El republicanisme català independentista prepara l’allistament d’efectius, cara el 25-J.
Mostra totes les entrades de ANNA_Catalunya
Crida de Puigdemont i més republicans, determinats per posar en marxa el partit independentista el 25 de juliol
[Pels que prediquen un nou estatut per a la CAC, cal recordar que és ‘España’, el seu ‘Estat’ i l’entusiasta part del ‘pueblo español’ que li fa costat l’origen del problema polític a Catalunya. ANNA notícies]. Una confabulació narcòtica per Agustí Colomines
Una confabulació narcòtica
Agustí Colomines | Barcelona. Dijous, 2 de juliol de 2020
El 14 de juny del 2006 es va celebrar a l’Auditori de Barcelona l’acte central de la plataforma Estatut, jo sí. Vam conduir-lo la periodista Rosa Cullell —que aleshores era directora general del Liceu— i un servidor, que en aquell temps dirigia Unescocat. Entre els assistents hi havia el president Pasqual Maragall i l’expresident Jordi Pujol i polítics del PSC, CiU i ICV: Manuela de Madre, José Montilla, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Jordi Guillot, entre d’altres, cap dels quals és avui un polític en actiu. Només Montilla és un supervivent gràcies a les portes giratòries. Han transcorregut catorze anys des de llavors. La plataforma va aconseguir unes mil cinc-centes adhesions, molt poques si ho comparem amb les adhesions que han recollit posteriorment entitats independentistes. La plataforma pregonava que tombar l’Estatut en el referèndum que s’havia de celebrar al cap de quatre dies, el 18 de juny, “duria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i d’horitzons de progrés”. La fraseologia habitual, però que s’ha demostrat ben certa. El fracàs de la reforma de l’Estatut, que va culminar amb la sentència del TC d’ara fa deu anys, certament va estancar Catalunya. Aquest i no pas cap altre és el motiu que el país hagi caigut pel pedregar. Convindria que ho recordessin els que atribueixen el drama de tot plegat a l’independentisme. Diguem-ho clar: el 2010 l’Estat va enfonsar el constitucionalisme a Catalunya.
Si els independentistes fan un pas enrere per por o per unes expectatives falses sobre la recuperació del vell i estripat Estatut, llavors és que la repressió ha funcionat
Rosa Cullell i servidor som partidaris, per resumir-ho i sense ànim d’ofendre, de l’unionisme i de l’independentisme, respectivament. Ja era així en aquell temps. No sé el que votava ella, però jo el 2003 vaig votar ERC, com havia fet en altres eleccions. Sempre he estat un independentista pragmàtic, que no vol dir possibilista, i l’any 2006 creia que aquell Estatut, inclús retallat pels espanyolistes fatxendes estil Alfonso Guerra, faria avançar el sobiranisme. La sentència del TC va posar punt final a tot allò. Aquella sentència va provocar la fallida de l’autonomisme i la mort del catalanisme que ara es vol ressuscitar. Si els independentistes haguessin acceptat aquella amputació sense fer res, sense canviar d’estratègia, haurien contribuït a la confabulació narcòtica davant d’una alteració tan flagrant de la democràcia. Si ara, després de la crisi del 17, no canviessin, també caurien en el mateix parany. L’Estatut va ser aprovat pel Parlament, les Corts van modificar-lo, i tanmateix el poble de Catalunya va ratificar-lo, i a la fi el TC se’l va carregar. Si les Corts ja hi havia passat el ribot, el TC va desfigurar encara més el text que havia estat aprovat pels representants de la sobirania catalana. I aquesta és la qüestió que no es pot oblidar si és que no es vol tornar als anys de debilitat, al temps en què es glorificaven les aparences. Després d’un referèndum legal i acordat, ells, el poder espanyol, van tirar pel dret per restituir el centralisme. Cal tenir memòria —o una mica d’edat— per no dir segons què el 2020.
