Les corts de Montsó de 1626

Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte d’Olivares, escalà posicions en la cort de Madrid des que en 1615, mercè a l’apadrinament del duc de Lerma (marquès de Dénia), aconseguí el càrrec de gentilhome de cambra del príncep Felip. Una autèntica rabosa política en una cort on les punyalades per l’esquena sovintejaven tant que riu-te tu del Hamlet shakespearià. Era la cort de Felip III (II de València, si això de dir València significa alguna cosa), un rei totalment negat per a la política. El favorit del rei, el duc de Lerma, caigué en desgràcia; bé, traït pel seu propi fill, el duc d’Uceda. I el comte d’Olivares, que advertí de seguida el cavall guanyador, s’hi apuntà de seguida. Com a gentilhome de cambra del príncep, consentí tots els capricis de l’hereu a la corona i era tal l’ascendència que tenia sobre ell que, en morir Felip III (1621), fou de seguida ascendit al lloc de favorit –valido, en castellà–, superministre de la Monarquia i, doncs, el veritable governant. Felip –ara IV–, un adolescent de setze anys, s’endinsà en una vida de concupiscència i plaers (heu vist la pel·lícula El rey pasmado?). L’historiador alemany Ludwig Pfandl el descrigué, encertadament, com «un Hèrcules per al plaer i un impotent per al govern». Doncs bé, amb aquestes credencials, poc havien d’esperar els valencians del rei que lluïa, dissortadament per als valencians, la corona valenciana.

El rei de llit en llit, tenia una addició eixelebrada a les barjaules, Olivares anava fent. La Monarquia Catòlica, per mèrits propis, era odiada a Europa, convertida en una màquina bèl·lica en guerra permanent; tan permanent que arribà el moment en què ni tots els recursos d’Amèrica ni la riquesa de Castella eren suficients. Calien diners, on aconseguir-los? I vet ací la pensada d’Olivares, que passaria de comte a duc: que contribuïsquen també catalans i valencians, aragonesos i portuguesos, a pagar els exèrcits castellans, els famosos tercios, que marxaven per Europa. I, clar, què has dit? Diners, precisament diners, no sobraven a les perifèries, tan ofegades econòmicament per la Monarquia corrupta dels Habsburg com ho era Castella.

Al superministre Olivares no se li acudí una altra cosa que, amb intenció depredadora, convocar corts dels estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa: els catalans estrictes a Lleida, que ja venia bé a tothom; els aragonesos a Barbastre, be, dins del reialme; i, vegeu, als valencians els envia a Montsó. Com que a Montsó? On és Montsó? A l’Aragó! Però que s’empatollen aquests castellans? –murmuraren alguns. Generalitat i Consell de València, òbviament, havien de dir alguna cosa i, bé, la digueren. L’estament militar (els nobles) de les Corts valencianes envià un emissari, Cristòfol Crespí de Valldaura, i la Ciutat de València un altre, Rafael Alconchel. I tots dos anaren a Madrid, a la villa y corte, a parlar amb Olivares. El superministre els rebé. Els emissaris valencians li demanaren per què els catalans i els aragonesos tenien les seues corts en llurs respectius territoris i els valencians no. Eh! Com ara! “I per què els catalans sí i nosaltres no?”, “és que els catalans han muntat el pollo i tapen els valencians”, etc. I el Sr. Montoro, el ministre d’hisenda d’ara, fent-se un fart de riure. Doncs el Sr. Olivares, Sa Excel·lència Olivares, també. Diuen que els etzibà als ambaixador valencians: «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Vaja per Déu, banyuts i a pagar el beure!

«Más muelles», heu llegit bé. I aquest complex de “molls” (així ho arreplega el Dietari de Pere-Joan Porcar o Coses evengudes en la Ciutat i Regne de València) ha perseguit els valencians des de llavors. Sabeu que li contestà Cristòfol Crespí de Valldaura al comte-duc? Òbviament, en castellà: “Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen”. Vatua! “Muelles” perduts! Com ara: els valencians no munten pollos (Sra. Oltra dixit) i, doncs, preguen a l’amo de Madrid que els tinga en consideració tal «mèrit». Ah!: i munten una manifestació, “pel finançament just” diuen, a veure si els fan cas, quan per als amos de Madrid, Habsburgs, Borbons o republicans, el finançament és totalment just, tot és d’ells: l’amo és l’amo, Espanya, i punt. Cristòfol Crespí de Valldaura, però, insistí, i el comte-duc, xulo, li replicà: “El rey ha de partir mañana inevitablement; irá a Zaragoza y de allí a Monzón; si el Reino de Valencia estuviese en aquella villa, le tendrá las cortes, sino desde allí se verá lo que se ha de hacer”.

