El coronel Tapioca al servei dels snobs que el voten
Mostra totes les entrades de ANNA
ANNA NOTÍCIES, resta a l’espera de la reacción de Comprmís davant de la denuncia d’un afiliat seu al que la policia li va requisar la bandera sobiranista valenciana republicana
Dilluns, 10.10.2016 08h30
No demanarem perdó per ser independentistes valencians!
“…e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta” – JAUME I 2016. 9 d’Octubre, Dia Nacional dels Valencians, Diada Nacional del País Valencià. Amb el valencianisme polític, representat per COMPROMÍS, en el govern de la Generalitat i en bona part dels ajuntaments i institucions valencianes. Dècades després de constantment mantindre la voluntat fèrria –primerament menuts grups d’històrics del valencianisme d’esquerres i en els últims anys amb forá creixent i una onada de joventut engrescadora- de retornar la Processó Cívica, el principal acte institucional de la Diada, la baixada de la Reial Senyera, a la normalitat, a la civilitat, a la democràcia, sovint en molts anys suportant insults, agressions… I hui, el matí del 9 d’Octubre, trobar-se que participar democràticament i pacíficament en la Processó Cívica, portant la Senyera de Dubon, l’estelada en roig, representativa de l’independentisme valencià, o la Senyera estelada en blanc, representativa del valencianisme combatiu i sobiranista, ha estat senzillament impossible. I ho ha estat perquè la policia espanyola, la dependent de la Delegació del Govern espanyol a València –o siga la que depén directament del govern espanyol regentat en funcions pel PP, als qui alguns ara volen reviure a base d’abstindre’s-, ho ha impedit, requisant ambdues banderes de lluita. Tants anys per fer possible que la democràcia, que la convivència pacífica, que el valencianisme tornara a recuperar els espais públics en el Dia Nacionals dels valencians, amb tots els vents a favor segons ens diuen, per acabar ensopegant-se amb el mateix cudol, amb la mateixa muralla infinita, esquerpa i dura que és el colonialisme espanyol. En una Processó Cívica que convoca secularment l’Ajuntament de València, l’argument policial ha estat clar, sense confusions: “les senyeres estelades valencianes, no passen”. O siga, els símbols del sobiranisme valencià no tenen espai ni dret: són non grates. Truncar la llibertat d’expressió i de manifestació és absolutament inacceptable. Truncar la participació dels símbols valencians en els actes patriòtics valencians és, senzillament, inacceptable. A Jaume I li van vessar llàgrimes als ulls. Hui alguns hem vessat també llàgrimes de ràbia, de vergonya, de legítima ira i el somriure alegre que portàvem se’ns ha tornat un gest amarg i aspre.Sóc independentista valencià. No ofrenarem cap glòria a Espanya. No demanarem perdó per ser-ho.
Joan S. Sorribes, Secretari Nacional d’Estat Valencià (partit membre de coalició COMPROMÍS.
Mani de la vesprada. La crónica és de LAVEUPV
3.000 manifestants reclamen més autogovern al centre de València. “Un país per fer, un país per construir” ha estat l’eslògan de capçalera
per engrandir les fotos de laveupv, cliqueu damunt
Sergi Tarín / València /La VEU PV
“Què dieu? Molta gent?”, ho preguntava Toni Gisbert, d’Acció Cultural del País Valencià, en eixe moment esotèric de la comptabilitat a colp d’ull. Vora 3.000 persones s’escampen en diverses pancartes i molts metres buits pel carrer Colom. La clàssica manifestació independentista de les vesprades del Nou d’Octubre desemboca desmaiadament al Parterre. Les pancartes embolcallen el pedestal de Jaume I i una veu passa llista d’associacions, coordinadores, plataformes, sindicats, entitats cíviques, partits polítics i les corresponents escissions. Una suma cívica de molta retòrica i poca abundància. Sense el PP, el carrer descansa.
“Un país per fer, un país per construir”, reclama la capçalera. I uns metres abans, sota la pedra d’Audiència antiga de l’actual Tribunal Superior de Justícia, els fills independentistes fan berenar ideològic a banda. “Ni un pas enrere!”, criden els joves, una mica altius i atents a la possibilitat de secretes entre el ramat d’ovelles negres, és a dir, de dessuadores negres. Els pares, en canvi, més socials i socialdemòcrates, enyoren la independència com s’enyora la joventut. El so de la muixeranga s’enlaira com un fum discret. I tot esdevé un mer tràmit de l’edat i del pas del temps.
