Mostra totes les entrades de ANNA

El record que fa Ángel Rebollar des del mitjà La Marina Plaça, de Vicent Balaguer, el més entranyable i volgut

En recuerdo de Vicent Balaguer

Ángel Rebollar y Vicent Balaguer en el acto de homenaje que la Flexió Verbal le dedicó el 24 de agosto de 2019

ÁNGEL REBOLLAR.
Los amigos especiales, Vicent, siempre os vais en los momentos memos oportunos. Sí, Vicent, los Mestres, aquellos de los que hemos de aprender, cuando partís dejáis un vacío imposible de llenar. Claro que sabemos que nadie es imprescindible en esta vida, eso es evidente, pero los que como tú sois guía y ejemplo para tantos siempre omitís una clase por impartir, un espacio en blanco, inmaculado, queda en los sentimientos de aquellos que te habíamos elegido de Mestre.

Vicent Balaguer fue un hombre forjado a sí mismo que, sin formación académica, compaginó su actividad de empleado de banca con el teatro, tanto como actor como escritor, también fue poeta e historiador. Los libros Dénia a la postguerra y Vivències i documents y Personatges populars, le granjearon el reconocimiento de historiador de la villa de Dénia, así como el título de Hijo Predilecto.

Vicent Balaguer, a pesar de todo, nunca ha sido suficientemente valorado y reconocido por los distintos representantes del Consistorio dianense. Estoy seguro de que ahora, en su ausencia, algunos han de reflexionar, por el tamaño del gran hombre que se marchó. Deja un gran vació que, en la sociedad de su Dénia amada, hoy por hoy carece de remplazo. Espero y emplazo al actual Ayuntamiento para que, con la prontitud requerida, haga los debidos honores a quien tanto aportó a la cultura de esta ciudad, con su esfuerzo, dedicación y la humildad, que siempre le caracterizó.

Vicent Balaguer fue un hombre coherente y leal a sus ideales. Republicano valencianista, defensor de los entornos naturales, no faltó a las citas para defender al emblemático Montgó contra la devastación urbanística, tampoco por el tan necesario tren, cuya falta deja a Dénia aislada de las capitales alicantina y valenciana. Pertinaz defensor de su lengua valenciana, sin radicalismos, pero con la insistencia necesaria y la ponderada mesura que siempre mostró, así como en la defensa de todos los Derechos Humanos.

Yo tuve la suerte de conocerle diez años atrás, en una tertulia poética que se creó por iniciativa del excelente rapsoda Edorta Olalde, la que más tarde se convertiría en el grupo de poetas Poesía en la Marina. Vicent siempre fue un elenco de sencillez, de él, el Mestre, aprendimos todos los que quisimos, porque nunca discriminó ni escatimó recursos para quien quisiera aprender. Junto al maestro de guitarra clásica Joaquín Boscá nos hicieron crecer y disfrutar en innumerables noches de poesía. Boscá, otro ejemplo de humanidad, sapiencia y sencillez, desaprovechado y inexplicablemente falto del reconocimiento debido. Después, durante más de 30 programas, en el espacio de Radio Mistelera que edito y dirijo. Cambalache, en el apartado de Nostres Arrels, durante 20 minutos todas las semanas, Vicent nos desgranó a otros tantos personajes de la historia de Dénia. Fue sin duda un gran honor que atendiera mi petición y compartir micrófono con tan ilustre persona, con la que poder aprender en todos los aspectos de la vida.

Recientemente el día 24 de septiembre, último día de la Flexió Verbal realizada en la Mistelera, fue objeto de un entrañable, sencillo y emotivo homenaje, donde me cumplió la honra y la responsabilidad de presentar y hacerle entrega, junto a Pau y Pepu Soler y Ángela Alvarez, de la Gallinacea Flexionera, en reconocimiento a su gran persona y su dedicación y compromiso con la cultura de nuestra tierra. Fueron sus últimos poemas, los que nos recitó el divulgador de Ausias March, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés y tantos otros maravillosos poetas valencianos que me presentó.

