Pilar Rahola escriu sobre Houellebecq i els atacs de París
Mostra totes les entrades de ANNA
La islamofòbia no és una forma de racisme. Entrevista a Michel Houellebecq
Quan la religió s’utilitza per suplantar el poder civil. Tolerància zero per a els que exigeixen implantar la llei corànica entre els seus seguidors dins dels Estats europeus
Tolerància zero per a als que volen implantar la llei corànica entre els seus seguidors dins de l’Estat
En defensa de la llibertat, pel no retorn d’Europa a l’edad mitja (o part de la moderna) en que la religió dominava al poder civil. No a les religions on les dones són tractades com essers inferiors i per a ser dominades.
Seran capaços els catalans d’embarcar-se en una nau per a anar a soles per el món? o romandran en una barca, sense veles ni motor, ancorada en el port per a fer espectacles teatrals.
Dret a decidir per no decidir
Ramona Vergés
Associada a Reagrupament
Associada a Reagrupament
´´´´´´´´´´´´´´´´
Sembla lògic pensar que la vida d’una nació depèn de com i en quina magnitud la defensen els seus ciutadans. Si ho haguéssim fet millor seriem un estat-nació consolidat de la vella Europa però encara podríem haver-ho fet pitjor i ja no hi seriem.
Sembla lògic pensar que la vida d’una nació depèn de com i en quina magnitud la defensen els seus ciutadans. Si ho haguéssim fet millor seriem un estat-nació consolidat de la vella Europa però encara podríem haver-ho fet pitjor i ja no hi seriem.
L’espaterrant èxit del 9-N l’estan deixant morir. Les conferències mediàtiques substitueixen el debat parlamentari. CiU, i ERC han crescut en l’Espanya autonòmica i no era pas la independència el seu objectiu principal. I ara és l’hora, potser encara no de la llibertat, sinó de la veritat. I la veritat és que no hi ha acords dels partits polítics per menar Catalunya allà on dos milions de ciutadans vam expressar que volíem anar, cap a l’Estat català.
Mentre CiU no es desempallegui del gruix espanyolista de la coalició i arrossegui tants casos d’imputats per las justícia espanyola, mentre ERC no prioritzi l’eix nacional i ens sorprengui amb preteses coalicions amb l’esquerra de “podemos, més, ganemos, especulemos ”, queda palès que cap dels dos partits portaran Catalunya a ser un estat. Mentre els partits d’obediència espanyola com el PSC, o binacionals com ICV, amaguin els seus diputats sobiranistes i el partit més petit del parlament, la CUP, sigui qui ostenti més sentit d’estat, l’ any 2015 no serà el de la llibertat dels catalans.
I potser millor. Perquè tan important és convocar eleccions amb intenció plebiscitària, com tenir clar el camí a seguir per assolir l’Estat català. Que no ens torni a passar com a l’abril de 1931 amb claudicacions i renúncies disfressades per no ser capaços de bastir un bloc indestructible en la defensa de la nostra dignitat. I si hem d’esperar, ho farem a desgrat, però esperarem. Perquè potser han estat els ciutadans anònims d’aquesta nació, qui més i millor l’han defensada. I potser haurem de crear un partit instrumental, nou, sense les pedres penjades al coll de la subordinació i males practiques, partit per la independència de Catalunya, inequívoc, que es presenti a les eleccions autonòmiques quan sigui que es facin, per guanyar de manera contundent i proclamar des del parlament sobirà la independència.
Perquè potser hem de liderar una nova manera de fer la revolució, la revolució democràtica del segle XXI, on les urnes substitueixen els trets però amb la mateixa determinació; esperem poder fer-ho amb els partits vells però si no en son capaços ho farem sense ells.
Pumby i la Real Senyera (Foto d’AMS)
Si els demòcrates europeus no aturem amb contundència i sense cap mixorreria cristiana al fonamentalisme islàmic, seran els totalitaris europeus, els enemics de la societat oberta, els que imposaran amb el suport de la majoria els seus mètodes a tots.