Abans també ha sigut la música i no tant els crits i les consignes. És allò que sol definir-se com a “ambient festiu”. Tabals, dolçaines i fins i tot una xaranga molt explosiva, més encara pel contrast amb els rostres dels huit militants d’Esquerra Unida que la segueixen, tota una oda interminable a la depressió postelectoral. I al mig, un vell militant amb un pòster gegant del Partit Comunista arengant, amb formes de primera internacional, les masses minses pujat a un banc de pedra. Algunes dessuadores negres l’envoltaven i feien fotos amb una curiositat entre el turisme i l’arqueologia. De fons, les notes del Segadors feien murmurar, “bon colp de falç”, Josep Guia darrere l’eterna pancarta: “Ara, independència”.
I entre la nòmina de polítics amb activitat institucional hi havia Antonio Montiel i Rosana Pastor, de Podem, i Ricardo Sixto, d’Esquerra Unida. Tot enmig d’un desplegament policial tan immòbil que els agents apegats a les escaparates semblaven maniquís fugits rere el vidre. I per fer alguna cosa, els antiavalots es dedicaven a passar del braç ancianes d’una vora a l’altra de l’avinguda feta cabal d’irregular concurrència. “Molta gent?”, insistia Gisbert a l’altura de la Delegació del Govern i enmig sotracs d’helicòpter per la teulada del Corte Inglés. I entre ferir la veritat o la sensibilitat, ja se sap, cal optar per l’indeterminat silenci.
Cartell de la diputació d’Alacant sobre el 9 d’Octubre
CRÒNICA D’UN DELS TRES SOBIRANISTES VALENCIANS REPUBLICANS DE RV/PVE QUE VAN ACUDIR A L’ACTE PER LA REPÚBLICA VALENCIANA ON ESTAVEN DE PONENTS DOS CATALANS, EL DIPUTAT DE LA CUP ALBERT BOTRAN I EL PORTAVEU DE POBLE LLIURE GUILLEM FUSTER
Crònica de ‘Xicotiu’ treta d’un fòrum d’internet.
Ahir anàrem tres companys de RV/Partit Valencianiste Europeu a la reunió de Poble Liure.
El cartell de l’acte…
Xicotet fa un resum (de les coses que es poden contar)
1) Tres ponents, un diputat de la CUP Albert Botran, el “coordinador” de PLL Guillem Fuster ( ne té eixe càrrec o ne té atre nom el càrrec?) i un alacantí que viu a València, Toni Terrones.
2) Local ple de banderetes, per suposat totes senyeres nues i estelades catalanes, (NO estrelades valencianes). A banda, banderes gais etc… això darrer sí me’n pareix bé.
3) Durant el discurs se digué un ou de vegaes la paraula “Catalunya” i la paraula “procés”. Cap menció a València, llevat de per a dir que ja serem catalans del sud en el futur (això darrer dit en atres paraules). De la República Valenciana tampoc es va parlar, no semblava que tingueren preparat el tema. Del ‘procés català’ sí es va parlar.
4) Jo estigué tot el rato en una Senyera Coronada. El tio assentat just davant meu a l’esquerra me preguntà el perquè portava eixa Senyera.
La conversa:
-Per què portes eixa senyera? (ell)
-Tu no creus en els PPCC? (jo)
-Sí (ell)
– I València a on és, en Xina? (jo)
(!!!)
Cinc minuts després, va abandonar la reunió.
5) M’eixí a fumar un cigarret durant la xarrada. U va eixir segons després i me preguntà:
-vosatros d’on veniu?
-De València i Alacant
-[..]
-M’estàs preguntant si som de lo GAV?
-Sí.
-Puix no, som del Partit Valencianiste Europeu.
-Ah! val.
xD
6) Un company nostre, durant el torn de paraula, defengué lo nostre en molta educació però en molta contundència. la República Valenciana és un fí en sí mateix. Rés d’anomenar la RV per ficar d’amagat els PPCC.
