Mostra totes les entrades de ANNA
Bertrand Russell entrevistat sobre l’idea de Déu
El valencià Toni Rico, resident a Girona / Catalunya, replica al nostre entranyable Sal·lus Herrero
Fonamentalment es tracta de llegir més enllà del que està escrit per evitar parlar del que realment es proposa. Permeteu començar amb aquest “brometa” irònico-daliniana el meu escrit de resposta a l’article que em va dedicar fa uns dies Sal·lus Herrero. Haig de reconèixer que he quedat perplex (com el país que ens va descriure el bo de Josep Vicent Marquès) després de llegir “¿Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977? (Resposta a Antoni Rico)” publicat a paisvalenciaseglexxi.org. El text d’Herrero és una resposta extensíssima a una de les meues darreres reflexions al portal Llibertat.cat. De fet, l’extensió de l’article de Sal·lus és la primera cosa que em va deixar perplex: no pensava que el meu text donara per a tant! L’amic Herrero respon moltíssimes més coses de les que jo vaig qüestionar o posar sobre la taula.
No entraré a valorar el llarg contingut del text de Sal·lus perquè crec que moltes de les seues afirmacions són totalment certes. És més, crec sincerament que ho són la gran majoria i per això jo en cap moment les havia qüestionades. Tot i així, em sembla insultant (i no només a mi sinó a la pròpia intel·ligència) dir coses com que un servidor ha posat al mateix nivell els que patiren la violència espanyolista dels que la provocaren. Reconec que és un recurs fàcil perquè amb afirmacions d’aquest calibre t’estalvies afrontar el fons real de l’argument que es proposa, però també em sembla de vergonya aliena. El meu article només pretenia fer un paral·lelisme àgil i sense gaires concrecions conjunturals (eren unes línies d’opinió a Llibertat.cat i no d’història acadèmica per a Afers!) entre la situació que es va viure durant la transició i l’actual pel que fa al projecte dels Països Catalans. I poca cosa més, la veritat.
Sí que voldria, però, perquè les acusacions són molt greus, matisar/explicar allò que pel que veig no s’ha entès -o no s’ha volgut entendre que és una pràctica també molt estesa. Quan afirme coses com que “tots foren culpables” només ho faig en el terreny estrictament polític i ideològic, d’anàlisi de la realitat i sense entrar a valorar l’estratègia violenta d’una dreta totalment desvergonyida (sí, Sal·lus, això ja ho sabem, ho repetim constantment i poca cosa aporta al debat que jo volia introduir perquè ja ho han escrit molts altres, moltes vegades, i molt millor de com ho fem tu o jo). Ens podem passar la vida acusant a tercers de ser els culpables únics de la nostra incapacitat política i així seguir vivint amb la consciència plenament tranquil·la, creient que el problema no és nostre sinó dels altres que o bé són uns blaveros, o bé uns espanyolistes, o bé uns tercerviistes (aquesta acusació és la que més m’agrada perquè hi pot entrar de tot), o bé uns incults, o bé uns borregos manipulats, o bé… el que siga, és igual, allò important és la nostra detergència moral i el panxacontetisme de la consciència pròpia. Perquè aquest és un dels elements que volia assenyalar amb el meu -pensava!- inofensiu escrit.