Sin Vicent, nadie volverá a ir a Calcuta de la misma forma, ni los amantes mejores de valencia se amarán con la misma intensidad, ni será posible regalar un león, al niño, que su padre busca con insistencia. Sin Vicent quedamos huérfanos de esas emociones que nos trasmitía al recitar estos poemas. Balaguer sabía como nadie insuflar a cada verso su justa inflexión, Vicent no recitaba, inyectaba sangre a las estrofas, las ponía el nervio necesario, las vestía de carne humanizándolas, transformaba los poemas hasta darles la vida que justificaba su existencia. Para los que, como yo, la naturaleza nos hurtó facilidad para entender correctamente la lengua valenciana y cualquier otra, nos hacía sentir, nos inyectaba directamente en la emotividad para entender. Soy consciente que esa incapacidad idiomática, me ha privado de encontrar otra intimidad, quizás más profunda, con él. Me enternece, emociona y llena de orgullo y honra, saber que alguien tan insignificante como yo ha podido contar con su sincero afecto.

Quiero utilizar esta columna, para pedir al Ayuntamiento de Dénia, que no se demore en hacer justicia a quien irreparablemente no podrá disfrutarla. Urge una calle que inmortalice la figura de tan único e ilustre personaje de nuestra ciudad.

Vaya desde aquí mi más sentido pésame a toda su familia y en especial a Dolors, que tantos años dedicó a hacerle feliz y alargar la existencia, de aquel al que rindo pleitesía desde esta página y que siempre guardaré en mi corazón un lugar muy especial. Hombres y mujeres como Vicent Balaguer dan talla a la categoría humana y hacen de este mundo un lugar habitable.

 

La notícia en LAS PROVINCIAS, de dimecres passat, la més completa i objectiva sobre el decés de Vicent Balaguer

Dénia pierde a Vicent Balaguer, Hijo Predilecto de la ciudad e historiador

Vicent Balaguer, durante su nombramiento como Hijo Predilecto de Dénia en 2007. / Tino Calvo
Vicent Balaguer, durante su nombramiento como Hijo Predilecto de Dénia en 2007. / Tino Calvo

Tenía 89 años, fue concejal durante dos legislaturas, de 1983 a 1991, y estuvo muy vinculado a la cultura

REDACCIÓN DÉNIA. Miércoles, 4 septiembre 2019, 23:41
La capital de la Marina Alta perdió ayer a uno de sus ciudadanos ilustres. Vicent Balaguer i Bisquert, historiador, investigador, exconcejal e Hijo Predilecto de Dénia, falleció a los 89 años de edad.
Nació el 1 de diciembre de 1929 y desde muy joven estuvo vinculado a la cultura. Con 15 años empezó a intervenir en el teatro y fue locutor en Radio Dénia. También se dedicó a investigar el pasado y las costumbres su ciudad natal, recogiendo testimonios de la gente. Esa labor se plasmó en diferentes publicaciones y trabajos en revistas y periódicos. Además fue corresponsal de LAS PROVINCIAS (1960).
En los años 70 participó en la fundación de Grup de Teatre Llebeig, donde desarrolló labores de actor, autor y director. También formó parte de la Penya Cultural i Esportiva Dianense y fue impulsor del Grup Ecologista Montgó. Balaguer publicó varios libros, entre ellos ‘Dénia a la postguerra. Vivències i documents’ o ‘Xiquets dels anys difícils. De la República al franquisme’.

En la vertiente política, también destacó como un personaje muy activo. En 1979 encabezó en Dénia la candidatura de Izquierda Republicana. Más tarde militó en Unitat del Poble Valencià y durante dos legislaturas, desde 1983 hasta 1991, fue concejal de la Corporación. Más recientemente, en las pasadas elecciones autonómicas, cerraba, en el puesto número 35, la lista del partido República Valenciana por la circunscripción de Alicante. Candidatura que tenía al frente a la pareja sentimental de Balaguer, Dolors Alexandre.

