Mostra totes les entrades de ANNA

ANNA notícies fa seua la posició de RV/PVE sobre el procés català (versió en valencià i en castellà)

5 de setembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

per a engrandir cliqueu damunt
[versión en castellano]
RV/PVE ante el ‘proceso’ catalán

RV/PVE (República Valenciana / Partido Valencianista Europeo), por las razones que a continuación exponemos, da total apoyo en la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para decidir si los catalanes –los residentes de la actual CAC– quieren o no, acontecer en un Estado catalán soberano en forma de República catalana independiente.
RV/PVE entiende que el Parlamento catalán representa al pueblo catalán del mismo modo que el Parlamento valenciano representa al pueblo valenciano, entendiendo que estos estén formados por representantes elegidos de manera libre y democrática.
En RV/PVE coincidimos con aquellos que, como el ex-presidente de la Generalitat catalana José Montilla en manifestaciones que hizo en su momento, afirman que el pueblo catalán, como cualquier otro, se autodetermina cada vez que vota libremente.
Desde 1978, mediante convocatorias y elecciones libres, el pueblo catalán ha estado dando apoyo a una Constitución, la del 78, surgida de un proceso “singular, sui generis y heterodoxo” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) y, añadimos, a una constitución espuria por sus orígenes al ser un producto concatenado, sin ruptura, de las leyes franquistas y, también, por la manera de cómo se produjo su redacción. Pero la ‘heterodoxia democrática’ del regimos del 78 aconteció, de alguna manera, ‘ortodoxa’ por el llamado y continuado ‘consenso’ de aquellos que lo aceptaron, entre ellos los representantes mayoritarios del pueblo catalán.
En las últimas elecciones en su parlamento, el pueblo catalán de nuevo se autodeterminó y eligió una mayoría absoluta parlamentaría que traía en su programa que si ganaban comenzarían un ‘proceso’ para romper el ‘consenso’ que desde 1978 habían mantenido con el Reino de España e iniciarían la desconexión con el Estado español, para proclamar la República Catalana.
RV/PVE entiende que si las mayorías parlamentarías catalanas eran legítimas cuando decidían mantener el ‘consenso’ con el régimen de origen espurio del 78, ahora también tienen que ser legítimas si, por las razones que sean, las nuevas mayorías han decidido, de manera libre y democrática, romper ese ‘consenso’.
RV/PVE entiende que si el Reino de España, ante esta situación, reacciona de manera autoritaria y dogmática como lo está haciendo –muy diferente a cómo en situaciones parecidas han reaccionado el Canada, el Reino Unido, Checoslovaquia y, incluso, en procesos como los de los Estados surgidos por el desmantelamiento del Imperio soviético– nos demostrará que el régimen del 78 ha sido una farsa que sólo se mantiene si –mediante el forzado ‘consenso’, que ahora ya sólo cuenta con el apoyo de la izquierda funcionarial española– se aceptan los intereses de las oligarquías de la España imperial que la quieren, todos ellos –ahora ya de manera patética–, eterna e indisoluble.
RV/PVE, por todo lo anterior expuesto, entiende legítima la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para que los residentes de la CAC puedan decidir su futuro. Como soberanistas valencianos republicanos solidarios con los soberanistas catalanes republicanos, manifestamos nuestro total apoyo a este ‘proceso’.

Asamblea de República Valenciana / Partido Valencianista Europeo
País Valenciano / Comunidad Valenciana, de Orihuela a Vinaròs, 14 de agosto del 2017

