L’oportunitat

De totes les coses que podíem pensar que veuríem arran del 9-N, n’hi ha una que crec que no havia passat pel cap de ningú: la rebel·lió històrica dels fiscals catalans contra l’ordre de processar el president de la Generalitat. Poca broma. És una decisió d’unes conseqüències polítiques incalculables. I al mateix temps és una mostra diàfana de tot això que passa a Catalunya, i que és molt gros: l’estat espanyol s’ha esfondrat. Cosa que, sorprenentment, veu amb molta claredat el cap del seu exèrcit.
El 9-N més de dos milions de ciutadans simplement vam negligir l’existència de l’estat espanyol. El govern de Catalunya també ho va fer, perquè en desobeí clarament les decisions, i ningú no pot negar que això era molt més complicat. A mi no em perseguiran per allò que vaig fer, però a ells sí. Va ser, doncs, un gest decidit que caldrà apuntar-se per al futur immediat. Un gest, una actuació política, que ha dinamitat l’estat de les autonomies i ha originat això tan gros que vivim ara.
Tot és molt senzill d’explicar: els fiscals tenen dependència orgànica. No es poden rebel·lar. De fet, no s’havien rebel·lat mai, no n’hi ha cap precedent, d’això que passa ara. Si un fiscal vol prosperar, sap que no pot desobeir. Pot discutir tan fort com ho crega convenient i argumentar fins a l’extenuació, però no pot plantar-se i sobretot no pot desobeir ordres directes del fiscal general. Així doncs, que els fiscals catalans —col·lectivament, a més— es planten davant Torres-Dulce té un valor polític immens i serveix per a explicar on som millor que no pas cap altre pronunciament o esdeveniment. Perquè aquesta gent no són precisament independentistes.
Si sumem la desobediència dels fiscals, alts funcionaris, a la desobediència en massa dels ciutadans durant el 9-N i a la desobediència del govern català, és fa visible que l’estat espanyol mostra signes de col·lapse a Catalunya, com ha captat perfectament el cap de l’estat major de l’exèrcit de terra espanyol: ‘Quan la metròpoli esdevé feble es produeix la caiguda.’ Bufa!
L’esfondrament de l’estat és una condició prèvia, de manual, de qualsevol independència. Condició que resulta que també es compleix. És obvi que el fiscal general imposarà el seu criteri, però també és obvi que l’esquerda que s’ha obert és immensa, sobretot tenint en compte que Mas ha de ser jutjat pel Tribunal Superior de Catalunya.
Em reafirme, doncs, en allò que dic ja fa dies: anem arribant a un punt ideal i només hi ha el perill de les nostres errades. Les setmanes vinents em sembla que són el moment clau, el punt perfecte, per a emprendre el final del procés d’independència. El desconcert de l’estat és impressionant, a causa de la seua incapacitat per a fer front a les decisions que s’han pres des de les nostres files. Especialment la de convocar el 9-N i portar-lo a terme assumint-ne les conseqüències.
El 9-N va ser el dia de la ruptura. I això, com més temps passe, més clar és veurà. Res no serà igual, ja. De manera que ara cal concretar el procés d’independència i fer-lo efectiu de seguida. Per a la qual cosa hi ha una condició que ningú no pot eludir ni inventant-se discussions bizantines: cal guanyar les eleccions amb una contundència enorme. Unes eleccions que em sembla molt més que probable que les farem abans no cremen les falles a Bétera.
PS. Potser en l’editorial d’ahir no em vaig expressar prou bé. Uns aclariments, doncs, per a esvair malentesos:
—Crec que és imprescindible de fer les eleccions aviat, aprofitar el moment.
—Crec que cal bandejar l’odi entre partits i criticar els qui el fomenten: cap dels estats que ens han de reconèixer no es fiaria d’una Catalunya barallada i incapaç de sumar ni tan sols a l’hora de presentar-se a les eleccions més importants de la seua història. No és un problema de com es fa la llista, és un problema de si entenem en quin punt som o no.
—No crec en l’ara o mai i per això vaig dir que si no era ara seria en un altre moment, és a dir, que passe què passe no hem de rendir-nos. Però sí que crec que hi ha oportunitats ideals i estic convençut que la