Amb la cua entre les cames tornaren Cristòfol Crespí de Valldaura i Rafael Alconchel a València. I ara què fem? Manifestació. No, aleshores no s’estilava això. Els valencians –muelles!– anaren a Montsó. Se l’engoliren! Una vegada allà (30 de gener de 1626), però, els valencians insistiren, ara en la llengua oficial i única del Regne, que tals corts fora del Regne no es podien fer. I el rei, féu l’orni, ni cas, no entiendo. Quedaren que, si més no, el rei jurara els Furs, solemnitat preceptiva perquè no ho havia fet encara, però el rei, a la seua, no ho féu. No ho féu i no passà res!

Olivares pretenia que les corts d’aragonesos, valencians i catalans estrictes li aprovaren la Unió d’Armes o, el que és el mateix, que l’antiga Corona catalanoaragonesa s’avinguera a contribuir a les despeses militars “imperials”, imperials castellanes. Aquesta “unió” amagava també el desig, la mateixa dèria castellana de sempre, com Olivares transmeté per escrit al rei, d’unificar Espanya: “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza serà el príncipe más poderoso del mundo”.

A Olivares, els catalans del Principat aviat li veieren el llautó i no acceptaren la Unió d’Armes, ni donar diners ni res. Només faltaria! Aragó cedí, de mala gana, i València –ai llas– el que el rei vulga. Desastrós: les corts valencianes acordaren un donatiu de 1.080.000 lliures. Vatua! I d’on traurem aquests diners? I, a més a més, s’imposaren lleves de joves per a ingressar a l’exèrcit (“mili” obligatòria), des del 1637 un home per cada cent cases per a servir en la guerra contra els francesos. Hi hagueren protestes? Sí. Finalment, quan l’esclat de la Revolta dels Segadors, al Principat, aquestes lleven foren suspeses, El virrei valencià, Ferran de Borja i Aragó, envià informes sobre les possibles alteracions a València a conseqüència de la crisi al Principat català. No passaren, però, de temors. La classe política valenciana autòctona, domesticada, calçasses, no estava per moviments subversius. I és que quan conclogueren les corts de 1626, el 21 de març, afirmaren, en castellaníssim castellà: “Señor: El Reino de Valencia que está aquí representado en sus tres estaments, fidelísimo siempre a Vuestra Majestad y a su real corona, da las debidas gracias a Vuestra Majestad y besa sus reales manos por la merced que le ha hecho en haberle tenido las presentes cortes, las cuales confía resultarán en gloria de Dios, servicio de Vuestra Majestad, terror de sus enemigos, bien y provecho del Reino”. Mel·liflus fins a l’extenuació! Més d’un milió de lliures a canvi de res i tant contents. Els d’ara: Espanya saquejant i continuen ofrendando glorias.

La guerra de Catalunya

Una guerra llarguíssima, la dels Trenta Anys (1618-1648), afectava Europa. França, la Monarquia Cristianíssima, i la Monarquia Catòlica (Castella i terres que pretenia assimilar) s’enfrontaven al front entre la Catalunya del Nord i el Llenguadoc. Les comarques septentrional catalanes havien de suportar el pes dels exèrcits castellans que depredaven el seu territori i es comportaven com a veritables exèrcits d’ocupació. Val a dir que les tropes vivien sobre el terreny i que a ningú li agradava tenir un exèrcit a prop, encara que anara d’amic, com era el cas dels castellans i els mercenaris italians integrats als tercios. El 7 de juny de 1640 –Corpus de Sang– s’inicià una revolta popular contra la presència dels exèrcits castellans secundada per les autoritats legítimes del Principat. Fou proclamada una república, el 16 de gener de 1641. Aquesta era de debò, no simbòlica o de broma com la proclamada per la Sra. Forcadell no fa molt. El president, president de veres, fou el canonge Pau Claris. I, Catalunya en guerra, el rei –bé, Olivares– anà a buscar la contribució dels valencians.