RV/PVE davant el ‘procés’ català

RV/PVE (República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu), per les raons que a continuació exposem, dóna total suport a la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum per decidir si els catalans –els residents de l’actual CAC– volen o no, esdevindre un Estat català sobirà en forma de República catalana independent.
RV/PVE entén que el Parlament català representa el poble català de la mateixa manera que el Parlament valencià representa el poble valencià, amb el ben entés que aquests estiguen formats per representants elegits de manera lliure i democràtica.
En RV/PVE coincidim amb aquells que, com l’ex-president de la Generalitat catalana José Montilla en manifestacions que va fer en el seu moment, afirmen que el poble català, com qualsevol altre, s’autodetermina cada vegada que vota lliurement.
Des del 1978, mitjançant eleccions i convocatòries lliures, el poble català ha estat donant suport a una Constitució, la del 78, sorgida d’un procés “singular, sui generis i heterodox” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) i, afegim, a una constitució espúria pels seus orígens al ser un producte concatenat, sense ruptura, de les lleis franquistes i, també, per la manera de com es va produir la seua redacció. Però la ‘heterodòxia democràtica’ del regim del 78 va esdevindre, d’alguna manera, ‘ortodoxa’ per l’anomenat i continuat ‘consens’ d’aquells que el varen acceptar, entre ells els representants majoritaris del poble català.
En les darreres eleccions al seu parlament, el poble català de nou es va autodeterminar i va elegir una majoria absoluta parlamentaria que portava en el seu programa que si guanyaven encetarien un ‘procés’ per a trencar el ‘consens’ que des de 1978 havien mantingut amb el Reino de España i iniciarien la desconnexió amb l’Estat espanyol, per a proclamar la República Catalana.
RV/PVE entén que si les majories parlamentaries catalanes eren legítimes quan decidien mantenir el ‘consens’ amb el regim d’origen espuri del 78, ara també han de ser legítimes si, per les raons que siguen, les noves majories han decidit, de manera lliure i democràtica, trencar eixe ‘consens’.
RV/PVE entén que si el Reino de España, davant d’esta situació, reacciona de manera autoritària i dogmàtica com ho està fent –molt diferent a com en situacions semblants han reaccionat el Canada, el Regne Unit, Txecoslovàquia i, fins i tot, en processos com els dels Estats sorgits pel desmantellament de l’Imperi soviètic– ens demostrarà que el règim del 78 ha estat una farsa que sols es manté si –mitjançant el forçat ‘consens’, que ara ja sols compta amb el suport de l’esquerra funcionarial espanyola– s’accepten els interessos de les oligarquies de l’Espanya imperial que la volen, tots ells –ara ja de manera patètica–, eterna i indissoluble.
RV/PVE, per tot l’anterior exposat, entén legítima la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum perquè els residents de la CAC puguen decidir el seu futur. Com a sobiranistes valencians republicans solidaris amb els sobiranistes catalans republicans, manifestem el nostre total suport aquest ‘procés’.

Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu
País Valencià / Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, 14 d’agost del 2017

Comunicats, General, Política catalana, Republicanisme, Sobiranisme

Històrics militants del PSUC signen un manifest de suport al referèndum

4 de setembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

Asseguren que l’estat espanyol no està preparat per a una ‘vertadera democratització’. [setembre 4, 2017]

