Mulet havia escrit en la seva petició que el govern actual no hauria de carregar “amb les hipoteques normatives d’un règim genocida i il·legal”, referint-se a la necessitat de derogar el decret llei de 1957 “que va atribuir la titularitat i administració del lloc a la Fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, el Patronat i la representació dels quals corresponien al cap de l’Estat”. L’estrany és que això encara fos així al cap de quaranta-un anys de règim constitucional. Si en els jutjats mercantils es condemna a aquelles empreses que intenten eludir la subrogació dels empleats perquè suposadament canvien de titularitat o simplement de nom, el Règim del 78 és una estafa total perquè es va construir sobre una arquitectura jurídica bàsicament franquista. Estem, doncs, constrets per una Constitució envellida i unes lleis obsoletes.

Em deia l’altre dia Álvaro de Soto, l’espavilat sotssecretari general de les Nacions Unides amb Javier Pérez de Cuéllar —qui continua viu amb 100 anys!—, que en tots els conflictes on ell va ser requerit com a mediador —i en van ser molts!— el més difícil era saber resoldre la qüestió de la memòria històrica. Sense reparació no és possible la conciliació de veritats. La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura amb la mateixa força que en els antics països de l’est creix la nostàlgia totalitària. L’admiració acrítica de la Transició és una d’aquelles ximpleries que agraden tant als antics diputats, senadors i periodistes que freqüentaven el Palace, especialment la nit del 23-F.

La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura

Franco va morir al llit, però no tinc cap dubte que els franquistes que van seguir camuflats dins l’Estat van congelar-lo com a Walt Disney per tal de ressuscitar-lo més endavant. I ja ha arribat l’hora, després d’uns quants anys de dissimulació. El que no s’entén és que l’episodi viscut al Senat es doni sota la presidència de la socialista María Pilar Llop i de la veterana Cristina Narbona, que en una altra època era la “luz de Trento y el martillo de herejes” del PSOE i que avui és tan sols una mansa vicepresidenta d’una Mesa que permet el revisionisme del franquisme que impulsen des de fa temps els fills i els nets dels antics capitosts franquistes que viuen incrustats com els seus ancestres en les vísceres de l’Estat. El franquisme va ser un règim genocida? I tant! Només en dubten els seus hereus emparant-se en el fet que durant la guerra va haver-hi matances en la rereguarda republicana. Un contrasentit.

A tots els que neguen el caràcter genocida de Franco els recomanaria la lectura d’un llibre excepcional, East West Street: On the Origins of Genocide and Crimes against Humanity (2016), de Philippe Sands, que aborda d’una manera nova i rigorosa la tragèdia més gran del segle XX, l’Holocaust, lligant molt hàbilment la seva història familiar i la de la ciutat de Lemberg —avui Lviv, des que pertany a Ucraïna— amb l’evolució del dret internacional a partir dels dos juristes que van definir els delictes relatius als “crims contra la humanitat” (Hersch Lauterpacht) i al “genocidi” (Raphael Lemkin) per qualificar el comportament nazi. Van aconseguir-ho i així va ser com van poder condemnar un tercer jurista, Hans Frank, que havia estat un dels cervells legals al servei de Hitler que van orquestrar la bateria de disposicions amb les quals es va articular la dictadura a Alemanya i també la Solució Final. El concepte de “genocidi” es defineix per l’objectiu d’assenyalar, perseguir, humiliar, empresonar i assassinar un grup sencer per raons ètniques, racials o ideològiques. A aquest concepte va recórrer l’historiador Ben Kiernan quan va descriure en el seu llibre The Pol Pot Regime: Race, Power and Genocide in Cambodia under the Khmer Rouge, 1975-1979 (1996) el genocidi perpetrat pels Khmers Rojos a Cambodja. Josep Benet, qui també era jurista, va recórrer al mateix concepte de Lemkin per escriure la seva denúncia sobre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995). Que el franquisme no aconseguís acabar amb la llengua i la cultura catalanes no és excusa per oblidar-se d’aquest propòsit genocida.

Els franquistes sense complexos tenen avui qui els defensa a les Corts espanyoles. Vox és un partit sorgit de la fusió d’antics militants del PP, Fuerza Nueva, Cs, PxC i que està dominat per advocats de l’Estat, registradors de la propietat i altres funcionaris d’alt rang, com suposo que també deu ser-ho el lletrat que vol obligar el senador Mulet a respectar Franco. El seu objectiu és acabar amb la democràcia per tornar enrere, al 1940, quan el règim franquista va crear el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Pol Pol en versió feixista. Davant una amenaça com aquesta, a Gabriel Rufián només se li ocorre convidar al seu programa de TV (una imitació vulgar de La Tuerka de Pablo Iglesias) a Xavier García Albiol, que quan era alcalde de Badalona volia deportar els gitanos, i a Arcadi Espada, que escup tant d’odi que no té res a envejar als que a Nuremberg van ser condemnats precisament per l’odi cerval que sentien contra els jueus. Als franquistes, encara que siguin catalans, en comptes de fer-los propaganda se’ls combat i castiga com als policies jueus del gueto de Varsòvia. L’existència de presos i exiliats independentistes demostra que ells —els que respecten Franco— actuen sense contemplacions contra els demòcrates. Facin cas a la representant del govern suís que ahir va recriminar a Espanya en la comissió de drets humans de les Nacions Unides la llei mordassa i que hagi imposat restriccions a la llibertat d’expressió, a més de recordar-li el deure encara pendent de reparar a les víctimes del franquisme. Turquia en l’horitzó.