Una confabulació narcòtica

Agustí Colomines | Barcelona. Dijous, 2 de juliol de 2020

El 14 de juny del 2006 es va celebrar a l’Auditori de Barcelona l’acte central de la plataforma Estatut, jo sí. Vam conduir-lo la periodista Rosa Cullell —que aleshores era directora general del Liceu— i un servidor, que en aquell temps dirigia Unescocat. Entre els assistents hi havia el president Pasqual Maragall i l’expresident Jordi Pujol i polítics del PSC, CiU i ICV: Manuela de Madre, José Montilla, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Jordi Guillot, entre d’altres, cap dels quals és avui un polític en actiu. Només Montilla és un supervivent gràcies a les portes giratòries. Han transcorregut catorze anys des de llavors. La plataforma va aconseguir unes mil cinc-centes adhesions, molt poques si ho comparem amb les adhesions que han recollit posteriorment entitats independentistes. La plataforma pregonava que tombar l’Estatut en el referèndum que s’havia de celebrar al cap de quatre dies, el 18 de juny, “duria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i d’horitzons de progrés”. La fraseologia habitual, però que s’ha demostrat ben certa. El fracàs de la reforma de l’Estatut, que va culminar amb la sentència del TC d’ara fa deu anys, certament va estancar Catalunya. Aquest i no pas cap altre és el motiu que el país hagi caigut pel pedregar. Convindria que ho recordessin els que atribueixen el drama de tot plegat a l’independentisme. Diguem-ho clar: el 2010 l’Estat va enfonsar el constitucionalisme a Catalunya.
Si els independentistes fan un pas enrere per por o per unes expectatives falses sobre la recuperació del vell i estripat Estatut, llavors és que la repressió ha funcionat

Rosa Cullell i servidor som partidaris, per resumir-ho i sense ànim d’ofendre, de l’unionisme i de l’independentisme, respectivament. Ja era així en aquell temps. No sé el que votava ella, però jo el 2003 vaig votar ERC, com havia fet en altres eleccions. Sempre he estat un independentista pragmàtic, que no vol dir possibilista, i l’any 2006 creia que aquell Estatut, inclús retallat pels espanyolistes fatxendes estil Alfonso Guerra, faria avançar el sobiranisme. La sentència del TC va posar punt final a tot allò. Aquella sentència va provocar la fallida de l’autonomisme i la mort del catalanisme que ara es vol ressuscitar. Si els independentistes haguessin acceptat aquella amputació sense fer res, sense canviar d’estratègia, haurien contribuït a la confabulació narcòtica davant d’una alteració tan flagrant de la democràcia. Si ara, després de la crisi del 17, no canviessin, també caurien en el mateix parany. L’Estatut va ser aprovat pel Parlament, les Corts van modificar-lo, i tanmateix el poble de Catalunya va ratificar-lo, i a la fi el TC se’l va carregar. Si les Corts ja hi havia passat el ribot, el TC va desfigurar encara més el text que havia estat aprovat pels representants de la sobirania catalana. I aquesta és la qüestió que no es pot oblidar si és que no es vol tornar als anys de debilitat, al temps en què es glorificaven les aparences. Després d’un referèndum legal i acordat, ells, el poder espanyol, van tirar pel dret per restituir el centralisme. Cal tenir memòria —o una mica d’edat— per no dir segons què el 2020.
La diferència entre les conseqüències del fracàs de l’Estatut del 2006 i la desfeta del 2017 és la repressió. Fa catorze anys a l’Estat no li va caldre empresonar ningú per imposar la seva llei contra l’autonomisme federalista que propugnava Maragall. L’acatament dels polítics va ser unànime. Els mateixos que avui atribueixen als independentistes la crisi del 2017 prescindint de l’autoritarisme espanyol, el 2006 acusaven Maragall, com aquell que diu, de secessionista sense admetre que el problema era el nacionalisme espanyol. El sobiranisme, en canvi, no va defallir i es va anar organitzant entorn a la defensa del dret de decidir, fins al punt d’obligar els polítics —si més no alguns— a rectificar per emprendre un camí diferent. L’anomenat procés no ha estat un assaig de revolta, va ser una revolta amb totes les lletres que l’Estat només va poder aturar a cops de porra, amb empresonaments arbitraris o provocant l’exili del president de Catalunya, el qual, suposo, el 2006 va votar sí en el referèndum estatutari. Els que culpen els independentistes de tots els mals actuals distorsionen la història per justificar el seu relat de derrota. El mal és d’abans i els que ara volen tornar a assajar l’autonomisme del 2006 enganyen quan amaguen què va passar. L’Estat ens vol sotmesos, ja s’ha vist. Si els independentistes fan un pas enrere per por o per unes expectatives falses sobre la recuperació del vell i estripat Estatut, llavors és que la repressió ha funcionat. L’única possibilitat de sobreviure és no abandonar la resistència. És una posició més incòmoda, però més real i pràctica que recaure en la droga de l’autonomisme.