La diferència entre les conseqüències del fracàs de l’Estatut del 2006 i la desfeta del 2017 és la repressió. Fa catorze anys a l’Estat no li va caldre empresonar ningú per imposar la seva llei contra l’autonomisme federalista que propugnava Maragall. L’acatament dels polítics va ser unànime. Els mateixos que avui atribueixen als independentistes la crisi del 2017 prescindint de l’autoritarisme espanyol, el 2006 acusaven Maragall, com aquell que diu, de secessionista sense admetre que el problema era el nacionalisme espanyol. El sobiranisme, en canvi, no va defallir i es va anar organitzant entorn a la defensa del dret de decidir, fins al punt d’obligar els polítics —si més no alguns— a rectificar per emprendre un camí diferent. L’anomenat procés no ha estat un assaig de revolta, va ser una revolta amb totes les lletres que l’Estat només va poder aturar a cops de porra, amb empresonaments arbitraris o provocant l’exili del president de Catalunya, el qual, suposo, el 2006 va votar sí en el referèndum estatutari. Els que culpen els independentistes de tots els mals actuals distorsionen la història per justificar el seu relat de derrota. El mal és d’abans i els que ara volen tornar a assajar l’autonomisme del 2006 enganyen quan amaguen què va passar. L’Estat ens vol sotmesos, ja s’ha vist. Si els independentistes fan un pas enrere per por o per unes expectatives falses sobre la recuperació del vell i estripat Estatut, llavors és que la repressió ha funcionat. L’única possibilitat de sobreviure és no abandonar la resistència. És una posició més incòmoda, però més real i pràctica que recaure en la droga de l’autonomisme.
Puigdemont determinat: 25 de juliol possible posada en marxa del nou partit independentista sense esperar el PDCat
La proposta de Jordi Turull, Josep Rull, Quim Form i Lluís Puig plantejada al PDeCAT i que la seua direcció ha rebutjat.
La proposta dels presos del PDeCAT per JxCat: un moviment sense quotes ni vetos
Marta Lasalas | Barcelona. Divendres, 26 de juny de 2020
Els presos polítics del PDeCAT, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn, junt amb el conseller Lluís Puig des de l’exili han fet arribar al president del partit, David Bonvehí, la seva proposta de confluència amb JxCat per constituir un “moviment polític sense quotes ni vetos“, tal com ahir va avançar ElNacional.cat.
El text de la proposta, al qual ha tingut accés ElNacional.cat, s’ha fet arribar a tots els membres de l’executiva i del consell nacional aquest matí, en què la cúpula del partit s’ha reunit per informar sobre l’estat de les converses amb la Crida de Jordi Sànchez i davant les crítiques d’una part de la direcció per la falta d’informació al respecte.
La proposta
La proposta que ha presentat l’anomenada comissió delegada, integrada per presos polítics i exili, planteja un full de ruta concret per a la confluència en l’espai de JxCat. Aquest full de ruta passaria per l’acceptació de la doble militància, amb la qual cosa, es podria aparcar temporalment el debat sobre la dissolució del PDeCAT que ha situat les converses al llindar del trencament.
La decisió sobre mantenir o dissoldre el PDeCAT quedarà, segons aquesta proposta, en mans d’un consell nacional que es convocarà sis mesos després de la creació de JxCat i al qual l’executiva presentarà el seu plantejament sobre la continuïtat de la formació.
La proposta d’aquests dirigents recorda que JxCat va néixer davant la convocatòria de les eleccions del 21-D amb el 155 vigent, en les quals l’independentisme va aconseguir la majoria absoluta.
Subratlla la consolidació posterior en les eleccions municipals i europees. “L’espai institucional de JxCat ja existeix i té totes les dimensions possibles: grups parlamentaris a totes les cambres, grups municipals i govern. Té molt gruix. Té implantació territorial”, subratllen.
Consideren que la consolidació d’aquest espai és el que resultaria avui “més disruptiu en l’escena política catalana” i reclamen donar forma a aquesta realitat, sense magnificar el que descriu com a “soroll” en referència als conflictes interns.
La proposta que plantegen parteix de la formació d’un comitè d’organització d’una Assemblea Constituent de JxCat; que aquesta assemblea es convoqui i hi participin els càrrecs electes i totes aquelles persones “que han confiat en JxCat i el president Puigdemont”.
L’Assemblea haurà d’escollir la presidència de JxCat i una direcció executiva nacional que inclogui com a mínim persones responsables d’organització, d’estratègia política, de finances, comunicació, relacions internacionals, relació amb els cambres parlamentàries i mon municipal i sectorial.
En un termini de tres mesos, aquesta direcció proposarà definir la periodicitat amb què s’ha de reunir l’assemblea, la creació d’un consell nacional i els mecanismes de presa de decisions entre la militància. La direcció executiva s’encarregarà de proposar la metodologia per a l’elaboració de programes electorals i confecció de llistes electorals.
