Si hi ha alguna lliçó a aprendre de la crisi al mar Negre és que els 28 estats de la Unió Europea actuen estrictament en funció dels seus interessos immediats. Malauradament, no hi ha espai per a les consideracions ètiques ni jurídiques i l’annexió de Crimea s’ha acceptat com un fet inamovible en qüestió d’hores. Un referèndum d’estar per casa i les imatges d’eufòria de la majoria russòfona han estat suficients per justificar que Alemanya es garanteixi les exportacions a Rússia i que els antics països de l’est s’evitin problemes amb el principal subministrador d’energia.

El món podria ser d’una altra manera, però no deixa de ser lògic que cap país posi en perill la seva economia si el moviment de fronteres es fa d’acord amb la majoria de la població i sense vessar sang.

De fet, l’escandalosa inacció europea a l’antiga Iugoslàvia va ser una conseqüència directa de l’escassa importància dels fluxos econòmics entre els principals països de la Unió Europea i aquella regió del Mediterrani central.

Per tot plegat, qui ha de prendre nota de la crisi de Crimea no és Catalunya, sinó Espanya. Una independència pacífica a partir de la voluntat majoritària de la ciutadania deixaria Espanya en la mateixa posició que Ucraïna, protestant en solitari i brandant una Constitució que no interessa ningú.

Catalunya serà vista com una oportunitat de negoci, de la mateixa manera que ho van ser les antigues repúbliques bàltiques per als països escandinaus o l’Europa de l’est per a Alemanya.

En el cas català, inevitablement, acabarà essent França qui veurà una bona oportunitat per a les seves empreses, ja molt ben implantades a Catalunya. De l’Espanya ocupada, Napoleó només va voler annexionar-se Catalunya, amb Fraga, Mequinensa i Andorra. Dos segles més tard, l’honor ferit d’un tercer els mourà a perjudicar el seu primer client a la península?