L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua i… Si surts de la fila, et fotran un tret

L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua… per Diana Coromines

Dimarts, 5 de juliol de 2016 (Barcelona)

M’han dit moltes vegades «no te entiendo», però això d’avui ha estat delirant perquè m’hi he trobat en un dinar amb un membre de la Generalitat. Quan he arribat al restaurant de l’Hotel Neri, acompanyada d’un grup de periodistes estrangers que són de visita a Catalunya, la noia de la porta m’ha rebut amb el clàssic «En español. No entiendo el catalán». M’he quedat veient visions. Reserves una sala en un dels ‒se suposa‒ millors restaurants del centre de Barcelona per fer-hi un dinar amb el conseller d’exteriors del govern de Catalunya, i tenen la barra d’exigir-te que els parlis en espanyol.
Jo hi he insistit fent gestos de mala gana. Em rebenta que no et vulguin entendre, sobretot quan l’interlocutor no és capaç de sortir del seu replec mental mandrós ni per sostenir una comunicació bilingüe de nen d’escola bressol: «Tenim una sala reservada per Diplocat», he dit recalcant molt sala i reservada, «per dinar amb el conseller Raül Romeva». Però ella res: «no entiendo». Per no fer el número davant dels periodistes he passat rabent cap a dins, i de seguida he vist la sala que ens tocava perquè el Romeva ja hi era.

Un cop fetes les presentacions i mentre els periodistes s’anaven asseient i xerraven ‒ells i el nostre ministre d’exteriors‒ de la calor insuportable en un castellà d’accents creatius, me n’he anat a la barra a preguntar per l’encarregat. El noi en qüestió, alt i amb els ulls molt blaus, m’ha mirat amb expressió angelical. Quan li he fet saber, però, que era inacceptable que tinguessin a la porta algú que no entén un borrall de català, se m’ha posat fet un pinxo de barri. «Tu quin problema tens?», m’ha dit, falcant-se la safata sota les aixelles com si es posés un escut. «El problema el teniu vosaltres», li he dit jo. «Esteu incomplint la llei de política lingüística i el codi de consum».

Ha reaccionat com un energumen: «Nosaltres no incomplim res. Però qui t’has cregut que ets, tu?», m’ha dit, encorbant-se tot ell cap endavant com qui mira de compensar amb més presència física un argument que justeja. «Doncs mira: una ciutadana que té uns drets lingüístics. I me’ls esteu trepitjant». Llavors ell ha apujat l’aposta: «Ja t’ho diré jo, qui ets: TU no ets ningú. NO ETS ningú». Caram, he pensat. El proper pas és que et trenqui la cara. M’he apartat una mica i li he fet un gest amb el palmell obert, com volent dir que després ja en parlaríem.
He desfet el camí fins a trobar la sala que ens havien reservat, on ja hi eren tots: l’Albert Royo, secretari general de Diplocat, el Romeva i els periodistes, entre ells un del New York Times, dos d’holandesos, un austríac i un parell d’alemanyes que ja coneixia. El Royo ha fet una introducció breu, i mentre la cap de premsa del Romeva repartia un dossier sobre la commemoració dels 80 anys de la guerra civil, han entrat dos cambrers per servir el vi; entre ells el pillet de barri. Quan m’ha vist s’ha quedat blanc. Li he fet un senyal perquè se m’apropés, i ha vingut com un xaiet. Li he demanat el seu nom i cognoms i els he anotat en un paper. «No vull vi, gràcies», li he dit.

Per un moment he tingut la temptació de comentar l’incident al Royo en veu baixa, però de seguida ho he descartat. De bars i restaurants que es riuen de la nostra llengua i de tots nosaltres a la cara n’és ple, però el cas d’avui era doblement greu perquè el Neri és un restaurant on alts càrrecs de la Generalitat dinen sovint. Com és possible que tinguin la barra de maltractar lingüísticament la clientela i fins i tot de presumir-ne? Molt fàcil: ningú no els deu haver exigit que compleixin la llei. Mentre jo pensava això, el Romeva explicava en to greu les calamitats que havien passat, ell i la resta d’eurodiputats catalans, en l’intent fallit d’aconseguir que el català fos oficial a la Unió Europea.
Llavors he decidit fer un tuit. Els efectes lents i burocràtics, analògics, del full de reclamació ‒l’únic recurs que abans teníem‒ avui fa riure en comparació amb l’onada explosiva de les xarxes. «Es francamente incomprensible», deia el Romeva, mentre Twitter treia fum. «No podemos usar normalmente el catalán en Europa porque los españoles nos lo impiden!». Els periodistes se’l miraven encuriosits. «Nosotros hablamos catalán y castellano, no tenemos ningún problema». Potser es preguntaven a què treu cap, aquesta defensa èpica del català a Europa, si todos hablan gustosamente el español, començant pel ministre d’exteriors, que en una reunió amb periodistes estrangers prefereix el castellà abans que l’anglès? Quan hem arribat a les postres, el meu tuit ja tenia centenars de repiulades i comentaris.