7) En acabar la reunió estigué parlant uns minuts en el coordinador de PLL. Li digué que, igual que abans se deia que el català era una llengua d’analfabets i aldeans, hui en dia n’hi han catalans que practiquen el mateix diàleg pervers i analfabet. Me digué que ell estava t’acord en açò, i que els catalans que diuen açò són “gilipolles” (sic). Per suposat no coincidia en mi en com ha de ser el normalitzat, ni pensem el mateix políticament, però se podia parlar en ell.
8) L’alacantí que era dels tres que donaven la xarrada me digué que ell respectava les meues idees. Seguidament me preguntà si jo li respectava ad ell. Li digué que no compartia la seua política, ni de lluny, però que… com no li anava a respectar a nivell personal. També trobí que se podia parlar en ell.
9) El diputat de la CUP posà cara de “por” al vore la coronà. LOL.
10) Vaig trobar a faltar un català (habitual en este foro) que jo me sé, per haver tingut la possibilitat de tindre una conversa “contundent” , sense necessitat de tindre que viatjar a Catalunya. Una pena.
————————————————-
Fins ací el que se pot contar.
VISCA EL MODEL ANDALÚS, MORI L’ECONOMIA PRODUCTIVA!!!
De categoria, si senyors!!! Més funcionaris per ‘impulsar’ (millor dit per a ‘putejar’) l’economia productiva que és la que genera els diners per a pagar-los. Aquesta és la política econòmica d’aquesta esquerra, de la seua concepció de creació de riquesa i del seu repartiment (…) PSOE/Compromís/Podemos hipotequen els diners dels valencians per a pagar de per vida els seus votants, fidelitzant les seues clienteles. Visca el model andalús, mori l’economia productiva!!!
VELES E VENTS HAN…
EL BARCELONÍ JOAQUIM AULADELL, REFLEXIONA AL VOLTANT DEL 9 D’OCTUBRE
De cara al 9 d’Octubre
L’efemèride valenciana del 9 d’Octubre és una bona ocasió per palpar-nos el cos, veure quants ossos tenim trencats, per on continuem i amb qui.
Començaré fent un record dels meus companys del Bloc Nacionalista Valencià (2005-2009), gent lleial. M’ha entristit molt el paper de Baldoví, escolanet d’Espanya. On sou, amics?
Els sobiranistes presents són els sobiranistes republicans valencians estrictes (que no admeten tractes ni al Nord ni a l’Oest), els sobiranistes pancatalanistes i els sobiranistes “quatreprovíncies”. Tots tres coincideixen en l’objectiu teòric de la República Valenciana.
Els sobiranistes valencians estrictes els darrers quatre anys han impulsat diverses iniciatives electorals, han elaborat una proposta de projecte de Constitució Valenciana i Víctor Baeta ha fet la història de deu anys de republicanisme valencià. En República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu és la persona més coneguda.
ERC, teòricament té els deures fets des de fa vint anys (assumir la independència com a objectiu prioritari i la “nació catalana” com a territori propi), però no ha fet la refundació i l’ l’adequació del Partit a aquests canvis, donant lloc a situacions surrealistes. Fa tres anys la militància va treure una pancarta de “Per la República del País Valencià”, fa mig any un representant d’ERC del PV a “El Punt” s’esplaiava sobre la República Valenciana. ERC ha de decidir si vol ser un partit-frontissa, un partit de gestió (còmode tant amb Trias com amb Colau), o un patit d’alliberament. S’ha de decidir, el poble el mira.
Poble Lliure, formació apareguda fa mig any, successora d’una formació prepolítica (que no es plantejava participar en eleccions), participa a l’Assemblea Nacional Catalana, està per la República Catalana en marxa, i està per l’aprovació del pressupost de la Generalitat catalana. Al País Valencià està per la República Valenciana (genèrica, perquè és el poble valencià qui ha d’escriure’n la Constitució, però té clar que serà sobirana, amb bandera a l’ONU). I no amaga que el seu horitzó és la República Socialista Confederal dels Països Catalans.