En 2007 fue nombrado Hijo Predilecto de la Dénia en reconocimiento a «su contribución a la recuperación y difusión» de la historia de la ciudad. Su última aparición en un acto público tuvo lugar a finales del pasado mes de agosto, cuando recibió un homenaje en el transcurso de la XXIV edición de la Flexió Verbal. Allí leyó varios poemas.
Nada más conocerse la noticia de su fallecimiento, numerosas personas y colectivos quisieron trasladarle sus condolencias a la familia, a su hija y nieta.
El propio Ayuntamiento de Dénia expresó su pesar por tan triste pérdida. «Actor, historiador, escritor y, sobre todo, un investigador infatigable, nacido el 1 de diciembre de 1929, Balaguer se convirtió en el cronista del municipio», destacó el Consistorio en un comunicado. El alcalde, Vicent Grimalt, remarcó que era «una persona entrañable que ha contribuido a la difusión de nuestra historia y nuestras costumbres».
Desde la coalición de Compromís, Rafa Carrió subrayó Dénia había perdido a una persona de «gran relevancia, muy comprometida y que había influido mucho en la vida de la ciudad».
Desde La Flexió Verbal también dieron el pésame a la familia «y a todo el pueblo de Dénia por la muerte del gran maestro de la vida e historiador». Además, aprovecharon para expresar su agradecimiento «por todo lo que hemos aprendido durante los 25 años en que siempre nos has apoyado y por tus grandes actuaciones en el festival».
Por deseo de la familia, todos los que quieran darle su último adiós a Vicent Balaguer podrán hacerlo esta tarde, de 16 a 19 horas, en el Tanatorio Marina Alta de Dénia.

Ha faltat Vicent Balaguer a Dénia als 89 anys… l’històric republicà antifranquista i valencianista quan molts pocs ho eren… la setmana passada va rebre un homenatge a la seua ciutat… i en les darreres eleccions autonòmiques tancava la llista de RV/PVE per la circumscripció d’Alacant

ACOMIADAMENT AVUI DIJOUS AL TANATORI DE DÉNIA DE 16:00 A 19:00

28/08/2019
Els organitzadors de La Flexió Verbal han fet un emotiu homenatge a l’escriptor Vicent Balaguer en reconeixement a la seua llarga trajectòria dins de la cultura de la comarca. Balaguer va rebre dissabte una estatueta que representa la gallina, símbol de La Flexió com a premi per la seua contribució a la literatura, el teatre i la història de Dénia a través dels seus llibres i els articles que cada setmana publica en CANFALI MARINA ALTA.

El nostre col·laborador, molt emocionat, va oferir una magnífica actuació teatral, recitant els textos Oh Calcuta!, de Vicent Andrés Estellés, i La tirallonga de monosíl·labs, de Pere Quart. A més, l’escriptor Toni Prats va recitar un poema dedicat a Balaguer.

Crònica de Joaquim Auladell sobre la Taula a la UCE, de «Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori?»,

D’una pregunta a dues; per Joaquim Auladell.

El dia 21 d’agost, a la UCE estava anunciat amb profusió de cartells i al programa de la UCE, una Taula de Debat sobre «Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori?», amb Elisenda PALUZIE (Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana), Toni INFANTE (representant de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià), Daniela GRAU (Assemblees Territorials de Catalunya Nord de l’ANC) i Jaume MESTRE (Assemblea Sobiranista de Mallorca), persones conegudes de fa temps. Havien d’actuar en representació del Consell Federal d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. Tres entitats sobiranistes i una del Dret a Decidir. Ho hauré de preguntar.
A la UCE apareixen nous cartells on desapareix Jaume MESTRE, persona de tota confiança i allà hi surt un «membre de la Junta» per mi desconegut. Ho haig d’aclarir.
Arribem a la Taula de Debat, amb una moderadora. Observo que el Consell Federal ha deixat de ser d’Entitats Sobiranistes. —Puc fer una pregunta? —Al final.
Passem a les intervencions, per ordre:
GRAU: Catalunya Nord es vol convertir en una província francesa sota el nom d’Occitània. Cal actuar urgentment si s’està per la sobirania dels Països Catalans. La República francesa és tan imperialista com el Regne dels Borbons.
INFANTE: Primer de tot aclareix que no és sobiranista sinó pel Dret a Decidir, revisionista pel que fa a Joan Fuster i que Lenin és un gran alliberador de pobles. (Penso en les fosses de Katin, a la vora de Polònia)
MEMBRE SUPLENT: Els mallorquins estan asfixiats pels turistes.
PALUZIE: Línia correcta: República catalana, unilateralitat i lluita no violenta desobedient.
Final del debat. Jo: — Ara tinc dues preguntes. Moderadora: —No hi ha espai per a preguntes.

