Mostra totes les entrades de ANNA

La col·laboradora d’ANNA notícies a la Catalunya del Nord ens remet un escrit que transcrivim íntegrament, de manera conseqüent amb la nostra política informativa de defensa de la llibertat d’expressió.
From: Daniela Grau
Sent: Tuesday, November 11, 2014 8:30 AM
Subject: Parlament a Figueres (rambvles) un dia abans del 9N invitada pels del Correllengua
Amic,
si per raons ideològiques, que comprenc perfectament encara que no les comparteixi totes, només vols publicar-ne extractes mentre queda clar precisament que el text no és sencer, t’ho agrairé perquè crec que ara que pactaran amb governs francesos i espanyols sobretot nosaltres del Nord podem témer el pitjor amb tants catalans que continuen mitificant França i als quals cal destapar els ulls
una abraçada
daniela

Benvolguts compatriotes,
Us agraeixo les oportunitats que ens doneu a nosaltres, Catalans del Nord, de poder venir a «espletir-nos» com diem al Rosselló, a desfogar-nos, a expressar els nostres patiments i les nostres esperances perquè, des de sempre, la Catalunya del Nord és Catalunya.
Gràcies per poder confiar-vos els nostres «dolors de llengua»: dolor de llengua de bon matí, quan no us puja més des del carrer fins a les ventalles, la música de la llengua que va bressolar tantes generacions durant segles; dolor de llengua quan els cognoms tradicionals ja no els duen més les bústies al carrer, sols les làpides del cementeri, dolor de llengua quan en aixecar-se tampoc es pot comprar el pa en català. I si fos només dolor de llengua! És amb l’ai al cor que mirem terres fèrtils, que feien la riquesa del país, esdevingudes erms, que mirem camins, durant centenars d’anys accessibles a tothom gràcies als nostres drets tradicionals, ara privatitzats amb rètols amenaçadors. Ens tapen la boca i ens barren el pas a casa nostra. Aquesta tarda, durant la manifestació a Perpinyà cridarem com cada any: «No volem ser una regió de França»!
Espletir-nos és cantar els nostres mals amb la ferma convicció i la inexorable esperança d’espantar-los per sempre més. És l’hora, a la Catalunya autonòmica i en tots els Països Catalans, de dir prou i de fer front comú! Prou de patir en silenci i per separat! Cridarem: «Ni França, ni Espanya, Països Catalans»!
Gràcies per l’oportunitat de denunciar el totpoderós imperialisme francès, molt més sorneguer que l’espanyol, la totpoderosa França que, amb governs tant de dreta com d’esquerra, ha reeixit, no sols a colonitzar totes les nacions vençudes sinó també, i és el súmmum de la perversitat, a convèncer-les que és per sempre més «el país dels drets de l’home», «el far de la humanitat», la concreció de tots els ideals de «llibertat, igualtat i fraternitat».
De quines llibertats ens podem glorificar nosaltres dins l’estat francès?
No tenim la llibertat de viure dignament com a catalans, d’exigir el respecte dels legítims drets que ens pertoquen com a qualsevol nació, perquè la constitució francesa reconeix només una nació, la francesa, i només una llengua oficial, la francesa. Què pot reivindicar un poble que no té cap existència legal ni tan sols com a comunitat?
No tenim la llibertat d’aprendre a l’escola la nostra pròpia història. No tenim el dret d’aprendre que els nostres avantpassats eren ibers i no gals, que vam tenir un estat català durant més de set-cents anys, que els nostres reis eren catalans: surten sempre als documents oficials com a mallorquins, aragonesos i espanyols. Per contra sí que generacions van haver d’empassar-se que «el Rosselló es va donar a França»: pura mentida! Tot el país va resistir a l’annexió francesa. En memòria dels nostres herois, els Angelets de la Terra, cridarem aquesta tarda com sempre: «Visca la Terra»!
França, que es vanaglorieja de ser «el país de les llums», ha deixat, a dins i a fora de l’hexagon, milions de colonitzats com nosaltres, blancs, àrabs, negres, mestissos, en les tenebres de l’analfabetisme i de la ignorància. Ens ha privat dels nostres drets, ens ha emmordassat, ens ha tallat la llengua, robat la memòria i acomplexat, ens empobreix dia rere dia, tot i martellejant: «C’est beau, c’est grand, c’est généreux, la France». A la tarda cantarem: «No volem ser un país ocupat»!
En tenim prou dels tòpics; no volem sentir mai més: «Quina sort de ser francesos!».
És una sort ser el departament més pobre dins la regió més pobra de França i constatar indefensos la substitució planificada de la població? És una sort constatar el frau fet a tantes famílies catalanes que trien per a llurs mainatges l’ensenyament del català o en català i han de patir, de la Cerdanya a la plana, l’insult constant de llegir a per tot, en rètols, inscripcions, noms de restaurants, publicitats, i dia rere dia al diari L’Indépendant, mots catalans sempre desformats, mal escrits, com si la nostra llengua no tingués diccionaris, com si no fos la llengua d’una gran cultura mil•lenària, internacionalment ensenyada i reconeguda, tanmateix a França vergonyosament ignorada o desvalguda?
No tenim, ai las, tampoc la sort de poder confiar en els nostres màxims representants polítics. L’actual batlle de Perpinyà va prohibir fa poc l’ús del català en un acte plenari de l’ajuntament. El seu predecessor Alduy, com el difunt president del Consell Regional Bourquin, lluïen cartes en defensa i promoció del català en reunions transfrontereres per quedar bé, però no les van aplicar. Bourquin va imposar a canvi de subvencions a tots els nostres productes la denominació perversa Sud de França i va amenaçar el 2012 de «tòrcer el coll als qui pensen que l’esdevenidor és a Girona o a Barcelona». Quant al mot Canigó, si us meravelleu de veure’l ben escrit en rètols, no és cap mèrit seu, no tenia més remei perquè amb grafia francesa és un menjar per a gossos!
És l’hora, l’hora també de desentabanar-nos, de treure’ns els aclucalls dels ulls i la mordassa de la boca. A l’escola d’Aiguatèbia al Conflent es pot llegir «parlez français soyez propres». A nosaltres catalans del Nord ens han volgut fet creure que la catalanitat embruta. Hem après de la lliçó de neteja: ens espolsem, ens raspallem, ens traiem de sobre els 355 anys de dominació francesa. A les escoles Arrels i Bressola s’incrementa tant el nombre d’inscripcions de nins i nines que no arriben a donar l’abast. Cada any també som més nombrosos els qui us donem suport l’Onze de setembre perquè mirem tots esperançats cap a un estat català sobirà. A la tarda ressonarà el nostre clam dins Perpinyà: «In-inde-independència»!
Tanmateix confiem que l’obtenció de la independència de la Catalunya autonòmica no es faci a costa de nosaltres, que no es pacti l’ensenyament del francès sense exigir, en contrapartida, el respecte del nostres drets lingüístics i culturals fonamentals; confiem que el futur govern de l’estat català independent no confongui prudència i traïció i no empenyori la Catalunya del Nord a França, un cop més en la nostra història, per a desempellegar-se d’Espanya.
Aquesta tarda amb tots vosaltres ens manifestarem com cada any contra el Tractat dels Pirineus, contra la mutilació de Catalunya fa tres segles i mig; cridarem junts: «Ni França ni Espanya, Països Catalans! Sense València no hi ha independència, sense el Rosselló no hi ha nació!» Expressarem la nostra voluntat d’aconseguir un estat català independent que ens tornarà la dignitat i garantirà la supervivència de la nostra nació.
Visca la futura república confederal catalana! Visca Catalunya lliure!
Daniela Grau i Humbert Elna 08.11.2014.