El 78 no va ser possible.
Ara podem

El PSUC va néixer com un partit amb vocació de transformació, com un partit de masses, com el partit de les masses a Catalunya. El partit dels comunistes de Catalunya. La seva voluntat: transformar Catalunya en clau socialista i crear una societat justa per a tothom. I va néixer com un partit nacional català, defensor del catalanisme popular i abanderat de la idea de la Catalunya d’“un sol poble”. Un partit que pretenia portar la justícia i el benestar al tros de món que li havia tocat per viure. Un partit que sabia que la millor aportació a l’internacionalisme era alliberar a les classes populars d’aquest tros de planeta. Un partit que sabia que, per a fer-ho possible, la seva millor aportació era aconseguir la llibertat i la igualtat allà on sabia com s’havia de fer: a la seva nació, a Catalunya. Un partit arrelat als barris, als pobles i a les fàbriques. Un partit que respirava allò que respirava la majoria de la població catalana, perquè és només així com se sap què cal fer i com cal fer-ho.
Fundat el 1936 com a la manera més adequada de fer front al feixisme, el PSUC va ser un dels partits que més va donar per enderrocar el feixisme franquista. De fet, va ser el partit que va liderar la lluita antifranquista. El que més energies, més organització i més persones va aportar-hi. I pensem que ens en vam ensortir, tot i que amb importants mancances que, ara cal reconèixer-ho, eren més grans que no el que molts dels seus militants ens vam pensar en el seu moment. La majoria, tot i això, teníem molt clar que el pacte de la transició era una amputació dels nostres drets i llibertats, socials i nacionals.
Quaranta anys després s’han posat de relleu les greus deficiències de l’acord. I s’ha de posat de relleu que l’Estat espanyol no està preparat per a una vertadera democratització sense una “teràpia de xoc” que remogui les estructures de poder polítiques i econòmiques. I, ara i aquí, aquesta teràpia es diu República i es diu Referèndum. Els marxistes llegim la realitat a cada moment i intentem entendre què passa, perquè passa i què s’hi pot fer. I en aquesta lectura del moment present i al nostre país, tenim les conclusions molt clares: en aquests moments és a Catalunya a on es donen les condicions per fer un salt endavant, fins ara desconegut, en el terreny de les llibertats i els drets socials i nacionals. I l’hem d’aprofitar. I estem segurs i segures que el PSUC, ara, impulsor de la unitat de forces polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya com va ser, seria un defensor del referèndum i estaria encapçalant la lluita contra les polítiques injustes i anticatalanes d’aquest estat autoritari i recentralitzador.
Ens hem ajuntat doncs diverses persones, totes elles antigues militants del PSUC: diputats, regidors i regidores, alcaldes, sindicalistes, membres d’associacions de veïns, etc. Tots nosaltres ex-militants del PSUC proclamem la necessitat de donar suport, sense embuts i sense vacil·lacions, a la convocatòria de referèndum fixada pel govern català pel proper 1 d’octubre. Aquest referèndum i la nostra anhelada República obren la possibilitat al canvi i a la ruptura tant necessàries amb el caduc règim espanyol del 1978.
El que no vàrem aconseguir aleshores, que sigui nostre ara.

Exmembres del PSUC signants del manifest

Alfredo Amestoy Saenz (exdiputat, Badalona)
Frederic Prieto Caballé (exalcalde, Cornellà)
Eudald Carbonell Roura (responsable del PSUC a Girona, Ribes de Freser)
Magda Ballester Sirvent (exregidora i tinent d’alcaldia, Lleida)
Ramon Majó Lluch (extinent d’alcaldia, Manresa)
Emili Muñoz Martínez (exalcalde, Tiana)
Jaume Oliveras Costa (exregidor, Badalona)
Jaume Solà Campmany (exregidor, Badalona)
Àlex de Sárraga Gómez (advocat laboralista, Lleida)
M. Isabel (Mariona) Vidal (Cornellà)
Jose Estrada (Tarragona)
Àngel Pagès (Premià de Mar)
Joan Romagosa (Cornellà)
Jaume Botey Vallès (exregidor, L’Hospitalet)
Maria Pilar Massana Llorens (exregidora, L’Hospitalet)
Carles Prieto Caballé (expresident FAVB Barcelona)

altres cartells de la campanya…

Política valenciana, Republicanisme, Sobiranisme

Vicent Pitarch i Almela, el filòleg i sociolingüista valencià, encapçala l’associació sobiranista Miquel Penya a Castelló de la Plana.

4 de setembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

Miquel Penya i Masip ex regidor i signatari de les Normes de Castelló, va militar en diversos partits republicans i amb Gaetà Huguet va entrar a Esquerra Valenciana. Va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la II República des de la balconada consistorial.

