Allò que pensa Espanya: “Urkullu i Feijóo actuen de tallafocs. A Catalunya si guanya Puigdemont, no n’hi haurà”
Mostra totes les entrades de ANNA
L’anàlisi d’un d’ERC sobre els resultats a Euskadi i Galícia i un apunt de VBS
Molt content pels grans resultats d’EH Bildu i del BNG. És evident que no comportarà cap revulsiu immediat, perquè a Galícia el PP té majoria absoluta i perquè a Euskadi el PNB i el PSOE sumen majoria. I també perquè ni el BNG ni EH Bildu pretenen iniciar cap confrontació de caràcter territorial amb l’Estat. A les societats del primer món la gent és molt moderada i no vol brega. Els abertzales creixen al País Basc quan ETA ja va quedant molt enrere en el temps, quan EH Bildu cada vegada té una imatge més cuidada, més treballada i més de partit traidicional, i quan opta per tenir al Congreso una actitud més semblant a la d’ERC i menys a la de la CUP. I a Galícia el BNG s’emporta tots els votants que fa quatre anys van apostar per la confluència de Podem. Ho ha aconseguit gràcies a un lideratge molt ben valorat, a una imatge de partit també molt millorada i a la política pactista a Madrid. L’independentisme d’esquerres està absorbint molts dels votants de Podem a Catalunya, Euskadi i Galícia (en aquest últim cas, els absorbeix directament tots).
La lluita armada d’ETA no va aconseguir independitzar Euskadi de l’Estat espanyol. Tampoc ho aconseguirà la posició pactista d’EH Bildu, que és similar a la que tenen el BNG i ERC. La ruptura territorial no és quelcom senzill d’aconseguir. Però la política es va movent i moltes coses van canviant. Cal acceptar que la majoria social és moderada i no vol problemes. A més a més, l’eix ideològic és un eix molt important per molta gent. EH Bildu i el BNG han aconseguit disparar-se perquè han fet una campanya molt centrada en l’eix esquerra-dreta. Per què els convergents/puigdemontistes no es pregunten com és que ERC els supera a totes les enquestes, si ells tenen un “líder suprem” molt carismàtic i a més a més no són “rendicionistes” com ERC? Doncs perquè la base social de l’independentisme dóna també molta importància a l’eix ideològic.
En definitiva, està començant una nova època en què es va teixint una aliança entre l’esquerra espanyola i els nacionalismes basc, gallec i català, i s’estan autoexcloent d’aquesta aliança la CUP i JxCat perquè prefereixen prometre a l’electorat una confrontació amb l’Estat, que ningú es creu o que ningú vol perquè qui guanya eleccions és qui participa d’aquesta aliança (ERC).
————————
(1) Escrit dels independentistes valencians republicans de RV/PVE, dirigit als honrats republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera espanyola’
Escrit dels independentistes valencians republicans de RV/PVE, dirigit als honrats republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera espanyola’
I
Primer ens dirigim als ‘demòcrates’ que defensen el dret d’autodeterminació
Partim de la base que sou demòcrates, perquè ens dieu que respecteu el dret a decidir o dret d’autodeterminació dels pobles. I no dubtem que -com a demòcrates- ho dieu sincerament. Però els partits que reivindiquen -explícita o implícitament- la Tercera república espanyola -els seus dirigents, els seus diputats i una part dels seus votants- i que també, sobre el paper, defensen eixe dret democràtic de l’autodeterminació, ens han demostrat en la pràctica que en arribar eixe moment -en els moments importants, en els moments decisius per a exercir el dret, en els moments que cal passar de les paraules als fets- no ho han fet, no ho han defensat eixe dret o, pitjor encara, s’han oposat al seu exercici amb diverses excuses; enumerem:
- En 1978 el PCE, signant de la Constitució monàrquica, va renunciar a defensar el dret d’autodeterminació i el va eliminar dels seus documents. Sols va tornar a aparèixer amb Anguita, però com veurem a continuació, sols sobre el paper.