Només entraré a analitzar del text de Sal·lus Herrero, doncs, els dos elements que em semblen realment interessants i que tenen a veure amb el meu article inicial. El primer és el de la cronologia. Si vaig triar 1977-1982 és perquè entre aquests anys fou el moment en què el debat sobre els Països Catalans traspassà les capes estrictament intel·lectuals i fou assumit per l’àmbit polític. Abans del 1977 -posem el 1975 per exemple- el que s’havia anat fent era fixar les bases del debat: textos de Fuster, estudis universitaris sobre la història i l’economia valenciana, intercanvis culturals de petits grups dels diferents territoris, Congrés de Cultura Catalana, etc… És a dir, es posaren els ciments del que havia de ser l’edifici nacional comú de tots aquells que parlem català. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977, però, es va passar a la següent fase de la proposta: la políticament real més enllà de la teoria. De fet, aquestes eleccions ja foren una primera prova sobre la solidesa del projecte: cap partit que apostara fermament pels Països Catalans va tenir uns resultats acceptables. Ni en el País Valencià -on el blaverisme encara no exercia la violència contra els nacionalistes de manera gaire intensa-, ni a Catalunya -on mai va haver violència contra els nacionalistes perquè representaven una mena de majoria sociològica i, tot i així, en cap cas apostaven fermament pels Països Catalans-, ni a les Illes -on la realitat es trobava a mig camí entre la valenciana i la catalana però on també guanyà la dreta espanyolista. Des del meu punt de vista, aquest fet era la primera prova que tot i que s’havia desenvolupat una bona feina a nivell teòric, la política i la societat anaven per un altre costat. I això que políticament a mi no m’agrada -ho remarquem per a què quede clar al personal: NO M’AGRADA… ara?- , com a historiador ho haig de dir així per una qüestió d’honestedat professional. Però pense que també ho hem d’assumir a nivell polític perquè si no som capaços d’analitzar la història en termes reals i allunyant-nos del que “nosaltres” voldríem que haguera passat, poca cosa entendrem del perquè del nostre “fracàs” -i pose cometes perquè a diferència dels tercerviïstes reals dels vuitanta, aquest fracàs és pot matisar en molts aspectes.
Per tant, entre 1977 i 1982 -i em reafirme- és el moment de màxim debat, si es vol públic i polític, al voltant de la idea dels Països Catalans. El debat arriba al carrer -manipulat i distorsionat en molts casos, sí, però arriba per primera vegada d’una manera clara-, al Congrés dels Diputats espanyol -especialment durant el debat de 1978 sobre l’article 138 que prohibia la federació de comunitats autònomes-, al debat estatutari dels diferents territoris -o països perquè en el fons tant l’hi fot!-, etc… El debat, doncs, es fa públic i polític i quan això passà els que defensaven el projecte no foren capaços de fer-lo creïble per a una població que, si ens basem en les enquestes de l’època, altres problemes tenia. I tot plegat va portar a Joan Fuster a afirmar que “els nacionalistes no alcen un gat pel rabo” -i ho digué Fuster, Sal·lus, no Toni Rico.
Aquesta afirmació de Fuster ens porta al segon element -i realment el central del debat que jo volia introduir amb el meu article- respecte a la tàctica, l’estratègia i, sobretot, l’oportunitat del moment per a tornar a posar els Països Catalans sobre la taula de l’arena política. De fet, l’actitud que Sal·lus Herrero mostra en el seu text tancant-se en banda a l’autocrítica no deixa de ser una confirmació del que volia expressar en el meu text. I ja que estem citant gent, crec que Vicent Ventura -un altre dels nostres prohoms que en algun moment de l’article és nomenat per Sal·lus Herrero com un d’eixos personatges menyspreats per qui vos escriu-, lúcid i clar com ho va ser tota la seua vida, definia el 1993 l’actitud d’Herrero quan diu: “crec que hi ha hagut un fenomen que s’hauria d’haver intentat combatre. Es tracta d’una espècie d’autosatisfacció dins de la minoria. “Els nacionalistes” som pocs, però, això sí, els més lleials”. I la societat real els és igual”. Quanta raó Vicent.
