Xabier Sánchez Erauskin. Periodista. GARA
Bergamín a Euskadi, raons d’un autoexili

El 8 de setembre de 1982, trenta anys ha, l’escriptor José Bergamín, (un dels grans de la Generació del 27, la dels seus amics Salines, García Lorca, Alberti, Cernuda…) arribava acompanyat de la seua filla Teresa, a Donostia. Venia a establir-se a Euskadi a viure i morir en una terra on respirar en llibertat. Fugia de l’ofec i de les mordasses madrilenyes. No era un exili més en el seu azarosa vida de errante republicà. Aquesta vegada era ell mateix qui triava la ruta. Una decisió meditada mesos anteriorment en les solituds de Font Ferits a Huelva. Tenia 86 anys. Allí havia escrit un escruixidor poema:

«Fui peregrino en mi patria desde que nací.
Y lo fui en todos los tiempos que en ella viví.
Lo sigo siendo, al estarme ahora y aquí,
peregrino de una España que ya no está en mí.
Y no quisiera morirme aquí y ahora,
para no darle a mis huesos tierra española».

Per al seu millor biògraf, Gonzalo Penalva, l’eixida de Bergamín era d’una lògica aclaparadora; «es tractava de fixar la residència on poguera escriure quan i sobre el que volguera. Per açò es marxa a Euskadi. Bergamín mai haguera eixit de Madrid si no li hagueren tancat les portes com a escriptor. en la pràctica un veto per a qui estava obsessionat per la llibertat i independència en l’ofici de «inquirir veritat i dir-la».

Calia trencar el mur de silenci al que també li havia condemnat «Dissabte Gràfic», últim reducte que li publicava. Ho començaria a trencar a través del País Basc, en el diari «Egin» i en la revestisca «Punt i Hora». Encara que esmorteïts els ressons pel distanciament i la marginació que envoltava a ambdues publicacions abertzales, en elles anava a cobrir la necessitat, quasi existencial, de fer sentir la seua veu discrepante. En el seu primer escrit, «L’interregne», publicat en «Punt i Hora», ajustava comptes pendents del seu forçat mutisme. Ho feia amb noms i cognoms
«Esta democracia tan a la española por achocolatada y babosa más que de los muertos nos está pareciendo la democracia de los gusanos; de sus gusanos devoradores del cadáver en putrefacción del franquismo (…) Los cuatro jinetes apocalípticos de este terrorismo estatal ultratúmbico y monarquizado que destruye España se llaman Fraga, Suárez, Gonzalez y Carrillo, sociedad nominal de irresponsabilidad ilimitada y de inseguridad pública».

Havien callat la seua veu però des de Donostia seguiria denunciant la «impostura general». L’escriptor maleït de qui Alberti deia en 1980, tres anys abans de la seua mort, que era «el mes vilipendiado, temut, lloat i deliberadament oblidat d’aqueix anomenat Grup del 27… bona brasa per a la foguera d’algun recent inquisidor», no estava per arriar la seua bandera republicana de llibertat i per açò es autoexilió a Euskadi.

Cinc mesos abans de la seua arribada, al maig de 1982, en una entrevista per a «Diari 16» anunciava ja la seua decisió ferma: «Em vaig d’Espanya perquè està dividida, falsejada i ferida». Aqueix «fora d’Espanya» era Euskadi. Ho ratificaria en la seua trobada en Hondarribia amb un altre il·lustre autoexilado, Alfonso Sastre, que li preguntava la raó de la seua vinguda a Euskal Herria. Bergamín contestava amb contundència: «Perquè no em sent a Espanya»».

La decisió de venir-se precisament al País Basc no era solament una resposta a les mordasses madrilenyes. Menys encara una «ventolera senil», així va qualificar algú el seu viatge sense tornada, que els mitjans van silenciar en sospitós mutisme. Va ser una decisió meditada i mesura, fins i tot presa una miqueta fora de l’abast de l’opinió del seu gran amic, l’advocat Miguel Castells, que desaconsellava el viatge per la situació política del nostre país.

La «tirada» pel País Basc i la seua lluita era anterior. Al febrer de 1979, en el míting d’una coalició republicana amb el PC (ml) en un cinema de Quatre Camins, havia escandalitzat a tots els bienpensantes espanyols amb un provocador «Visca Euskadi! Visca la República!», justificant-ho «Aquesta República que és Espanya està defensant-se per la resistència d’un poble heroic i admirable». L’escriptor, ja en terra basca, explicitava a un periodista del diari «Egin»:«Estoy aquí no como republicano jubilado, como parecía dada mi edad, sino todo lo contrario. Por eso estoy aquí. No he venido a jubilarme, sino a pelear estando con los que pelean. A darles lo poquísimo que puedo darles y aceptar lo muchísimo que ellos me dan».

Bergamín anava a viure quasi un any en un àtic de lloguer del carrer Egaña donostiarra al costat de la seua filla Teresa. Van ser mesos en els quals va viure feliç i encantat, trobant un entorn humà que li atreia i admirava, recobrant la il·lusió per l’escriptura, la poesia sobretot, i articles sense mordasses.

Va voler viure a Euskadi i morir en la seua terra, i en la seua terra, Hondarribia, està enterrat. Aquell dia un munt d’amics li van acomiadar entonant el «Eusko Gudariak». Sobre el seu cos, la ikurriña. Arreplegue de nou el testimoniatge d’algú tan poc sospitós de partidisme com és el seu biògraf, Penalva: «no hi ha dubte que la bandera republicana cobrint el fèretre bergaminiano haguera tingut un sentit mes profund i d’acord amb el que sempre va defensar. Però, d’altra banda, la ikurriña simbolitzava perfectament l’últim combat d’aquest lluitador infatigable: va ser la prova inequívoca que la mort havia trobat a l’escriptor en la bretxa, amb la ploma i el cor posats al servei de la causa que va creure justa»

És clar. Euskadi té un deute amb Bergamín; conservar la seua memòria