- L’1 de febrer del 2005 IU-EUPV (Gaspar Llamazares i Isaura Navarro), voten al Parlament de Madrid, al costat del PP i del PSOE, contra el Pla Ibarretxe, per a impedir el debat de l’Estatut aprovat pel Parlament basc, adduint fal·laçment que no era prou d’esquerres.
- El 16 de febrer del 2005, dos setmanes després es torna a repetir els fets quan el ple de les Corts Valencianes va aprovar, a través d’una esmena transaccional a una proposta del PP, una resolució de rebuig al Pla Ibarretxe que va tindre el suport dels tres grups parlamentaris que conformaven la cambra (PP, PSOE i EUPV): els senyors Ribó, Botella, Oltra i Cardona, tots ells d’Esquerra Unida,votant al costat dels partits dinàstics espanyols i amb l’aquiescència del seu partit, en un text pactat pels tres grups on el Parlament colonial mostra el rebuig al Pla Ibarretxe, perquè considera que, i transcrivim textualment, “pretén la vulneració de l’ordre constitucional” i se suma “a l’acord majoritari en contra de la proposta de reforma de l’Estatut basc adoptat pel Congrés en el debat que va tindre lloc l’1 de febrer passat”.
- En el cas de Catalunya.
Després que el 8 d’abril de 2014 el Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya votes en contra del referèndum a Catalunya i de la prohibició el 4 de novembre de la ‘consulta ciutadana’ que es va celebrar el 9-N, l’espai d’ICV-EUiA-Podem, que fins llavors s’havia pronunciat a favor del dret d’autodeterminació, en el moment que l’Estat espanyol comença a prohibir l’exercici d’eixe dret, l’espai d’ICV-EUiA-Podem es posiciona a costat dels opressors i en contra de l’acció política dels oprimits, al no defensar cap consulta, ni procés d’independència, si no ve avalada per l’Estat espanyol.
És per això que el 9 de novembre del 2015 els diputats de la coalició ‘Catalunya si que es pot’ (CSQEP) formada per ICV, EUiA, Podem i Equo, van votar en contra de la declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya, que els independentistes proposaren davant del tancament antidemocràtic de l’Estat espanyol, un procés per a la creació de l’estat català independent en forma de república i l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. L’excusa per al vot negatiu esta vegada va ser en paraules del representant de CSQP, Joan Coscubiela perquè va acusar l’acord de voler amagar la corrupció, «tapar les vergonyes d’Artur Mas», intervenció que va ser aplaudida entusiàsticament per tota la bancada dinàstica i unionista.
El 6 de setembre del 2017, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. A dos quarts de vuit del vespre va començar el debat de la llei, que va ser aprovada per 72 vots a favor (JxSí, CUP i diputat no adscrit), 11 abstencions (CSQP) i cap vot en contra (ja que els diputats de Ciutadans, PSC i PPC havien abandonat prèviament el Ple). El Ple del Parlament, però, va continuar, i mentrestant, a les 22.11h, la Llei del Referèndum d’Autodeterminació va aparèixer publicada al Diari Oficial del Parlament de Catalunya (DOPC). Poc més tard, a les 23.30h el Govern de la Generalitat en bloc encapçalat pel president Carles Puigdemont signà el Decret de convocatòria del referèndum pel dia 1 d’octubre, amb la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. A les 23.50h, el Ple del Parlament, a petició de JxSí i la CUP, torna a aprovar una alteració de l’ordre del dia per incloure la votació de la sindicatura electoral pel referèndum, i se suspèn el Ple durant 1 hora perquè els grups presentin candidats a la sindicatura. A les 00.30h, JxSí i la CUP registren una petició perquè la Mesa admeti a tràmit la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, i la petició es aprovada minuts després. A la 1:50h de la matinada, els membres de la Sindicatura Electoral del referèndum són aprovats per 70 vots a favor (JxSí i CUP) i 8 en contra (CSQP). Un cop més, Ciutadans, PSC i PPC no varen participar en la votació. Amb tot això, el Govern de la Generalitat fa efectiva la convocatòria del referèndum. Lluís Rabell del CSQP ensenyava ostentosament el seu vot negatiu, perquè l’Estat espanyol -va dir- no el poguera acusar de sedició.
