Mostra totes les entrades de ANNA

La revifada dels Països Catalans i l’esmortiment de l’independentisme per Víctor Baeta i Subias, des del País Valencià.

La revifada dels Països Catalans i l’esmortiment de l’independentisme
per Víctor Baeta i Subias, des del País Valencià. el 03/12/2020.

La raó de la revifada ve per l’esmortiment.
Anys d’observació i seguiment -sobre tot en els darrers anys i coincidint amb el procés independentista a Catalunya- sobre la publicitat del terme críptic, intangible i polisèmic de Països Catalans que, com l’existència de Déu, sols és comprés i afirmat pels seus fidels, al temps que són demonitzats els heretges que no combreguen amb la seua existència material, m’han portat, com a independentista català (afiliat a JxC) i independentista valencià (afiliat a RV/PVE), a formular la següent hipòtesi/teoria, que ens pot il·lustrar del perquè d’aquesta revifada d’aquests dies, on polítics catalans independentistes per la República Catalana, es presten a ser promotors culturals de mapes i llibres essencialistes que prediquen una nació imaginada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aliena a la Nació catalana i també a la Nació valenciana. Aquesta seria la hipòtesi:

Si mesurem l’acostament a la República Catalana o lluita per la independència de Catalunya com la variable X, i la publicitat o reivindicació del terme Països Catalans, com la variable Y, plantege la hipòtesi que eixes dues variables estan en proporció inversa, X·Y=K. És a dir, quan la variable ‘X’ disminueix, quan la lluita per la independència de Catalunya té problemes i objectivament disminueix per diverses raons i es té la percepció -real o imaginada- que ens allunyem d’assolir la República Catalana o l’Estat català, llavors l’altra variable ‘Y’, la que mesura la publicitat o reivindicació dels Països Catalans o, de la pratiana i fusteriana, ‘Nació catalana’, sencera i entesa com de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, llavors observem com eixa variable revifa i augmenta. De manera que el producte de les dues variables ha de restar sempre invariable, perquè la constant ‘K’, que la podríem definir com la ‘moral de la tropa’ o el ‘manteniment de la tropa’ o ‘activitat de la tropa’, es mantinga inalterable. La revifada, llavors, de la publicitat d’aquests dies del terme Països Catalans, rauria en la perceptible davallada dels objectius independentistes per part del pragmatisme o cansament d’alguns líders independentistes.

Els Països Catalans -la ‘nació catalana’ pratiana i fusteriana- portats al terreny polític és letal per a la supervivència del català i per a la independència dels territoris català parlants.
Si un mapa lingüístic, i el mapa de Joan Ballester és eminentment lingüístic, se’l vol presentar com a polític i se l’introduïxen o afegissen -paral·lelament- termes polisèmics com el de ‘Nació’, llavors la llengua catalana que es vol defensar es pot veure afectada i involucrada pels avatars polítics que van lligats al poder i a la sobirania dels pobles i dels països. La tesi de Prat de la Riba des de Catalunya i posada al dia per Joan Fuster des del País Valencià -que sempre apareix en les revifades de torn- que manté que una LLENGUA (la catalana), dóna lloc a una NACIÓ (la catalana) i aquesta exigeix -si s’escau- un ESTAT (el català), porta com a conseqüència que els valencians hem de ser -som forçosament- nacionalment catalans i ens hem d’unir a la reivindicació de l’Estat català per a integrar-nos, en ser assolit, a ell.

Abans d’analitzar el perill que aquests plantejaments afecten -paradoxalment- a la unitat de la llengua catalana i a la desespanyolització dels valencians, vull destacar com Antoni Rovira i Virgili (RV), va eixir al pas d’aquestes teories de Prat de la Riba (PR) i les va combatre.