Miquel Peña i Masip

Castelló de la Plana, 22 de gener de 1899
Castelló de la Plana, 25 de febrer de 1975
Metge i polític

Fill d’una familia acomodada de Castelló, pogué cursar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. Pocs anys després de tornar a Castelló, i una vegada finalitzats els seus estudis, a l’edat de 25 anys, ingressa a la lògia maçònica Helios de la capital castellonenca.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera entra ja en contacte amb els sectors esquerrans de la ciutat, sent detingut i empressonat sota l’acusació de conspiració. És en aquesta mateixa época quan s’afilia al sindicat de metges de la UGT.
El febrer de 1931 constitueix el partit Acción Republicana a la provincia de Castelló, partit que a nivell estatal encapçalava Manuel Azaña i que es presentava a Castelló com una formació republicana i autonomista. Es va convertir en el seu primer president local i un any després s’hi va sumar Francesc Casas, formant el tàndem que comandarà la formació. Com a president, es va presentar a les eleccions legislatives de juny d’eixe mateix any, tot i que finalment no va eixir elegit. Aquest mateix any, i també a Castelló, impulsa la creació del diari Libertad.
El 14 d’abril deixe any va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la República des de l’Ajuntament de Castelló.
Tan sols un any després el trobem com un dels protagonistes a un altre esdeveniment clau, convertint-se en un dels primers signants de les Normes de Castelló.
El 1934, es forma a Castelló un nou partit fruit de la unió de l’Acción Republicana encapçalada per Peña i Casas, del Partido Republicano Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i dels valencianistes del Grup valencianista d’Esquerra de Gaetà Huguet. El nou partit, anomenat Esquerra Republicana del País Valencià (i sense cap relació amb Esquerra Republicana de Catalunya), queda presidit Francesc Casas, qui encapçala el sector més nombrós de militants. El nou partit, que formava part d’Izquierda Republicana a nivell estatal, tingué una vida curta i molt convulsa degut a les grans diferències existents entre els distints grups que l’havien format. Així, la primera gran crisi es donà el desembre de 1935, quan el sector més nacionalista (encapçalats per Gaetà Huguet i per Miquel Peña), i d’acord amb la direcció estatal, aconsegueix la dimissió de Casas com a president del partit.
Durant aquesta mateixa època el trobem com un dels fundadors dels “Amics de la Unió Soviètica”, alhora que col·labora amb l’Ateneu Racionalista de Castelló.
Uns mesos després Izquierda Republicana decideix establir-se a Castelló recuperant Casas, qui junt a Matías Sangüesa, lideraran el partit a la Província de Castelló. Un any després, el sector nacionalista de Gaetà Huguet i Miquel Peña, entra a formar part de l’Esquerra Valenciana de Vicent Marco i Miranda.
Ja durant la Guerra Civil espanyola va compaginar l’exercici de la seua professió com a metge amb l’agitació política. Així, va ser nomenat metge municipal interí per a, posteriorment, ser destinat a Benicàssim, on atenia un hospital dedicat a atendre les Brigades Internacionals.
Paral·lelament desplega la seua activitat política donant mítings per a Esquerra Valenciana i participant de la creació de la l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica.
El 1939 va ser destinat a Barcelona, on assolí el grau de comandant de l’Exércit Popular i exercí a diversos hospitals militars de la capital.
En finalitzar la guerra va haver d’exiliar-se a la localitat francesa de Seta, on romangué durant algun temps i on col·laborà amb la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols.
Posteriorment marxà cap a Mèxic, on continua col·laborant amb tot tipus d’organitzacions d’exiliats, així com a diverses publicacions dels exiliats catalans, com Quaderns de l’Exili i Veu Catalana. El 1953 participa a la Conferència Nacional Catalana, què donarà com a resultat la creació del Consell Nacional Català.
El 1973, finalment, torna al seu Castelló natal on morirà dos anys després producte d’una insuficiència cardíaca.

