Els cops d’Estat per mutació interpretativa
El 23-F, un cop d’Estat que va tindre èxit
En plena transició del règim del 39 al del 78, quan estaven fent-se els estatuts d’autonomia, ara ja és sabut per tothom que el cop d’Estat del 23-F va ser instigat pel llavors rei Juan Carlos I, i en eren còmplices els principals partits del règim (el PP, llavors AP, i el PSOE). Aquella maniobra va servir d’avís i en va tindre conseqüències, per exemple, el País Valencià, que tenia que ser autonomia de primera, va esdevindre autonomia de segona categoria, i la primera llei que es va aprovar després d’aquest cop d’Estat va ser la LOAPA, la primera llei harmonitzadora.
Contràriament al que es pensa, aquell cop d’Estat va estar necessari per a l’Estat perquè la monarquia, hereva del franquisme, obligada a pactar amb el catalanisme moderat per a poder legitimar-se, no va tindre mes remei que fer alguna concessió, i tenia por de que la constitució del 78 fos interpretada massa generosament. Aquell cop d’Estat va servir al seu propòsit de portat a tots els territoris novament a la cleda, va servir per a que les forces centrípetes poguessen contindre les forces centrífugues. El rei va esmenar la voluntat popular infonent por als ciutadans, i en eixe sentit, encara que es va crear una situació jurídicament intolerable, el cop d’Estat va tindre èxit.
Cap a un altre escenari
Però el 23-F també va tindre una altra conseqüència, la constatació de que ja no es podia anar per Europa a punta de pistola. Ja no era possible sostenir un Estat mitjançant cops d’Estat militars. De cara al futur, calia pensar una altra estratègia diguem-ne, més sibil·lina, més encoberta i indetectable per a sostenir l’Estat centralista. En el futur era necessari controlar el Tribunal Constitucional (endavant TC) per poder fer cops d’Estat per mutació interpretativa.
I així va ser quant el TC va deixar sense ànima l’Estatut català en derogar els articles més importants d’eixa llei orgànica. De tots es sabut que la composició d’aquell TC va estar alterada en negar-se el PP a renovar els membres en les legislatures de Zapatero per a poder portar a terme un cop d’Estat en tota regla.
El lector es preguntarà, mira aquesta, ¿com s’atreveix a qualificar de cop d’Estat una sentencia del TC?. Doncs eixe es el propòsit d’aquest article, desembolicar i explicar perquè considere que el que va fer el TC va ser un autèntic cop d’Estat, un canvi de rumb per mutació interpretativa, ja que la nova interpretació era, i es, del tot il·legal, va contra els principis del dret, i tenint en conter que tots els membres d’eixe tribunal son juristes, no es pot pensar una altra cosa que ho van fer a posta i sabent, es a dir, van prevaricar per alterar i fer impossible la voluntat popular del poble de Catalunya.
Que es un cop d’Estat per mutació interpretativa?
Imagine el lector la següent contradicció jurídica: una llei ordinària contradiu a una altra llei ordinària. Per exemple, la Llei General Tributaria estableix que les deutes tributàries que no es paguen en el període voluntari de pagament, es constrenyeran. Per una altra banda, la Llei Concursal, que també es una llei ordinària, estableix que les deutes d’aquelles persones jurídiques que es troben en concurs de creditors no podran ser constrets. Veieu la contradicció?. Us haveu adonat que una llei ordinària diu una cosa i una altra llei ordinària diu la contraria?
Si fóssiu una funcionaria que es troba davant d’aquest dilema, que faríeu? quina llei aplicaríeu? Fixeu-vos que les dos lleis tenen el mateix estatus, en teoria cap preval sobre l’altra. Les dos son lleis ordinàries, les dos tenen el mateix rang.
Doncs aquesta aparent contradicció la jurisprudència ho ha resolt donant preponderància a la llei especial o específica sobre la llei general, es a dir, en l’exemple que estem estudiant, tindríem que interpretar que la Llei General Tributaria es una llei general, mentre que la Llei Concursal es una llei especial, o específica per a un cas concret. Llavors la llei especial, o específica, en el seu àmbit d’aplicació, te preponderància sobre la llei general. S’aplica la Llei tributaria ordinàriament excepte en aquells casos en que una llei específica la contradiu, en el cas estudiat, quant una persona jurídica està en situació de concurs de creditors.
Això no es una invenció meua, això passa moltes vegades en dret, que una llei contradiu una altra, per exemple, quan la Llei sobre el Procediment Sancionador contradiu la Llei de Procediment Administratiu, les dos son lleis procedimentals, les dos tenen el mateix rang, però en matèria sancionadora preval la primera per ser específica, i no la segona, que es una llei general que s’aplicaria en els altres procediments administratius diferents del procediment sancionador.