Entre el 10 d’abril i el 19 de juny de 1912, RV, escrivia sis articles en la Revista de Catalunya en els quals procedia a una revisió dels fonaments científics i doctrinals del nacionalisme català i que tenien en PR el seu màxim exponent. En el primer, d’aquests sis articles, plantejava:
“Creiem arribada l’ocasió de revisar els fonaments científics del nostre moviment patriòtic, de procedir a la renovació doctrinal del Nacionalisme. En nom d’aquest, corren encara per aquí una pila de monedes falses, de teories ja arraconades per l’estudi dels fets nacionals i socials. I és necessari retirar-les de la circulació. El sentit arcaic que un temps havia tingut el catalanisme, en ésser esbandit venturosament de l’actuació política, s’ha refugiat en el cos de doctrina nacionalista, arca rònega, feixuga i tancada, que cal espanyar i orejar.”

Anys després Rovira i Virgili poliria en La Publicitat (01-08-1923) aquestes afirmacions dient:
“En l’ideari polític de l’autor de La Nacionalitat Catalana (PR) hi ha afirmacions fonamentals que han d’ésser acceptades igualment per tots els patriotes catalans, i d’altres que no sols poden ésser discutides, sinó que avui, davant la dura lliçó dels fets, han d’ésser netament rebutjades.”

I a l’agost del 1928 en La Publicitat RV resumia el sentit de la seua obra així:
“Per una banda, una correcció del federalisme pimargallià i, per una altra banda, una correcció del positivisme biològic de Prat de la Riba.”

Però cal dir que les “correccions” als dos pensadors no eren, per part de RV, equiparables. Mentre que a Pi i Margall la crítica era una constatació de deficiències o mancances, les crítiques a PR afectaven el moll de les tesis pratianes.
Al principi “doctrinal”, el moll de la tesi de PR, del seu “nacionalisme integral”, que diu: “a cada nació un Estat”, RV l’analitza en el primer dels seus articles (Revista de Catalunya, 10.4.1912) i escriu:
“Segons el nacionalisme d’en Prat, s’ha d’unir tot allò que és una mateixa nacionalitat i s’ha de separar federant-ho o no després, tot allò que forma nacionalitats diverses. Aquest és el criteri. El mal està que la seva estricta aplicació és impossible. La realitat, en nombrosos casos, s’hi revoltaria. […] La fórmula “a cada nació un Estat”, tan simple i lògica teòricament, ens duria en la pràctica a solucions desgavellades o inadmissibles […] Fixem-nos, en primer lloc, que per a tot intent de reconstitució de les nacions que respongui a un criteri d’autonomia cal comptar amb els sentiments, amb l’estat d’esperit, amb la voluntat dels pobles. L’essencial és que desaparegui l’opressió de l’unitarisme, el règim de dominadors i dominats. L’aplegament dels agrupaments humans en tants Estats independents o autònoms com nacionalitats hi hagi és ja un altre aspecte del problema; no és essencial, no porta pressa. Barrejar les dues qüestions equival a complicar-les i dificultar-les greument. Perquè es pot donar el cas —i ineludiblement es donaria— que algunes parts de la nacionalitat natural, per raons múltiples i variades no s’avinguessin a confondre’s en el conjunt de l’Estat únic nacional i volguessin formar un Estat a part, ja sigui amb autonomia federal, ja amb completa independència
[…]
El criteri pannacionalista no podria triomfar en la pau de la llibertat, sinó que exigiria l’ús dels procediments de coacció i de força emprats pels conqueridors. En nom del nacionalisme, els exèrcits del Kàiser haurien d’envair els cantons suïssos del nord i les terres germàniques d’Àustria […]”

RV, que considerava aquesta fórmula “impracticable”, ens en proposa una altra que entenia com a “menys categòrica, menys precisa, menys rotunda” que la de PR però “molt més pràctica, molt més humana i molt més liberal”, la que ell anomenà “nacionalisme federatiu”.

En el seu quart article, RV hi deia:
“Cada nacionalitat, o cada fragment distint d’una nacionalitat, o cada poble amb voluntat d’ésser lliure (sigui o no sigui una nacionalitat perfectament classificada com a tal), té el dret a constituir un Estat, podent aplegar-se amb altres en la forma que li plagi o que convingui a cada cas.”

