Avui dia es llegeix poc i s’insulta molt. La supèrbia és tan atrevida que fins i tot periodistes, professors d’universitat i polítics que només llegeixen els titulars dels resums de premsa que reben al correu electrònic es permeten el luxe d’opinar sobre el que no han llegit. Si llegissin més o almenys tinguessin una mica de curiositat intel·lectual, potser sabrien per què va triomfar la tesi de Nairn, que de vegades es diu que estava adscrit al nacionalisme escocès, cosa que no és veritat. Nairn era llavors, com diríem ara i aquí, un convers al sobiranisme. I és que Nairn pertanyia, com Benedict Anderson i el seu germà, el també historiador Perry Anderson, a la Nova Esquerra britànica, sorgida als anys setanta com a resposta a l’ortodòxia marxista. El punt de partida de Nairn era el reconeixement de la dificultat per modificar l’ordre conservador hegemònic a la Gran Bretanya. El partit laborista i els sindicats no havien aconseguit modificar aquesta realitat perquè, de fet, tan sols s’ho proposaven retòricament. La crisi de l’esquerra de llavors, que ara torna a ser evident arreu d’Europa i per raons força semblants, només era superada per alguns partits nacionalistes, entre ells l’escocès. Per a Nairn, per tant, la perspectiva que Escòcia aconseguís la independència obria la porta a la possibilitat d’una revolució política que aconseguiria trencar aquest ordre conservador per avançar cap al socialisme, si més no en una Escòcia independent.

La tesi era ben senzilla: si el preu a pagar per canviar les coses era trencar l’Estat, doncs cap problema

La tesi era ben senzilla: si el preu a pagar per canviar les coses era trencar l’Estat, doncs cap problema. Benedict Anderson va introduir un altre element d’anàlisi per explicar, precisament, l’arrelament dels moviments nacionalistes —o d’alliberament nacional, perquè costa destriar el gra de la palla—. Recordin que estem parlant d’un debat que va tenir lloc a la Gran Bretanya de la dècada dels anys setanta del segle XX. I ja ho veuen, els escocesos —com els gal·lesos i els nord-irlandesos— continuen essent la punta de llança contra el conservadorisme britànic, expressat ara pel fervent antieuropeisme de la majoria dels anglesos i el govern conservador. Un conservadorisme, tot cal dir-ho, que en segons quins casos s’ha aproximat a l’extrema dreta.

Lluny del marxisme ortodox, que és el més divulgat aquí i que de la mà d’Eric Hobsbawm insistia en la idea que el nacionalisme era resultat de l’invent de la tradició, Benedict Anderson presentava el nacionalisme com una manera d’imaginar i, doncs, de crear una comunitat. Si Greenfeld ens va proposar que el nacionalisme era el fonament de la modernitat i no pas la seva conseqüència, Anderson considerava que la nació “és imaginada com a comunitat, perquè, obviant l’actual desigualtat i explotació que pot prevaler en cada una, la nació sempre es concep com una companyonia profunda i horitzontal”. No és una nació imaginària, artificial, sinó imaginada, compartida per aquells que la senten com a pròpia. I Anderson conclou: “Al capdavall, és aquesta fraternitat la que ha fet possible que, dels dos segles passats ençà, tants i tants milions de persones hagen matat i mort voluntàriament per aquests pensaments imaginats tan limitats”.

Ja em perdonaran vostès que avui hagi dedicat aquest espai a un debat acadèmic que és viu almenys des del 1944, quan l’historiador Hans Kohn va publicar Idea of Nationalismus (traduït a l’espanyol el 1949 i mai al català). Tenia la necessitat d’empolsegar-me del damunt la caspa d’algunes opinions sobre la violència i les independències del món. Haver-me de justificar per això seria tornar als temps en què els inquisidors cremaven els científics per afirmar que la terra era rodona. Fa tants anys que em dedico a estudiar aquestes coses, que reconec que he après que el prejudici està més lluny de la veritat que la ignorància. I si bé el mal de l’ignorant es cura, l’aversió contra algú, en canvi, provoca mortaldats. Però recordin que en tots els conflictes la primera víctima és la veritat.