De petit, durant els terrorífics i oblidables anys vuitanta, vaig créixer en un barri i en una escola majoritàriament castellanoparlants dins d’una ciutat molt independentista i catalanoparlant. Amb aquest repartiment, hi havia diversos nivells d’excepcionalitat. Al carrer i a les aules, els catalanoparlants érem un gueto. Però pels castellanoparlants, nosaltres representàvem la majoria catalana en una ciutat en què se sentien minoria. I així, tenint en compte la necessitat d’acceptació social que tenen els infants i els preadolescents, ja us podeu imaginar que els grups d’amics es van formar seguint un criteri lingüístic –socialment, tots proveníem del mateix forat–. Fins i tot ens anomenàvem a nosaltres mateixos “els catalans” i “els castellans”. A l’autobús, ells seien al darrere i nosaltres al davant. A l’hora del pati, per jugar a futbol, no ens barrejàvem mai. Quan ens van sortir els primers pèls i les hormones es van començar a descontrolar, no ens hauria passat mai pel cap flirtejar amb algú de l’altre grup. Etcètera. Continua la lectura de Jo votava Iniciativa→
Companyes i companys:
Com bé sabeu, al mes de novembre o primera quinzena de desembre, tindrem eleccions al Congrés i Senat. Una cita que hauria de confirmar el canvi iniciat al mes de maig als ajuntaments i la Generalitat amb la fi del govern del PP i Rajoy. Són unes votacions dins d’un nou cicle polític multipartidista, sense majories clares, de cooperació de tres o més partits per constituir coalicions de govern, un moment polític on tots els escons són importants i necessaris.
Allò que representa Compromís després del 24M són persones i vots que en un sistema parlamentari es traduiran en escons. I per això és normal que hi haja forces que s’hagen dirigit a la nostra coalició per interessar-se o per plantejar fórmules de cooperació electoral. També és normal que Compromís siga el centre de l’atenció dels mitjans pel seu potencial i per la importància de les decisions que pren. Els nostres escons a les Generals podrien ser fonamentals per conformar un nou govern. O les nostres demandes, per investir-lo, determinants per canviar la vida de milers de persones, i especialment el futur dels valencians i valencianes.
El valencianisme polític, el BLOC, té un repte plantejat després del resultat del 24M vinculat amb Compromís, amb les persones i amb el País: liderar, en clau valenciana, la segona transició o la primera de veritat, si hi ha un canvi de govern. La mateixa reflexió que ens ha portat a participar al govern de la Generalitat. Els nostres vots traduïts en escons ho poden canviar tot. Per això i per més coses han vingut a parlar amb nosaltres i en parlen, de Compromís i les eleccions de la tardor. No anirem a autorepresentar-nos a Madrid, anem a totes també. A fer política per un nou finançament, un nou model territorial, constitucional, econòmic i social. I per aconseguir els nostres objectius també necessitem aliats, no ho oblidem tampoc, que compartisquen els nostres valors i respecten allò que som.
Al si de l’Executiva de Compromís vàrem decidir que liderar eixa voluntat de canvi significa escoltar a qui demana conversa, que et reconeix com a actor polític. També perquè qui demana parlar sap llegir el resultat del 24M i per tant, no pot exigir res que no estiga en consonància amb allò que representem: la primer força política d’estricta obediència valenciana amb un programa i valors clars a defensar, sense subordinacions de cap tipus, ni territorials ni polítiques. Una opció que vol un grup propi per fer visible un País i la seua gent. Però, el lideratge s’ha d’exercir escoltant també a partits amb qui hem signat acords importantíssims. Com el del Botànic, que va permetre la conformació del govern de canvi. No té sentit anar a la taula només quan ens convé per fer govern als ajuntaments o la Generalitat. Dialogar sempre, acordar si toca i pactar perquè té coherència.
Rebudes les primeres visites, amb les opcions que han manifestat voluntat de cooperació, els vàrem expressar quins són els nostres objectius: constituir una veu valenciana potent i determinant en clau de País. I no ha estat oberta cap negociació electoral ni s’obrirà fins que no ens diguen que reconeixen les nostres demandes. Que, a més, són lògiques amb allò que he expressat. Repetisc, perquè quede clar: no hi haurà cap negociació que no estiga en estes coordenades. I a més, encara que les accepten, ho sometrem a referèndum intern perquè ho legitime el màxim nombre de persones. Una exigència més ampla a allò que marquen els nostres estatuts (el Consell Nacional i Consell General de Compromís). Pensem que tampoc no seria just no deixar que s’expresse la militància. En un sentit o en un altre.