En la situació oberta actualment a Catalunya, els partidaris dels Països Catalans tenim tres opcions: callar i veure-les passar; plorar i dir que el procés català és regionalista i oblida els Països Catalans -i què volíeu si el catalanisme majoritari mai ha cregut en els Països Catalans entesos com a projecte polític?!-; o bé analitzar on hem fallat fins ara per a què els Països Catalans no siguen encara un projecte reclamat per la majoria social de cap dels nostres territoris i posar-nos mans a l’obra per a incidir i incloure’ls en l’agenda política. La meua aposta és la tercera i en aquesta direcció intente enfocar humilment, i sense gaires pontificacions, els meus textos i anàlisis. I en aquests paràmetres s’ha d’interpretar el que escric, sense veure fantasmes i afirmacions que no apareixen per enlloc. Tot i així, segurament el problema és meu i la meua poca capacitat per a tenir “grams de raó” i dedicar-me a insultar a la memòria del personal. Demane perdó, doncs.
Pd: Benvolgut Sal·lus, un dia podem parlar sobre eixa imatge idíl·lica que tens de la “quasi independència fiscal” del País Basc i Navarra i que poc té a veure amb la realitat que els independentistes bascos expliquen al respecte. Bé, potser, com jo segons tu, els bascos crítics amb el concert econòmic també pateixen un “desconeixement històric i polític” profund. Efectivament, tot un “sarcasme”.
Mas (CDC) respon a Rovira (ERC) sobre relacions econòmiques entre valencians i catalans
La diputada d’Esquerra Republicana, Teresa Jordà, demana durant la compareixença de Montoro que no s’exculpe a Pujol, però que es persegueixe a tots els defraudadors per igual i es publique la llista sencera de persones que han evadit diners.
Cop d’Estat a la legitimitat democràtica. Article del català Pere Soler; tret de Reagrupament
Cop d’Estat a la legitimitat democràtica
El govern espanyol i tots els seus acòlits s’emplenen la boca de legalitat; “que cal el compliment de la llei”, ens diuen. Alguns dels seus “voceros” afirmen que tot el que s’està fent des de Catalunya és il·legal, alguns fins i tot parlen que el que es prepara a Catalunya és un cop d’Estat –no hi ha com l’opinió dels especialistes per parlar d’aquests temes. Realment el que estem fent des de Catalunya, des de molts àmbits, és una autèntica revolució enfront d’un Estat al qual la fina de capa de vernís democràtic ja fa temps que se li està espellofant i mostra el que en realitat hi ha sota.
Qui pot arribar a perpetrar un autèntic cop d’Estat és el govern espanyol. Qui pot arribar a fer un autèntic atemptat contra la democràcia, la de veritat, és el govern espanyol. On s’ha vist que abans que es publiqui una llei, abans que sigui conegut el seu contingut, s’amenaci de recórrer-la no tant pel seu text sinó amb la simple finalitat de suspendre’n l’aplicació.
Fa uns dies l’alcalde de Barcelona advertia que si el govern espanyol impugna la llei de consultes possiblement estaria prevaricant, i té tota la raó! El motiu de la impugnació no és la pròpia llei, el motiu de la impugnació és fer-la inoperant. Per sobre del respecte a les persones, per sobre de la democràcia, per sobre de l’exercici de la mateixa que és el que dona la veritable legitimitat s’alça un Estat al qual qualsevol sistema li és bo per aturar el que perceben com amenaça al seu “status quo”. Un “status quo” que no és altra que el de la casta dominant que de fa segles ostenta el poder.
Ja fa uns dies que estem assistint a un seguit de provocacions, la majoria verbals o escrites, però ara ja algunes de físiques. Provocacions que el que pretenen és que la revolució que està tenint lloc a Catalunya perdi el seu caràcter cívic i pacífic. Ja fa temps que han començat els seus moviments; des de l’Estat espanyol està posant en joc totes les seves bases, tots els seus avantatges.
Utilitzen totes les eines i també el fons reservats que usen discrecionalment per comprar voluntats o simplement per fer “xantatge” als que ara consideren ovelles esgarriades. L’Estat espanyol té moltes eines. Algunes les usa de forma maldestre; el cas del ministre Margallo que tant ha fet per el món conegués el conflicte d’Espanya amb Catalunya n’és un exemple. Però malgrat tot són molts els mitjans que poden emprar i moltes les voluntats que poden convèncer o simplement vèncer per la força.