Notícies

Espanya: allò que no pot ser, no pot ser i a més és impossible. Castella faria bé en ser ella mateixa i en que, una oligarquia financera i terratinent, no la manipule més amb quimeres imperials visigòtiques

11 de novembre de 2014 ANNA Deixa un comentari

Notícies

Vicent Penya escriu sobre el llibre ‘Enfrontaments’ de Nicolau Colomar

10 de novembre de 2014 ANNA Deixa un comentari

Un recull de càpsules d’idees àgils
Vicent Penya
Escriptor
La literatura d’idees contemporània al País Valencià ha gaudit d’una certa tradició i envergadura perfectament homologables a la de qualsevol país del món occidental. El primer nom que ens ve al cap és el de Joan Fuster. L’escriptor de Sueca, amb el seu estil tan personal i potent, no solament va ser autor de llibres d’assaig i de reflexió política, sinó que té en el seu haver obres de pensament i llibres d’aforismes digníssims. Seguint aquesta tradició fusteriana, després del mestre de Sueca han aparegut altres noms en les lletres valencianes que han aportat treballs de gran qualitat i diversitat, com ara, Josep Iborra, Joan Francesc Mira, Gustau Muñoz, Vicent Alonso, etc. Continua la lectura de Vicent Penya escriu sobre el llibre ‘Enfrontaments’ de Nicolau Colomar →