Totes les eleccions per accedir a la representació política en esta segona restauració monàrquica, ja siguen locals, autonòmiques o estatals, es deriven de la Constitució espanyola de 1978 que, a més de ser hereva del Decreto de Nueva Planta de 1707, està plena de contradiccions i paranys que tots els col·laboracionistes fan com si les ignoraren i que tenen com objectiu mantenir la dinastia espanyola que va instaurar Franco al servei dels interessos dels poders fàctics que encara representa.
La més significativa de les fal·làcies és l’engany, o estafa, que han representat totes i cada una de les deu eleccions al parlament espanyol que s’han fet des del 1977. Els súbdits espanyols estan creguts que en cada una d’aquestes eleccions s’està elegint a la persona que tenint majoria en eixe parlament ostentarà el càrrec de President del futur govern del Reino de España. Doncs bé, no és cert. Aquestes deu eleccions sols han estat un indicatiu, una informació, perquè el cap de l’Estat, és a dir el Rei, una persona que no ha estat elegida per sufragi universal, puga constatar que esta persona compta amb el seu vist-i-plau i amb el dels poders fàctics que el van posar i representa. Cosa que fins ara a succeït. Però si aquesta persona que compta amb la majoria del parlament espanyol no compta amb el vist-i-plau del Rei i dels poders fàctics, i la persona que proposa, seguint la llei, el cap d’Estat, no obté el suport de la cambra, llavors el resultat de les eleccions queda anul·lat i el cap de l’Estat elegit per Franco, torna a convocar noves eleccions. La lectura de l’article 99 no deixa cap mena de dubte d’això que hem esposat:
Artículo 99.
1. Después de cada renovación del Congreso de los Diputados, y en los demás supuestos constitucionales en que así proceda, el Rey, previa consulta con los representantes designados por los Grupos políticos con representación parlamentaria, y a través del Presidente del Congreso, propondrá un candidato a la Presidencia del Gobierno.
2. El candidato propuesto conforme a lo previsto en el apartado anterior expondrá ante el Congreso de los Diputados el programa político del Gobierno que pretenda formar y solicitará la confianza de la Cámara.
3. Si el Congreso de los Diputados, por el voto de la mayoría absoluta de sus miembros, otorgare su confianza a dicho candidato, el Rey le nombrará Presidente. De no alcanzarse dicha mayoría, se someterá la misma propuesta a nueva votación cuarenta y ocho horas después de la anterior, y la confianza se entenderá otorgada si obtuviese la mayoría simple.
4. Si efectuadas las citadas votaciones no se otorgase la confianza para la investidura, se tramitarán sucesivas propuestas en la forma prevista en los apartados anteriores.
5. Si transcurrido el plazo de dos meses, a partir de la primera votación de investidura, ningún candidato hubiere obtenido la confianza del Congreso, el Rey disolverá ambas Cámaras y convocará nuevas elecciones con el refrendo del Presidente del Congreso.
És a dir que ni l’article 1 d’aquesta Constitució que va ser defensada i encara ho és , entre altres, pel PSOE, PCE i CiU, on es diu que: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado” no és compleix, perquè com hem vist en l’article 99 aquesta sobirania del “pueblo español” no és tal, doncs la té compartida amb un senyor, Juan Carlos I de España i ara el seu fill Felipe , que no ha estat elegit de manera democràtica per ningú i que amb la seua decisió personal pot neutralitzar la voluntat del seu poble, l’espanyol.
República Valenciana – Partit Valencianista Europeu, des de la seua fundació en el 2007, s’ha presentat a totes les eleccions per donar a conèixer el seus objectius que no són uns altres que assolir una majoria en el parlament autonòmic de l’actual Comunitat Valenciana per proclamar unilateralment la República Valenciana, posar a referèndum la Constitució valenciana, per damunt la qual no pot haver-hi una altra, i ser reconegut el nou Estat pels organismes internacionals, començant per la UE.