A partir de la reedició d’aquest llibre de Germania Socialista, en publiquem el pròleg. Classe obrera i qüestió nacional: aprenentatges i debats, quaranta anys després, per Vicent Galiana Cano i Andrés Gomis Fons | 30 d’octubre de 2019
De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra.
Josep Vicent Marqués Tots els colors del roig
Escrivia Joan Fuster en la introducció de Nosaltres els valencians (1962) que li hauria agradat que aquell llibre l’haguera escrit un altre: un historiador o un sociòleg o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg. Però, per a l’escriptor suecà, fou l’existència d’aquell buit bibliogràfic –centrat en la resposta a la pregunta què som els valencians?– el que l’obligà a omplir-lo. Parafrasejant el mestre, si la reedició en valencià de Classe obrera i qüestió nacional (1978) és necessària hui és, justament, perquè ningú no ho ha fet durant tots aquests anys.
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant. Així ho vam considerar quan, juntament amb altres persones, la descobrírem en els nostres anys universitaris i ens suggerí unes línies concretes d’acció política que només tardanament van ser explorades. I fou això el que, des de fa temps, ens va fer pensar en la seua traducció i reedició, que ara prologuem amb aquestes línies i que veu la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. Estem convençuts que, malgrat que el seu contingut s’ha d’entendre necessàriament vinculat a la conjuntura històrica en què va ser escrit, les seues aportacions no deixen de ser lúcides, fresques i suggeridores, i permeten fer lectures aplicables a la nostra realitat actual.
Certament, en un país on els assajos i debats al voltant de la definició i caracterització del País constitueixen quasi un gènere en si mateix, sorprèn que una obra com aquesta mai no s’haja reeditat, i que resulte pràcticament desconeguda i impossible d’accedir-hi per al públic. Una absència ben significativa. El mateix Marqués, quasi vint anys després de la publicació, plantejava que possiblement el motiu pel qual ningú no havia mostrat interès a reeditar el text tenia a veure amb el fet que a alguna gent li agradava més entestar-se a proclamar coincidències i irreductibilitats respecte d’altres territoris que lluitar de manera pràctica contra l’Estat espanyol. Ho deixarem ací.
Classe obrera i qüestió nacional és una presa de posicionament de Germania Socialista en relació amb la qüestió nacional valenciana. Aquest col·lectiu sorgeix al voltant de l’any 1970 com un grup de treball polític amb la finalitat d’assajar formes d’acció i organització socialista al País Valencià. El llibre és un document didàctic i senzill que es dirigeix expressament al moviment obrer i a les organitzacions marxistes perquè impulsen la lluita nacional. S’hi defensava, des de les teories marxistes d’alliberament nacional, que el País Valencià és un poble oprimit que té dret a l’autodeterminació, un subjecte polític propi tot i mantindre característiques nacionals comunes amb la resta de territoris de parla catalana. Els agermanats postulaven que és a la classe treballadora valenciana a qui correspon impulsar aquesta autodeterminació, la qual s’havia de plasmar en alguna de les modalitats d’autogovern.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment
El text, tot i que es va escriure anys enrere, es publicava pocs mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977 i setmanes abans de la creació del Consell del País Valencià. Un moment en què es produïen esdeveniments que, immersos en un procés problemàtic i conflictiu que és ben conegut, havien de culminar amb la recuperació de les institucions pròpies. Ara, quaranta anys després, ens tornem a trobar en un moment clau pel que fa a l’autogovern i el paper del País Valencià a l’Estat espanyol. Amb riscos i perills per la via de la recentralització, però també amb grans oportunitats per al desenvolupament del nostre poble i la conquesta de majors cotes de sobirania.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment i que, en molts casos, vist amb perspectiva, sacsegen en certa mesura els paradigmes dominants en dos mons: el de l’esquerra espanyola i el del nacionalisme valencià. Anem a pams.
En primer lloc, Germania Socialista fa una aproximació a la qüestió nacional que té com a centre i subjecte el País Valencià, amb la seua realitat social complexa i bilingüe i amb la seua perplexitat identitària. Una concepció que analitza i entén el país com és, amb les seues pròpies necessitats, i no com hauria de ser, i que a partir d’aquesta realitat dinàmica extrau estratègies en conseqüència. Aquesta aportació suposa una revisió crítica del fusterianisme en un context en què les forces progressistes i valencianistes acostumaven a actuar amb dinàmiques exògenes al nostre territori, ja siga amb l’ull posat a Madrid o a Barcelona.
Molt prompte, anys abans que ho feren altres obres que sovint han sigut més reconegudes, Germania Socialista ens recorda que era possible una esquerra estrictament valencianista, i ho feia amb fonaments teòrics basats en la nostra pròpia realitat. Ens trobem amb la paradoxa que, sovint sense haver confrontat obertament els plantejaments fusterians, tots els actors polítics i socials han anat assumint, en la pràctica, que el País Valencià és un subjecte polític, amb una dinàmica pròpia i diferenciada de la resta de territoris catalanòfons.