Article, Política estatal

Enric Hernández és la claveguera article de Joan Puig i Cordon

1 de setembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

Enric Hernández és la claveguera

La Sexta (Saenz de Santamaria) i Hernández (Rubalcava) coordinados

per Joan Puig i Cordon | 01/09/2017
El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Acabava d’arribar, [jo] era un dels 8 diputats d’ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l’11-M i de la tramitació de l’Estatut. L’Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l’Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l’atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.
La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d’un dels homes amb més poder d’aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l’Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.
Hernández va intentar, d’acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d’acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l’Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.
No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l’home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se’l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l’Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.
Si l’editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d’euros, però l’Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l’Estat espanyol contra el procés.
Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l’ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l’1 d’octubre.
Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l’èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d’aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l’Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d’accions. No és d’estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes ‘progres’ de La Sexta sortissin en la seva defensa.
Enric Hernàndez ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l’any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l’Enric. La claveguera.

Miscel·lània, Religió, tendències

Es preveu una onada de vestimentes religioses (monges, monjos, caputxins, budistes, hinduistes…) per al proper curs en les escoles a la Comunitat Valenciana?

29 d'agost de 2017 ANNA 1 comentari

La periodista Miriam Bouiali del Levante-EMV ens informa:
Educació insta als col·legis a acceptar totes les peces religioses. En l’esborrany d’instruccions per a 2017-2018, la conselleria (PSOE-Compromís) marca que portar kipá o hiyab, entre altres vestimentes, forma part de la identitat dels alumnes i no ha d’impedir el seu accés a les aules
Levante-EMV | valència 10.07.2017 |

Federació de Rússia, Gihadisme, Internacional

Vladimir Putin: “If ISIS commit terrorist attack in Russia, in half an hour Saudi Arabia is destroyed”

28 d'agost de 2017 ANNA 1 comentari

http://www.awdnews.com/society/vladimir-putin-if-isis-commit-terrorist-attack-in-russia,-in-half-an-hour-saudi-arabia-is-destroyed

Política catalana, Política estatal, tendències

Embolica que fa fort!!! El sopar en ca Roures…

28 d'agost de 2017 ANNA Deixa un comentari

Política europea

La sopa de creïlles de Merkel…

28 d'agost de 2017 ANNA Deixa un comentari

Article, Atac Gihadista, buenisme mixorrer, Opinió, Religió

L’opinió de porisrael.com sobre la manifestació d’ahir a Barcelona

27 d'agost de 2017 ANNA 5 comentaris

La manifestació de la por “No tinc por”