* * *

Comentari per a valencians per J. Auladell, sobiranista de Països Catalans, a la intervenció preparada de Toni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià).
Toni Infante tracta «d’articular els Països Catalans en el context de cada territori» amb un títol-crida i quatre eixos.

Títol: Objectiu compartit, realitats diferents! El títol no el puc compartit, no es pot banalitzar la cultura («A cada civilització hi ha crims», Freud i Walter Benjamin) ni parlar de generalitats en general, com fa Arrimadas ni referir-se a la idiosincràsia o a un tarannà del poble valencià que el condemna a la submissió al PSOE (Art. 155) o Compromís (Règim de 1978).
No ho podem compartir: o Sobirania o Dret a Decidir.

Eix 1. Revertir el marc cognitiu que ha convertit els Països Catalans en una simple extensió de Catalunya.
Alguns valencians i alguns catalans cauen en aquesta extensió conceptual; «…i la resta de Països Catalans». Jo, no. Precisament al penúltim Congrés d’ERC vaig exigir igualtat terminològica i organitzativa. La solució és que ara es diu simplement «Esquerra».
Sembla que ara hagis descobert la importància dels (nous) mitjans de comunicació i t’hagis empassat les fake news.
Has passat de fusterià a antifusterià. En les discussions ideològiques s’han de comparar afirmacions centrals de l’autor, no anècdotes i les opinions del públic: Jesús (no, que aquest és àgraf), Sant Pau, Marx i Fuster. Has d’acceptar les afirmacions que afirmes i les que rebutges.
I, finalment, si arribem a tenir a República catalana vull que sigui tan progressista com la societat catalana, fruit de l’experiència de la lluita d’alliberament i no de receptes ideològiques, que la República catalana afortunadament ja s’entreveu, i una República valenciana amb les seves 34 comarques i el seu Estat Valencià sense més galindaines.

Eix 2. Explicar les nostres singularitats.
Explicar-nos què ens uneix i què ens separa. (Però amb qui vota Compromís o PSOE no sé què em pot unir). Això de les «singularitats» és com Alfred Jarry, aquell surrealista utòpic que volia unificar les excepcions de totes les regles. Esmenta sumàriament unes quantes «singularitats» i es pensa que deixa la taula endreçada. Així s’entra en la història, o, més ben dit en la historiografia, s’ha de parlar de xocs (contradiccions) entre cavallers i mercaders, entre agermanats i moriscos, entre maulets i austriacistes, entre blasquistes i llorentins…

Eix 3. Construir un projecte de País Valencià il·lusionant.
Malament! Tots els il·lusionats o il·lusos seran decebuts, desil·lusionats! Jo no predico ni prometo el Paradís, invito a observar el país i actuar. L’1 O va canviar el nostre coneixement i les possibilitats d’intervenció al país. «Aprofundir el model de democràcia cap a una més participativa» comporta escombrar de facto l’Art. 155 i el règim de 1978.