D’altra banda, la construcció nacional que es proposa en aquest text no està sustentada en els elements culturals i lingüístics, com feia el valencianisme fusterià del moment, sinó en la materialitat i la dinàmica de classes. Aquesta concepció laica de la nació implica no mirar tant el passat com el futur: no es tractaria de definir o trobar una essència que dilucide la naturalesa del subjecte valencià, sinó de començar per la mateixa realitat per a entendre aquest subjecte, i extraure un projecte de país que ha de servir a la classe treballadora. Tot i que no ignora els elements culturals en la construcció nacional, aquesta es fonamenta en un horitzó emancipador que se sustenta sobre l’aspiració de transformació de les condicions de vida de les classes populars.
La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic.
Des d’aquesta perspectiva són les classes oprimides les que, independentment del seu origen i de la seua llengua, configuren el subjecte que ha d’impulsar la construcció nacional. Es tracta d’una proposta molt més inclusiva, que es preocupa per incloure les persones immigrants i articular les lluites sectorials, per acabar amb les distintes opressions i desigualtats. Així, se supera una concepció nacional estàtica i perdurable basada en trets culturals i encaminada a un objectiu últim com és la constitució en un estat propi. En canvi, el repte implica construir un projecte que integre la pluralitat cultural i vehicule la nació mitjançant la construcció del poble –en tant que majoria social col·lectivament constituïda– en clau sobirana i transformadora.
El pròleg de Marqués, signat dos mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977, planteja de manera premonitòria que, tot i que «oficialment» tota l’esquerra s’havia convertit en valencianista, la lluita nacional significava molt més que canviar les sigles dels partits, i que ningú no havia reflexionat sobre què tenien a guanyar les classes populars amb l’autonomia. De nou, i en el cas valencià, Classe obrera i qüestió nacional deixa veure la seua clarividència pel fet d’apostar de manera pionera per una estratègia d’arrel cívica i popular basada en la materialitat. Una estratègia que, dècades després i plasmada en nous conceptes i terminologies, s’ha evidenciat com la via més reeixida i coherent amb la complexitat de la societat actual. La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic. Per això és significatiu que es deixe oberta la resposta a quina consideració exacta té el País Valencià en termes d’identitat nacional en relació amb altres territoris, i incideix en el fet que, com a poble oprimit, el seu alliberament correspon a la classe social que més pateix aquesta opressió: la classe treballadora.
Classe obrera i qüestió nacional era, sobretot, un instrument de lluita. Una eina teòrica dirigida a les organitzacions obreres perquè prengueren consciència que la classe obrera, com a principal perjudicada de l’opressió nacional, no només havia de reconéixer la lluita nacional, sinó que havia d’impulsar-la com un element indestriable de la lluita social. Com expressaria Marqués amb claredat uns anys més tard, es fuig de debats bizantins sobre la idea de nació o la seua delimitació en funció de característiques culturals o històriques, i també de propostes maximalistes apriorístiques que se centren en la missió del fet nacional sense tindre en compte els condicionants materials o la realitat social existent. La prioritat és, principalment, incloure el poble en un projecte nacional des de l’acció política concreta. En aquest procés tenen un paper fonamental les eines que Marqués ens dona de manera magistral en País perplex: convertir la fosca consciència en consciència nacional plena. Més enllà de la dissecció de les ideologies valencianes de País perplex o de la teoria marxista de l’alliberament que es plasma en Classe obrera i qüestió nacional, en tots dos casos es conceben com a eines pràctiques per a construir políticament.
Un altre element que trobem en l’obra és que desmenteix el tòpic de la pressuposada anomalia del País Valencià respecte de la resta de pobles, tesi de fons fusteriana sobre la qual han girat, amb un cert ànim nostàlgic, gran part de les obres sobre el País. La realitat i la correlació de classes del País Valencià segueix pautes assimilables a les de qualsevol altre país capitalista, i són també aplicables els fluxos de pensament contemporanis. Per això s’integren en una perspectiva valenciana les teories marxistes de l’alliberament nacional i les noves perspectives sorgides del maig del 68. D’aquesta manera, es dibuixa la necessitat que els projectes d’emancipació nacional articulen altres lluites com la feminista o l’ecologista, i s’adopten diferents referents sense fer- ne un seguiment acrític i dogmàtic. Tot això aporta frescor i materialitat als debats sobre la qüestió valenciana, i els situa en fenòmens que també hi havia a la resta d’Europa.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció.
Resulta així premonitori respecte de la perspectiva actual de la política en l’era de la globalització: la consciència que els problemes són compartits i responen a preocupacions de caràcter global.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció. Però aquesta reedició no és només un acte d’homenatge per a reconéixer aquest mèrit. Més enllà del romanent utòpic, quasi sentimental, que genera la mitificació de la derrota i de la seua potencialitat per a nodrir lluites posteriors, l’obra continua sent una eina de reflexió, anàlisi i debat necessària. I ho és perquè posa el focus en l’element clau: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes.
