Nicolau Colomar

El poble de la República Mediterrània de la LLibertat està patint tot tipus de calamitats. El Senat de la República després de dies sencers de deliberacions ha decidit d’enviar un representant davant, el Senyor, -una deïtat encarnada i vivent- per tal de suplicar ajut. Han tardat tant perquè saben que el Senyor els demanarà alguna cosa a canvi… Però sobretot perque saben que són culpables… Perque saben que, en definitiva, s’han traït ells mateixos.

— Què voleu?

— Viure!

— Què us impedeix viure?

— No tenim diners!

— I per a què voleu els diners?

— Tot val diners: els aliments, els medicaments, la roba, el cotxe, la casa, l’escola… Tot!

— I on estan els diners que us falten?

— No ho sabem!

— I això cóm pot ser?

— La culpa la tenen els governants!

— Per què?

— Perquè s’han quedat amb els diners!

— I què heu fet vosaltres per a impedir que es queden amb els diners?

— Nosaltres?

— Sí, vosaltres!

— Nosaltres… Estàvem vivint les nostres vides!

— Per què no us heu preocupat de vigilar-los per impedir-los que es queden amb els diners?

— Ja us he respost a eixa pregunta!

— Quin ús heu fet vosaltres dels “vostres diners”?

— Nosaltres?

— Sí, vosaltres!

— Cadascú ha fet allò que ha volgut!

— Aleshores, de què us queixeu?

— La nostra situació ha empitjorat molt: ens han acomiadat de les “nostres” ocupacions laborals, ens han fet fora de les “nostres” cases, ens han llevat els “nostres” cotxes, ens han llevat les “nostres” escoles, ens han llevat els “nostres” hospitals, els “nostres” viatges, les “nostres” vacances, els “nostres” dinars i els “nostres” sopars fora de casa, la “nostra” roba,  els “nostres” telèfons mòbils, els “nostres” ordinadors, els “nostres” rellotges, les “nostres” converses frívoles i superficials, els “nostres” esports, la “nostra” festa … En fi, tot..

— Sí que us han llevat coses! Sí! I quan heu anat a demanar-los explicacions, què us han dit?

— Que ells estan vivint les seues vides!

— I no és el mateix que heu fet vosaltres?

— No!

— Per què no?

— Perquè ells no poden viure les seues vides perque ells viuen d’allò que nosaltres els paguem!

— I perquè ells manegen béns públics que són de tots!

— Aleshores, allò que us preocupa és la falta d’exemplaritat per part dels governants?

— Sí, això mateix!

— I vosaltres?

— Nosaltres què?

— La “vostra” exemplaritat!

— La nostra exemplaritat, per què?

— No creieu que haurieu de preocupar-vos de ser exemplars?

— No!

— I per què no?

— Perquè, si ets exemplar un altre se n’aprofita!

— I això cóm pot ser?

— Perquè aquesta societat és la societat dels benestaristes!

— I això què és?

— La societat dels benestaristes es basa en un principi fonamental: el negacionisme i en dos derivats d´eixe principi fonamental: l’autoengany i l’autoabsolució o dit d’una manera col•loquial en el model de societat dels llestos i els espavilats.

Resumint: tot drets i res de deures.

— I què heu fet per a posar-hi remei?

— Qui, nosaltres?

— Sí!

— Res!

— Res?

— Sí!

— Aleshores, de què us queixeu?

— Volem tornar a la situació precedent!

— Precedent a què?

— Precedent a la crisi! Volem recuperar: les “nostres” ocupacions laborals, les “nostres” cases, els “nostres” cotxes, les “nostres” escoles, els “nostres” hospitals, els “nostres” viatges, les “nostres” vacances, els “nostres” dinars i els “nostres” sopars fora de casa, la “nostra” roba,  els “nostres” telèfons mòvils, els “nostres” ordinadors, els “nostres” rellotges, les “nostres” converses frívoles i superficials, els “nostres” esports, la “nostra” festa… el “nostre” egoisme indiferentt respecte d’aquells que a tot el món pasen fam i viuen en la misèria… En fi, tot allò nostre.

— Certament, sí que heu perdut… coses… Sí!

— I no us agradaria “recuperar” una altra “cosa”…

— Quina?

— La dignitat…

— I això què és?