RV, en constatar la inviabilitat d’aplicar el “nacionalisme integral” de “a cada nació un Estat”, esbrinava l’error teòric que hi havia darrere d’aquesta proposta. Per a RV no era un altre que el concepte de “nació natural” de PR.
“L’error de molts nacionalistes —deia RV en el segon del seus articles—està en creure, com repetidament afirmen, que la naturalesa ja ens dóna fetes les nacionalitats. Error formidable! […] no s’ha de creure que la naturalesa produeixi nacionalitats a la manera com donen flors les plantes. […] la majoria de les vegades els elements naturals no coincideixen, no porten a una solució única, indiscutible.”

I en el capítol VIII: “Els elements naturals i la voluntat”, del llibre El principi de les nacionalitats 1932, RV diu:
“[…] durant el segle XIX [i fins al XXI afegim nosaltres] ha predominat en certs moviments nacionalistes i en les doctrines que els han sostingut la teoria dita de les nacionalitats naturals. Segons aquesta teoria, la nacionalitat l’ha feta Déu o la natura; no cal sinó reconèixer-la i atorgar-li els drets que li pertoquen. Els elements naturals són els únics presos en compte. Formulada així, la teoria de les nacionalitats és falsa. No resisteix el més lleu debat. […]
L’error neix de creure que la natura ja ens dóna fetes les nacionalitats […]
Precisament aquells qui volen basar llurs teories en la realitat natural són els qui demostren un més gros desconeixement d’aquesta realitat […]”

Però, on Rovira i Virgili se’ns apareix definitivament com el teòric del catalanisme en defensa de la voluntat popular en la construcció de la nació, és quan en el seu article cinqué a la Revista de Catalunya (22-05-1912) comença dient:
“Convé remarcar una importantíssima conseqüència de l’anteriorment exposat. És evident que el nacionalisme doctrinari, en vincular el dret de tenir Estat propi, o llibertat autonòmica, en les nacionalitats naturals, l’ha de negar lògicament als grups que no constitueixen una nacionalitat natural, i per tant, a les regions, a les veritables regions, o sigui a les varietats regionals d’una nacionalitat. Així tenim que aquest nacionalisme és contrari a la plena autonomia de les regions: tot al més, permet a aquestes una més o menys ampla descentralització administrativa. Aquest nacionalisme —oh paradoxa!— és unitari [i “centralista” afegiriem]. Sols una terminologia equívoca pot fer compatible el nacionalisme integral i el regionalisme autonomista.”

Caldria recordar al respecte que Prat de la Riba, per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista, propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que –fidel a la consigna de la Lliga respecte a l’accidentalitat de les formes de govern– tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d’un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l’entesa de tots els pobles compresos “entre Lisboa i el Roine”). [Tret de GEC]. I quan PR, en La Nacionalitat Catalana, hi escriu:
“Principi elemental de tota classificació és unir el semblant, separar el diferent, i quan hi ha diferents gradacions de semblances i de diferències han de correspondre-hi gradacions de classificació […]”

RV li respon en la Revista de Catalunya el 22.5.1912:
“[…] Als pobles no pot imposar-se’ls divisions i classificacions, per científiques que siguin. La voluntat popular i la força de determinades circumstàncies socials, demana un ample marge de llibertat i d’arbitri en l’aplicació de les teories.
Per a delimitar, mitjançant els criteris naturals, les quatre nacionalitats ibèriques susdites tindríem una feina àrdua i nous problemes es plantejarien. Però la dificultat més forta la trobaríem de la voluntat humana. València, Mallorca són Catalunya, jo també ho crec. Més si haguéssim de crear l’Estat català, de segur que, per ara i tant, ni València ni Mallorca voldrien ésser-hi; demanarien cada una formar un Estat particular. I no hi hauria més remei que avenir-s’hi. Al cap i a l’últim, per a formar part veritablement d’una nacionalitat, no hi ha prou amb ésser-ne; cal sentir-se’n, i que el sentiment de la nacionalitat engendri el voler o el consentiment de formar-ne part; els mallorquins i els valencians, sobretot per la llengua, són catalans; però no se’n senten i no admeten gaire la unitat pancatalana.”