Si el proper 11 de setembre els catalans aconseguim fixar l’atenció internacional, tal i com ja ho vàrem fer al 2012 i amb la Via Catalana el 2013 haurem fet un pas endavant molt important, potser no del tot suficient, però cabdal. En pocs dies es succeiran la manifestació, el referèndum d’Escòcia, la publicació de la llei de consultes i la convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Si l’estat espanyol impugna la llei de consultes i en demana la suspensió estaran donant un cop de mà a la democràcia davant els ulls de tot el món. Altra cosa serà que d’un món que molts cops assisteix insensible a crims i calamitats en puguem esperar gaires coses.
La lògica dels estats, el seu “corporativisme” no ens fa ser optimistes. Només aquelles democràcies més avançades es poden “escandalitzar” i adonar-se’n de quina manera s’afronten aquestes temes en països de llarga tradició democràtica com al Regne Unit i de quina altra manera s’afronten en un Estat on ara governen els hereus ideològics de la dictadura franquista. La diferència es tan escandalosa com perquè alguna cosa no grinyoli en les consciències del molt civilitzat i democràtic món occidental.
Si no es pot celebrar la consulta ens haurem carregat de raons més que suficients per fer entendre al món i al conjunt de la societat catalana, a nosaltres mateixos, que el camí de no retorn ja fa temps que l’hem emprés. Que ningú cregui que podem tornar enrere, no seriem pas el fill pròdig rebut amb els braços oberts ni matarien el vedell gras per celebrar-ho. Que ningú s’equivoqui!
Si no és pugués fer la consulta l’única sortida és una declaració unilateral d’independència, abans o després d’unes eleccions plebiscitàries i entrar en un procés constituent del nou Estat català que seria referendat, amb totes les garanties democràtiques, amb posterioritat. Si els polítics catalans s’arronsessin, si els partits sobiranistes no s’entenguessin, estarien traint al poble de Catalunya i serien col·laboradors necessaris en l’impediment de l’exercici democràtic de decidir el nostre futur en llibertat. El desencís seria tan gran i la “repressió” proporcionalment tant ferotge com ho va ser al 1714 i al 1939. Per tant, no ho podem permetre!
Estem entrant en un recta final, no sabem la durada ni les etapes fins arribar a la meta, però en aquesta recta hi ha molts obstacles i fites que hem de saber superar, el primer el del proper dia 11 de setembre.
1 de setembre de 2014
Voluntat de victòria dels catalans
Voluntat de Victòria
Els catalans estem convocats el proper dia 11 de setembre a construir una «V» de VOTAR. Hi ha moltes paraules que comencen amb «V»: Vacil·lar, valentia, vàlid, valor, vassall, vell, vèncer, vendre, veraç, vergonyós, vertebrar, vexació, viatge, victòria, vinclar, violar, vitalitat, via, voler, voluntat, vomitiu, votar. A partir d’aquesta tria us proposo un joc. És perquè estem a l’últim dia del mes d’agost i encara ens podem permetre una estona de lleure. El setembre se’ns presenta sense treva. Relacioneu cada paraula amb una persona, un fet o un esdeveniment. A mi m’ha sortit això:
Vacil·lar. Acció que no ens podem permetre els catalans si volem aconseguir els nostres objectius
Valentia. Qualitat que hem de demostrar per defensar els nostres plantejaments
Vàlid. Totes les decisions que, democràticament, prengui el Parlament de Catalunya.
Valor. Qualitat de tots aquells que han defensat i defensen Catalunya contra bords i lladres.
Vassall. Mai més
Vell. Conflicte
Vèncer. Objectiu irrenunciable
Vendre. Judes
Veraç. Missatge de Reagrupament
Vergonyós. Comportament de l’estat espanyol vers Catalunya
Vertebrar. Organitzar un país lliure, democràtic, just, de ciutadans honrats
Vexació. La que patim contínuament els catalans
Viatge. Camí cap a la llibertat.