Atemptat contra la llibertat d’expressió. Almenys 12 morts en un tiroteig al setmanari satíric francès ‘Charlie Hebdo’
Dos homes han entrat a la revista armats amb kalaixnikovs i s’han escapat en automòbil
Holande assegura que “França està en estat de xoc”
Un dels terroristes remata un agent de policia que és brutalment assassinat al carrer, després de l’atemptat contra el setmanari ‘Charlie Hebdo’ a París.
EL PERIÓDICO / PARÍS / Dimecres, 7 de gener del 2015 – 17.34 h
AFP / Exterior del diari ‘Charlie Hebdo’
TWITTER: ACID JORDI
Almenys 12 persones han mort com a conseqüència dels trets disparats per tres desconeguts a la seu del setmanari satíric francès ‘Charlie Hebdo‘. Els autors dels trets han fugit en un automòbil després d’assassinar a boca de canó un policia que havia anat a la zona (vegeu vídeo). El director del setmanari, Stéphane Charbonnier, àlies ‘Charb‘ es troba entre els morts.
Els dibuixants estrella del setmanari Cabu, Wolinski i Tignous també figuren entre els assassinats pels islamistes, segons la identificació feta per un supervivent. Set persones estan ferides, quatre de greus. El nombre de víctimes mortals és d’almenys 12 persones, inclosos dos policies, i quatre ferits.
Portada de ‘Charlie Hebdo’ sobre l’islam.
El diari havia estat objecte d’amenaces en el passat per haver publicat caricatures de Mahoma. El president de França, François Hollande, s’ha desplaçat immediatament al lloc dels fets.
Hollande ha qualificat l’atemptat d’un “atac a la llibertat d’expressió”. Ha reconegut que “França està és estat de xoc” com a conseqüència de l’atemptat i ha ressaltat el paper de la policia per protegir els ciutadans francesos de la violència islamista. “Estem amenaçats”, ha dit.
Els homes han entrat a les instal·lacions del diari armats amb kalaixnikovs i fins i tot amb un llançagranades i s’han sentit trets. Per les imatges fetes per algunes persones des d’edificis veïns, els tres homes anaven amb passamuntanyes i han fugit en un vehicle fosc després de disparar a un policia que ha estat assassinat a curta distància.
CRITS ISLAMISTES
Segueix sense haver-hi detalls sobre la identitat dels agressors, si bé en els vídeos que han començat a circular per les xarxes socials es poden sentir els trets i el crit d”Alla akbar’ (Al·là és gran), fet que apuntaria a una motivació islamista. A més, alguns testimonis han assegurat, segons els mitjans locals, que els assaltants, que anaven encaputxats i vestits de negre, han cridat “hem venjat el profeta” a l’abandonar l’edifici.
TRETS DIRECTES
Els diversos elements de què disposen els investigadors semblen convergir que han estat tres els terroristes que han irromput amb el cap tapat poc després de les 11.00, hora local a la seu de la publicació, on en aquell moment se celebrava la reunió setmanal de redacció. En un francès aparentment poc fluid, els homes armats han preguntat el nom de diversos dels periodistes i han disparat directament contra ells.
Al sortir de l’edifici han intercanviat trets amb diversos policies i han fugit inicialment en un Citroën negre que han abandonat al carrer de Meaux, a prop de la porta de Pantin al districte XIX.
