De Gaulle per a catalans
Jordi Galves
Barcelona. Dilluns, 22 de juny de 2020
Al final es veu que el general de Gaulle no era ni general. Feia gairebé dos metres, des de les botes fins arribar al quepis, en contrast amb el metre seixanta-nou del mariscal Philippe Pétain o l’escàs metre seixanta-set del primer ministre Winston Churchill. Però a l’hora de jubilar-se, de retirar-se, al moment de la sagrada hora de la burocràcia, li van donar una petita paga de coronel, perquè deien que el grau de general només li havia estat concedit de manera temporal, durant la improvisació de la guerra. L’Estat francès no havia volgut precipitar-se i, al final, així és el món, aquell règim tan previsor no va preveure que duraria menys del que dura un encenall, mentre que les dues estrelles de cinc puntes del general de Gaulle avui encara brillen força. Són ben provisionals però també ben vives, precisament ara, en aquests dies de les commemoracions de la victòria contra el nazisme, unes commemoracions que continuem aprofundint en el record de la Segona Guerra Mundial. On la dolça França no sembla que quedi, precisament, coberta de glòria. Tot i Jean Moulin i els herois de la resistència, tot i De Gaulle, l’embalum de la ignomínia de la França de Vichy gairebé ho aixafa tot.
Charles de Gaulle no era gaire ningú el 18 de juny de 1940, ni el coneixia gaire ningú, ni tampoc era ben bé general, però va pronunciar la famosa crida a la resistència des de la BBC de Londres. Diuen alguns historiadors que tampoc no el va sentir gaire gent la primera vegada que va sortir parlant en antena, però després ja l’anomenaven “general Micro”. Durant aquells dies ningú no va dir res, cap líder polític ni militar francès va moure ni un múscul de la cara, tothom quiet, i De Gaulle es va moure, va ser l’únic que va desobeir públicament l’ordre de rendició del gloriós mariscal Pétain. Segurament perquè sempre fou un inconformista i perquè coneixia perfectament qui era, en realitat, el farsant, aquell vell heroi que es rendia a Hitler, perquè Pétain havia estat, en algun moment, el seu protector i De Gaulle havia estat, concretament, el seu negre. Sí, la hipocresia francesa té aquestes servituds tan particulars i allà hi ha qui vol sempre passar per savi, per intel·lectual, per escriptor, per il·lustrat. De manera que quan Philippe Pétain va veure l’oportunitat d’esdevenir, també, membre de l’Acadèmia Francesa va decidir que De Gaulle, el seu subordinat, li escriuria els llibres que ell signaria amb gran solemnitat. Sempre havia tingut una pitrera molt ampla per penjar-s’hi moltes medalles.
I De Gaulle escrivia molt bé. Com Churchill, com tants d’altres polítics de totes les èpoques que quan eren joves havien somniat en ser escriptors i, d’alguna manera, se n’acaben sortint. Al meu mestre i enyorat amic Jean-François Revel l’estil del general que no era general li semblava un estil sense estil, “un estil de gendarme”, un autèntic desastre, i va dedicar-li un llibret anomenat Le style du Général, que és molt divertit però injust, com ara les invectives de Roland Barthes en el mateix sentit. Les Memòries de De Gaulle són força irreals, políticament tramposes, sempre parcials, però escrites amb una qualitat i una capacitat expressiva admirables. Són una lectura plena i que fa pensar. Les compon amb gran esforç, amb gran contenció i mesura, pensant sempre en Les memòries d’ultratomba de Chateaubriand, que és excel·lent guia i companyia, justificant una i altra vegada la seva particular idea de la identitat francesa, del país, i com la resistència als alemanys fou, en el fons, una resposta política a la malenconia. A la profunda tristesa que produïa aquella França tan avençada però també tan acabada, tan derrotada, una França incapaç de defensar-se ni de tirar endavant. Una França paralitzada, obsessionada pels diners que ja no tenen, en la qual l’individualisme més ferotge i la més salvatge divisió interna han acabat amb qualsevol possibilitat d’un projecte comú, de país sencer, de societat cohesionada. De Gaulle va fer una crida per la ràdio dient que calia plantar cara, que la guerra no estava perduda. I es va mostrar partidari d’una política de consens nacional en contra dels interessos mercenaris dels partits polítics, de tots els partits polítics, de dreta i d’esquerra. Amb això que us dic, no sé si us semblarà útil rellegir-lo precisament ara.