Bé, hem donat un pas per comprendre com deuen interpretar-se i engranar-se les lleis. Ara anem a aplicar el mateix criteri però no sobre lleis ordinàries, sinó sobre les lleis que componen el bloc constitucional, però abans he d’explicar que es això del bloc constitucional.
La Constitució del 78 es una constitució oberta, no defineix un model territorial, no diu en cap lloc que tinguen que haver-hi lleis harmonitzadores, no condiciona els estatuts mes enllà de les competències que son exclusives de l’Estat. En teoria el model territorial queda indefinit en espera del que pacten els parlaments autonòmics amb les Cortes Generales. Això es el que constitucionalistes de prestigi com ara Javier Pérez Royo, defineixen com a bloc constitucional, que integra la constitució i els estatuts d’autonomia, que són lleis pactades entre dos parlaments, amb majories qualificades, i referendades per la població del territori implicat. Com que la Constitució del 78 no defineix un model territorial, queda oberta al que pacten els diversos parlaments autonòmics amb les Cortes Generales, i eixe, en teoria, es el model territorial de cada territori o Comunitat Autònoma.
La interpretació que ha de fer-se, la mes coherent des de un punt de mira jurídic, es que la Constitució es una llei general, mentre que els Estatuts d’Autonomia són lleis especifiques, i que totes elles formen part del bloc constitucional, i son les lleis autonòmiques les que defineixen, per a cada territori, el model territorial que no defineix la constitució. Com pot apreciar aquí el lector, no hi ha contradicció, perquè la Constitució no defineix cap model territorial, i a més, parla de regions i nacions. És una Constitució oberta en la que queda per definir l’estructura territorial en espera de que ho faça, per a cada territori, un pacte entre el parlament autonòmic i el central.
A més, d’acord amb la jurisprudència, les lleis especifiques prevalen sobre les lleis generals, es a dir, un Estatut d’Autonomia, jurídicament parlant, te preponderància sobre la pròpia Constitució, ja que es un pacte entre dos parlaments.
Una vegada aprovat per els dos parlaments i referendat per la població del territori implicat, eixe Estatut passa a formar part del bloc constitucional, i si contradiu la Constitució en algun article, deu prevaldre, en eixe territori específic, l’Estatut per sobre la Constitució, que regirà ordinàriament per a la resta de territoris.
La derogació parcial de l’Estatut català va ser un cop d’Estat per mutació interpretativa de la llei, alterant la manera natural de interpretar-la. Una vegada aprovat l’Estatut català pel parlament central i referendat pels catalans, passa a ser bloc constitucional i el TC no es ningú per contradir la voluntat popular definida pels dos parlaments. Si a Madrid no els agradava l’Estatut català, doncs no haver-lo aprovat, però una vegada aprovat, el que tenia que haver fet el TC es, per a Catalunya, reinterpretar la constitució de tal manera que quedés integrat l’estatut aprovat pels dos parlaments i pel poble de Catalunya.
Altres cops d’Estat per mutació interpretativa
Una vegada el TC s’ha desviat del seu camí, ja no pot parar, a cada cop va a pitjor. A l’interpretar políticament l’Estatut català, s’ha vist obligat a admetre un 155 que també és clarament inconstitucional, i cada vegada la bola és més grossa.
La Constitució diu: “la soberanía reside en el pueblo español, del que emanan todos los poderes”. Com que al Rei no l’ha votat ningú, no pot esdevindre un poder, com a molt deuria ser un òrgan, però no mai un poder, i en canvi actua como si fos el centre de poder de l’Estat.
Una vegada l’Estat ha començat a donar cops d’Estat ja no pot parar, perquè ja s’ha trencat la cadena de la sobirania i de la legitimació, que en principi deuria ser del “pueblo español”, i que ara ja és del rei, novament per mutació interpretativa. Ahí és on està deslegitimat l’Estat.
Amb el judici als presos polítics catalans, ara ja també s’ha afegit el Tribunal Suprem, que està prevaricant contra membres d’un parlament. És quelcom molt evident, a Espanya fer un referèndum, encara que no fos legal, no és un delicte.
L’Estat ha demostrat que no està al servei de tots i que la única solució, vist que no ens podem fiar de les forces centrípetes que sempre hi seran, sols queda la desintegració d’aquest Estat per a obtindre la llibertat dels pobles ibèrics.
La deriva es molt destructiva, perquè el TC ha assumit un rol que no li correspon. S’ha convertit en un òrgan que limita la sobirania popular.
Com queda demostrat, la Constitució del 78 no es un text jurídicament brillant, mes bé al contrari. Ara ja podem assegurar que no estava “todo atado y bien atado”, sinó que més bé ho han tingut que “ir arreglando” sobre la marxa i de mala manera. Eixe és un altre camí per a explorar.
Elisenda Cremades des de Borriana, Plana Baixa
EspaÑÑa, un estat artificial, construït a cops Pronunciamento Militar ha permutat els sabres peel cops de massa dels togats.