La pancarta de PEGIDA diu:
“Contra la intolerància religiosa i qualsevol tipus de radicalisme. Junts sense violència. PEGIDA”
[EL PAÍS i LA VANGUARDIA titllen de islamofòvic al moviment europeu pacifista contra la intolerància de les religions expansives que tenen com objectiu esdevenir poder polític absolut]
Les contradiccions de Podemos
Identificar el camino para maximizar el ajuste entre las necesidades del mercado y tu propuesta personal (de producto o de servicio) es lo que se conoce como “ventana estratégica” en el mundo económico-empresarial.Los chicos de “Podemos” y en particular su núcleo duro – formado por un grupo de profesores de ciencias sociales de la universidad Complutense – han convertido sus debates de seminario académico en una oferta ajustada a la demanda de una mayoría de ciudadanos del Estado Español, cansados del desgobierno de los dos partidos mayoritarios (PP y PSOE). El mensaje implícito es “regeneracionismo” y el código que actúa como vector principal es “acabar con la casta”.El formato narrativo ha contado además con un agente principal que, a modo de mesías, ha saltado del anonimato al fervor de las multitudes. Pablo Manuel Iglesias goza de buen envase y de palabra fácil (y también hueca), que los medios de comunicación han utilizado para ganar audiencia e incrementar ingresos publicitarios. El señor Iglesias tiene mayor encanto que la señora Rosa Díez y que el señor Alberto Rivera, que le precedieron con un mensaje parecido. Si no se dedicara a la política, el señor Iglesias sería profesor universitario (como fue en su vida anterior), en tanto que a la señora Díez la imagino poniendo mechas en una peluquería, y al señor Rivera sigo situándolo en la cola de un casting para modelo de ropa casual. En el fondo, ésta es la principal diferencia.
El señor Iglesias vende un producto anticapitalista, que el mercado está ansioso por comprar, y utiliza un eje maniqueo (los buenos y los malos) que resulta muy efectivo, sobre todo si tú te identificas con los “buenos”.
Su problema es que al prodigarse tanto, no tiene tiempo para reflexionar, lo que le conduce a una retórica demagógica en la que afloran muchas contradicciones. Veamos un pequeño rosario.
• El señor Iglesias – y su marca “Podemos” – está a favor del “derecho a decidir” de los catalanes, como está a favor del “derecho a decidir” de cualquier cosa (¡menuda estupidez!).
• El señor Iglesias no abrazaría al señor Rajoy, ni tampoco al señor Más (colocando en la misma olla a un neofranquista convencido y a un líder democrático que ha tenido el coraje de reclamar el derecho del pueblo que representa a independizarse, aún a riesgo de acabar procesado y condenado por el aparato represor del Estado).
• El señor Iglesias habla de condonar la deuda, pero no concreta el cómo, ni a que tipo de deuda se refiere (si a la pública o a la privada). ¿No sabe además el señor Iglesias que ambas deudas están entrelazadas?.
• El señor Iglesias reprocha a Convergència & Unió que reclame una consulta sobre la independencia y no sobre la jefatura del Estado (está mezclando churras con merinas, pues las consultas citadas pertenecen a categorías analíticas distintas).
• El señor Iglesias ha insistido en priorizar el debate “social”, poniendo el acento en los “recortes”, sin comprender que la variable independiente es el Déficit Fiscal que padece Catalunya y que éste impide al gobierno de la Generalitat desarrollar políticas propias que cubran las necesidades de la población.
• El señor Iglesias utiliza el ritornelo del “dinero de Suiza y Andorra”, que es un recurso muy sobado de quien no tiene otra cosa que decir.
• El señor Iglesias piensa que cambiando un poco la Constitución las aguas volverán a su cauce, bajo el socorrido principio de que “es menester que todo cambie para que todo siga igual”.
El señor Iglesias tiene un look antiguo, que recuerda al señor González, cuando vestía traje de pana y no asesoraba al señor Slim; aquel señor González al que sus entusiastas admiradoras coreaban: “Felipe, capullo, quiero un hijo tuyo”.
El señor Iglesias tiene barra libre porque no deja de ser un funcionario rebelde del Estado, que acabará siendo metabolizado por el Sistema. Un signo adelantado de ese proceso de metabolización es su solapado ataque al independentismo catalán, sea éste de derechas o de izquierdas. El señor Iglesias todavía no es “casta”, pero lo más probable es que acabe siendo parte de ella.
El señor Iglesias “promete no prometer”, lo que le conduce a la lógica paradójica. El señor Iglesias es un bluff: vino viejo en odres nuevos.
El València CF remonta (2-1) al R.Madrid que va marcar de penal
