Contra la llei Wert
DES DE LA TRONA

24/10/13 11:22 – SAL·LUS HERRERO I GOMAR –
Josep Ramoneda, escrivia el 9 d’octubre a l’Ara un article titulat “Humans d’una sola dimensió”, on assenyalava que “Ja fa alguns anys, quan la meva filla anava al’escola, hi havia una cosa que m’irritava especialment a les reunions de pares: el que més preocupava a la majoria era l’ensenyament de l’anglés i la informàtica. Noble preocupació, i més en un país endarrerit en matèria d’idiomes, però que tanmateix denota una certa confusió sobre el que hauria de ser l’ensenyament. Donar la prioritat als instruments per davant de les actituds i de la voluntat de coneixement és una visió d’escola que volent ser pragmàtica resulta molt empobridora. I no està escrit enlloc que pràctic i culte siguin incompatibles. Educar és molt més que donar eines per bellugar-se pel món real i virtual, és generar una disposició a saber, a pensar i a entendre, sense la qual els instruments serveixen de poc”.
Era un escrit, el de Ramoneda, a propòsit de l’enquesta que abasta del 16 als 65 anys, que situa a Espanya a la cua de l’OCDE en comprensió lectora i en matemàtiques. Sense entendre el que es llegeix és difícil aprendre, matemàtiques, literatura, filosofia o ciències naturals. Per aprendre, —recordant als clàssics— cal, sobretot, curiositat, receptivitat i empatia. Perquè tenir una bona comprensió lectura és fer teu el que llegeixes, obrir escletxes i finestres per ampliar horitzonts i anar més enllà. Això és incompatible amb una idea de l’ensenyament que va desterrant la filosofia i les humanitats i que sembla que només té un objectiu: modelar l’”Homo economicus”, construir humans d’una sola dimensió, adaptats al mercat laboral. És el que es diu “pragmatisme” i “utilitarisme”, idees que en centrar-se en una instrumentalització exacerbada de la dimensió economicista, bandegen altres consideracions ecològiques i humanes i estan duent al planeta Terra a un atzucac.
En aquest sentit, concloïa Ramoneda: “en això, també, la llei Wert és profundament ideològica. No només sexista, classista, espanyolista, nacionalcatòlica i retrògrada. Un cert retorn al franquisme, com advertia Josep Lluís Pitarch després de veure els manifestacions a les Illes contra els decrets Bauzá i la llei Wert que és la coartada jurídica que li donen des de Madrid per a espanyolitzar l’alumnat catalanoparlants de les Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya.
El mateix 9 d’octubre tenia una reunió de pares a Tarragona on estudia la meua filla petita; el que més em va sorprendre era la insistència en les sancions, els càstigs, les amonestacions i les expulsions de l’Institut. Semblava que tota l’acció educativa s’havia convertit en un sistema de regles, normes i sancions similars a les d’una presó, com advertia Michel Foucault; per anar al vàter has de pujar a secretaria, et donen la clau, omplis un full, vas al servei, obris el pany de la porta, entres, eixes, tanques la porta, tornes la clau, si preguntes per què cal tanta burocràcia per a pixar, et diuen que és per vandalisme i et tapen la boca. Hui dia el ‘vandalisme’ o les mesures de ‘seguretat’ ho justifiquen tot. El que havien de ser mitjans, eines o instruments per aconseguir educar, han esdevingut l’única prioritat. El suggeriment educatiu, la proposta didàctica, la formació reflexiva i crítica, s’ha tornat amenaça, xantatge, sanció i, a l’extrem, càstig o exclusió de la comunitat educativa. L’alumnat era, per definició, és objecte de desconfiança radical. Sembla que la consigna de les normes, d’algunes lleis i d’algun professorat que les segueix siga: “no em fio de ningú ni de res de l’alumnat”.
No obstant, si repassem des de “La República” de Plató o l’”Emili o l’educació” de Rousseau fins arribar a Piaget, Freinet, l’Escola de Barbiana, Ivan Illich o Paulo Freire, els millors pedagogs al llarg de la història recomanen fer confiança a l’alumnat, escoltar-los, entendre’ls, fer que participen al procés educatiu, ajudar-los a obrir-se a la curiositat, motivar-los l’interés en funció de les seues preocupacions, motivar-los a la recerca, al saber, a la comprensió i inclús a reflexionar sobre la transformació del món que ens envolta. Si un no confia, no és de fiar. L’educació quan és bona serveix perquè l’alumnat l’eleve per sobre els muscles del mestre perquè vaja més enllà. Sense confiança no hi ha aprenentatge.
Després de suportar quasi tota la reunió parlant sobre disciplina i sancions, no vaig poder deixar de demanar-li a la tutora ‘confiança’, voluntat de coneixement i d’aprenentatge, ganes de saber, voluntat per suscitar l’interés, ensenyar a escoltar, a llegir, a pensar, a escriure, a contar i a comprendre el món. Críticament, conscientment. Si pot ser de manera amena. Sense tantes pors ni desconfiances. Per qüestionar el que no va bé i construir un món millor.
No entenc tampoc perquè hi ha un professor d’educació física que prohibeix les samarretes de tirants perquè es pot veure un tros de sostenidor d’unes adolescents. Els sostenidors són bells, no hi ha cap pecat ni falta en mostrar un trocet de sostenidor. Hi ha un decret de la Generalitat, si és així, tampoc no ho entenc, on es prohibeix que l’alumnat de primer i de segon d’ESO puga fer vaga, han d’ésser majors de 14 anys; contra la llei Wert caldria que tot l’alumnat fera vaga, des de l’escola infantil fins a les universitats i l’Escola de Persones Adultes o la Universitat a Distància, des del professorat actiu fins al retirat, des de pares, mares i qualsevol ciutadà en general s’unira a la comunitat educativa per protestar contra una llei que encara ens endarrerirà molt més. Si la gent no sap llegir ni pensar, votarà al PP, encara que es financen il·legalment, encara que estiguen fins a les celles de corrupció, com ha passat des de fa vint anys fins ara al País Valencià. Es dirà “democràcia”, però, en realitat, no ho serà.
Darrera actualització ( Dijous, 24 d’octubre del 2013 11:22 )