Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre
Ara fa 56 anys del primer “darrer diumenge d’octubre”, que en realitat va ser un tercer diumenge. Els inicis vénen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívic-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al Monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació – entre els qui hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres- volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser el 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria, encetant d’aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi (1961), el de Castelló (1962) i el de Bocairent (1963), on la Guàrdia Civil va impedir-ne la celebració. A l’any següent (1964), convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent – el darrer diumenge d’octubre de 1964 – la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que el 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
A l’any 1977, mort ja el dictador, el nacionalisme polític torna al Puig i en els anys successius els aplecs se celebren a les places de bous. Però legitimada la Monarquia per la Constitució de 1978 i reconduït el procés autonòmic valencià pels partits espanyols, els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir-ne la convocatòria a la muntanyeta de la Patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar.
No va ser fins al 1991 que la Marxa a peu al Puig va ser recuperada i ho va fer l’Assemblea per l’Autodeterminació. Una altra vegada era Enric Tàrrega qui conjuntament amb Víctor Baeta, Rafael Sena, Màrius Fullana, Jesús March, Emili Villalba, pare i fill i Xelo Santandreu, entre d’altres, es vam decidir aquell any tornar a eixir a la carretera per aplegar-se al Puig.
A l’any següent (1992), Víctor Baeta en incorporar-se a la UPV, va fer la proposta que va ser recollida per Enric Capilla i Enric Morera, perquè la formació nacionalista organitzés la Marxa i convoqués a l’esplanada l’Aplec. UPV encetava així, des de l’any 1992, el seu acte partidari al Puig que ara el BLOC convoca.
Al llarg dels temps la Marxa ha tingut distints llocs d’arribada, segons els idearis polítics dels seus participants; així l’any passat (2016) els valencianistes institucionals i autonòmics del BLOC –Compromís, com sempre, fan la seua arribada en l’esplanada del Monestir i els sobiranistes valencians republicans finalitzen la Marxa, com fa ja uns anys, en l’ermita de Sant Jordi.

Josep Algarra, president de l’ACR Constantí Llombart

Ciutat de València, 19 octubre 2017