Eix 4. El repte de la factibilitat. Dir menys, fer més.
«Parlar menys de Països Catalans, fer més a favor de la integració dels territoris i fer més País Valencià». Llàstima que quan diuen «fer» el que fan és parlar sense trellat.
I ara dues coses:

  1. El 14 d’abril del 2006, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, per commemorar la República catalana, érem quatre gats palats que fèiem llàstima, com ara els valencians. Quatre anys més tard, érem més d’un milió de sobiranistes. Tot és començar. Continuar votant el bloc 155 és la manera que mai hi hagi una força valenciana.
  1. Es diu que hi ha diversos camins. Sí, hi ha diversos camins per avançar i diversos camins per recular. I no hi ha camins «neutrals» o d’espera per veure què passa. Un valencià sobiranista, per coherència, ha de votar sobiranista, i si cap candidatura li fa el pes, fer la seva candidatura o abstenir-se, mai no votar el bloc 155. Els del Dret a Decidir són com aquell que volia anar a la platja però si els trens van molt plens decideix anar a la neu (però si no hi ha neu!).

***

Em queden dues preguntes per contestar: què diu Jaume MESTRE, potser m’ho explicarà d’aquí quinze dies, i si el Consell Federal d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans és sobiranista o no.

Una veu oficiosa assenyala la tornada de competències o de que s’aplique un 155 amistós. Per a ANNA notícies l’eixida és la independència: l’Estat valencià/la República Valenciana.

Fa falta de ser inútils. És a dir, ens furten els diners i en comptes de rebel·lar-nos, d’enviar a pastar fang a l’Autonomia espanyola, de confrontar-nos amb l’Estat espanyol i lluitar per l’Estat valencià… per a exigir allò que és nostre… en comptes d’això, per a salvar les responsabilitats dels delegats valencians del PSOE-Compromís/Errejon-Podemos, es proposa tornar competències.

Abelard Saragossà escriu sobre República Valenciana

Característiques positives que he vist
en República Valenciana

Abelard Saragossà (1) (membre de les bases del valencianisme)
(1) L’enllaç afegit per ANNA notícies

Des del principi de crear-se (en el 2008), tinc relacions amb República Valenciana. Dels seus membres (sobretot de Víctor Baeta i de Joaquim Cunyà), he rebut mostres d’adhesió a la meua activitat com a gramàtic valencià. A més, en el web annanoticies.com sempre han divulgat les activitats de Taula de Filologia Valenciana, sobretot la Jornada anual per a estudiar com s’usa el valencià, com s’ensenya i com podem millorar el model que predomina en la llengua pública.

Com que Qui no és agraït no és ben parit, eixa mostra de simpatia ha fet que jo també m’interesse per ells. I, francament, les característiques que he vist en les meues relacions amb República Valenciana les trobe francament atractives. La primera és que el valencianisme apareix inequívocament com a la primera característica distintiva: primer que res, la voluntat que els valencians decidim el nostre futur. Cal dir que això hauria de ser obvi per a tots, perquè és natural. En concret, és ètic, és democràtic, respon a la dignitat humana. Eixe principi es concreta en l’eslògan Els valencians per damunt de tot; o Per damunt dels valencians, res ni ningú.

Llegint escrits de República Valenciana, he vist que el fet de posar el valencianisme com a primer punt programàtic fa que discrepe del valencianisme que predominà en la segona mitat del segle xx. Per ací i per allà, els escrits de República Valenciana critiquen aquell valencianisme que es diu «cultural» i renuncia a la política, que és el factor que determina la capacitat de guiar el futur d’un poble. Eixe «valencianisme cultural» no solament ha tendit a deixar el valencianisme fora de la política. També ha subordinat el valencià i el valencianisme als Països Catalans, cosa que en la pràctica comporta la subordinació dels valencians als catalans. I, sobretot, té la conseqüència de mirar poc els carrers valencians i estar poc arrelats.

Quan República Valenciana m’ha convidat a assemblees anuals, he vist unes persones amb una voluntat clara i forta d’estar arrelades als carrers valencians: ben lligadess a la societat valenciana. Cal dir que, sense eixe arrelament social, el valencianisme difícilment incidirà en els sentiments i en les conviccions del valencians.