L’alliberament dels valencians, del País Valencià, ha de ser obra dels valencians. Si els alliberen, no s’alliberaran. La independència serà obra de forces polítiques diferents coincidents en l’objectiu. Complicat, però la realitat és complexa. Mirem el Principat, ex-CDC, ERC, CUP i ANC, simplificant —i no s’ha de simplificar—, centre-dreta, centre-esquerra i esquerra, es malfien, s’enganyen, es traeixen, estan a punt de trencar però encara no han trencat, això és política real, Realpolitik. En la incipient política sobiranista valenciana els grups, no en podem dir forces, es miren de reüll, s’ensumen, sí, com els gossos, i miren si fan colla. Abans de fer un bloc sobiranista valencià caldrà tenir un període d’unitat d’acció, de coincidència d’objectius a mitjà termini i d’actuació immediata sobre objectius minúsculs, cadascú amb les seves forces.
L’ANC va participar l’agost passat en una non nata reunió de forces sobiranistes. Hi assistia la Plataforma pel Dret a Decidir. L’ANC és sobiranista, però no és de Països Catalans. És trist, però és una opció legítima. La Plataforma pel Dret a Decidir no és sobiranista. La Plataforma pel Dret a Decidir, amb la seva actuació al País Valencià, perjudica l’acció sobiranista (com ara també a l’ANC a Catalunya) i la que hi podria haver al País Valencià. Què han de fer els adherents del Dret a Decidir? Doncs l’únic que poden fer: votar espanyolista, de Podemos a Ciudadanos, o no votar, abstenir-se. Els sobiranistes valencians estan esforçant-se per constituir-se en un pol, un punt de referència, tenir cara i veu.
Joaquim Auladell
DOS CATALANS DE LA CUP VENEN A DIR-NOS ALS VALENCIANS COM HA DE SER LA REPÚBLICA VALENCIANA (POSICIONAMENT DE RV/PVE)
Crida de RV/PVE als valencians, d’Oriola a Vinaròs, que reivindiquen com un fi en si mateix la República Valenciana
Aquesta és un crida dirigida a tots els valencians, residents d’Oriola a Vinaròs, que aspirem a la República Valenciana, lliure i sobirana, com un fi en si mateix i no condicionada a cap altra aspiració sucursalista. És una crida a tots ells, als que ja la fan seua de manera pública i als que la mantenen en la seua privacitat. És una crida a tothom, malgrat que l’objectiu, ara per ara, es contempla inversemblant i fora de tota expectativa.
Els que això reivindiquem, sobiranistes valencians republicans de tota mena, amb múltiples contradiccions entre nosaltres, però units pel ciment que afirma que PER DAMUNT DELS VALENCIANS NINGÚ! ―diem que, qui reivindica la nostra República com un fi en si mateix― cal que ens agrupem i ens coordinem. Ni les ortografies, ni el nom del territori, ni les banderes, ni el caràcter caïnita i guerra-civilista carpetovetònic que ens exporten, han d’impedir la nostra coordinació política sobiranista. Hem de superar els paranys que al llarg dels anys, interessos forasters, s’han encarregat de conrear entre nosaltres els valencians per mantenir-nos dividits i enfrontats.
Ara l’Estat espanyol pateix d’una crisi sense precedents i joves nacionalistes espanyols d’esquerra i de dreta volen refundar-ho. També en l’horitzó un nou Estat, el català, s’albira. I en mig els valencians. Per a ells, per als més nacionalistes i identitaris, som una peça de caça; ens volen valencians d’una regió espanyola o valencians d’una regió catalana. Els valencians per a ells o hem de ser políticament espanyols o hem de ser políticament catalans, però mai políticament valencians, lliures i sobirans.
Aquesta setmana ens visiten dos importants polítics catalans de la CUP. Venen a reivindicar que ens incorporem al seu projecte de Països Catalans, eufemisme de Nació catalana, on els valencians, per a ells, en formem part. Els valencians per a ells som catalans, de Nació catalana. De la mateixa manera que per als espanyols som de Nació espanyola. L’avantatja per aquests darrers és que a l’estar supeditats al seu Estat, un de realment existent des de 1707, la seua afirmació sobre la nostra espanyolitat, és imperativa i legal.
