QUERELLES POLÍTIQUES (versión en castellano)

per Agustí Colomines

1. La patronal de la petita i mitjana empresa Pimec, que és, juntament amb Foment del Treball Nacional, la principal organització empresarial de Catalunya, ha decidit querellar-se contra Joan Canadell, president del Consell de Cambres i de la Cambra de Comerç de Barcelona. Canadell va gosar denunciar, sense esmentar Pimec, que hi ha patronals que fa 25 anys que no elegeixen president i que s’escull a dit. Josep González es va sentir al·ludit perquè, efectivament, és president de Pimec des del 1997, quan l’antiga patronal del Baix Llobregat, Sefes, que ell també presidia, es va fusionar amb Pimec. Hi ha dirigents patronals i sindicals que s’enganxen a les cadires amb pega. Un vell costum del règim del 78.

1. Està clar que les organitzacions patronals i sindicals estan nervioses davant la tramitació de la llei de cambres que obre la porta al finançament públic i la representativitat institucional a les entitats camerals. És una proposta de Junts i Esquerra, mitjançant el tràmit de lectura única i urgent. El projecte de llei ha unit Foment del Treball, Pimec, UGT i CCOO de Catalunya per oposar-s’hi. Les patronals i els sindicats del règim del 78 van remetre una carta als grups parlamentaris en la qual exigien que no es tramités la iniciativa i de moment ja han trobat el suport del PSC, que aquest cap de setmana ha anunciat que el portarà al Consell de Garanties Estatutàries. Això ha provocat que ERC ara dubti, per pur seguidisme dels socialistes, i perquè els republicans —com els antics convergents— no han apostat mai de veritat pels sindicats independentistes de classe. Patronal i sindicats no volen compartir el finançament públic de què gaudeixen per llei amb les cambres, que tanmateix representen 500.000 empresaris i autònoms que sí que tenen l’opció de votar candidatures obertes i realment competitives. Estan en joc “les competències dels que fins ara som els agents socials”, ha manifestat González sense embuts.

2. Aquest és el pinyol de la polèmica i el rerefons de la querella. Xavier Coronas, secretari general de la Cambra, ha recordat fa poc que la representativitat de les cambres és diferent, de manera que, “a tot el món, el que defineix una cambra de comerç és la defensa dels interessos generals. En canvi, les patronals defensen els d’una part”. Josep González i els altres implicats no ho veuen així, és clar, i es queixen de l’intrusisme d’un Canadell que ja va fer saltar la banca en les eleccions a la Cambra del maig del 2019 en derrotar els candidats de l’establishment, Carles Tusquets i Ramon Masià, amb un programa renovador i independentista. Potser tot s’entén millor si hom recorda que llavors Josep González era vicepresident segon de la Cambra que presidia Miquel Valls i formava part de l’entorn convergent, simplement perquè era el partit governant, i, des dels negocis alertava que el “seu mal no vol soroll”.

3. Si fos un treballador normal, Josep González faria deu anys que estaria jubilat. Ha estat més conegut com a dirigent patronal que no pas com a empresari. Avui dia presideix una entitat —una més— públic-privada, Pallarsactiu SA, “que té com a objectiu influir, promocionar i desenvolupar els interessos econòmics del Pallars Jussà i Sobirà”. I tanmateix, la Pimec de González va boicotejar —com també va fer Foment— la trobada sobre el dèficit en infraestructures que va convocar la Cambra i que va comptar amb la presència del Racc, FemCat, el Col·legi d’Economistes, d’Enginyers i de Camins i el Consell de Cambres. La guerra entre els vells empresaris del subsistema autonòmic del règim del 78 i l’empresariat sobiranista és total. Canadell subverteix cada dia un món acostumat a manar arreu.

4. Josep González també presideix la Fundació Pimec, creada el 2007, la missió de la qual es confon amb els propis de l’organització general, si bé té una personalitat jurídica pròpia. El que sorprèn més és que fa cosa d’un parell d’anys Pimec transferís els seus actius a la Fundació no se sap ben bé per quin motiu. ¿És que González vol perpetuar el seu control de l’organització patronal un cop sigui substituït per Antoni Cañete, actual secretari general de Pimec, a qui ja ha ungit com el seu hereu?. Segons explicava Àlex Font Manté l’estiu passat, González ho té tot lligat i ben lligat, incloent-hi la reforma dels estatuts de l’entitat per assegurar un salari a Cañete, per quan acabi el mandat el 2022 i piloti el relleu a favor de Cañete, a la manera clàssica dels antics politburó sindicals: primer es designa i després es vota per ratificar, que és al que es referia Canadell.

5. Un dels punts febles del moviment independentista és l’escassa incidència que té dins de les patronals i dels sindicats del règim autonòmic del 78 que s’alimenten amb diners públics directes, incloent-hi els recursos —que no són pocs— destinats a la formació. Això no vol dir que no hi hagi empresaris i treballadors independentistes. L’èxit de la candidatura de Canadell en les eleccions de la Cambra i la irrupció de la Intersindical-CSC, un sindicat independentista i de classe sense complexos, indica el camí a seguir per “ampliar la base”. Ocupar “espais de llibertat” sota el règim franquista —als col·legis professionals o inclús dins de les estructures del sindicat vertical— va ajudar a corcar el franquisme però no va tombar-lo. No n’hi va haver prou per fer net i, en realitat, segons com, va ajudar a perpetuar persones que van transitar de la dictadura al parlamentarisme com si no hagués passat res. Cal fer foc nou i apoderar-se de les institucions per canviar-les i no pas per seguir fent el mateix.

6. Antoni Cañete ha fitxat ara Josep Ginesta com a cap de l’àrea de Treball de Pimec. El fitxatge s’ha realitzat deu dies després que Ginesta —encara avui secretari d’Emprenedoria, Treball i Funció Pública d’ERC— fos destituït pel conseller Chakir el Homrani com a secretari general del departament de Treball, Afers Socials i Famílies, degut al fiasco de les ajudes als autònoms.

¿Quin millor exemple hauríem pogut trobar de porta giratòria dels temps de l’autonomisme? Velles pràctiques amb nous protagonistes en una època de renúncies en què el fracàs obté premi. El fitxatge fa mal als ulls, però ningú alça la veu per denunciar-ho, ni tan sols els republicans que abans eren tan exigents amb els convergents. Tothom sap qui exerceix la dictadura mediàtica a Catalunya i per què s’imposa la llei del silenci. Potser és perquè la mentalitat dels que conceben el món públic com una finca privada retorna amb nous protagonistes. Deuen pensar que “ara els toca a ells”, com va dir Alfonso Guerra el 1982, no per governar, sinó per treure’n un profit personal i partidista. És per això que Canadell molesta tant. Ell i el seu equip estan impregnats d’un real esperit republicà que topa amb les formes del subsistema català del règim del 78, que malda per acabar amb el procés mitjançant complicitats incomprensibles. L’estat ha judicialitzat la política per destruir el moviment independentista i els dirigents de l’1-O. Es veu que hi ha qui està disposat a fer el mateix en altres àmbits.