Agost 27, 2017 per: Eduard Yitzhak. Font: Porisrael.org

El dissabte 26 d’agost de 2017 es va complir a Barcelona rigorosament el significat ple del refrany castellà “Dis-me de què presumeixes i et diré de què manques” en la manifestació en rebuig de l’atemptat reivindicat per Estat Islàmic del 17-A en les Rambles i convocada per tots els partits de l’arc parlamentari espanyol.
Segons fonts de la policia local més de mig milió de persones es van manifestar sota el lema: “No tinc por” [en català], però sense la menor al·lusió a l’organització terrorista que va causar la mort de 15 persones a Barcelona i Cambrils.
En totes les manifestacions que s’han fet a Espanya contra el terrorisme d’ETA s’encapçalaven les marxes amb el lema: “Ja n’hi ha prou. ETA NO”. “Per la Llibertat. ETA no. Askatasuna. ETA EZ” (bilingüe en espanyol i en basc, quan es marxava a Euskadi). “Catalunya per la pau. ETA no” (així encapçalava la manifestació del milió de persones el 23 de novembre de 2000 per a condemnar l’assassinat de l’ex ministre socialista Ernest Lluch).
“No tinc por” A què? Tanta por al jihadisme que no sé té el més mínim valor de nomenar-ho ni condemnar-ho.
Els organitzadors col·loquen entre el Rei d’Espanya i el President de govern espanyol a una xiqueta musulmana amb hijab, quan precisament els jihadistes van assassinar atropellant a dos xiquets d’origen cristià en les Rambles, i a la resta de víctimes pel mer fet de ser “cristians i jueus”, com així va reivindicar Estat Islàmic. Si es volia representar a la infància víctima del jihadisme, el correcte i just haguera sigut posar un xiquet d’origen cristià.
En tota la manifestació no va haver-hi ni una sola pancarta contra el jihadisme, la Gihad, ni contra l’Estat Islàmic, ni de solidaritat amb les víctimes del terrorisme islàmic, ni de suport als familiars. Açò si! les dels pocs musulmans que es manifestaven amb el lema de “No a la islamofòbia”, però no contra el terrorisme en nom de l’Islam, així com algunes que resaven “El terrorisme no té religió”.
El terrorisme no té religió? resen les pancartes dels pocs musulmans presents. Però quina desvergonya, bajanada i mentida manifesten aqueixes pancartes portades per aqueixes dones musulmanes!
La Gihad, el jihadisme, és el fill predilecte de l’Islam, el mateix Muhammad va portar a terme en els seus anys de “profeta”, de l’any 622 fins a la seua defunció en el 632, més 80 guerres i assassinats d’aquells que no volien convertir-se a l’Islam. Diu el mateix Alcorà 8:12: Quan el vostre Senyor va inspirar als àngels: “Jo estic amb vosaltres. Confirmeu, doncs, als quals creuen! Infondré el terror en els cors d’els qui no creen. Talleu-los del coll, pegueu-los en tots els dits!”. Però aquest text no és únic, L’Alcorà conté quasi 124 aleies de pau, que pertanyen al període de la Meca, d’abans de l’hègira, que queden derogats, invalidats per les 255 aleies que criden als musulmans a la guerra contra els infidels i que pertanyen al període de Medina, de després de l’hègira. I aquests són els que s’imposen sota el principi hermenèutic “Al Nasij wa al Mansuj” (l’últim invalida l’anterior). En l’Alcorà hi ha 80 aleies sobre l’infern, 72 dedicats al paradís. 518 sobre els infidels, 370 sobre els suplicis –amb tot detall- per als infidels. Les paraules “matar”, “guerra” i “lluitar” vénen esmentats en l’Alcorà i en la Sunna 35.213 vegades. I la Yihad és el pinacle de la fe de l’Islam. Per ventura no assassinen i moren els muiahidins (jihadistes) per Al·là, l’Alcorà i l’Islam? [1]
Com es pot acceptar l’afirmació que el terrorisme no té religió? quan Barcelona, Espanya i Europa saben molt bé que el terrorisme religiós de la Inquisició s’aplicava contra els càtars, jueus, i que les Croades es van finançar amb els diners dels centenars de milers de jueus europeus assassinats per l’Església per a “recuperar” Terra Santa i que allí s’assassinava a jueus i musulmans en nom de Jesús, o que en la Nit de Sant Bartolomé a París van ser assassinats en la nit del 23 al 24 d’agost de 1572 més de 3.000 cristians hugonots a París i de 10.000 a 20.000 en tota França, per cristians catòlics, la qual cosa va ser celebrat pel Papa Gregori XIII encenent fogates al Vaticà i encunyant una moneda commemorativa. Desenes de milers de jueus van ser torturats, cremats, esquarterats, assassinats durant segles en terres europees en nom del cristianisme.