Els valencians reberen la demanda d’auxili dels catalans i, com ara el Sr. Puig, la Sra. Oltra i tot l’actual Consell, feren l’orni. Ací quietets! Quietets, submisos al poder castellà. Allò no anava amb ells. Un historiador irlandès que ha estudiat l’època en qüestió amb molt d’encert, James Casey, ho atribueix a l’esperit “muelle” –tan al·ludit– que embargava els valencians. I és que fins i tot a l’Aragó hi hagué una conxorxa per a provocar una rebel·lió encapçalada pel duc d’Híxar. I també a Andalusia, capitanejada pel duc de Medina Sidonia, hi hagué una conspiració per a independitzar-la de Castella. Ja veieu: l’imperi espanyol era un mal negoci. Oportunitats tingueren els valencians, precisament, en la dècada de 1640, de plantar cara als castellans, però l’elit política no estava per la labor. Atenció!: el poble sí però l’elit no, i de fet la causa catalana atreia simpaties. No era un Regne, el valencià, tan submís com d’antuvi podria semblar, la qual cosa es demostrà a la fi del segle XVII amb el reviscolament de la Germania i a l’entrada del XVIII amb l’esclat del moviment maulet. Ara bé: en 1640 fallà o més aviat mancà la política.

La República catalana fou efímera. Les necessitats bèl·liques obligaren a proclamar comte de Barcelona el rei Lluís XIII de França el 23 de gener de 1641. Els exèrcits francesos arribaren fins a Tortosa i, vet ací, que el Regne dels valencians hagué d’intervenir directament en el conflicte en defensa de les seues fronteres. Olivares fou destituït, definitivament, en 1643. Prou maldecaps havia donat! La guerra continuà i hi hagueren escaramusses a una banda i l’altra dels límits marcats pel rierol de la Sènia. Un cos de catalans del Principat i francesos penetrà al Regne per Sant Mateu i es dirigí cap a Castelló. Era virrei de València aleshores l’arquebisbe ultra Pedro de Urbina y Montoya (castellans sempre regint les diòcesis valencianes, quina creu!), virrei entre 1650 i 1652. S’organitzà un contingent d’estudiants fanatitzats de l’Estudi General per a lluitar. Ja veieu, en la dècada dels quaranta del segle XVII pul·lulaven a València els ultres avant la lettre. A Castella, un altre ultra, Francisco de Quevedo, el cèlebre poeta, proclamava: “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerras”. Estudiants lluitant? Bé, no amb una cullera o un llapis, com desfilen a les festes de Moros i Cristians, però aquest és l’origen d’aquestes comparses en la festa: el segle XVII i la guerra de Catalunya. I sabem també que un altre contingent militar, en el temps de l’arquebisbe Urbina, fou reclutat per la ciutat de València per a auxiliar els castellans que ocupaven Tortosa, amenaçats per la presència de l’exèrcit del duc de Vendôme.

Barcelona capitulà en 1652, amb la qual cosa Felip IV recuperava el Principat de Catalunya, però no tot. Les comarques del nord, el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i una part de la Cerdanya foren cedides a França pel Tractat dels Pirineus en 1659. Altrament, conseqüència de l’aixecament català, Portugal es rebel·là i proclamà rei el duc de Bragança, Joan IV. Portugal sí que reeixí a aconseguir la independència, gràcies –tot s’ha de dir– a l’ajut de les Províncies Unides (Països Baixos) i França.

I els valencians què? Total fava, igual estic que estava! En 1645, amb el ressò de la guerra de Catalunya, foren celebrades una altra vegada Corts; ara sí, a València, però Corts que ratificaren per enèsima vegada la submissió de les elits valencianes al poder imperant, estranger i alienador. Virreis castellans, castellanització obsessiva i depauperació dels recursos del país. Motius hi havia per a aixecar-se contra el govern d’estrangers, però, els estaments de les Corts i el Consell del cap i casal feren l’orni. No us estranyeu, doncs, de les paraules del bisbe d’Urgell citades més amunt: amb el nom de «Regne» els valencians tenien prou. I, vaja!, sembla que continua hui dia l’anomalia sociològica i m’atreviria dir que també ideològica. L’historiador James Casey afirma que el patriotisme valencià semblava ésser mort en el segle XVII. Òbviament, les evidències històriques són demolidores. Per què? El país no havia evolucionat a la modernitat i mantenia unes estructures feudals tremendament acusades, ancorades encara en els temps medievals. Hui dia el franquisme ideològic encara llastra les possibilitats del país, encara ancorat en l’aberració alienadora d’ofrenar glòries i rendes a la pàtria de Quevedo. Fent l’orni, però, el Regne encara sobrevisqué durant tot el segle XVII. El coup de grâce encara trigaria seixanta anys en arribar: una altra vegada guerra, ara contra Castella i França aliades; però aleshores, amb el poble militant, el Regne ja no fou equidistant ni els valencians mesells de la monarquia ni muelles.

L’article complet: En 1626 i 1640 com ara: els valencians “más muelles” fent l’orni per David Garrido