Conclusió
Com va dir un conegut comunista del PCPE de Castelló en l’acte de presentació de la ‘Declaració republicana de Sagunt del 13 maig del 2018’ a Castelló: “Tota la vida dient que érem internacionalistes, per al final adonar-nos que era mentira”. Era/és un comunista, demòcrata i … honrat.
II
A continuació ens dirigim als federals que reivindicant
la 3ra República federal
(continuarà)
L’aportació valenciana el 10-J. [vídeo] La pancarta que els valencians van confeccionar en un taller de Marxalenes, pels catalans independentistes de Sobirania i República’ el 10-J i va ser portada a ‘El País’ i va donar la volta al món.
Per damunt del lema SOM UNA NACIÓ el lema independentista de SiR i de REAGRUPAMENT: ‘PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ’
Cal emprendre amb determinació i sense complexes el camí per recuperar la sobirania política dels valencians, d’Oriola a Vinaròs
Per què estic per la República Valenciana? [escrit per Joaquim Auladell a l’octubre del 2012 i donat a conéixer ara, al 2020]
Per què estic per la República Valenciana?
[escrit per Joaquim Auladell a l’octubre del 2012]
A començaments del mil·lenni vaig percebre que s’acostava una onada independentista, la tercera. La primera va ser amb Macià, els anys 30 del segle passat, la segona amb el PSAN, els anys 70, la tercera seria sota el lema de la Sobirania i en un escenari mundial, globalitzat, la quarta el més probable és que no es produeixi perquè s’ha assolit la Independència o perquè ha desaparegut el subjecte a independitzar. Tot això ho vaig exposar a bastament a l’article Tres onades considerades des de la carena entre segles (“Revista del Centre de Lectura”, Setena època, núm. 7. Reus, 2003).
El 2003 jo era d’ERC i abonava l‘aliança amb el PSOE, amb una política moderadament independentista i moderadament d’esquerres, amb un suport popular creixent. La destitució de Carod-Rovira per una incorrecció protocol·lària, quan després el PSOE va ser culpable de la catàstrofe dels túnels [del Guinardó] sense cap conseqüència em va demostrar qui era l’amo i que la política d’ERC era inviable. Després hi va haver la defenestració del President de la Generalitat [Maragall] (pel PSOE que, per a qui creu en les institucions, el President de la Generalitat, que és de tots els catalans i com a tal se l’ha de respectar, no pot ser substituït per un encarregat d’un partit, no català (no la persona, que si pensem en en Montilla, pot haver nascut a les Andalusies o a les Rússies, que si com a President parla en català i és lleial a Catalunya, és tan vàlid com qualsevol català, parlem del PSOE, disfressat de PSC, colonialista i imperial) per més inri.
El 2005 em vaig incorporar a la Plataforma SOBIRANIA I REPÚBLICA, una associació política per impulsar projectes sense presentar candidatures. Vam realitzar moltes iniciatives per la Sobirania en abstracte i per les Repúbliques en concret. En el món de la comunicació vam instituir el Guardó de la República Catalana, creació de Jordi Argemí i que s’ha atorgat a:
– el 2007 a Till Steigman, a Vicent Gisbert [La Nucia-PV] i al CEIM (Coordinadora de l’Esquerra Independentista del Montserratí),
-el 2008 a Rut Carandell, a Daniela Grau, a Daniel Mach, a Joan Becat, a Alfons López Tena, a Xavier Polo, a Teresa Peyrí Macià i a Marc Belzunces.
– el 2009 a Heribert Barrera, a Josep Gifreu, a la CUP de Sallent, a Aminatu Haidar i a Ramon Carner.
– el 2010 a Carles Mora, a Joan Laporta, a Agustí Barrera, a Pau Alabajos i a Isona Passola.
– el 2011, a Joan Carretero i
– el 2012, el 14 d’abril, dia de la República Catalana, a Muriel Casals.
