El passat 3 d’agost es va reunir l’Assemblea de RV/PVE. Entre altres acords es va decidir, prèvia consulta a Abelard Saragossà, la variació del nom del partit en referència a la paraula ‘valencianista’. La proposta era canviar a ‘valencianiste’, restant el nom així: República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu.
A continuació el prec i la resposta que va donar lloc a la decisió favorable al canvi.
From: Baeta RV-PVE
Sent: Monday, August 03, 2015 7:17 PM
To: Abelard Saragossa
Subject: Consulta…
Hola Abelard…
Hui hem realitzat una assemblea de RV/PVE a Canet d’En Berenguer.
Un afiliat de Museros, que es podria dir que pertany al sector ‘catalanista’ (és responsable sindical en la ‘Intersindical’) però molt ‘valencianot’, ha proposat oficialment a l’assemblea de RV/PVE (ja ho havia fet anteriorment de forma oficiosa) que canviem el nom del partit que actualment en el registre apareix com República Valenciana/Partit Valencianista Europeu per aquest: República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu.
En dir, el que ho proposava, que l’acabament ‘e’, l’AVL ho accepta i criticar l’espanyolització dels catalans per no utilitzar-lo, TOTS han dit que endavant. He dit que ho consultaria amb Abelard Saragossà. En sentir el teu nom un altre, un ferroviari autodidacta, ha elogiat la teua obra, ja que l’havia passat llibres teus.
Voldria saber el teu parer i si estàs d’acord, fer-me el raonament filològic justificatiu.
Salutacions.
Víctor
iste / ista
El lingüista Abelard Saragossà proposa la terminació -e per als noms i adjectius acabats en -ista en la forma masculina. Cal veure l’extensió del fenomen en la llengua oral i què s’hi guanya i què s’hi perd en la comunicació entre pròxims i entre estranys. Es tracta de noms i adjectius aplicables a persones, objectes, conceptes i entitats, com República Valenciana / Patit Valencianiste Europeu.
Em sembla que és un remolí filològic que es forma el segle XV quan es troben en relació valencians que només saben català només oral o oral i escrit, valencians que a més saben una mica de llatí (p. e. sagristans que sabien de memòria perorates en llatí litúrgic), capellans que sabien llatí eclesiàstic i alguns renaixentistes que sabien bon llatí clàssic (Vives).
Crec que tot va començar quan un grup de valencianoparlants il·lustrats va observar que Batiste era usat com a nom masculí en la forma “Batiste”. Si el poble diu “Batiste” és Batiste (un pare de família ha de portar un nom ben masculí!). Però ells sabien que a Batiste (“Baptista” originàriament) hi havia el sufix -ista, “el/la que fa diu o pensa x”, però el poble no ho percebia com un sufix, perquè, Batiste és el que bat o bata?
El segle XIX es redescobreix el valencià a partir de la llengua oral i hi ha moltes temptatives i assajos, però sempre queden detalls i retalls per esbrinar. Al meu estimat DLC posa “magnànim” (el Magnànim!), “unànime” i “pusil·lànime”. No li faig cas en els dos últims casos. “Un home culte, una dona culta”, contra el sentit de la llengua, per carrincloneria. Doncs no, “un home cult i una dona culta”.