Davant de tot l’exposat cal una reflexió. Si estem d’acord que la llengua valenciana es perdrà fonamentalment si els que la parlem deixem de fer-ho, de la mateixa manera si els sobiranistes valencians renunciem a exercir políticament de valencians, renunciem a reivindicar la República Valenciana, lliure i sobirana, llavors indefectiblement, els uns i els altres, amb la seua acció política faran que aquesta República esdevinga impossible.
En les nostres mans, ―en les dels sobiranistes valencians que ja ho fem públic, que som minoria, però i fonamentalment en la d’aquells que encara no ho fan i que són majoria―, està el futur per avançar cap a la República Valenciana, cap un Estat valencià, lliure i sobirà, i perquè la seua bandera onege a la seu de les Nacions Unides.
Secretariat de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, 2 d’octubre del 2016
RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI I DEL PERQUÈ EUROPA ÉS TAN INDULGENT AMB L’ARÀBIA SAUDITA
Les aliances a l’Orient Mitjà i del perquè USA/Europa són tan indulgents amb l’Aràbia Saudita. Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès i autor del llibre DR. SAOUD ET MR. DJIHAD. La diplomatie religieuse de l’Arabie saoudite, ho denuncia: “RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI” i Europa mira cap un altre costat.
Els saudites van aportar el contingent de combatents estrangers més gran, 5.000 homes, a la guerra contra els soviètics a l’ Afganistan; 15 dels 19 terroristes de l’11-S, 115 dels 611 presoners de Guantánamo. Avui els saudites són majoria en el col·lectiu estranger de l’ Estat Islàmic que combat a Síria i l’ Iraq: 2.500 persones. Tot i això, després de l’11-S els Estats Units no van assenyalar l’ Aràbia Saudita, sinó l’ Iran, l’Iraq i… Corea del Nord, i van envair l’Afganistan i l’Iraq. Quinze anys després Obama veta –i té problemes per fer-ho– una llei que persegueix judicialment l’Aràbia Saudita. La UE li comunica per carta, el 21 de setembre, el seu suport al veto, per por que excessos occidentals puguin ser portats a judici: “La immunitat d’un Estat és un pilar del dret internacional, tota excepció a aquest principi s’arrisca a provocar represàlies d’altres estats”, diu la carta. L’ Aràbia Saudita propaga també, des de fa dècades, la versió més sectària, misògina, homòfoba, racista i antisemita de l’islam: el wahhabisme. Riad s’hi gasta una fortuna: “8.000 milions de dòlars anuals”, una quantitat semblant a la que es gasta per comprar armes i ingressa en la peregrinació als llocs sants de l’islam. Una enormitat. A Espanya han finançat amb 6,5 milions d’euros el Centre Cultural islàmic de Madrid ( Mesquita de l’M-30) i a Málaga un centre islàmic de 3.842 metres quadrats. Així a tot Europa. La Universitat de Medina ha format “25.000 o 30.000 quadres” que propaguen tot això des de fa dècades. Ho diu Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès, que acaba de publicar un llibre fonamental sobre la diplomàcia religiosa de l’Aràbia Saudita (Dr. Saoud et Mr. Djihad) que il·lumina el forat negre d’aquesta indulgència escandalosa.
Com es pot explicar?
Al vuitanta Anglaterra va vendre 120 Tornado al regne, el contracte Yamamah, que va salvar British Aeroespace. Una associació va descobrir que el 30% del contracte se’n va anar en comissions i va apel·lar al Tribunal de Comptes. Tony Blair va vetar la investigació. Això ve de lluny. Cal explicar el nociu forat negre que és l’ Aràbia Saudita.
Quin és la dualitat que expressa el títol del seu llibre?
Aquest règim es compon de dues famílies: els Saud i els Al-A sh Xeic, descendents d’ Abd el-Wahhab. Els primers representen la façana de país aliat a la guerra freda, amb la seva cohort de quadres sofisticats encarregats de les finances, la defensa i el control de les elits a través de la seva compra. Els segons s’encarreguen de la dimensió integrista, amb les qüestions religioses i l’educació a les seves mans. Tots dos es necessiten mútuament i actuen en paral·lel. A l’ Afganistan Occident només mirava la dimensió Est/ Oest, mentre que alhora ells finançaven les madrasses wahhabites. Els resultats els veiem avui.
Aquesta dualitat no és alhora la seva debilitat?
