VULL JUSTÍCIA!
M´han arrencat quatre dits…
I no sé què fer. La meua impotència és molt humana. Viure és estar obligat a afrontar la frustració.
A saber afrontar-la… Vull dir! Naturalment, m´agradaria que me´ls toranaren, però és molt poc probable veient l´actitud d´aquells que ho han fet… Sí! Sí! Ha ocorregut davant dels meus nasos
-com se sol dir- i els he vist la cara perfectament. Devien ser unes hores molt intempestives perque no hi havia ningú pel carrer. Només ells dos, els qui m´han fet este mal. No han dissimulat gens ni mica. Han aparegut per un dels carrers que donen a la plaça. Els he vist de lluny. S´han apropat directament a mi sense pensar-s´ho. Ignore quin grau de premeditació tenien perque no recorde haver-los vist mai abans cap dia… Per ací passen molts, i és impossible reconeixer-los a tots.
He de reconeixer que els ha costat molt, molt, cometre este delicte tan miserable. Al principi, ni tant sols es posaren a discutir-ho, un dels dos , aquell que semblava més musculós, com aquell que ja se sap l´elegit i no necessita el permís de ningú, es posà a la feina molt concentrat, realment molt concentrat, mentre l´altre vigilava. Pegava uns estirons, el desgraciat! Que quasi em tira al terra. Ara, amb un braç, ara amb els dos i no havia manera. Es llevà la jaqueta que portava al damunt per a estar més solt i començà a estirar d´una manera salvatge. Però conforme passava el temps, i tot i no haver-hi ningú més pel carrer, com he dit abans, començaren a posar-se nerviosos. El “musculós”, començà a desesperar-se. L´altre, el vigilant, se n´adonà i li va fer un gest tocant-lo en un dels braços volent dir-li que s´apartara que ell sí que podria aconseguir-ho… Ignore si eixe no era el seu dia de sort -com se sol dir- però no pogueren… El musculós llançà una mirada al seu voltant. Eixe dia havia fet molt de vent, de fet, quasi vaig patir una caiguda. A prop d´allí hi havia una branca d´arbre no molt llarga… La resta… En fi… Millor deixem-ho estar…
Era de nit, i encara que hi havia un focus, sembla que això no els va dissuadir en cap moment de la seua intenció. Una intenció clarament destructiva, cal dir d´altra banda…
No sé a qui acudir, ni on, per a resoldre esta situació…
Així estic… Tinc un poquet de vergonya perque no m´agrada gens que em vegen d´esta manera…
Estic segur que aquells que m´han mutil.lat no els agradaria que els feren el mateix…
Vaja, això pense!
Perque masoquistes hi ha molts per ahí… Aneu a saber!
No tinc cap culpa, jo, d´això que ha ocorregut. No sé què pot hi haure en mi que haja atret l´atenció d´estos irresponsables. En tot cas, la seua intenció -repetisc- ha segut clarament atemptatòria contra la meua persona.
Ha de ser un espectacle molt esgarrifós i molt lamentable vore a algú amb la ma mutil.lada.
I a mi em veu moltíssima gent a tot hora al llarg del dia i al llarg de la nit… Tota la nit!
Espere que la justícia actue com cal i castigue als autors d´este acte imperdonable. No estaria bé que este atemptat contra mi, quedara impune -com se sol dir, també-. Això faria que d´altres incívics, pensaren que poden actuar així sense que haja cap resposta, sense que cap autoritat, reaccione. La impunitat en qualsevol acte delictiu, té unes consequències devastadores per a qualsevol societat. Té uns efectes desmoralitzadors, desanima i fa que viure en societat perda tot el sentit, siga insuportable i s´enfonse tot…
No, és millor que el meu cas, com tantíssims d´altres, no quede impune, que regne la justícia
-com se sol dir- i que així, pogam dir, que vivim en una societat justa…
És molt necessari, que ara, més que mai, la justícia siga més ràpida i més eficaç…
Sobretot per a algú, com jo, a qui d´ací unes hores van a cremar…
NICOLAU COLOMAR I LLORET
Les declaracions aquests darrers dies del Ministre d’Afers Estrangers espanyol sobre el conflicte a Ucraïna demostra que aquest no deixa de ser per a ell un mirall en el que veure reflectit els seus desitjos d’impedir un referèndum a Catalunya. D’aquí l’estranya alineació de la diplomàcia espanyola defensant la integritat ucraïnesa i negant la possibilitat que Crimea pugui decidir el seu futur. El cap de la diplomàcia espanyola fa abstracció del conflicte, l’ignora totalment pel que sembla, i només li serveix com cas exemplificador per a la seva dèria, impedir una consulta a Catalunya. La mateixa dèria que fa que Espanya encara no hagi reconegut Kosovo. Defensant Ucraïna defensa la lògica dels estats i la inalterabilitat de les fronteres. Ara Defensa això perquè és el que li convé i perquè no pot fer cap altra cosa sense enfrontar-se amb la resta de la UE, però en el seu fur intern, en el de molts que pensen com ell, fins i tot els sobra la independència d’Ucraïna. En cas que fos factible suprimir-la s’arrenglarien descaradament amb el russos, ja que dins de la seva lògica Rússia és el seu “aliat estatal i imperial natural”. 