La proposta íntegra sota l’epígraf l’Aposta de Junts per Catalunya és la següent:
“El PDeCAT, davant de la necessitat d’articular la creació del nou espai polític de Junts x Catalunya, considera convenient que:
1. Es proposi la formació d’un comitè d’organització d’una Assemblea constituent de Junts x Catalunya.
2. Es convoqui una Assemblea constituent de Junts x Catalunya, en què hi participin tots els càrrecs electes de Junts x Catalunya i totes aquelles persones que han confiat en Junts x Catalunya i el president Puigdemont des del 21 de desembre del 2017 i que entenen l’1 d’octubre com a mandat polític a culminar, siguin associats d’organitzacions o persones sense filiació política, via la seva inscripció pels mitjans i la normativa facilitada pel comitè d’organització.
3. L’Assemblea constituent esculli la presidència de Junts x Catalunya i una direcció executiva nacional que inclogui com a mínim persones responsables d’organització, d’estratègia política, de les finances, de comunicació, de relacions internacionals, de les relacions amb les cambres parlamentàries, de les relacions amb el món municipal i de les polítiques sectorials.
4. La direcció executiva nacional proposi i aprovi en un termini no superior a 3 mesos un sistema organitzatiu que inclogui com a mínim la definició de la periodicitat amb la qual ha de reunir la seva Assemblea; la creació d’un Consell Nacional, i els mecanismes de presa de decisions per via plebiscitària per part del conjunt de la militància.
5. La direcció executiva nacional proposi i aprovi la metodologia per elaborar programes electorals i confeccionar llistes electorals a les quals es presenti Junts x Catalunya, a ratificar pel Consell Nacional anteriorment mencionat i, posteriorment, al conjunt de la militància.
6. En cas que es produeixi un avançament electoral previ a la celebració del seu primer Consell Nacional, la direcció executiva nacional de Junts proposi, aprovi i faci pública en un termini no superior a 1 mes una metodologia per elaborar programes electorals i confeccionar llistes electorals.
Passats 6 mesos des de la creació de Junts x Catalunya i per tant consolidat aquest nou espai polític, el Consell Nacional del PDeCAT, a proposta de la DEN, debatrà i decidirà la conveniència de mantenir o dissoldre l’organització, decisió que en darrera instància adoptarà l’Assemblea Nacional.
Durant aquest període transitori, el PDeCAT prendrà les decisions que corresponguin per encaixar la doble militància”.
Tites, tites, tites… article d’Alfons Durán-Pich
TITES, TITES, TITES…
05/03/2020
Debería ser muy niño, pues mis recuerdos son borrosos y dispersos. Si sé que pasé algunos veranos en una masía llamada Ca n’Oriac, entre Matadepera y Sabadell, con la que mi abuela materna tenía ciertos vínculos.
Recuerdo subir a una tartana que nos llevaba hasta la Creu Alta; recuerdo el olor tan peculiar de la tierra; recuerdo el vigor físico de las masoveres, y, sobre todo, recuerdo el ritornello que mi abuela cantaba cuando soltaba el grano entre un montón de gallinas que campaban a sus anchas: tites, tites, tites.
El reflejo condicionado de Pavlov se ponía en evidencia al poco de identificar el paso firme de mi abuela. Aventuro que si no les hubiera dado nada, las gallinas hubieran sentido un gozo similar.
Así funcionan los mamíferos, entre los cuales nos hallamos los humanos, por lo que no es de extrañar que nuestro vector instintual nos ponga en evidencia.
El estado Español y sus representantes, en el amplio abanico que va desde la izquierda utópica a la derecha extrema (o sea, todos), siempre ha utilizado este simple mecanismo de ofrecer un puñado de grano a los “inquietos” catalanes para apagar sus continuas reivindicaciones.
Si esto no funciona, sacan la porra y liquidan el tema, como lo hicieron en 1650, 1714, 1923, 1939, 1978, 2017, y sigue.
Las historias más recientes del modelo soft nos llevan al contorsionista Zapatero (“Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento catalán”), al trolero Rajoy (“Me preocupo y me intereso de los problemas de los catalanes”), al peripatético Aznar (“Yo quiero decir que el catalán, la lengua catalana, es una de las expresiones más completas, más perfectas, que yo conozco desde el punto de vista del lenguaje”) y al equilibrista Sánchez (“Negociaremos un sistema de financiación más justo y equitativo”).
