La segona restauració borbònica aconsegueix recuperar als desafectes del PSOE per retornar-los a les institucions dinàstiques espanyoles que tenen per cap d’estat a Felipe VI que neutralitza la sobirania del poble espanyol amb l’article 99 de la Constitució

GRA076-MADRID-31-01-2015-Vista_54425690562_51351706917_600_226Molta il·lusió (que ve d’il·lús) hui a la Puerta del Sol de Madrid, de persones vingudes d’arreu d’Espanya. La segona restauració monàrquica obligada a pintar, restaurar i mantenir l’edifici inaugurat en 1978, aconsegueix amb Podemos, després del fracàs d’Equo. recuperar als desafectes del partit dinàstic progressista PSOE. L’èxit de la maniobra pot portar-se per endavant a IU i neutralitzar el procés sobiranista a Catalunya.

LOS ESPAÑOLES Y EL ARTÍCULO 99
Tots els partits espanyols ignoren l’article 99

La ‘llista’ de Consol Castillo

DSC_0186Segons conta Valencia Plaza, Consol Castillo, parella de Pere Mayor (4,77% en A-2003)  i primer(a) regidor(a) ‘nacionalista’ -en aquesta segona restauració monàrquica-, en entrar a l’Ajuntament de València, ha enviat un whatsapp donant instruccions per a les votacions de primàries de Compromís a la circumscripció de València.
El contingut del missatge va ser el següent:
“En la llista autonòmica província de València:
1. Jordi Juan
2. Cristina Suñer
3. Teresa García
4. Juan Ponce
5. Graciela Ferrer
6. Ana Muñoz
7. Paco García”.

La reacció per part d’alguns membres del grup no es va fer esperar: Maria Josep Ortega, integrada en el citat grup de *whatsapp i que també es presenta a les primàries encara que no estava inclosa en la llista del missatge, va preguntar: “Com????”. També va comentar l’aspirant a l’alcaldia de Castelló, Enric Nomdedéu: “Mane!?!?”, per a ironitzar després: “Crec que és en la porta del costat”

Pablo Iglesias parla de Mònica Oltra a LA VANGUARDIA i acusa en un comentari a ANNA notícies de censurar-lo

Los comentarios de las personas no acreditadas no tiene acceso directo, son publicados posteriormente por ANNA notícies. Ha sido tu caso. Tu comentario lo realizastes a las 13:41, en cuando ha sido detectado, a las 14:08, ha sido publicado. ANNA notícies es de publicación libre y directa para todos los que se acrediten. Podeis publicar, noticias, artículos o comentarios sobre lo que estimeis oportuno de manera directa siempre que esteis acreditados, si no lo estais teneis que esperar a que los publique ANNA notícies. 

Pablo Iglesias parla de Mònica Oltra a LA VANGUARDIA

monicaipablo3

Cinc claus per entendre com funciona la troica

Aquesta entitat no és només comunitària, dicta les reformes als països rescatats

 EL PERIÓDICO / BARCELONA
Des de l’inici de la crisi econòmica, i especialment després dels dos rescats a Grècia, el terme troica s’ha fet un lloc en la vida diària de molts ciutadans europeus. A continuació, cinc claus per entendre un organisme que sona a retallades i austeritat.

1. Encara que sempre se la relaciona amb la Unió Europea, la troica no és un ens estrictament comunitari. Aquest organisme el formen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional.

2. Sobre el paper, la tasca de la troica consisteix a estudiar la situació econòmica dels països per assenyalar-los quines mesures i reformes econòmiques han de portar a terme si volen sanejar els seus comptes i créixer.

3. No obstant, la realitat és bastant més crua. Essencialment perquè és la troica la que indica el camí als països rescatats. Si aquests compleixen les indicacions, que solen ser retallades, cobren l’ajuda. Si el país no obeeix la troica, es queda sense finançament.

4. Aquesta manera de funcionar ha restat sobirania a estats rescatats com Grècia, ja que la política econòmica s’ha dictat des de Brussel·les. Per això el Govern d’Alexis Tsipras ha insistit en els seus discursos en la necessitat de recuperar la dignitat.

5. Encara que els diners prestats no són de la troica, sí que correspon a aquest ens determinar les condicions de devolució. És per això que és amb la troica amb qui fins ara havien de negociar els governs. Almenys fins a la decisió d’aquest divendres de Grècia.

Los jovenes nacionalistas’ (o el joven Felipe González defensat) per Francisco Umbral en 1982

Los jóvenes nacionalistas

En los altos círculos políticos norteamericanos, ya se sabe, han definido a los socialistas españoles del cambio como ‘jóvenes nacionalistas”.Bueno, pues ya está. A correr por ahí. El reduccionismo es escandaloso, pero también lo de Tejero / Milans se quedó en un “asunto interno”. Cada uno es cada uno y Dios en la de todos. El “jóvenes” resulta paternalista, yes, por cuanto las grandes gerontocracias del mundo no pueden hoy reconocer a un gran triunfador de cuarenta años si no es como un pequeño muchacho.

Todo lo que haga, malo o bueno, serán locuras de juventud. La madurez es otra cosa. La madurez es la NATO.