I en 1932, en el Capítol VI: “Elements de la nació”, del llibre El principi de la nacionalitats, reblava el concepte dient:
“Basta que un poble se senti nació perquè ho sigui. Sentint-s’ho, ho és. I, si cal, ho és, àdhuc contra la Història, i contra la raça, i contra les teories, i contra la geografia i tot.”

Doncs bé, una vegada exposats els raonaments de Rovira i Virgili, basats en la Nació com a voluntat de les persones, en resposta als plantejaments de la Nació natural o integral de Prat de la Riba, passe a plantejar les amenaces que la utilització política del terme Països Catalans o ‘Nació catalana, pratiana o fusteriana’, produeix contra la unitat de la llengua i que dificulta l’acció política dels sobiranistes valencians republicans, per desespanyolitzar políticament als valencians i perquè  esdevinguen majoritàriament políticament valencians.
En la mesura que els publicistes dels Països Catalans afirmen allò de ‘la meua llengua és la meua pàtria’; que -en conseqüència- ‘la Nació catalana va de salses a Guardamar, etc.’; que anomenen ‘Principat’ a Catalunya, per reservar el nom de ‘Catalunya’ per a tota la ‘Nació sencera’; que publiciten mapes polítics dels PPCC -no lingüístics- pel fet d’aparéixer Requena, Utiel, el Racó d’Ademús… i que afirmen que la llengua (catalana) defineix la Nació (catalana) i aquesta un Estat (català)… llavors, davant d’aquests missatges, la resposta d’aquells valencians que en absència d’un nacionalisme valencià ferm que plantege i lluite amb claredat per la sobirania política dels valencians, s’advoquen al desficaci de fer seus els plantejaments essencialistes pratians i en conseqüència s’inventen una llengua (la valenciana secessionista) que els puga definir una Nació (la valenciana), susceptible d’esdevindre un Estat (el valencià). No hi ha cap dubte que hi ha agents del nacionalisme espanyol atiant aquest secessionisme, però afirme, amb total convicció, que també hi ha agents espanyols -políticament espanyols- lligats a l’esquerra espanyola valenciana, que promouen el fusterianisme al País Valencià per impedir que el valencianisme polític puga per si sols traspassar la barrera del 5% per entrar a les Corts valencianes. Un valencianisme polític que esdevindria sobiranista i aliat de del sobiranisme català.
Nosaltres sobiranistes valencians republicans, com deia Rovira i Virgili contestant a Prat de la Riba, els diem: l’afirmació una llengua, una nació (antropològica, no política) un estat, a vegades es possible però a vegades no.
Els diem… no cal que ens inventem una llengua per a ser políticament valencians i reivindicar l’Estat valencià.
Però difícilment ens poden escoltar quan allò que sí escolten amb potents altaveus (amb el vist-i-plau de l’esquerra i dreta espanyola per a repartir-se les clienteles i vore els valencians enfrontats i dividits) els 9 d’octubre i els 25 d’abril és com la gent d’ERC, de l’EI i republicans esquerrans espanyols (1), criden en les manifestacions allò de ‘País Valencià, Països Catalans’ o allò de ‘Volem, volem … Països Catalans’…
Manifestacions que el PSOE, EUPV, Podemos i el republicanisme espanyol fan costat, perquè l’esquerra espanyola sap que aquestes expressions són les que fan que el valencianisme polític no puga alçar el cap en la vida. Que és el seu objectiu perquè el País Valencià reste per sempre políticament espanyol.

(1) Estos venent la martingala que en ‘una altra Espanya possible’ els PPCC seran reconeguts, com autonomia o Estat federal… dins d’Espanya, bien sûr. Reconeixent les ‘nacions’ però sense trencar l’Estat imperial. Vaja! com l’Imperi Austrohongarès o l’antiga URSS.

Víctor Baeta i Subias, independentista per la República Catalana i per la República Valenciana. Benimaclet- València, 4 de desembre del 2020.

NOTÍCIA RELACIONADA
La Nació dels valencians. Comunicat de RV/PVE

De moment i per a un observador rigorós… un article blanquejant el regim espanyol del 78 (amb presos i exiliats polítics i dos milers d’encausats catalans)… amb un ham al final que per a nosaltres no cola.

