (formació professional, agències de viatges, promotors d’habitatges, etc.) que han passat a ser objectius en voltes de medis. A hores d’ara, s’imposa recuperar el caràcter de la diada reivindicativa dels treballadors, per la democràcia i la llibertat i, ara ja, pel canvi d’Estat i del sistema.
Però a més, enguany, quan tot està supeditat a la pandèmia del coronavirus i es va plantejar per part d’algunes organitzacions, un PLA DE XOC SOCIAL AL PAÍS VALENCIÀ, que nosaltres també vàrem subscriure per la nostra banda, el que estem veient és que:
– ELS BANCS CONTINUEN COBRANT HIPOTEQUES.
– ELS OLIGOPOLIS DE LA ENERGIA I COMPANYIES SEGUEIXEN COBRANT LES FACTURES DE LA LLUM I DE L’AIGUA.
– ELS ARRENDATARIS EN PISOS DE LLOGUER COMMINATS EN CASA SENSE PODER TREBALLAR CONTINUEN SENSE REBRE LES AJUDES PER PAGAR EN MOLTS CASOS A HUMILS ARRENDADORS.
– SÓN INEXISTENTS LES COBERTURES (ES DEMANAVA EL 100%) DEL SALARI EN CAS D’INFECTATS O CONFINATS DE MANERA PREVENTIVA O PER NECESSITAT DE CUIDAR ELS MALALTS.
– ELS EROS I ELS ERTES NO ES DETENEN. FINS I TOT UN SINDICAT DEL RÈGIM HA FET UN.
– ELS AUTÒNOMS HAN DE COMPLIR COM SI TOT FORA NORMAL.
(…)
– LES FAMÍLIES ES VAN QUEDANT JA SENSE MENJAR…
Llavors pensem que ja ha arribat l’hora de deixar els aplaudiments -com ens demanen els que viuen o aspiren a viure del 78- i començar a fer soroll.
Però malgrat la pandèmia, hui 1r de Maig del 2020 hem de reflexionar en veu alta sobre alguns aspectes cabdals de la raó de ser del sindicalisme en cada moment i lloc: quines reivindicacions deurien globalitzar la lluita sindical, quin procés portar per a aconseguir-ho i com enfortir el moviment sindical.
L’Assemblea de RV/PVE, independentistes valencians republicans, voldríem participar en la reflexió que s’imposa als tres nivells esmentats:
1. Reivindicacions, a manera d’exemple:
a) Reducció i repartiment de la jornada laboral. Setmana de 35 hores; cinc setmanes de vacances; jubilació als 60 anys; augment del permís de maternitat/paternitat, adequació de la jornada a les situacions específiques com lactància o escolaritat dels fills, etc.
b) Eliminació de la precarietat de les contractacions temporals, ETTs i interinitats, eliminant el risc d’accidents laborals.
c) Cobertures socials dignes per les i els aturats, jubilats, mestresses de casa i totes aquelles persones que han sigut excloses del món laboral.
2. Tàctica:
El moviment sindical no pot ser sols un notari de la realitat. La seua raó de ser està en utilitzar els mitjans disponibles per a transformar-la; els avanços en la legislació social no són tals si només se n’aprofiten d’ells una minoria dels treballadors. Simbolitzarem el que diguem amb aquest exemple: un o una aturada no pot normalment rebutjar un contracte, per humiliant que siga, en qualsevol ETT, però el sindicat si ha de posar el seu poder per a evitar aquest tipus de contracte i aquest tipus d’empresa.
3. Objectiu:
El nacionalisme valencià republicà d’alliberament nacional, ha de participar en la revitalització del sindicalisme, per a que este torne a ser l’instrument útil i prestigiat; i ha de fer-ho aportant al debat el nostre fet nacional, la nostra realitat territorial; però també donant una nova espenta, moderna i entusiasta, que ajude a sumar la lluita nacional amb la lluita social.
RV/PVE fa una crida, especialment a tots els treballadors i en especial als republicans valencianistes, perquè participen i col·laboren més activament en la concreció del que ha de ser un fort moviment sindical al País Valencià PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS.
Cal un canvi de règim.
Cal un canvi de sistema.
Cal lluitar per una nova societat dels drets socials.
Cal un canvi d’Estat.
Cal la República Valenciana.
