El valencià exclòs de l’escola durant la Segona República per Josep Daniel Climent

Poc després de proclamada la Segona República espanyola, el govern provisional promulgà el Decret de 29 d’abril de 1931 (Gazeta de Madrid, 120, 30-04-1931, 413-414) que establia que a les escoles maternals, de pàrvuls i d’ensenyament primari «de Cataluña la enseñanza se dará exclusivamente en lengua materna, catalana o castellana». A més a més, un article addicional del Decret determinava que «justificándose en otro territorio del Estado la misma necesidad que en Cataluña y formulada la petición, el Gobierno resolverá aplicando el espíritu de los artículos anteriores, en armonía con la difusión y circunstancias del idioma respectivo». És a dir, que obria les portes a l’extensió de l’aplicació del Decret de bilingüisme en altres territoris.Poc després, el ministre Marcel·lí Domingo manifestava en el míting celebrat al camp del Mestalla el 14 de juny del 1931, davant de 50.000 persones i sota un enorme cartell que el rebia amb el lema «Salut al defensor del bilingüisme», que «yo os digo en nombre del gobierno de la República que el decreto que se ha dado respetando el idioma nativo a Cataluña se extenderá a Valencia (bravos y muchos aplausos. El público aclama al orador).

L’incompliment d’una promesa ministerial

El ben cert és que mestres com Carles Salvador ja havien assenyalat les dificultats d’implantar el Decret de bilingüisme al País Valencià, perquè havien desaparegut entitats com Nostra Parla i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i «ara es trobem sense organismes que es preocupen a fons d’esta qüestió bàsica», i fins i tot afirmava que «ací no tenim preparació per a rebre’l dignament i per a fer-ne un ús ben pedagògic» («Per l’ensenyança en valencià», Avant, 26, 23 de maig de 1931). I el que és pitjor, per part de les institucions públiques valencianes no hi havia el mínim interés per a solucionar les carències existents.Segurament per aquestes deficiències, el ministeri va fer cas omís a la petició, i no serà sinó anys després, el 1936, que diverses institucions valencianistes van tornar a sol·licitar a les autoritats madrilenyes l’aplicació al País Valencià de l’esmentat decret. Així, els dies 26 de febrer i el 10 de març de 1936, als locals de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana a València, es reuniren representants de diverses entitats i partits polítics valencianistes com el Seminari de Pedagogia i la Càtedra Lluís Vives de la Universitat, el Centro de Cultura Valenciana, la Societat Castellonenca de Cultura, Lo Rat Penat, Proa, l’Agrupació Valencianista Escolar, la FUE, el Centre d’Actuació Valencianista, la Societat d’Autors Valencians, l’Agrupació Valencianista Republicana, el Partit Valencianista d’Esquerres, Esquerra Valenciana, Unió Valencianista i els periòdics El País Valencià, Acció i La República de les Lletres. A la reunió s’aprovà enviar una instància al ministre d’Instrucció Pública, Marcel·lí Domingo, fent-li unes peticions concretes respecte a l’ensenyament del valencià a les escoles públiques i a la Universitat, petició que no va tenir una resposta política immediata, però que fou atesa en plena guerra civil. Efectivament, a finals de 1936 en va crear «una cátedra de Lengua y Literatura valenciana, que formará parte integrante del plan de estudios en la forma que se establezca por este Ministerio» (Gazeta de la República, 23 de novembre de 1936).

Aquest decret possibilità la creació de l’Institut Lo Palleter, en la zona dels poblats marítims de València, en el qual s’instaurà l’esmentada càtedra, i en el preàmbul del decret s’especificava que d’aquesta manera «se da satisfacción a las aspiraciones regionales [que] aconsejan la creación de nuevos establecimientos docentes en los que se preste debida atención al estudio de la lengua vernácula». En la pràctica, però aquest institut mai arribarà a funcionar, i a més a més, el decret no permetia la implantació de càtedres de valencià en els altres centres d’ensenyament existents. De fet, tot fa pensar que només es tractava d’un simple gest davant de l’establiment del Govern de Madrid a València produït a principis del mes de novembre de 1936.

Dissortadament, estem davant d’un exemple més sobre com els governs espanyols, tant de dreta o d’esquerra, van actuar en el passat impedint un dret tan bàsic com era que els estudiants valencians reberen l’ensenyament en la llengua pròpia, i aplicant una política lingüística encaminada a imposar el castellà que, com proclamava la Constitució de 1931, era «el idioma oficial de la República», el qual tots els espanyols tenien la «obligación de saberlo y el derecho de usarlo», mentre que «a nadie se le podra exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional».
La reivindicació del valencià a l’escola pren força el 1936
Passada l’eufòria inicial, aquesta promesa va caure en l’oblit i el ministre d’Instrucció Pública va afirmar que ni al País Valencià ni a les Illes Balears hi havia entitats culturals competents per tal d’implantar-lo amb suficients garanties. Evidentment, aquesta declaració ministerial havia de provocar una lògica reacció, almenys, per les entitats al·ludides, i el Centro de Cultura Valenciana va adreçar una carta al ministre informant-lo que a València aquesta entitat treballava des de feia anys per la llengua amb diverses iniciatives, a més de diverses institucions com la Universitat i altres centres d’ensenyament. La carta, signada per Francesc Martínez, Lluís Cebrian, Nicolau Primitiu Gómez i Salvador Carreres, denunciava que amb aquesta actuació se «cercena el derecho legítimo de millares de niños a recibir su primera formación escolar por medio de su lengua vernácula», i demanava que se «extienda el uso del bilingüismo a la región de Valencia, donde podrá ser aplicado a los escolares hasta los ocho años de edad en aquellos pueblos de habla valenciana que forman las nueve décimas partes de la región por aquellos maestros que estén capacitados para el uso del bilingüismo, con la obligación a partir de la edad infantil señalada de utilizar el castellano para el aprendizaje y cultivo del idioma oficial» (El Pueblo, 8 d’agost de 1931).
Aquesta possibilitat esperonà diverses forces polítiques i entitats culturals valencianes que iniciaren una campanya demanant la seua aplicació al País Valencià. Tant és així que, el 6 de maig de 1931, el ple de l’Ajuntament de València aprovà per unanimitat la proposta de l’alcalde, Agustí Trigo, de «dirigirse al Gobierno provisional de la República para que haga extensivo el decreto autorizando el bilingüismo» (El Pueblo, 6 de maig de 193).