“Parole, parole, parole”, que cantaba Mina en los sesenta. “Tites, tites, tites”, que susurraba mi abuela.
Claro que se supone que en términos evolutivos las gallinas están varios pasos hacia atrás respecto a los humanos, aunque en ocasiones no lo parezca.
Ahora estamos viviendo el risible episodio de una “mesa de diálogo” (una “enganyifa” para Clara Ponsatí) entre el gobierno del Estado y una representación del independentismo catalán. Y entre el propio independentismo están los autodenominados “pragmáticos” que consideran que éste es un paso necesario. Lo que no sabemos es que podemos ofrecer para que la negociación tenga sentido. Se negocia cuando tienes solidez en tus argumentos para exigir cesiones al contrario. Pero cesiones de verdad, no “parole, parole, parole”. Y la única cesión a aceptar es poner fecha a un referendum en Catalunya sobre la autodeterminación política. Esto es un prerrequisito exigible para no levantarse de la mesa. Lo demás es cháchara.
Que los mandamases del Psoe en Catalunya (el alegre bailarín señor Iceta, la dogmática monja seglar señora Granados o el siempre triste (ahora ministro) señor Illa) critiquen duramente a los independentistas auténticos (los no “pragmáticos”) por cuestionar este montaje, no sorprende a nadie. Que la nueva figura del melting pot “En Comú Podem” señora Jéssica Albiach (que podría salir en un remake de la serie “Dallas”) o que el señor Joan Mena, figura espesa del grupo residual Esquerra Unida i Alternativa, se apunten también al carro de los que atacan a los independentistas por no aprovechar a fondo “una oportunidad histórica” como ésta, y que incorporen el mensaje de una futura Generalitat “progresista”, también resulta lógico.
Pero que los chicos y chicas de ERC y su padre espiritual no se den cuenta de la gran tomadura de pelo del Estado, dice muy poco sobre su capacidad para interpretar la realidad más evidente.
Decía Konrad Lorenz, el gran médico y zoólogo alemán, que “el hombre parece ser el eslabón perdido entre los simios antropoides y los seres humanos”. Por los indicios que tenemos, su diagnóstico resulta esclarecedor.
“Tites, tites, tites…”
Programa del Memorial 1714 pel 10 i 11 de Setembre. L’11-S a les 12:30 els independentistes valencians de RV/PVE reten homenatge als Maulets valencians al Fossar.
De València a Madrid en defensa de les Repúbliques
De València a Madrid en defensa de les Repúbliques
Agafant forces de camí a Madrid a per les Repúbliques
Contiunant cap a Madrid
Esperant l’hora de la mani
Per les Repúbliques!!!
En solidaritat amb la vaga de fam dels republicans catalans
La falsa ruta, la de debò; per Agustí Colomines
La falsa ruta, la de debò
Agustí Colomines | Barcelona. Dilluns, 17 de setembre de 2018
Cal fer perdre pes al sobiranisme, reclamen alguns articulistes. Cal tornar al catalanisme baix en calories, per dir-ho a la manera d’Enric Juliana. A aquell catalanisme que suposadament no molestava ningú perquè era submís, penós, desdentegat, mengívol, espanyolista a força de voler reformar l’Estat espanyol sense aconseguir-ho mai. “Rectificar” és el verb preferit d’aquest catalanisme light. Un catalanisme que sempre és a punt d’entonar un mea culpa sonor, beatífic, pocapena. L’autoinculpació és el recurs dels dèbils. I el catalanisme sempre ha estat un moviment feble en tant que Catalunya enfora no ha aconseguit el que es proposava i aquesta era una peça essencial del projecte. El 15 de febrer de 1939, l’historiador Ferran Valls i Taberner, antic diputat de la Lliga Regionalista i rebatejat com a Fernando per ell mateix, va publicar el seu primer article a La Vanguardia després de l’ocupació de l’Exèrcit Nacional. El va titular, precisament, “La falsa ruta”. No podia ser d’altra manera. La tesi d’aquest conegut article era que la guerra havia estat provocada pels catalanistes i el govern Companys, assumint la mentida, explotada per la historiografia d’extrema dreta d’ara, que els revoltats no eren els franquistes, sinó els defensors de la democràcia. De fet, la majoria de les condemnes a mort signades per Franco es justificaven amb el delicte de “rebel·lió militar” dels encausats. El món al revés, però així és com es pot justificar l’injustificable. Així és com un periodista que havia treballat a les ordres del tripartit pot recórrer a Valls Taberner per atacar l’independentisme actual.