Subscric, paraula per paraula, un manifest que demana suport estos dies. És allò que pense i crec que també l’executiva del BLOC. Per això, vàrem proposar la celebració d’un referèndum intern que volem que siga de tota la coalició. “Donem suport a l’articulació d’una candidatura valenciana liderada per Compromís a les pròximes eleccions que aspire a ser una veu pròpia valenciana a les Corts Generals i que assumisca com a repte la constitució per primera vegada d’un grup parlamentari valencià” diu el seu text. Contesta la consulta que volem realitzar i amb allò que personalment votaria.
Estes són les nostres demandes que faig públiques, compartides també pels partits que conformem Compromís. Les que són prèvies a qualsevol negociació. Per damunt de qualsevol desig, interpretació, crònica o fins i tot, noms d’hipotètiques aliances.
Joaquim AuladellSobre la culminació o no de la refundació d’ERC
A partir de 1990 ERC va operar una mutació que va tocar aspectes d’ideologia, vagues i inconcrets, i del territori de referència on ha d’exercir la seva acció política. Els territoris són inerts, els republicans pensem que allò que actua són les persones, el poble i els militants.
Els dirigents Colom i Puigcercós van fer una bona tasca, adequant els Estatuts del partit a la realitat, però van deixar inacabada la refundació d’un partit que havia doblat el territori i ha d’adequar els seus plantejaments al servei del poble/població, començant pel nom, que actualment només expressa una part del territori.
La solució és ben fàcil, i ja s’ha posat en pràctica entre els republicans: Esquerra Republicana per a les coses generals, afegint si cal la llista de les parts, i afegir “de Catalunya”, “del País Valencià” o alguna altra especificació orgànica autoritzada, si es fa referència a quelcom concret. Els Estatuts (Art. 1) parla de “Nació Catalana” o de “Països Catalans”, queda solemne però els que no compareixen aquesta concepció no s’hi donen per al·ludits.
El que és una mica més difícil és fer política, política de poder, amb parlamentaris. En quinze anys només s’ha tret algun regidor a comarques i un diputat obtingut amb vots del Principat. El mal és que tot l’esforç s’abocava a l’esquerra espanyolista o al culturalisme català i contra el PP.
S’ha desplaçat el PP i continuem igual, políticament. Hi va haver un intent de fer política-política valenciana per valencians (“Per la República del País Valencià”) que va arribar a sortir a les publicacions centrals d’ERC, però va ser ofegat pels senyors i senyores de Barcelona, que confien a Compromís la gestió de l’activitat dels republicans valencians.
Estic molt il·lusionat perquè al Congrés podré saludar els delegats País Valencià.
Joaquim Auladell
La vicepresidenta y portavoz del gobierno valenciano, Mònica Oltra ha vuelto a reclamar al ministro de Hacienda y Administracines Públicas que solvente “ya” el problema de “infrafinanciación” y ha advertido que “en este momento solo tenemos financiación para cubrir el 85% de sanidad y educación.
La consellera ha desvelado que la Comunitat Valenciana tiene un saldo fiscal negativo con el resto del territorio nacional por valor de 1.453 millones, lo que equivale al 1,48% de su PIB. Estas balanzas fiscales, ha señalado Oltra, “vuelven a demostrar que somos una comunidad autónoma infrafinanciada y que nuestras necesidades están muy por encima de lo que recibimos”. De hecho, “en este momento solo tenemos financiación para cubrir el 85% de sanidad y educación, no cubrimos ni el cien por cien, y así no podemos seguir”, ha alertado.
“Nosotros pagamos a comunidades más ricas, cuando nosotros tendríamos que ser una comunidad que recibe”, ha reivindicado. En este sentido, ha recordado que hace unos días salió también el informe sobre la exclusión social en la Unión Europea que pone de relieve que la Comunitat Valenciana es una “de las regiones europeas con más exclusión social”. “Formamos parte de la Europa pobre y no puede ser que un territorio que forma parte de la Europa pobre esté pagando a territorios que forman parte de la Europa rica”, ha argumentado.
