Infermers i soldats… «Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Hi són. Només cal veure el discurs d’ahir de Xavier Domènech al Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies.»

Per: Andreu Barnils -vilaweb

Dalt d’un avió de Finn Air deixo Hèlsinki, on hi he passat tres nits intenses, i tres dies viscuts. A banda esquerra, un finlandès aprofita els darrers segons d’Internet per escoltar un discurs de Puigdemont en anglès. A banda dreta, una finestreta perfila un paisatge nevat. Se m’apareix amb nitidesa. I entre tanta neu blanca, si tanco els ulls, puc discernir amb dificultats un vestit d’infermer. Blanc entre blancs. Hi és. El noto. És un vestit perfectament reconeixible. Sí, són els vestits dels famosos infermers de Jordi Borja, fundador i crític amb els comuns. Els tinc calats de lluny. Concretament, de tan lluny com el 15 de juny.

Efectivament, el 15 de juny, Jordi Borja va expressar-me una idea que m’acompanya des d’aleshores, i que s’està expressant de manera brutal aquestes darreres hores: en aquesta guerra la direcció dels comuns no volen ser soldats. Volen ser infermers. I efectivament, com ell pronosticava, l’1O la direcció dels comuns van defugir l’embat. Res de soldats. No era la seva guerra. Es veu que a l’1O no hi havia garanties (no com ara); es veu que l’1O no tenia conseqüències jurídiques (que ho expliquin als presoners!). Tal com preveia Borja, l’1O la direcció comuna no només no va pujar al carro de la independència, és que no van pujar al carro del referèndum. Part de la direcció (no els votants) ens van abandonar a la nostra sort.

Ara, en canvi, és tota una altra història. Ara sí que els tenim al nostre costat. Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Hi són. Només cal veure el discurs d’ahir de Xavier Domènech al Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies. I com ells, tan referents de l’esquerra unionista: Maruja Torres, Pablo Iglesias, Xavier Domènech, Elisenda Alamany, Marta Ribas.  Ara tot són gestos. Sempre hi ha excepcions, és clar. Gent com Marc Andreu, Coscubiela o Oriol Güell, incapaços d’empatia. Però, en general, la direcció dels comuns, com bé pronosticava el seu fundador, Jordi Borja, van fugir de ser soldats, però s’han posat el vestit d’infermers. Estant disposats a ajudar. I curar ferides. Ara és el seu moment. Ara és la seva hora. Ara sí que pugen al carro. I, de fet, si forço els ulls, em costa poc de perfilar els seus vestits blancs entre la neu nòrdica.

A mi la direcció dels comuns (no els seus votants) em recorden, ai ara, Maria Teresa de Calcuta. La monja infermera que en lloc de ser un soldat lluitant contra la pobresa, era una infermera de la pobresa. Com més pobres, millor. Sabeu per què? Perquè això voldria dir que més feina tindrà l’infermer.

Els líders comuns (no els votants), en el moment de l’embat, i de la lluita, pals a la roda. Tot eren excuses. En canvi ara, quan tot són ferits, tot seran ajudes. Ara que Espanya ens explota a la cara, i tot són plors, escriuen les seves millors pàgines. Passa que han estat, diguem-ho, uns infermers particular. Un punt sàdics: han deixat caure el soldat … per a poder-lo curar després  Això han fet. Felicitats.

És per això que, a la vegada que agraït, els veig com uns enormes irresponsables. I crec que la seva tàctica provoca dolor. Aquí, per evitar de fer el soldat, han enganyat amb una Espanya irreal, federal fraternal. Han parlat d’un somni que no existia. I tot per no anar al combat, i no fer el soldat. Han blanquejat un orangutan. Una mentida que ara cau a trossos. Espanya reformable? Jutge Llanera. Madrid, la nostra capital? A Brussel·les exiliats. Xalets a la Cerdanya? Cel·les a Estremera. Han jugat amb els sentiments de la gent dient que a ‘España‘ hi tenim més aliats que mai. Si es descuiden. I tot per negar que els soldats feien falta. I falta que fan … com Dante Fachín i altres votants sí que han vist.

Tothom sap que de la revolució dels somriures tenim feta la part dels somriures, i ens falta la part de la revolució. Hi anem de cap? Potser sí. O potser no. Mon pare, Ramon Barnils, sempre present en la memòria, explicava això: ‘La cosa que detesto més a la vida és la poca valentia de la gent per a ser feliç. La gent no vol viure. Prefereix sobreviure. I anar tirant’. Hi penso, amb mon pare, mentre per la finestreta de l’avió de Finn Air distingeixo, entre la blanca neu, un vestit blanc d’infermer. Olora sang, aquest, i viurà els seus grans moments els dies vinents. L’1O no ens va deixar viure i, ara, en canvi ens ajuda a sobreviure. Felicitats!