Ximo Cunyà i Alcover per l’Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, U de Maig del 2020
Dos escrits POLÍTICS de RV/PVE:
(1) POLÍTICA I 25 D’ABRIL. (2) 25 D’ABRIL DEL 2020: O EXISTÈNCIA POLÍTICA O DESAPARICIÓ
Publicat en el LEVANTE-EMV
per a engrandir cliqueu damunt
(1) POLÍTICA i 25 D’ABRIL
L’essència d’allò polític ve determinada per distingir qui és l’amic i qui l’enemic
– Carl Schmitt –
El 25 d’abril de 1707, un dilluns, es va produir la derrota de l’exèrcit aliat austriacista que venia de retirada des de Madrid i varen fer front en Almansa a l’exèrcit borbònic que els perseguia. La derrota va ser aprofitada perquè l’exercit castellà, entrés a sang i foc al Regne de València -determinat com enemic pels atacants- i cremés ciutats i viles, heroicament defensades pels valencians. Poc importa que no hagueren valencians en aquella batalla d’aquell dilluns, o que el nostre heroi nacional Joan B. Basset estigues, eixos dies, empresonat per ordres del l’Arxiduc Carles, per haver defensat els interessos dels llauradors i ser el cap dels maulets. Allò transcendent que cal destacar és que dels fets militars i conquesta del Regne, es produeix, dos mesos després, el fet polític.
El dimecres 29 de juny de 1707 es va produir el transcendental succés polític: a la casa del Buen Retiro a Madrid, el Borbó Felip V, signa el decret de Nueva Planta pel qual els Regnes d’Aragó i de València eren esborrats del mapa polític d’Europa i, amb l’única base jurídica del “por justo derecho de conquista”, van ser incorporats al Reino de Castilla, rebatejat com España des de la primera Constitución de 1812. Des d’aleshores totes les constitucions espanyoles, inclosa la republicana de 1931, són hereves d’eixe decret de Nueva Planta de 1707.
Però analitzem amb cura els límits d’este fet polític. Malgrat la conquesta militar borbònica, en aquesta no es va produir, a diferència de la conquesta del territori en 1238 per Jaume I, un nou nomos, un nou repartiment de les terres conquerides. En paraules de Joan Fuster, que ara en el 2020 cal dir no compartim en la mesura que d’elles es pot desprendre una definició de poble valencià excloent, ja que per a nosaltres el poble valencià són tots els residents d’Oriola a Vinaròs, però que recollim perquè ens pot il·lustrar sobre el pensament d’alguns valencians al respecte; diu el suecà:
La fundació del País Valencià per Jaume I, en efecte, no era solament jurídica: era també, si m’és tolerat l’adjectiu, que trio amb totes les reserves, racial.[…]
[…] Els valencians, de fet, eren els altres: els ‘no-moros’. I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som – en la mesura en què ho som.
Amb la conquesta borbònica dels castellans no hi ha un nou nomos, no hi ha cap Llibre de Repartiment de donacions de terres. El poble valencià resta intacte, en les terres valencianes. Els valencians vàrem ser conquerits militarment i desposseïts del nostre caràcter polític, però de cap manera substituïts per uns altres. Els valencians -el poble valencià- vàrem ser conquerits, el territori ens resta ocupat militarment i som una colònia regida per una LOE, però no hem desaparegut. Hi som arrelats a la terra i el Poble valencià ha arribat viu al segle XXI.
L’Estat borbònic en 1707, en la seua condició d’unitat essencialment política i d’atribució del ius belli, va determinar que el Poble valencià era el seu enemic, va decidir combatre’l, conquerir el seu territori i sotmetre’l. Però no va poder substituir-lo. El Poble valencià -llavors- també va determinar qui era el seu enemic.
Passem al 2020. Un poble que existeix políticament o que aspira a existir políticament o a no desaparèixer políticament, no pot prescindir de determinar i distingir per si mateix, arribat el cas, entre l’amic i l’enemic, i d’assumir el risc corresponent. Si un poble deixa de fer esta distinció, si renuncia a ella, està renunciant a la seua existència política. Si un poble té por dels riscs o penalitats vinculats a l’existència política, allò que ocorrerà és que sorgirà un altre poble que l’eximirà dels uns i de les altres, assumint la seua “protecció contra els enemics exteriors” i en conseqüència el domini polític; serà llavors el ‘protector’ el que determine qui és l’enemic, sobre la base del nexe extern de protecció i obediència. Del senyor feudal envers els vassalls. De l’Estat imperial envers les colònies. El protego ergo obligo és el cogito ergo sum de l’Estat.
Els valencians, el Poble valencià d’Oriola a Vinaròs, en este 25 d’abril, hem de plantejar-nos que si no volem renunciar a la nostra existència, aleshores ens caldrà existir políticament i això passa inexorablement per determinar qui són els nostres amics i qui els nostres enemics i -amb això- assumir el cost que els pobles lliures i sobirans han de pagar per ser-ho.
O existència política, o desaparició.
Pàtria valenciana o mort.
Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 25 d’abril del 2020
(2) 25 d’abril del 2020: existència política o desaparició -publicat a Nosaltres La Veu-
25 d’Abril del 2020. Primer missatge de RV/PVE
25 d’abril del 2020: existència política o desaparició
Els valencians, el Poble valencià d’Oriola a Vinaròs, en este 25 d’abril, hem de plantejar-nos, que si no volem renunciar a la nostra existència, aleshores ens caldrà existir políticament i això passa inexorablement per determinar qui són els nostres amics i qui els nostres enemics i -amb això- assumir el cost que els pobles lliures i sobirans han de pagar per ser-ho.
(…)
Existència política o desaparició.
Pàtria valenciana o mort.
Assemblea de RV/PVE
per a engrandir cliqueu damunt
ESPANYA MAI SERÀ REPUBLICANA, comunicat de l’assemblea de RV/PVE
Davant del 14 d’abril del 2020, comunicat de l’Assemblea de RV/PVE aprovat el 7 d’abril del 2020. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN CASTELLÀ CLIQUEU ACÍ. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN ANGLÉS CLIQUEU ACÍ. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN EL LEVANTE-EMV CLIQUEU ACÍ. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN CANFALI DE LA MARINA ALTA CLIQUEU ACÍ. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN NOSALTRES LA VEU CLIQUEU ACÍ.
ESPANYA MAI SERÀ REPUBLICANA
(els termes Espanya i Democràcia/República esdevenen antagònics)
- Espanya no serà una democràcia ni, en conseqüència, una democràcia en forma de República; perquè la seua gènesi i essència és el producte de la concreció política de la monarquia hispànica imperial basada en la sistemàtica conquesta i ocupació, seguida d’una continua desfeta cultural, dels pobles peninsulars i insulars: en 1496 (Canàries), 1519 (Germanies valencianes), 1520 (Comuneros de Castella), 1652 (guerra dels Segadors a Catalunya), 1707 (Aragó i València), 1714-1716 (Catalunya) i 1715 (Mallorca), conquestes plasmades en decrets que varen ser ratificats en la Constitució, dinàstica, liberal i centralista, de 1812, on apareix per primera vegada el terme ‘nació espanyola’ lligat a la seua essència imperial al ser definida com: “Artículo 1: La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos Hemisferios” (sic) i que les successives constitucions fins a l’actual, passant per la republicana de 1931, son hereves. La darrera conquesta militar que va ser la ‘Cruzada nacional’ de 1939, va afectar a tots el pobles peninsulars i insulars en el seu conjunt.
- L’estat natural d’Espanya és la monarquia i els seus efímers períodes republicans -malgrat l’assumpció centralista i imperial dels republicans espanyols a l’assumir la ‘nació espanyola’ apareguda en 1812-, una excepció.
- I fins i tot en eixa etapa excepcional i efímera, l’essència antidemocràtica dels espanyols va aparèixer amb cruesa en dos moments en que no es van respectar els resultats de les eleccions democràtiques: en 1934 a causa d’uns i en 1936 per causa dels altres.
- España mai serà republicana perquè Espanya / la seua unitat indissoluble / i la seua Monarquia, van unides i són inseparables i, perquè, la República, susceptible d’esdevindre democràtica, podria posar en perill la unitat de l’anomenada ‘nació espanyola’.
- En conseqüència el termes d’Espanya i República esdevenen antagònics.
- Els espanyols (definits en el punt 7) son centralistes, monàrquics i, de facto, súbdits .
- Espanyols (no confondre amb castellans, catalans, andalusos, bascs, asturians, etc.) són les persones que voluntàriament –amb emoció o indiferència– s’adscriuen a la Nación española (pàtria comú i indivisible dels espanyols) o Reino de España o ‘pueblo español’ o España o Estado espanyol; un Estat que predica i intenta construir, no sense dificultats, una ‘identidad nacional española’. La resta de persones d’aquest Estat ho són per imperatiu legal.
- Segrestat definitivament el terme Espanya pels imperialistes i dinàstics, els demòcrates republicans, peninsulars i insulars, hem de prescindir de la seua utilització.
- Dins de l’Estat espanyol els demòcrates i conseqüents republicans (els que porten la República a les institucions patint la repressió, l’empresonament o l’exili) no es consideren espanyols.