En aquest sentit, com s’ha assenyalat, som conscients que en quaranta anys s’han produït molts canvis: en l’organització del treball i l’estructura social del nostre país, en els mecanismes de comunicació i d’influència política o en la progressiva fragmentació i desarticulació de les identitats sòlides. Això, creiem, ens situa en un nou marc d’articulació política que ens obliga a construir, des de la nostra pròpia realitat, un subjecte al qual interpel·lar, un subjecte que és molt més clar en aquell moment –la classe obrera– que no en el nostre temps. En definitiva, un context que, en aquest aspecte, és notablement diferent del que hi havia quan es va escriure el llibre: no es pot obviar per a qui s’escriu, a qui s’adreça.
En un nou moment de cruïlla s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià
D’altra banda, quant a les institucions i les ideologies valencianes també han passat moltes coses. Quaranta anys després del procés autonòmic, una de les més evidents –però que no s’ha d’oblidar– és la mateixa existència d’institucions valencianes que permeten un cert grau d’autogovern. Però n’hi ha més. Entre d’altres, diríem que, millor tard que no mai, el valencianisme ha aconseguit construir un projecte autocentrat i ha sabut connectar amb capes importants de població. A més, en el moment actual les demandes vinculades a una agenda valenciana estan cada vegada més presents i s’ha anat generant una dinàmica política identificable i particular que ha contribuït a la configuració d’un sistema de partits propi. Fins i tot la burgesia valenciana, en unes altres èpoques la principal valedora del regionalisme més servil, s’ha sumat a part de les reivindicacions i clama pel poc pes polític dels valencians a Madrid.
I no obstant totes aquestes transformacions, i amb més raó encara, té sentit reeditar hui Classe obrera i qüestió nacional, perquè l’essència de l’anàlisi i la proposta continua estant tan present com quan es va publicar. En un nou moment de cruïlla entre la recentralització, d’una banda, i l’afirmació i l’ampliació de l’autogovern, d’una altra, s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià. I de fer-ho, al seu torn, a partir d’un projecte de país emancipador i socialment avançat que siga compartit per àmplies capes de la societat valenciana. Així, la necessitat de seguir construint socialment un poble valencià integrador i plural des de coordenades transformadores que es vinculen a la seua materialitat quotidiana és ara més important que mai. Per tant, i quasi de manera paradoxal, els reptes i les preguntes mantenen notables similituds amb les que motivaren i vehicularen aquest llibre: quin és l’impacte particular de l’opressió nacional en les classes treballadores i els col·lectius oprimits valencians i quin ha de ser el seu paper en la construcció nacional valenciana.
El text que ara reeditem, d’autoria col·lectiva, es va imprimir per primera vegada amb motiu del Primer de Maig de 1972 amb el títol original La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: en 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista Bloc Roig, en 1976. No fou fins a 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà i amb un pròleg de Josep Vicent Marqués. Aquell llibre, l’única edició existent fins al moment, porta per títol Clase obrera y cuestión nacional.
El llibre que ara prologuem és la traducció al valencià de l’obra editada l’any 1978, la qual, a diferència de les impressions clandestines anteriors, va ser pensada per ser comercialitzada. Es tracta de l’última edició, més completa i madura, d’un text que sofrí revisions, canvis i modificacions puntuals, i incorpora elements formals –índex, nota editorial o índex de sigles- que no apareixen en les versions prèvies. També incorpora el pròleg de Marqués, signat el desembre de 1977, que introdueix el text i en el qual inclou una sèrie de reflexions valuosíssimes, especialment si es té en compte el moment en què es formulen. A més, hem recuperat la Nota introductòria a l’edició de 1976 que, malgrat no aparèixer en la publicació de 1978, aporta unes línies interessants per al debat.
Aquests textos han sigut revisats, corregits i editats, amb la introducció de correccions lingüístiques o d’estil i amb anotacions quan ha sigut necessari per a la millor comprensió del text.
D’altra banda, aquesta reedició incorpora una contextualització històrica de la mà de Xavier Ferré Trill, que situa el text i Germania Socialista dins els corrents de l’esquerra revolucionària de l’època i permet conéixer l’evolució i els referents de l’organització.
Per últim, i abans de deixar el lector amb l’obra, volem mostrar el nostre agraïment a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació per fer possible aquesta publicació i a les persones que ens han ajudat a portar-la a terme. En primer lloc a aquells que, com Francesc Pérez Moragón, ens han facilitat informació i referències. En segon lloc, a Xavier Ferré, pel valuós estudi que acompanya aquesta reedició. I en tercer lloc, a totes les persones que han contribuït d’alguna manera a aquesta iniciativa, com Jordi Vila, Francesc Miralles, Elies Boscà, Pau Belda, Carla Aparici, Carles Badenes, Ferran Martínez i Òscar Piera, entre d’altres.
Valga aquest text com a mostra del nostre humil homenatge a Germania Socialista i al conjunt de valencianes i valencians que lluitaren i que lluiten per construir un país més lliure, sobirà i socialment just.
València, març de 2019