1.453 millones de razones para el crecimiento del nacionalismo valenciano
Ayer teníamos noticia de la publicación del informe del Ministerio de Hacienda “Sistema de Cuentas Públicas Territorializadas” y el panorama no puede ser más desolador… El informe contempla datos de 2012, pero la situación a fecha de hoy no cambia demasiado. El titular de esta cartera no podía ser otro que el chulesco Montoro, aquel que amenazaba con hacer públicas las declaraciones de IRPF de la gente de la cultura, como si el ministerio fuera un chiringuito propio o como si le diera igual saltarse la ley de protección de datos en beneficio particular. Lo peor de todo y al margen de estos personajes que pasaran para tranquilidad de todos, es que el informe evidencia la infrafinanciación de los valencianos, y eso no es discutible, no es subjetivo, son número fríos. Las cuentas dicen que el Pueblo valenciano tiene un saldo fiscal negativo con el Estado de 1.453 millones de euros, o lo que es lo mismo, el 1,48% de nuestro PIB, es decir, la insoportable cifra es la diferencia entre lo que se nos recauda en impuestos a los valencianos y lo que las arcas públicas españolas aportan a nuestra economía. Para hacer los números más claros, España nos debe anualmente a cada valenciano 284€. Todavía resulta más sangrante la cosa si tenemos en cuenta que nuestra renta per capita está por debajo de la media española, por lo que constitucionalmente deberíamos recibir mayor inversión. Y luego dicen que las leyes están para cumplirse, serán las que al partido gobernante en Madrid le interesen. A todo esto, además, deberíamos añadir las infraestructuras que se realizan en otras CCAA y que paga el Estado, mientras que aquí lo hace la Generalitat, las aportaciones de Madrid a instituciones culturales que aquí solo pagamos los valencianos (el Palau de les Arts frente al Liceu de Barcelona, por ejemplo), las leyes estatales que favorecen la financiación de ciudades como Madrid o Barcelona en detrimento del Cap i casal (como es el caso del transporte público de las primeras que subvenciona el Estado) y así seguiríamos con una lista inmensa de agravios económicos, de los que pasaríamos a culturales o de infraestructuras para las que nos faltarían megas de almacenamiento en nuestros servidores.
La situación no es nueva, llevamos demasiado tiempo soportando el actual modelo de financiación que nos impide mantener con mayor esfuerzo que a otro ciudadano español el estado del bienestar. De ahí viene la reivindicación de un cambio de modelo de financiación y de la deuda histórica, es decir, multipliquen los 1.453 millones de euros desde el establecimiento de la autonomía valenciana, allá por 1982, por cada uno de estos 33 años y verán todo lo que podríamos hacer los valencianos con esa cantidad. Ahora el conseller Soler también se suma a la reivindicación, cuando su partido ha gobernado y ha podido remediar esta situación, pero ha mirado hacia otro lado. Tampoco el PP está legitimado; recordemos que el actual sistema de financiación lo pactó el telefónico Eduardo Zaplana. Es un juego del que han abusado demasiado tiempo PSOE y PP y además por intereses particulares a costa de los valencianos. ¿Cómo explicar que los valencianos recibamos 1.848€ por habitante frente a los 3.862 que perciben los vascos o los 4.326 de ceutíes y melillenses?
Luego algunos se espantan de que el presidente Puig afirme que está harto de ofrendar glorias a España. Otros buscan explicaciones para el crecimiento de Compromís (como anteriormente lo fue el de Unión Valenciana) cuando está bien claro: los valencianos se han cansado del “y tú más” y han optado por una fuerza nacionalista que ha tenido en las recientes elecciones a la Generalitat y locales un aumento de voto digno de tesis doctoral. Ese malestar social es canalizado como mandan los manuales de primero de teoría política: localizar un enemigo exterior para focalizar en él todo el descontento, como ya sucedió en los 90 con aquella exitosa campaña de Barcelona 92-Valencia 0. Pero esta es la España de las autonomías, la que enfrenta territorios, la que menosprecia toda cultura que no sea castellana (o su vertiente folclórica andaluza, como si las muñeiras gallegas fueran menos españolas por no ser de cultura castellana), la que crea palmarias desigualdades como las que arrojan el informe que aquí comentamos. Al remate, lo que consigue este injusto Estado es abonar el campo y ofrecer 1.453 millones de razones para el crecimiento del nacionalismo valenciano.
Companyes i companys:
