Els Goya, del no a la guerra al silenci pels presos

Carlota Camps| Barcelona. Diumenge, 4 de febrer de 2018

Si per alguna cosa s’ha caracteritzat el món de la cultura és per el seu punt crític i reivindicador. Així s’ha plasmat any rere any en premis i cerimònies com els Goya. L’any 2003 la gala dels premis de cinema espanyol es va convertir en un crítica al Govern espanyol i a la guerra d’Iraq, el 2009 va criticar la crisi i el 2012 va fer una defensar aferrissada del jutge Garzón després de la seva inhabilitació. Aquest any va ser una gala feminista i molt critica contra el masclisme al cinema, això sí, cap record pels presos polítics, tot i ser indubtablement un dels temes de l’any.
El Marriott Auditorium Hotel es va omplir aquest diumenge a la nit de ventalls de colors vermell, a favor de la igualtat de gènere, però no es va veure ni un sol llaç groc. Malgrat que estaven nominats, i van acabar essent premiats, alguns artistes catalans, l’empresonament d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tampoc va ser present en cap dels discursos. Una situació que contrasta amb la que es va viure fa tot just una setmana als premis Gaudí, que es van convertir en un record i una reivindicació pels presos i els exiliats.
En la gala catalana, van ser-hi presents amb llaços grocs i a través dels discursos d’alguns dels premiats, però també a través del discurs de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, o del presentador de la nit, David Verdaguer. L’actor, però, que va ser premiat amb el Goya a millor actor de repartiment, no va fer-ne cap referència en el seu discurs a Madrid. Tampoc la catalana Bruna Cusí ni, evidentment, la directora cinematogràfica Isabel Coixet, coneguda per la seva defensa de la unitat d’Espanya. 

Una gala en euskera, però no en català
L’edició dels Goya d’enguany va ser, probablement la poliglota de la història, ja que estaven nominades pel·lícules en quatre idiomes: català, castellà, euskera i anglès. Tot i això, la llengua catalana no va estar present en els discursos dels premiats catalans, a diferència de l’euskera, que va estar-hi molt present amb la pel·lícula basca Handia, que va guanyar fins a 10 estatuetes.
Això sí, el cinema català va ser un dels grans premiats de la nit. Estiu 1993, l’òpera prima de Carla Simón, es va fer amb tres dels vuit premis Goya als que optava, entre ells el de millor direcció novella, el de millor actor de repartiment (David Verdaguer) i millor actriu revelació (Bruna Cusí). També va rebre el premi a millor curtmetratge documental Los desheredados, dirigida per la catalana Laura Ferrés.
Els premis més prestigiosos, millor guió adaptat, millor direcció i millor pel·lícula, van ser per la pel·lícula anglesa La llibreria, de la també catalana Isabel Coixet.

Lluita feminista

Tot i oblidar-se dels presos o de la repressió exercida pels cossos de seguretat de l’estat contra el referèndum de l’1 d’octubre, que van deixar un miler de ferits de diversa consideració, els Goya van ser força reivindicatius. L’Associació de Dones Cineastes va convertir la gala en una reivindicació a favor de la igualtat i contra el masclisme.
Les sabates planes, símbol contra la “tirania dels talons”, i els ventalls vermells van ser els protagonistes de la nit. Les reivindicacions feministes van ser-hi molt presents en els discursos de les artistes premiades, però també a nivell polític.

El líder del PSOE, Pedro Sánchez, el de Podemos, Pablo Iglesias, el de Cs, Albert Rivera, o també Alberto Garzón, d’Izquierda Unida, van passar per la catifa vermella amb els protagonistes de la nit, els ventalls vermells, i van defensar el paper de la dona, tant en el món del cinema com en tots els àmbits.