També en el 2005 em vaig incorporar al Bloc Nacionalista Valencià (BNV), un partit progressista i valencianista (Progressista és el que no pot ser res més, i de valencianistes n’hi ha d’espanyolistes, com hi ha catalanistes espanyolistes) perquè com deia Fuster, cal fer política.
El 2006 un equip sobiranista va redactar el Full de Ruta a la Independència i el va presentar Joan Carretero. Es va muntar una plataforma, Reagrupament Independentista, per fer una candidatura sobiranista. El resum del programa és “PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ” (aconseguir una majoria de diputats que s’haguessin presentat amb el programa de proclamar la independència). SOBIRANIA I REPÚBLICA hi coincidia i ens hi vam adherir. El 10 de juliol de 2010 hi va haver una gran manifestació en què SOBIRANIA I REPÚBLICA i Reagrupament amb el poble català va canviar la fada i bleda consigna “Som una nació” per “Independència!”, que és el que va cridar la gent.
Després, a l’agost va aparèixer Solidaritat Independentista, Reagrupament es portà com un partit encobert a les eleccions del desembre 2010 i no va treure cap diputat. Les falles de Reagrupament van ser confiar que un líder li faria la feina (Laporta) i somiar ser un partit d’empresaris quan la immensa majoria dels electors (i els associats) són assalariats. SOBIRANIA I REPÚBLICA es dissol en el poble.
Vist des Barcelona, de fa dos anys les coses han canviat molt de pressa. Convergència va guanyar les eleccions, la crisi econòmica, agreujada per la dependència de Spain (nom que funciona), ha empitjorat, l’Estat no paga el que deu a l’administració territorial i local i als particulars i es dedica a retallar l’ús de la llengua catalana. Fa un mes hi va haver la manifestació de l’Onze de Setembre [2012], multitudinària i plural, decididament independentista, i el president de la Generalitat, com que el Govern del Regne no va acceptar la seva proposta de pacte fiscal, va convocar eleccions amb perspectiva independentista.
El Full de Ruta de l’antic Carretero, de Solidaritat i de SOBIRANIA I REPÚBLICA està a mig camí. L’estat propi no és l’estat sobirà, republicà, amb bandera a l’ONU que volem. Els imperialistes declarats i i els catalanistes espanyolistes ho faran tot perquè canviant tots els detallets reials, forals, federals, que calgui, perquè tot continuï igual. No n’hi haurà prou amb guanyar unes eleccions, els imperialistes, del Guerra a l’Aznar, són pertinaços.
Els canvis que no es noten és dubtós que hagin existit. L’alternativa sobiranista passa per una fractura amb l’Estat espanyol. A la Comunitat Valenciana cal, a més, un despertar, una fractura mental amb l’Estat espanyol, entitat ben real, i Espanya, entitat imaginària. Si no es vol ser sobirà, no se n’és. Del 1980 al 2010 els valencians han viscut, per il·lusió o conveniència, el somni del Levante Feliz, l’Eix de la Prosperitat Madrid-València i l’ofrenar flors a Espanya compulsiu. El 2010 comença el malestar, no és una qüestió moral, de si Zaplana o Fabra son bons o dolents, sinó que un tenia diners per repartir i l’altre no. Com la defenestració de Camps, tan semblant a la de Maragall, pels seus superiors espanyols. El malestar social és el començament del despertar del somni. Et fan mal tots els ossos però no saps per què. Uns poden buscar remei en ersatz espanyols i d’altres en l’alternativa sobiranista valenciana.
Molts valencians es desperten, es demanen “On som?” i intenten orientar-se. Tant de bo que els convenci el sobiranisme republicà.
Un incís: jo vull que la llengua catalana creixi, floreixi i tingui fruits a la futura República Valenciana i molts residents (valencians) també. I això no és per cultura (simbologia), ideologia o “suprastructura”, sinó condició material de vida que es resoldrà en la marxa majoritària cap a la independència i en el debat de la Constitució. Final de l’incís.