- Anomenar-se ‘republicà’ i no lluitar conseqüentment contra el règim del 78 i l’estat imperial que és Espanya, és una estafa per part de l’anomenat ‘republicanisme espanyol’. Son aquells que, al adscriure’s a la ‘nación espanyola’, esdevenen de facto ‘dinàstics i imperialistes’.
- Els republicans d’arreu l’Estat, demòcrates i lluitadors contra el règim del 78, han de sumar-se a l’únic republicanisme realment existent: els dels pobles.
- Hui aquest republicanisme està encapçalat pels independentistes catalans republicans.
- Tot aquell resident a Catalunya que s’anomene ‘republicà’ i no done suport a la República Catalana, lliure i sobirana, és un dinàstic espanyol emboscat i forma part de la 5a columna, partidària del regim del 78.
- El mateix raonament fem pels que s’anomenen ‘republicans’ al País Valencià. Tot aquell resident al País Valencià que s’anomene ‘republicà’ i que no treballe i lluite per guanyar el Parlament valencià per a la causa republicana i proclamar (com intenten fer els catalans) la ‘República’ i que ací no pot ser més que ‘Valenciana’ –una lliure i sobirana-, és de facto un dinàstic espanyol (recordem dinàstic=espanyol) emboscat i disfressat de republicà.
- I per a finalitzar una darrera observació. Si la contingència històrica forçara a l’oligarquia espanyola a prescindir de la seua monarquia i assumir una república, aquesta -afirmem- pel fet de ser espanyola no seria democràtica, perquè com hem intentat demostrar, els termes Espanya i Democràcia són antagònics.
Assemblea de RV/PVE
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 7 d’abril del 2020
República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu; inscrit el 3 de desembre del 2007 en el Registre de partits polítics; tom VI, foli 496 del llibre d’inscripcions. Apartat 12096–46020 València · Tel 650537213 · correu@republicavalenciana.org
Comunicat de RV/PVE davant la pandèmia.
RV/PVE, davant la pandèmia plantejaria mesures de contenció socials
Si l’Estat valencià, lliure i sobirà, fora ja una realitat i RV/PVE tinguera responsabilitats de govern, plantejaríem l’adopció de mesures de contenció socials, que considerem realistes, d’acord amb les de la resta de països del nostre entorn europeu més responsables.
Pensem que si les mesures econòmiques no són fortes i contundents, s’afavorirà l’expansió del virus, a causa de la recerca desesperada de les persones per assolir un treball pel seu sosteniment.
Les mesures generals i concretes per a les persones sense ingressos per manca de treball i empreses afectades, serien les següents.
– Eliminaríem el llindar del 70% de prestació fins al 100%;
– Augmentaríem la moratòria de la hipoteca per habitatge habitual a totes les hipoteques, lloguers i préstecs personals, sense importar la seua finalitat;
– Alliberaríem del pagament, nacionalitzant temporalment si cal les empreses subministradores, els rebuts d’aigua, llum i gas de les llars i PiMES;
– Eliminaríem la quota d’autònoms i de l’Impost de Societats, així com agilitzaríem tots els tràmits;
– Manaríem el tancament immediat i improrrogable de tots els comerços que no siguen de primera necessitat (incloses les bugaderies automàtiques com ha fet la República Txeca);
– Promulgaríem la gratuïtat de tots els párkings i transports urbans i interurbans per a sanitaris, personal de neteja, seguretat i alimentació;
– Així com el tancament de l’espai aeri tal com s’està gestionant en altres estats del nostre entorn.
– Crearíem una franja horària segura, com amb fet el xecs, perquè els nostres majors de 65 puguen efectuar les seues compres amb més seguretat i distància.
Si no tallem el problemes socials i econòmics només aconseguirem més contagis a causa de la desesperació de la gent. Entenem que el moment d’actuar és ara.
Però a l’estar supeditat el poble valencià al corrupte Reino de España, no tenir els valencians, d’Oriola a Vinaròs, un Estat valencià lliure i sobirà i al no estar en el poder RV/PVE, pensem que difícilment aquestes mesures es portaran endavant, però llavors, que cal fer ara, urgentment, quina eixida ens queda?
Si els valencians esteu d’acord amb això que proposem el que podeu fer és reclamar o demanar, per tots els mitjans possibles, als que heu votat i que estan manant, que les posen en pràctica.
Ací cadascú ha d’assumir les seues responsabilitats.
Comité Executiu de RV/PVE.
País valencià, d’Oriola a Vinaròs, 19 març 2020