En el tema de Catalunya, he trobat que l’actuació de República Valenciana és clara i conseqüent. Saben que el balear, el valencià i el català són la mateixa llengua, i que si estem coordinats lingüísticament guanyarem tots. Però eixa coordinació no exclou el primer principi: Per damunt dels valencians, res ni ningú. Per tant, el valencianisme polític ha de ser sobirà: exactament com deu voler ser-ho el poble valencià (en tot, el model lingüístic inclòs). Recordem que ja hem comentat per quin motiu hauríem de practicar eixe principi: per ètica, per dignitat, per democràcia.

La concepció descrita explica que, en República Valenciana, no he vist mai accions o paraules que responguen a l’anticatalanisme. Al contrari, de tant en tant lligc papers en què República Valenciana és solidària amb els catalans, no debades tenim el mateix adversari (el nacionalisme espanyol centraliste i castellanitzador) i compartim moltes coses amb Catalunya (començant per l’economia). Deu ser per eixa solidaritat activa amb els catalans que, enguany (2019), han organitzat un viatge per al dia 11 de setembre a fi de participar en la Diada de Catalunya.

El fet que no haja vist gens d’anticatalanisme en República Valenciana s’ha de completar dient que no he vist tampoc gens de catalanisme, contràriament al «valencianisme cultural». Eixa actitud equilibrada davant de Catalunya (ni anticatalanismes ni catalanistes) no deu haver caigut del cel, sinó que deu haver eixit de la reflexió autocrítica. Això explicaria que, des del principi, en República Valenciana han convixcut valencianistes que venen del pancatalanisme, i valencianistes que venen del blaverisme. A més, supose que hi ha eixa convivència sense que ningú senta vergonya pel seu passat: quan una persona diu per quines raons no anava ben orientat en el passat, no s’avergonyix, perquè tots tenim dret a canviar i millorar.

He fet la suposició anterior perquè, en Taula de Filologia Valenciana, hi hagut eixe procés de reflexió autocrítica i de confluència en un valencianisme que no és ni catalaniste ni anticatalaniste: només és valencianiste (i, també, anti tota força que s’opose a la dignitat i l’autogovern dels valencians). No m’estranyaria que l’actitud interna que ha practicat República Valenciana (que és antisectària) els haja portat a actuar igual amb la resta del valencianisme: buscar la coordinació i evitar el sectarisme.

Per cert, la posició equilibrada que República Valenciana té davant de Catalunya deu explicar que no anomenen mai el valencià com a català ni com a llengua catalana. Si el valencià deu ser un component identificador fort del poble valencià, caldrà que el seu nom siga el que li donem els valencians des del segle xiv: valencià i llengua valenciana. El segon nom (llengua valenciana) no té la finalitat de diferenciar-nos de Catalunya. Té l’objectiu que el valencianisme li donà des de la Renaixença fins al final de la República espanyola (1939): expressar que el valencià té la mateixa dignitat que el castellà, de manera que no és un «dialecte» (com sempre ha volgut el centralisme espanyol), sinó una llengua.

Sumem les característiques que he vist en escrits de República Valenciana i en actituds dels seus membres He vist unes persones identificades amb els carrers valencians; unes persones que saben que els valencians necessitem un projecte social que ens unixca i que contribuïxca a millorar la nostra vida; un projecte en què el valencià siga un factor identificador destacat i de cohesió social. He vist unes persones que em miren als ulls i que em tracten de tu a tu: ni mirant cap amunt ni mirant cap avall; al contrari, em miren als ulls d’una manera plana, amb confiança i amb dignitat.

I bé, tots eixos valors (valencianitat, solidaritat activa i millora de la vida de les persones, dignitat i confiança, unió i coordinació en el valencianisme) són els valors que, en essència, admirí i assimilí de menut mentres em criava pels carrers de Silla entre llauradores i llauradors. Per tant, és ben comprensible que em trobe a gust quan República Valenciana em convida a una assemblea. Realment, tots els partits polítics valencians i totes les organitzacions socials que tinguen els valors citats són el meu partit i la meua organització: amb eixes persones, estic com en ma casa.

Silla (l’Horta), 31 d’agost del 2019