En aquests moments només està per la República Valenciana la coalició de dos partits: Esquerra Nacionalista Valenciana i República Valenciana /Partit Valencianista Europeu. Agustí Cerdà, dirigent d’ERC al País Valencià, està per l’Estat valencià.
Joan Fuster, des del document Apèndix a la Justificació de Catalunya de Mn. Armengou (1962) que conté el Material Països Catalans diu: “Penseu en la unitat i feu el que vulgueu”, que no vol dir que fem el que ens roti sinó el que convingui. És evident que no volia que ens poséssim tots al pas de la regió o parcel·la més lenta per fer els passos solemnes junts. El PSOE ha segrestat la figura de Fuster, ha amagat el polític i ha potenciat l’erudit. Deixem l’erudit als erudits i fixem-nos en el polític.
Per què estic per la República Valenciana?
Sóc nacionalista internacionalista (considero que les nacions són una forma d’associació humana que cal tenir en compte) i la meva nació és els Països Catalans. Les nacions han de tenir llibertat i sobirania, poder estatal. Sóc demòcrata, però això ho diu tothom. Un Estat, ho sap tothom què és i hi està d’acord: a la bandera, als ministeris, a la frontera, a les ambaixades, als portaavions, a l’ONU i als segells postals. Les nacions cadascú se les imagina com li convé, a mida. Els Estats-nació segur que són Estats, que siguin nacions ja és problemàtic, s’ha de comprovar, però és difícil. Parlar de nacions és entrar en una olla de grills i només ho faig si m’hi veig obligat. En una discussió en què cerquem entendre’ns fem servir conceptes formals, en una polèmica, on cerquem la victòria es fan servir els recursos de la retòrica. Parlarem de política i no de simbologia.
Sóc actual, concret i pràctic. Mentre perds el temps creix el malestar i el genocidi. Si parlo de societat i d’individu parlo de política, de poder i d’Estat. Per això em va venir tan bé el full de Ruta de l’equip de Carretero i el dels sobiranistes valencians: tal com estaven les coses, aconseguir (1) un Estat sobirà, republicà i democràtic (2) per a alliberar un territori d’administració colonial (3) amb la proclamació d’independència per una majoria de diputats del Parlament colonial convertit en constituent.
Majoritari, és a dir democràtic, per la majoria de la població, no minoritari, no una elit, no un Equip Alfa fantàstic. Cal comptar amb les pròpies forces, si t’alliberen, t’hauràs d’alliberar de l’alliberador (Xirinacs). No et preocupis, a l’equip guanyador s’hi suma tothom.
Parlant en el marc del Regne d’Espanya, també dit Regne Insular i Peninsular o, internacionalment, Spain, la S és la de PIIGS. Qualsevol territori definit administrativament es podria alliberar, democratitzar, autodeterminar, legítimament, si vol. La Comuniat Autonòmica de Madrid, per exemple. La veritat és que com que Spain no és un Estat democràtic (no és de ciutadans sobirans) no ho pot fer. D’altra banda a mi em sembla perfecte que la CA Madrid faci el que vulgui. En canvi, no m’és indiferent el que faci la Comunitat valenciana, estimo per un igual els territoris de les dues Generalitats.
Parlant en actual i concret, pensant democràticament, majoritàriament, “l’alliberament ha de ser obra del poble com a subjecte que s’allibera” (Xirinacs), i tenint present la perspectiva nacional dels Països Catalans, tenint en compte que a la Comunitat, catalana entre la manifestació de l’Onze de Setembre del mes passat i les eleccions de les eleccions del mes que ve hi haurà alguns canvis, cal tenir pensada i posada en marxa l’alternativa per a la Comunitat valenciana, la República Valenciana democràtica i oberta (“és valencià qui hi viu, sense condicions identitàries”) feta pels vivents concrets i no per la Història, que es pot explicar de moltes maneres.