Victòria. Objectiu
Vinclar. Ajupir-se, sotmetre’s.
Violar. Infringir els nostres drets. Actuar contra la nostra voluntat.
Vitalitat: Qualitat que només poden tenir els éssers vius.
VoluntarisVia. Catalana, èxit col·lectiu
Voler. Actitud imprescindible per guanyar
Voluntat. Condició irrenunciable per aconseguir la victòria
Vomitiu. Certs comportaments de personatges de fora, però també de dintre de Catalunya.
Votar. Democràcia. Dret dels ciutadans.
Els reagrupats no estalviarem cap esforç per ajudar a guanyar-nos un país lliure. Compartirem, junts, la «V» de votar, però el que més ens estimula és la «V» de Victòria, de Voluntat per no defallir en aquest moment clau per Catalunya.
Els reagrupats fa temps que hem començat el Viatge cap a la llibertat. Estem convençuts que serà impossible qualsevol pacte amb un estat que, per fer-nos saber quin és el futur que voldrien per Catalunya no fan altra cosa que legislar en contra nostra, no paguen els deutes, ens volen imposar la Llei Wert, anuncien a tort i a dret que no ens deixaran votar, ras i curt: ens tracten com a una colònia. Ens parlen d’acceptar la legalitat. Quina legalitat? La nostra legalitat és la que emana del Parlament de Catalunya. No podem vacil·lar. Ja hem arribat molt lluny. La il·lusió i l’esperança de milions de persones que han optat sense dubtes per aconseguir ser ciutadans d’un país lliure no es pot malmetre. Milers de cases llueixen l’estelada a finestres i balcons, símbol del compromís polític dels qui hi viuen. Per això, de la tria que he fet de totes les paraules que comencen amb «V» jo m’identifico amb VICTÒRIA.
Teresa Casals
Martha Gellhorn (1908 – 1998)
I sap una altra cosa? Aquest país és massa bonic perquè els feixistes se’l facen seu. Ja han convertit Alemanya, Itàlia i Àustria en quelcom tan repugnant que fins i tot el paisatge és lleig. Quan conduïsc per les carreteres d’ací i hi veig les muntanyes de pedra i els camps aspres a banda i banda, els para-sols clavats a la sorra de les platges, els pobles de color de terra i els llits de grava dels rius, la cara dels seus llauradors, pense: s’ha de salvar Espanya per a la gent decent, és massa bonica com per malbaratar-la! »
— Carta de Martha Gellhorn a Elionor Roosvelt, Barcelona, 1938
————-
Però no es va salvar…
“Per a nosaltres Espanya, com a possibilitat d’un projecte compartit i contemplant la Constitució espanyola de 1978 i el seu desenvolupament, va finiquitar definitivament l’1 d’abril de 1939. L’Estat Valencià que nosaltres, sobiranistes valencians republicans, reivindiquem no pot contemplar cap acord o dependència amb altres Estats sobirans si no estan fets des de la nostra total independència, a la qual mai renunciarem.”
La casa que vull. pàg. 49 de ‘Per la República Valenciana d’Oriola a Vinaròs’
Dues banderes, dues repúbliques.
Dues banderes, dues Repúbliques
Dues banderes que aspiren a representar dos Estats. Bé, les banderes no aspiren a res, són inanimades, els qui aspiren a alguna cosa són els que lluiten perquè representin els seus Estats davant les nacions del Món.
Dues banderes singulars, paral·leles en el seu origen sobirà i mestresses de la història que faran.
Ara no són banderes d‘Estat, sinó banderes de moviments d’alliberament.
Ara són banderes provisionals, per conèixer-nos i aplegar-nos. Les banderes “definitives” es fixaran quan el poble es doni la Constitució.
Estem al començament d’un curs que passaran, que farem!, moltes coses. Penseu un moment en la bandera.
Visca la bandera republicana!
Julià Cabot