Sí, cada vegada que els Saud necessiten els occidentals, han de donar explicacions als ulemes, que a canvi els demanen més poder. Per exemple, el 1979, quan els radicals prenen la gran mesquita de la Meca i els Saud criden els policies francesos per alliberar-la, han de transferir més poder als religiosos per compensar; es tanquen tots els cinemes de Riad i s’obliga les dones estrangeres a portar vel. El 1991, quan Bin Laden proposa de defensar l’ Aràbia Saudita contra Saddam Hussein i els Saud prefereixen apel·lar a 100.000 soldats americans, es produeixen els primers atemptats, que mostren el desacord amb l’apel·lació als “infidels”. I avui tenim l’ Estat Islàmic, que és un producte del salafisme que contesta a l’ Aràbia Saudita i s’hi posa per sobre. És una debilitat, perquè veiem com estan sent superats pels monstres que van crear.
La diplomàcia religiosa va néixer en reacció a Nasser?
Al món àrab hi havia un discurs molt potent contra les monarquies, així que es va oposar el panislamisme al panarabisme de Nasser. Se’n va anar a buscar els estudiants de la Universitat Al-Azhar del Caire per portar-los a Medina amb beques. Anys després això va tenir conseqüències devastadores, que nosaltres coneixem bé a la zona del Sahel; avui tots els responsables de les grans organitzacions musulmanes del Senegal, Mali, Níger, etc. són gent que ha passat per la Universitat de Medina.
I què passa?
Doncs, per exemple, que el cap del Consell musulmà de Mali s’oposa al dret familiar, discrimina les dones i afavoreix la concepció salafista. Allà aquests quadres de Medina s’imposen; poden llegir l’Alcorà, mentre que els Nurid al Senegal, els Tidjanitah de Mali o els Peul no parlen àrab. Ells es presenten com a veritables musulmans i partidaris d’un islam igualitari, no compromès amb els règims locals establerts, cosa que els dóna una aurèola revolucionària… Per tot això hi ha hagut un augment del salafisme a tota la regió subsahariana: una conseqüència de 30 anys de diplomàcia religiosa. I hi ha una cosa que crida l’atenció: als contractes que firmen els becaris estrangers de Medina hi figura l’obligació de tornar als seus països així que acaben els estudis. Recordi la Universitat Lumumba de Moscou. La idea era crear quadres per escampar-los pel Tercer Món. És una mica la mateixa lògica, però avalada per molts més diners: fins a 8.000 milions anuals, sis o set vegades el que l’URSS feia servir en propaganda en els millors anys. Per fer-se una idea, el pressupost anual del Vaticà de l’any 2011 va ser de 245 milions.
Quant determina la venda d’armes la política exterior de França?
Molt. L’ Aràbia Saudita és el nostre millor client des de fa, almenys, 25 anys. Amb la importància d’Airbus, Thalès, Dassault, etc. és evident que es cuida el client, cosa que porta a situacions ridícules com les lliçons que es dóna a l’ Iran per coses que són molt pitjors a l’ Aràbia Saudita. Valls sempre respon dient que tenim 10.000 milions en contractes amb l’ Aràbia Saudita. I a més el regne ha contractat les quatre agències de relacions públiques franceses més importants per gestionar la seva imatge.
La Xina també és un gran client i això no impedeix la ximpleria d’enviar vaixells francesos a patrullar el mar de la Xina.
Gairebé tot el petroli del Golf va a Àsia. El dia que els xinesos hi posin un vaixell al·legant el seu subministrament es parlarà d’ ingerència inadmissible. La crisi més mortífera des del final de la Segona Guerra Mundial ha estat la del Congo: 2,5 milions de morts. Qui decideix que Síria és més important que el Congo? Se’ns diu que França hi té “responsabilitats històriques”. Si ho diuen pel pla Sykes-Picot, seria millor callar. A l’opinió publica se li ven que nosaltres som el bé i ells el mal. A la campanya electoral francesa ningú no es planteja la qüestió de fons: com és que els nostres soldats allà no hi moren, mentre que aquí els civils són assassinats? Després dels atemptats del gener del 2015 tothom reflexionava sobre com contrarestar la radicalització. L’únic ministeri que no va fer cap autocrítica va ser el d’ Exteriors.