Previsió del procés de constitució de les dues Repúbliques seguint el Full de Ruta
- Un primer grup (entitat per a ella mateixa) republicanista pensa i discuteix. Quan hi ha un acord sobre el complex República-Estat democràtic-Marc constitucional), passa a ser un equip (entitat que actua per assolir el seu projecte) difon el complex i mira d’incorporar gent a la idea i a la lluita.
- Quan es té representació electoral (un diputat, uns quants regidors), és a dir quan es tenen unes mínimes responsabilitats davant del poble, es discuteixen i es fixen les bases mínimes de la Constitució. (Cal parlar d’antiavortisme, com a Irlanda? d’animalisme, com a Dinamarca? Amb campanes o sense?)
- Si el republicanisme creix (cap a un 20%), hi haurà grups republicanistes que, més enllà de les bases constitucionals, plantejaran qüestions articulars, i les eleccions ajudaran a saber-ne l’acceptació popular-electoral per part dels electors.
- Quan s’acosti a la majoria (40%), hi haurà una coalició republicanista amb unes bases comunes fermes i propostes particulars. Si la coalició guanya, realitza l’Acte de Sobirania, proclama la República i redacta la Constitució amb les Bases i segons les votacions a les diverses candidatures independentistes.
La majoria parlamentària republicana constitueix la societat estatal cohesionada, en concret. Un Estat, la Confederació Helvètica (popularment “Suïssa”) té llengües i religions diferents, bons motius per a la guerra. Ser suïssos ha estat més atractiu que anar-se’n per una altra banda, a diferència de la federació de Iugoslàvia.
El grup impulsor inicial no pot prejutjar ni condicionar com serà la majoria constituent. En el procés sí que es veu per on va. Els primers republicans irlandesos eren laics, la majoria que va proclamar la República va ser catòlica.
Resumint
– Estic per la República Valenciana perquè es l’única manera racional que se m’acut de democratitzar, d’alliberar la Comunitat valenciana, que es faci sobirana, amb ajut de no sé qui o sense, i de realitzar els Països Catalans concrets.
– És problemàtic, però és que la realitat és problemàtica.
– Si una de les dues Repúbliques surt antiavortista i/o animalista, deixaré de donar-hi suport? Em sembla que no. Si una de les dues Repúbliques surt islàmica, deixaré de donar-hi suport? Em sembla que sí.
Joaquim Auladell
Barcelona, 12 d’octubre del 2012
Els Comuns i/o Podem PV, pugen o baixen? [Declaracions sobre “Un haz de naciones” de Xavier Domènech]
Els Comuns/Podem PV, pugen o baixen?
A banda de ser espectadors de la lluita rupturista amb el 78 de l’independentisme, estan disposats a fer quelcom?
Dóna suport els Comuns, a la República Catalana?
Són confederals?
Sí ho són, està Podem PV, per la República Valenciana?
I estes preguntes a l’espai de Podem, les podem fer extensibles al conjunt del republicanisme que es reclama rupturista amb el 78.
[ANNA notícies]
ACN
Domènech avisa que com més es tarde a afrontar el problema amb Catalunya “més probable serà la bancarrota del sistema”
L’exlíder dels comuns diu que la solució només pot ser federal o confederal i que l’Estat és en si mateix el problema
Domènech també carrega en diverses ocasions cap als socialistes. Els retreu que donessin suport a l’aplicació del 155 de la Constitució a Catalunya, que van brindar “suposadament” després que el PP “acceptés obrir la reforma constitucional”. “Més enllà que al final no es va aconseguir res, intentar vendre una reforma constitucional a una part de la població en el mateix moment en què s’estan intervenint les seves institucions d’autogovern deu ser una peça única i mai vista de pacte i legitimació constitucional”, rebla Domènech, que els retreu que el PSOE afirmés que calia “perfeccionar” l’Estat autonòmic en una comissió per la seva modernització “creada just quan aquest saltava pels aires”. I continua: “Qualsevol somni d’Estat compost va morir aquell dia”.