Si com diuen en l’article “…es necesario trazar estrategias de largo alcance, profundas en lo social y económico.” però no en allò polític, difícilment es podrà “… abrir la perspectiva de la merecida república a la que aspiramos la mayoría social.”

Article publicat al LEVANTE-EMV a favor de la regulació dels treballadors i treballadores sexuals… una veu aïllada davant del front prohibicionista, més que abolicionista, de la consellera Bravo.

L’article publicat al LEVANTE-EMV… una veu aïllada davant del front prohibicionista de la consellera Bravo.

https://www.levante-emv.com/opinion/2020/11/25/homenatge-les-pajaritas-carrer-trompetes-25565284.html

Per llegir l’article en ANNA notícies…
Hui 25-N, ANNA notícies per la regulació de la prostitució per acabar amb les màfies, els proxenetes, l’explotació i el desempar de les dones treballadores del sexe. DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC. En defensa del treball sexual regulat.
Enllaços al sindicat OTRAS
https://es.wikipedia.org/wiki/OTRAS_(sindicato)
https://sindicatootras.org/

Hui 25-N, ANNA notícies per la regulació de la prostitució per acabar amb les màfies, els proxenetes, l’explotació i el desempar de les dones treballadores del sexe. DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC. En defensa del treball sexual regulat.

HOMENATGE A LES ‘PAJARITAS’ DEL CARRER TROMPETES DE BARCELONA I EN CONTESTACIÓ AL GOVERN DEL BOTÀNIC

Eren els anys 50 del segle passat, anys de misèria a Barcelona. Però al carrer Trompetes, entre Consolat de Mar i el carrer dels Agullers, hi havia una activitat econòmica que irradiava riquesa a tot el barri de la Ribera. L’activitat es circumscrivia exactament a aquest carrer, sense traspassar els seus límits, entre les columnes gòtiques de l’antic port medieval de Jaume I i el carrer dels antics fabricants d’agulles. En aquest darrer hi era la perruqueria de ma mare on jo vaig passar tota la meua infantesa i part de la meua joventut. Jo era el fill de la perruquera del carrer Agullers i la perruqueria de ma mare va ser, per a mi, una universitat de la vida que em va donar uns coneixements que han anat en mi des de llavors.

L’activitat econòmica que s’exercia al carrer Trompetes corresponia a treballadores de l’ofici que diuen és el més antic de món. Eren meuques, és a dir dones que s’avenen a mantindre relacions sexuals amb altres persones a canvi de diners. Però les meuques del barri de la Ribera, cal deixar clar, que no tenien res a veure amb l’estil, ni amb les formes, ni amb l’oferta de les meuques dels carrers Robadors, o de les Tàpies, al barri del Rabal, a la dreta de la Rambla o a l’esquerra del Paral·lel, baixant cap el port. Cal dir de les nostres, que cap d’elles anava pintada, ni la seua vestimenta era extremada, ni portaven cap element de reclam. Eren totes elles d’un posat discret. Amb vestimentes de mestresses duent el cabàs de la compra al braç, semblava que estaven fent temps per anar al colmado  de queviures o al mercat de Santa Caterina a fer la compra del dia. Del veïnat, elles eren les més apreciades pels botiguers pel seu poder adquisitiu. Elles eren el motor econòmic del barri i una font de riquesa sense precedents en aquells anys i que recordem -els que encara vivim d’aquella època- en agraïment. Elles captaven, recollien, els ingressos dels sectors econòmics que ens envoltaven i feien possible reconduir-los per a tots. Ho feien dels pagesos que des dels seus pobles portaven les collites al Born i aprofitaven el seu pas pel cap i casal per desfogar-se; dels maquinistes de l’Estació de França que feien parada a Barcelona; dels portuaris, tan dels embarcats, com dels concessionaris, com dels militars de la Comandància de Marina i, finalment que jo em puga recordar, dels treballadors de la Companyia Transmediterrània, dels funcionaris d’Hisenda o els del Sindicat Vertical, tots ells treballant en edificis a la Via Laietana. Elles recaptaven la riquesa de l’exterior i elles eren les encarregades de fer la distribució i repartiment de la riquesa pel barri, en les tendes de queviures, en els forns, en les merceries, en la mongeteria de la tenda de llegums cuinats, en la lleteria, en la tenda dels ous… i com no, totes elles eren clientes de ma mare. La perruqueria de ma mare era el lloc d’encontre de les veïnes del barri i elles, les treballadores del carrer Trompetes, hi formaven part de forma natural i que jo percebia que hi eren sense cap discriminació ni problema. Jo com a fill de la perruquera hi era present i compartia, en silenci, els problemes familiars de les clientes, entre – ara una, ara l’altra- les nores i les sogres, entre les filles i les mares i de les diverses malalties i misèries que es prodigaven. Però també de les petites alegries que les clientes tenien i que les agradava compartir.