L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació
L’escuderia d’opinadors unionistes avui fa el mateix que va fer Ferrando Valls Taberner el 1939. Intenta fer passar per culpables els independentistes, obviant que el govern espanyol —el d’abans i el d’ara— es neguen a negociar una sortida política al conflicte amb la majoria del poble català. L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació. Aquest conflicte no l’han provocat els independentistes, com la Guerra Civil no van començar-la els republicans. El conflicte sorgeix perquè, d’entrada, el TC es va passar per l’arc de triomf el que havia estat votat democràticament pel poble. A Espanya van ser pocs els que van escandalitzar-se. Al contrari. La xenofòbia anticatalana és un dels exercicis predilectes de la majoria d’espanyols. És increïble però és així. I la xenofòbia és estimulada tant per gent de dreta com d’esquerra, no ens enganyem. El més sorprenent és que davant d’aquests atacs el que es reclami, en el millor dels casos, sigui paciència i, en el pitjor, que s’afirmi sense ruboritzar-se que els culpables de tanta maldat són els catalans independentistes. La xenofòbia anticatalana és anterior a l’anticatalanisme, malgrat els esforços dels catalans del segle XIX i XX per participar en la construcció de l’Estat nació espanyol. La setmana passada vam poder constatar fins a quin punt encara cueja aquest catalanisme baix en calories que es postra davant el poder sense obtenir res a canvi.
L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit
A l’Espanya actual els criteris de la dreta extrema es van imposant a poc a poc arreu. Fins i tot a Catalunya. I, segons aquesta gent, els conflicte actual no té solució perquè Carles Puigdemont i els intransigents de la Crida Nacional no baixen del burro. Per això l’unionisme es dedica a exaltar ERC i Oriol Junqueras, perquè hi detecta signes de debilitat. Sovint la presó serveix per provocar aquest efecte. La repressió i la guerra segueixen la mateixa lògica. Aquesta és la raó per la qual Oriol Junqueras continua tancat. Segrestar la voluntat d’un pres, doblegar-la, és l’objectiu de tot empresonament. Per això és tan important solidaritzar-se amb els presos, però per això mateix els presos no poden pretendre dirigir la política catalana. L’exili, malgrat els inconvenients, dona més llibertat. Però tornem al catalanisme baix en calories, que és el motiu de l’article.
Una altra de les tesis dels defensors que el sobiranisme ha estat el que ha provocat el conflicte és que les mobilitzacions independentistes són en l’origen de les mobilitzacions espanyolistes. L’espanyolisme a Catalunya existeix des de fa anys i panys. Si no fos així no tindríem un nom per designar-lo: lerrouxisme; i els lerrouxistes no haurien disposat de la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona entre 1909 i 1911, i no haurien esdevingut la primera minoria municipal, amb Manuel Morales Pareja com a alcalde i el populista Emiliano Iglesias ocupant la primera tinença d’alcaldia, durant el període 1918-20. El Partit Republicà Radical va ser fundat per Alejandro Lerroux el 1908 en escindir-se de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El motiu de l’escissió era que els lerrouxistes s’oposaven al catalanisme light del partit de Salmerón. Una altra falsa ruta, atès que el catalanisme de l’expresident de la Primera República era més tebi, per entendre’ns, que el de Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’espanyolisme no en té mai prou amb les mostres públiques de constricció. No està interessat en les rebaixes, vol la liquidació de l’estoc sencer.
L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit. El motiu de l’exacerbació espanyolista de Celestino Corbacho, per exemple, no és culpa del pujolisme, encara que l’exministre segueixi obsedit, com molts socialistes de la vella guàrdia, amb Pujol. L’espanyolisme de molts militants del PSC és marca de la casa, com ja va descriure fa molts anys Jaume Lorés, el cunyat de Pasqual Maragall. Culpabilitzar els defensors d’una determinada idea política i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, intransigents o totalitaris és pur maccarthisme. Les acusacions del senador Joseph McCarthy contra els comunistes, reals o suposats, nord-americans equival a l’intent unionista d’ara de convertir l’independentisme català en el culpable del naufragi de la democràcia espanyola. Aquesta sí que és la falsa ruta.