Un dels altres retrets que dirigeix al PSOE és per la manera en què alguns dels seus dirigents defensen el federalisme, als quals acusa de ser, conjuntament amb el PP, una de les fàbriques d’independentistes: “Converteixen el federalisme en una mena de gran engany i, com a tal, inservible per a solucionar els problemes als què ens enfrontem”. Tot i això, admet que una reforma constitucional permetria anar a la llavor dels problemes i orientar-los en un sentit o un altre, com ja defensa el PSOE i el PSC -amb una proposta que Domènech titlla d’inservible- o Unides Podem i En Comú Podem.
En aquest darrer cas, també detecta dos problemes, un de tècnic i l’altre de polític. En el primer cas, assenyala que la Constitució va ser pensada per ser “molt difícilment reformable”. Pel que fa al problema polític, Domènech hi veu falta de voluntat en el PSOE per a iniciar una reforma constitucional, el PP que mai s’hi ha posicionat i que sempre s’ha trobat una “excusa ‘vàlida'” per no iniciar-la, i que ara és Vox. Més enllà d’això, assenyala que aquesta reforma és “pràcticament impossible sense un pacte previ de caràcter plurinacional i, a més, no és controlable en allò que atanyi a la forma d’Estat”.
Domènech dibuixa tres úniques vies de sortida al conflicte amb Catalunya. Dues de reformistes, amb un canvi profund en lleis orgàniques i una reforma constitucional; i una de rupturista, amb l’inici d’un procés constituent. Adverteix que “de vegades la ruptura no prové d’una acció revolucionària, sinó de la implosió de l’ordre anterior, incapaç de seguir permaneixent en les seves contradiccions”. En tot cas, descarta aquestes dues vies reformistes com una solució a la llarga. Domènech creu que el problema pendent de solucionar és la plurinacionalitat, i assegura que “s’haurien de generar models d’encaix que no prenguin la forma o els intents d’ofegar les diferents realitats nacionals”. Per tot plegat, l’exlíder dels comuns aposta per construir una “alternativa republicana, igualitària i confederal” per canviar la naturalesa de l’Estat, “que és, en si mateix, el problema”, conclou.
I és que l’exdirigent dels comuns només veu tres alternatives: “un reformisme fort que prendrà la forma de nou pacte fundador -que ara mateix no veu viable que s’afronti des del sistema polític-, un de procés constituent tipus rupturista, o el creixement de les vies autoritàries. Pel que fa a un nou referèndum per a reformar la Constitució, avisa que això comportaria necessàriament pactar abans amb Catalunya el reconeixement del seu propi procés constituent per ser viable i, això, més que probablement, activaria altres processos de caràcter plurinacional: o la independència o el nou pacte fundador. “Aquest pot ser un dels camins possibles, però en realitat sobre això es pot escriure poc ja que el camí es fa en caminar”, subratlla. Amb tot, sobre aquest nou pacte, apunta que on es podria trobar una de les solucions és en el “federalisme plurinacional, asimètric i pluralista”.
Domènech, historiador i també activista de diversos moviments, entre ells el 15-M, ho emmarca tot plegat en una “crisi de sobiranies”. Un concepte que ha agafat recentment Domènech, juntament amb l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat, entre d’altres, per impulsar l’Institut Sobiranies per “enfortir l’espai del catalanisme popular d’esquerres”. Al llibre, Domènech apunta que la crisi actual no és només una crisi de la relació entre Catalunya i l’Estat, sinó que en realitat significa la fallida de tot l’Estat autonòmic, perquè no dona resposta al motiu pel qual va sorgir inicialment.
– Y esta banderita que significa, guapita…? [- I eixa bandereta que vol dir, bonica…?]
– mejor te vas con tus papas y no nos fastidies el día
La policia espanyola de les forces d’ocupació carreguen i detenen a republicans valencians, per la visita dels borbons
Hi han vuit retinguts… Jota, Datxu, Arturo, Jesus, José, Ramón, Àngel, Marta… se’ls han emportat i no se sap on estan… [ja han estat alliberats…]
Patrice Lumumba, màrtir del nacionalisme africà i l’heroi independentista de la República democràtica del Congo, va nàixer un dia com hui, el 2 de juliol del 1925.