Elles -les treballadores del carrer Trompetes- eren veïnes, per aquesta raó i pel fet de ser-ho, la resta no podien anomenar-les com de normal la cultura popular les anomenen. Si ho hagueren fet no sols les hagueren denigrat a elles, sinó que  la resta de veïnes s’hagueren menyspreat  així mateixa; no ho podien fer-ho perquè elles hi formaven part. No se com va ser però jo sempre vaig escoltar un nom per a elles que jo vaig percebre com entranyable. Elles eren les ‘pajaritas’.
– Escolta, ha vingut Carme i ha dit que al migdia passarà.
– Quina Carme?
– Sí dona, la ‘pajarita’
– Ah! Val. D’acord.

Elles eren autònomes. Éssers lliures i sobirans que no treballaven per a ningú. Una altra dona més major era la que regentava en el mateix carrer Trompetes un pis on es feia la transacció econòmica i s’encarregava de proporcionar els estris necessaris, el canvi de llençols i mantenia polit el lloc de treball.

Un dia va aparèixer pel barri una en pinta de missionera, a l’estil de Teresa de Calcuta, que anava recollint signatures per foragitar-les.
– Araceli– ma mare es deia Araceli- no pensaràs firmar -li va dir una ‘pajarita’ a la que estaven pentinant.
– No et preocupis -li va tranquil·litzar ma mare- ja l’hem dit que no i que s’estalvie el treball de demanar res. Que no torni.
– Gràcies Araceli -va dir alleugerada la veïna- nosaltres no fem mal a ningú ni generem cap problema. Ningú ens obliga a treballar ni necessitem que ningú ens vingui a prohibir que treballem.

Aquests i més records, com el dia que una ‘pajarita’ em va comprar la col·lecció del ‘Capitán Trueno’ para el seu fill que amb orgull el va portar a la perruqueria perquè el coneguérem, s’amuntonen en la memòria. A mode de reconeixement sempre dic que gràcies, en part, a les veïnes ‘pajaritas’ del carrer Trompetes, la meua família va poder finançar que estudiés una carrera aristocràtica a Valencià com va ser l’enginyeria de l’ETSIAV, quan en els anys 60 els fills de perruqueres -i de segur d’alguna ‘pajarita’- ja arribaven a la Universitat i les carreres aristocràtiques van començar a deixar de ser-ho.

Víctor Baeta i Subias, el fill de la perruquera del carrer dels Agullers, cantonada amb el carrer Trompetes.

(…)

DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC
En defensa del treball sexual regulat

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució a la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

  • Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
  • Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
  • Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
  • Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
  • Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
  • Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
  • Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
  • Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del País Valencià, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.

Otegi demana a l’esquerra estatal honestedat (cinc minuts d’intervenció) el 5 de març del 2016

Paraules en eusquera:
Llavors, el nostre projecte és refundar un projecte emancipador. Però si volem viure en un estat decent, tenim dues opcions, existeixen dues opcions(…) Amb això vull dir una cosa (…) A la presó tens molt de temps per a llegir (…) Jo estic d’acord amb ell, totalment. Abans hem parlat de com ha de ser un estat decent. Però jo he vist en la televisió francesa un documental sobre el rei Juan Carlos. I hi ha hagut quelcom que m’ha semblat molt significatiu (…) I això vol dir un cosa molt simple (…)