Donald Trump i el procés sobiranista a Catalunya per Agustí Colomines
Barcelona. Dimecres, 9 de novembre de 2016
El novembre de l’any passat, un nodrit grup de membres de la Princeton’s Black Justice League va ocupar el despatx del rector. Segons explicava The Whasington Post de l’endemà, els estudiants exigien que el nom de Woodrow Wilson, president dels Estats Units defensor del segregacionisme i que, segons sembla, va donar suport a les idees del Ku Klux Klan, fos suprimit del col·legi residencial i de l’Escola de gestió i política pública i internacional que du el seu nom —on, per cert, treballa el professor Carles Boix—, i de qualsevol altre edifici. Els estudiants afroamericans també reclamaven que el mural que hi ha al menjador d’aquest centre per homenatjar-lo fos esborrat també. A Yale va passar una cosa semblant.
Thomas Woodrow Wilson (Staunton, Virgínia, EUA, 1856 – Washington DC, 1924) va ser, certament, el 28è president dels Estats Units entre 1912 i 1920. Resumir la seva política no és fàcil, perquè va ser molt complexa. A l’Amèrica Llatina, per exemple, es mostrà clarament intervencionista, i no sempre precisament per a bé. Durant la Primera Guerra Mundial, en canvi, fins al 1917 va mantenir neutral els EUA fins que va fer un gir que acabaria essent fonamental per al final de la guerra i, també, per a l’hegemonia nord-americana al món. Wilson era membre del Partit Demòcrata i, no obstant això, va defensar el segregacionisme amb la mateixa força que va defensar polítiques socials que després es recollirien al New Deal.
Sempre he pensat que el Premi Nobel atorgat a Obama tenia un rerefons racista
¿Com és possible que Wilson fos un racista i alhora rebés el Premi Nobel de la Pau el 1919 amb més mèrits que no pas Barack Obama? Doncs senzillament perquè la realitat és complexa i no es pot reduir a la caricatura. Sempre he pensat que el Premi Nobel atorgat a Obama tenia un rerefons racista, atès que no havia fet res de res per rebre’l i se li va concedir justament perquè era el primer president negre dels EUA. Ningú no ho reconeixerà però si vostès hi pensen bé, potser em donaran la raó. A diferència d’Obama, Wilson sí que va fer accions reals a favor de la pau i es mereixia ser premiat. Havia deixat de ser un racista? No, segur que no.
El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, Woodrow Wilson va exposar al Congrés dels EUA un programa, conegut com els Catorze Punts, pel qual, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra. No es tracta que ara els detalli aquí, però l’esperit d’aquests Catorze Punts va ser molt celebrat a la Catalunya de l’època, sobretot pel republicanisme d’esquerra, perquè era una defensa de la llibertat dels pobles, del dret a l’autodeterminació i d’una pau justa, sense revenges, el que incloïa acceptar el que acabava de passar a Rússia de la mà de Lenin.
Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats a defensar els seus interessos que a aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. Keynes ja va advertir dels perills que comportaria una política revengista com aquesta. Els Catorze Punts de Wilson van quedar en paper mullat, però el mapa d’Europa va canviar totalment, perquè els imperis van decaure i “aquella presó de pobles que havia estat l’Imperi austrohongarès va donar lloc a un munt de nous estats”, que és el que Rovira i Virgili destacava quan celebrava la iniciativa del president nord-americà. Estava pensant en Catalunya, no hi ha dubte.
Per al sobiranisme català s’ha obert una finestra d’oportunitat que el president Carles Puigdemont hauria d’explorar
Només he llegit un article —“Trump o Trump”— que relacionés la victòria de Donald Trump amb el procés sobiranista. El va escriure fa uns dies Joaquín Luna, que és ben conegut per les seves opinions antisobiranistes. Destacava, tanmateix, que per al sobiranisme català era més interessant que guanyés Trump que Clinton. Per què Trump i no Clinton? Donald Trump és el president dels EUA ideal per a moviments com el sobiranisme català —escriu Luna—: “menysté la Unió Europea —el garant principal contra un referèndum unilateral—, elogia el Brèxit —model del ‘dret a decidir’ i del despropòsit populista— i presumeix d’un pragmatisme simplista que es tira a l’esquena l’ordenació i les normes internacionals”. És evident que per a Luna això seria una desgràcia, però no està mal vist.
La temptació del sobiranisme català, dominat a parts iguals per l’antiamericanisme de parvulari i una fòbia arrogant contra Trump que arriba fins a les files del centredreta, seria menystenir la importància que el nou president dels EUA sigui un ric fatxenda, malparlat, racista i no sé quantes coses més, totes elles certes. L’error seria manicomial, perquè Trump, com aquest Wilson que ara volen eliminar de Princeton els activistes negres nord-americans, pot ser, certament, una oportunitat. La diplomàcia catalana n’hauria de prendre nota abans de fer el ridícul. Ves que amb Trump no tinguem una sorpresa! Pot ser Reagan, que va canviar el món, agradi o no, o pot ser Bush fill, que va ser un pagerol que va embolicar els EUA en dues guerres que han estat letals per a la pau mundial. Tot dependrà del que faci d’ara endavant, un cop acabat l’espectacle de la llarga campanya electoral. Ara bé, com es diu en els ambients dels negocis, per al sobiranisme català s’ha obert una finestra d’oportunitat que el president Carles Puigdemont hauria d’explorar.