Patrice Lumumba, màrtir del nacionalisme africà i l’heroi independentista de la República democràtica del Congo, va nàixer un dia com hui, el 2 de juliol del 1925.
Fa 59 anys, el 17 de gener de 1961, agents dels serveis secrets belgues i de la CIA van introduir el cos de Patrice Lumumba en un barril d’àcid i el van fer desaparéixer. La República Democràtica del Congo va poder haver anat cap a una democràcia i, per contra, va anar cap a una de les pitjors dictadures africanes del segle XX.
Patrice Lumumba va ser el primer cap de govern de la República Democràtica del Congo. Va buscar la descolonització del seu país en mans de Bèlgica i destruir totalment el poder colonialista europeu present a Àfrica, erradicar l’ultratge i l’espoli que durant segles havia patit el continent.
En 1958 es va orientar decididament cap a la lluita per la descolonització del RD del Congo per les escasses possibilitats d’acció social que li permetien les autoritats colonials belgues i així va fundar el Moviment Nacional Congolés, partidari de crear un Estat independent i laic, les estructures polítiques unitàries del qual ajudaren a superar les diferències tribals creant un sentiment nacional.
Després de la independència de Bèlgica, el 30 de juny de 1960, la RD del Congo va celebrar eleccions, i Patrice Lumumba, líder de la lluita independentista, va arribar a la Presidència amb un programa nacionalista i d’esquerra.
Primer ministre de la RDC anuncia Govern de transició
Lumumba no va poder impedir que la retirada de l’exèrcit belga donara pas al conflicte polític amb pronunciaments militars, atacs a la població blanca i disturbis generalitzats.
La rebel·lió va ser especialment greu a la regió minera de Katanga, que es va declarar independent sota el lideratge de Tschombé; Lumumba va denunciar que aquesta secessió havia sigut promoguda pel govern belga en defensa dels interessos de la companyia minera que explotava els jaciments de la regió.
Lumumba va demanar ajuda a l’Organització de Nacions Unides (ONU), que va enviar un xicotet contingent de cascos blaus incapaços de restablir l’ordre, i per això va demanar el suport de la Unió Soviètica, amb el que va amenaçar directament els interessos occidentals.
El llavors president dels EUA, Eisenhower, va donar ordre d’eliminar-ho. I va enviar a l’agent de la CIA, Frank Carlucci, qui després seria secretari de Defensa de Ronald Reagan.
Culmina període constitucional del president de la RDC enmig de tensions
Un colp d’estat va enderrocar a Lumumba al setembre de 1960. Va ser torturat brutalment i afusellat per mercenaris belgues, que van dissoldre el seu cos en àcid i van escampar les seues restes perquè no fóra reconegut.
Al novembre de 2001, el Parlament de Bèlgica reconeixia la responsabilitat del seu Estat en la mort de Patrici Lumumba.
Patrice Lumumba va ser assassinat pel seu pensament i lluita política
Analistes indiquen que Lumumba va ser assassinat d’aqueixa manera per la gran lluita política i ideològica que va realitzar per a donar a conéixer la unitat com a instrument i via per a l’assoliment de l’alliberament per part dels pobles africans, dels jous colonials que es mantenien en el moment en què va lliurar la seua lluita i que encara es mantenen.
El pensament de Patrice Lumumba va constituir un perill per a les potències occidentals explotadores dels pobles africans. Mig segle després, les autoritats estatunidenques van reconéixer la seua implicació en el derrocament i assassinat del líder congolés.
(…)
Destacaria el següent:
“La lluita armada d’ETA no va aconseguir independitzar Euskadi de l’Estat espanyol. Tampoc ho aconseguirà la posició pactista d’EH Bildu, que és similar a la que tenen el BNG i ERC.”
ERC i EH Bildu han renunciat a la independència per considerar-la impossible i a partir d’ara la seua acció política consistirà a veure com és la millor manera que Catalunya i Euskadi resten a Espanya.
(…)
JxCat encara no ha renunciat.