Immigració i llàgrimes de cocodril
Barcelona. Dilluns, 14 de desembre de 2020
1. Save the Children, una ONG ben coneguda, emet uns anuncis per televisió que quan els veig em posen de mal humor. No és que l’anunci em commogui, és que no suporto la càrrega emocional que vol transmetre per conscienciar-nos o per arrencar un donatiu a l’audiència. El primer anunci és el d’una nena de tretze anys que es diu Zahara i que explica que viu en un camp de refugiats, que el seu germà petit està malalt i que no tenen un metge per atendre’l. Al final es dirigeix a l’espectador plorant. El segon és el que es pot veure a dalt, amb el testimoni de Reijanah, una nena refugiada al camp de Moira (a l’illa de Lesbos), que es dirigeix a la càmera en anglès i es pregunta per què ha de viure en un camp com aquell des de fa més d’un any quan el que desitja és estar amb les seves amigues i menjar espaguetis.
2. Aquests anuncis pretenen deixar-te destrossat i fer-te sentir impotent, perquè cada vegada que vegis les llàgrimes de la Zahara o de la Reijanah i sentis la seva veu trencada pel dolor, t’embargui un sentiment de pena i compassió que et porti a fer el donatiu que et reclamen. Els pidolaires de carrer utilitzen sovint la mateixa estratègia. Són poques les vegades que algú et para pel carrer, com va passar-me a mi fa un dies, i davant de la porta d’un forn un home sense llar em va demanar, sense llàgrimes ni dramatisme, si podia convidar-lo a un cacaolat i a un entrepà. No vaig dubtar-ho ni un moment. Mentre jo pagava amb el meu Apple Pay (fa temps que no porto mai diners a la butxaca), l’home li va demanar a la fornera si podia asseure’s en una de les taules per menjar-hi el berenar. L’escena va resultar ser un retrat costumista bestial que, vista en perspectiva, mostra les grans desigualtats socials actuals.
3. L’home que em va demanar caritat, perquè de fet és això el que va fer, no era un immigrant, però hauria pogut ser-ho i l’hauria convidat a berenar igualment. Però donar diners empès per un sentiment de culpa en veure unes nenes plorant per televisió o deixar anar una mica de xavalla en un pot o bé fer, com jo vaig fer, pagar-li una mica de menjar a qui ho necessita, no és res més que un acte pal·liatiu afavorit pel que ens arriba mitjançant els sentits i posa en marxa les nostres emocions. La caritat no és el remei a les grans desigualtats, més aviat és una expressió, com l’escena que els he explicat del forn, de la desigualtats entre els individus. A Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica (Arcàdia), Daniel Raventós i Julie Wark defensen que la bondat caritativa, sovint gratificada fiscalment, és una estafa que no fa més que agreujar la divisió entre rics i pobres. Ni la predisposició a fer el bé, ni apel·lar a les emocions, ni intentar commoure els telespectadors amb nenes refugiades, resoldran un problema que les grans migracions del nostre temps han fet més gran que mai. Estic amb Raventós i Wark quan reclamen que cal substituir la caritat per unes polítiques públiques que promoguin una existència materialment digna al conjunt de la població.
Reclamar acollir indiscriminadament mentre no es tenen els mecanismes legislatius, ni els recursos per fer-ho, és tan hipòcrita com la solidaritat momentània
4. L’incendi de la nau de Badalona ha fet sortir de nou a la llum la qüestió de la immigració irregular i les condicions de vida en les quals viuen persones que tothom sap que existeixen però que són invisibles per als benestants fins que no passa una desgràcia. En el cas de Badalona, les dosis de demagògia són tan elevades, que resulten tan enervants com les llàgrimes televisives de les nenes refugiades. Quan fou mort el combregaren, ja se sap, però les lamentacions són llàgrimes de cocodril. L’esperit caritatiu que anima a qui proclama —inclús des de les institucions— que està disposat a acollir tothom que aconsegueixi arribar a sòl europeu, després no es tradueixen en res, en cap dret real. Les consignes no fan sortir de la misèria els immigrants que, com els de Badalona, s’instal·len ens naus o edificis abandonats que no tenen les mínimes condicions d’habitabilitat i higiene. El benestar comença quan s’assegura la dignitat de les persones i no pas amb llagrimetes per commoure consciències.
5. Sovint es dona la paradoxa que qui se sent interpel·lat per l’anunci de Save of Children és rematadament intolerant amb la immigració. És més fàcil donar uns calerons que “suportar” els immigrants al costat de casa o deambulant pels carrers. Acollir o no acollir immigrants, tancar o no les fronteres són els grans dilemes de les societats opulentes, que elles mateixes ja conviuen amb la pobresa extrema generada pel desenvolupament econòmic desigual propi del capitalisme. Una política que pretengui ser realment liberal, només ho serà si és capaç de bastir polítiques públiques que evitin el naufragi vital d’una part de la població. La millor inversió en una societat dinàmica i oberta, que és la filosofia que fonamenta el liberalisme progressista, és sempre la que inverteix en polítiques de benestar i no diu mentides. Reclamar acollir indiscriminadament mentre no es tenen els mecanismes legislatius, ni els recursos per fer-ho, és tan hipòcrita com la solidaritat momentània provocada per “una sobredosi de realisme atroç”, com va escriure Mònica Planas en comentar l’anunci de la Zahara.
6. La pandèmia ha provocat un caos social terrible. Parlem del nombre de morts a les residències, i ens escandalitzem per la major incidència de la Covid entre els afroamericans, però no sabem quants morts hi ha hagut entre immigrants sense targeta sanitària o entre els molts pobres que cada vegada més omplen tots els racons imaginables de les grans ciutats catalanes. Són els invisibles, dels quals només tenim imatges impactants quan les flames cremen els refugis indignes de la pobresa i la immigració. Hi hem après a conviure, a Badalona o al 22@, però cap polític aporta una solució, ni els que sempre diuen que tenen una resposta per tot. La majoria són incapaços de confessar que per abordar una qüestió tan important com aquesta, Catalunya no disposa ni d’una organització política que li permeti regular els fluxos migratoris ni dels recursos econòmics per anar més enllà de la caritat. No cal ser independentista per veure-ho. És clar que els governants actuals també podrien fer-ho millor amb el que tenen si fossin més bons gestors i tinguessin un sentit polític més perspicaç i agut.
1. Aquesta vinyeta de @ManelFontdevila va ser publicada al @DiariAra ahir. El dia anterior, @quimbertomeu havia publicat una 
Participo, des de fa molts anys, en manifestacions i concentracions de contingut polític independentista o de denúncia del règim espanyol del 78, i quan hi veig algú amb una bandera republicana espanyola a mi em genera una certa desconfiança. Sempre em pregunto: es tracta d’un espanyol solidari amb la causa catalana i que porta la seva bandera o d’algú que participa en la nostra lluita però que quan arribi el moment de la veritat ens imposarà la seva bandera i ens negarà el dret a ser lliures com a catalans? Això, per exemple, com és lògic, no em passa quan hi veig banderes basques o gallegues. És impossible que ningú d’Euskal Herria o de Galícia, quan Catalunya estigui a punt d’assolir la seva independència, ens imposi la seva ciutadania, però amb els espanyols, per molt progressistes i antimonàrquics que diguin ser, la meva desconfiança és immensa, no hi puc fer res, són massa anys de rebre garrotades de la dreta però també de l’esquerra espanyoles.