Lo de nacionalistas resulta peyorativo, sobre ambiguo, y la definición completa es alarmante, está llena de una como cierta mala fe política. “Jóvenes nacionalistas” pudieran ser los de Hitler, los de Blas Piñar, los de Mussolini, los de José Antonio Primo de Rivera, los salvadoreños marxistas de mi querido amigo, el viejo y mítico Miguel Mármol.

Ya se sabe que los jóvenes son nacionalistas, por jóvenes, y que el nacionalismo exaltante siempre pone en pie levas juveniles, a derecha / izquierda.

El otro día he explicado aquí cómo el presidente González, mediante la habilidad y la audacia, ha rescatado de la derecha / derecha el concepto de patriotismo, la idea de nación, que, por otra parte, es una desamortización que la izquierda le está haciendo a la derecha conservadora de “la tierra y los muertos”. La tierra y los muertos, en Francia, habían sido de Charles Maurrás hasta que ha decidido pasarlos al erario público socialista el señor Mitterrand.

Cien años de socialismo histórico español se disuelven así, en las cenas washingtonianas de media tarde y en los grandes periódicos neoyorquinos, hechos de tinta y café con optalidón, y se le presentan al mundo diagnosticados como un movimiento de “jóvenes nacionalistas”. Una cosa ambigua y de poca entidad política, porque qué joven no es nacionalista de algo: la vocación, la profesión, la novia, la moto.

Hay hasta nacionalistas de la nación. Se trata, claro, de no presentarle al personal americano la realidad cruda y nuda: el socialismo democrático sube en toda Europa, de los Ayuntamientos portugueses al puerto del Pireo, puerto de mis deseos, pasando por la tumba civil de Pablo Iglesias, en Madrid / Torrejón. El personal americano tiene que ser feliz, según la estrategia de “sustituciones” que me explicaba la otra noche Rafansón y que consiste en que, si hay que darle a la nación alguna mala noticia, se compensa con mejores telefilmes. Lo que no pueden, sobre todo, los gerontócratas del mundo es admitir ante sí mismos y ante los demás que un país europeo -otro país europeo- se ha hecho socialista por voluntad democrática. Es un fracaso para la política internacional USA y un mal ejemplo para los jóvenes nacionalistas yanquis que corren frente a 79 Park Avenue, en calzoncillos con la bandera, hasta que topan dulcemente con una de las jóvenes nacionalistas del citado 79, que, según el apellido del chico y las tarjetas de crédito, a lo mejor le mete en su alcoba. América / América. Hay que reducir el mundo a un etcétera de América.

Quizá es que sólo ellos, con un Imperio montado, pueden llamarse nacionalistas. Los nacionalismos del Cono Sur o de la vieja Europa les parecen agrupaciones vecinales, ariscas y versicolores.

Qué sutil talento literario, querido Sotillos, el de los portavoces oficiales USA. El reduccionismo es genial en cuanto irreprochable e inexactamente exacto. Sé lo que me digo.

¿Van a tratar al socialismo español, de Besteiro a Guerra, como a unos boy-scouts de la política? Hay que enseñarles que después de cien años se puede ser socialista y nacional sin ser nazionalsocialista.

A Madrid un espanyol insulta a una valenciana que parlava en valencià per un mòbil dient-li: “Estamos en España, así que habla español catalana de mierda”.

morenocvnuriamorenoamat
Nuria Moreno, nascuda a l’Alcúdia i resident a Madrid es presenta en el seu blog com valenciana, espanyola i ciutadana del món, admeten que parla anglès, italià i valencià.
——————-

“Estamos en España, así que habla español ‘catalana de mierda’”. És la recompensa que una rep després d’una llarga jornada laboral. Com cada dia, em dispose a agafar un d’eixos autobusos blaus que recorre la Castellana i que desemboca prop de casa. Gent que puja i que baixa, uns escriuen, altres lligen i alguns, afortunadament no la majoria, insulten: “Estamos en España, así que habla español ‘catalana de mierda’”. Esta perla ix de la boca d’un home d’avançada edat. Un home covard que llança el dard just quan té un peu dins i un altre fora de l’autobús. I ho fa amb una mirada rancorosa. En eixe moment deixes de parlar amb el teu amic perquè no saps encara si realment ha passat o no. Però sí, ha passat. Ho notes quan busques la mirada còmplice de la resta de passatgers i solament trobes passivitat. I és en eixe moment quan li expliques al passatger que tens al costat que no eres catalana, que eres valenciana, però que, al final, és igual perquè la falta de respecte és la mateixa.

Vaig nàixer a L’Alcúdia, València. Amb el valencià he nascut i crescut, amb el valencià em comunique diàriament amb la meua família i els meus amics. Però si Déu m’ha donat alguna cosa és, sens dubte, una família que m’ha educat en el sentit comú. I el sentit comú es perd quan les ideologies es claven pel mig, quan per a defensar la cultura de la teua terra has de menysprear la del costat. Com si estimar la teua terra i la teua llengua fóra incompatible amb el respecte cap a la resta. I sí, sóc valenciana, però també sóc espanyola i, més encara, sóc ciutadana del món i, abans de res, sóc persona. El sentit comú no solament m’ajuda a respectar i a tolerar, també em dóna la capacitat de saber on estic. De saber que, malgrat aquest desafortunat instant, vixc en una ciutat que abraça i acull, igual que la terra d’on vinc i a la que li ho dec tot.