Al vespre m’ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m’ha dit amb un punt de sorpresa a la veu. «He vist el teu tuit. Què ha passat?». Li he explicat el cas resumidament mentre ella escoltava en silenci. Com que m’ha semblat que dubtava, ho he rematat amb un missatge que deixés poc marge a fugides d’estudi: «Ha estat escandalós. Aquesta gent incompleix la llei i tracten els clients catalanoparlants com un drap brut. Espero que el meu govern em defensi».
http://www.dianacoromines.cat/blog/lhotel-neri-el-nostre-govern-i-la-comedia-de-la-llengua

Si surts de la fila, et fotran un tret

Dimecres, 6 de juliol de 2016 (Barcelona)

Avui a mig matí m’ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m’ha dit amb aquella veu càlida però tremolosa, com si tingués massa escrúpols per mostrar-se cínica: «Els del restaurant Neri estan molt enfadats amb el teu tuit». «Enfadats?», li he dit jo, sense poder-m’ho creure. «Qui està enfadada sóc jo. Et sembla normal que et diguin que no ets ningú per haver-los exigit que compleixin la llei? I els ofesos són ells? A qui ha de defensar, l’administració? Al ciutadà vexat o a l’empresa espanyolista de torn, que es riu de les nostres lleis?».
«Sí, sí» em deia amb aquell to de sorpresa permanent mentre jo m’esforçava a parlar amb tranquil·litat, com qui confia que davant seu hi té un govern seriós i no una administració bleda i colonial. «És que el conseller està molt nerviós», m’ha dit finalment, «però ja li explicaré com va anar». Nerviós, el conseller? «I em demaneu explicacions a mi, en lloc de demanar-les al director del restaurant? Em sembla increïble». M’ha dit que no patís ‒no devia saber què més dir-me‒ i que ja parlaríem més tard.

Llavors el Royo m’ha cridat al seu despatx. Abans que em sortís amb qualsevol estirabot, m’he avançat: «Trobo molt gros això que està passant amb el tema del Neri». «Què vols dir?», ha dit aixecant els ulls dels papers que tenia al davant, amb un parpelleig llarg i escèptic. Es veu que no s’havia assabentat de res; he començat a fer-n’hi cinc cèntims, però llavors li han passat una trucada i he sortit. Quan ha acabat m’ha tornat a cridar. «Ara he vist el teu tuit», ha dit tot seriós. «Com se t’acut fer-lo sense dir-me’n res? Que tens un munt de seguidors, per l’amor de Déu! El proper dia m’ho dius abans a mi».

«Vinga, Albert», he protestat. «Què hauries fet, si t’ho hagués explicat? M’hauries dit: no em vinguis amb històries, maca, que ja tenim prou feina. Copet a l’espatlla i avall. I això no podia quedar així. Es tracta d’un restaurant que té com a client el govern de Catalunya». «No, no, no», m’ha interromput amb aquell posat de gentleman d’Eton. «Les coses no funcionen així. Tu m’ho comentes a mi, que sóc el teu cap, i si cal després es prenen mesures». «Mesures com què?», he dit jo. «Donar-los ànims i un fullet pedagògic? A una gent que es carrega els drets bàsics dels catalans i ens escup a la cara?».

Quan li he dit que demanaria hora per parlar-ne personalment amb el Romeva m’ha dit: «Però tu què et penses? El conseller no et rebrà. Altra feina té». M’he quedat muda. Anem pel món donant lliçons de transparència i democràcia a tothom, i resulta que una persona que treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya no pot ni tan sols aspirar ‒quina gosadia!‒ d’anar a parlar amb el conseller d’exteriors de la Generalitat per exposar-li un cas greu de vexació que ha patit davant dels seus nassos. Els consellers dalt d’un pedestal i els ciutadans arran de terra. Què m’he cregut?!

«Has d’entendre una cosa», m’ha dit. «Aquí som tots soldats i anem a la una. Que no ho veus, que si surts de la fila et fotran un tret?». Anar tots a la una per què, m’he preguntat jo. Per fer el borrego? Llavors m’ha vingut al cap el que em va dir l’Alexandra fent un cafè, quan li vaig demanar consell poc abans de començar a treballar a Diplocat: «Aquesta gent s’ha ficat el llop al corral de les gallines sense saber-ho».

http://www.dianacoromines.cat/blog/si-surts-de-la-fila-et-fotran-un-tret

3 pensaments a “L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua i… Si surts de la fila, et fotran un tret

  1. Benvolgut Alexandre… no hi ha ‘espanyols demòcrates’.
    Cap espanyol vindrà a salvar-nos.
    No sé perquè els hauríem de salvar.
    Si els espanyols no deixen de ser-ho i no esdevenen NOMÉS manxecs, andalusos, castellans, etc etc, llavors són l’enemic.
    I si la persona en concret afirma ser ‘demòcrata’ i al mateix temps es considera espanyol, llavors -eixa persona- ens intenta enganyar, intenta donar-nos gat per llebre.
    Com dieu a Catalunya… “ja s’ha acabat el bròquil”
    Cal considera a Espanya i els espanyols -tan els conscients com els ‘bobos’- com l’enemic.
    Si no, no ens hi sortirem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.