I a Barcelona han perdut la memòria, no recorden o no volen recordar que en 1391 la Ciutat Comtal comptava amb uns 25.000 habitants i més de sis mil eren jueus que gràcies a la labor religiosa i el fervor de l’Església Catòlica aquests jueus van ser convertits sota amenaça de mort en foguera al catolicisme i aquells que no van acceptar la conversió van ser cremats vius. No presumeix els historiadors de Barcelona que els catalans són com els jueus, treballadors, intel·ligents, eficients, estalviadors, etc. ja que procedeixen els catalans barcelonins d’aqueixos jueus torturats pel terror de l’Església.
Es calcula que la quantitat de dones cremades per bruixes, assassinades per l’Església Catòlica com per les protestants varia entre dos i cinc milions, segons diferents autors.
La naturalesa d’un conflicte, d’una agressió, del terror, del terrorisme, l’estableix l’agressor, el terrorista. I l’agressor, el terrorista, del 17-A, com tots els esdevinguts aquests últims anys, ha sigut, i és, l’Estat Islàmic, i aquest ha assassinat, com ell mateix ha reivindicat, en nom de la seua religió, l’Islam. Pel que aquest terrorisme és religiós musulmà. Així de simple, senzill i sense la falsedat de la màscara mentidera del políticament correcte.
Tan poca memòria hi ha a Europa, a Espanya, a Barcelona per a acceptar que “El terrorisme no té religió”.
Els últims Papes de l’Església Catòlica i líders religiosos protestants han demanat múltiples vegades perdó per aqueixos crims en nom de la religió cristiana.
Però han demanat perdó els líders musulmans per les guerres religioses musulmanes que van començar amb el mateix Muhammad fins avui? MAI. MAI. MAI. Tot el contrari, ho justifiquen acusant a la resta de la humanitat de les seues malifetes.
En el centre de Madrid, en el número 55 del carrer d’Atocha, la nit del 24 de gener de 1977 van ser assassinats 5 advocats laboralistes. Els assassins van ser militants d’extrema dreta amb la participació de neofeixistes italians. Pel que es va culpar al feixisme i a l’extrema dreta en les manifestacions de repulsa de l’època.
En les manifestacions contra el terrorisme el lema principal i la raó de la marxa és el rebuig a l’organització terrorista, però en la manifestació a Barcelona del dissabte 26 d’agost només va haver-hi pancartes de rebot contra el Cap de l’Estat espanyol, el Rei Felipe VI. Però no era una manifestació de no tenir por? se suposa que al terrorisme, però de tanta por que ni nomenen a l’agressor!
Els organitzadors, tots els partits polítics –espanyolistes i independentistes, de dretes i d’esquerres- i sense excepció, van tenir por i paüra de dir la veritat i van ser incapaços d’acusar a l’Estat Islàmic. I els portadors de pancartes dels grups independentistes, que van ser molt valents contra el Rei, van resultar ser tan covards i poregosos contra el jihadisme i l’Estat Islàmic que va ser tabú només nomenar-los. Tabú per a tots els partits espanyols i catalanistes.
La crítica dels pocs manifestants musulmans presents era la islamofòia, no l’ús de l’Islam ni de la Gihad, -el Sisè Pilar de l’Islam-, com a motor i substrat ideològic de l’atemptat. No van posar ni una pancarta contra els imants salafistes que inciten els assassinats de “infidels”, ni van exigir res als seus líders religiosos que condemnen el salafisme, res de res. Silenci.
Mentrestant, independentistes com a espanyolistes criticaven als seus oponents polítics, però en cap moment a l’organització terrorista que va segar la vida d’aquells “infidels” que transitaven les Rambles de Barcelona i Cambrils el dijous 17 d’agost.
És una falta de respecte per a les víctimes, passades i les que desgraciadament vindran, posar espelmetes, floretes i poemes en record d’elles i no elevar la menor crítica contra l’organització terrorista que els va assassinar, i assassinarà, ni contra la ideologia religiosa que subjau, ni exigir la més mínima justícia.
“No tinc por”, però tanta por van tenir el dissabte 26 d’agost que ni es van atrevir a citar als criminals, ni a la seua organització –Estat Islàmic- ni a la seua ideologia religiosa –l’Islam- i van acceptar com a correctes les afirmacions que “L’Islam és religió de pau”. Des de quan ha sigut religió de pau? Si el mateix Muhammad va dur a terme més de 80 guerres i una infinitat d’assassinats. I així van continuar les seues Califes fins al dia d’avui.
Açò recorda al xiquet que pateix bulling en l’escola que està tan desconsolat i atemorit que no ho diu ni als seus pares ni a mestres i que és incapaç de nomenar al pinxo que li fustiga, i només sap repetir de manera infantil i angoixada “no tinc por”/ “no tinc por”, de tanta por que té.