EL MONUMENT DE TORTOSA, ELS OKUPES DE GRÀCIA I LA CABRA DE LA LEGIÓ

No sé què m’indigna més, si la convocatòria d’una desafortunada consulta a Tortosa per decidir què fer amb un monument franquista, la desacomplexada manifestació feixista convocada a Barcelona per la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios, o la intimidació violenta dels manifestants de Gràcia amb l’excusa del desallotjament d’uns okupes als quals l’ajuntament de Barcelona d’Ada Colau va deixar de subvencionar-los el lloguer senzillament per fotre Xavier Trias. M’indignen les tres coses, perquè totes tres són una exaltació de la intolerància en estat pur, per bé que els protagonistes dels tres casos s’acullin a la idea de pluralitat.

Tortosa, Gràcia i la passejada de la cabra de la Legió són tres exemples, per tant, de la falsa idea de pluralisme que ens domina. Ha quedat demostrat que la consulta de Tortosa només ha interessat a una minoria, ja que després de tot l’enrenou, de les anades i vingudes, la participació ciutadana no ha arribat ni a un minso 29,73%, el que vol dir 8.464 ciutadans dels 22.000 possibles.

Els de la CUP s’apunten a un bombardeig que ni tan sols han organitzat ells per rendibilitzar-lo

A Gràcia, els violents, segons la policia, són una cinquantena de persones, encara que en aquest cas el problema és que els de la CUP s’apunten a un bombardeig que ni tan sols han organitzat ells per rendibilitzar-lo. Partidisme de baixa estofa que s’assembla molt al que practiquen els altres partits però en versió Jarrai. Ara bé, insinuar que les atrocitats comeses a Gràcia per quatre encaputxats s’assemblen d’alguna manera a les revoltes de les quintes gracienques de 1870 és, senzillament, un deliri i una manera de desinformar.

Els legionaris, per la seva banda, han estat acompanyats tan sols per 1.500 persones, moltes de les quals vingudes de fora com ha explicat Gustau Nerín en la bona crònica que ha fet de la manifestació, sota un lema enganyós: Con la Constitución, las Fuerzas Armadas y la Legión. Amb la disfressa que tant agradava al general Millán Astray, el seu fundador, aquests cavallers legionaris van proferir càntics de signe inequívocament feixista sense que ningú els digués res.

Fa quinze dies que tots els informatius, escrits o audiovisuals, parlen de tres fets que només són capaços de mobilitzar una minoria, per sorollosa que aquesta sigui. La resta dels ciutadans, en patim les conseqüències i prou. Patim, per exemple, que els polítics tortosins pensin més en clau electoral que no pas a prendre les decisions que els pertoquen com a dirigents que són.

Si a Barcelona haguéssim fet el mateix amb el monument dedicat a José Antonio, encara estaria allà palplantat, negre com el betum i feixista per tots els costats. Quan el 2009 l’ajuntament barceloní, governat per la coalició PSC-ICV-EUiA, va decidir enderrocar per sempre el monòlit que ja estava despullat de tot ornament, el periodista Joan Barril va publicar un article al diari dels Asensio en què ho criticava: “En temps de crisi de la construcció procedim a la desconstrucció —va escriure. El monument té els dies comptats, perquè es tracta d’un monument franquista. Nu de tota ideologia, el monument continua sent franquista, sembla. Els portuguesos que van aconseguir alliberar-se de la tirania salazarista el 25 d’abril del 1974 també tenien l’anomenat Ponte Salazar sobre l’estuari del Tajo. Però, en lloc de demolir-lo, van preferir canviar-li el nom com a peça presa a l’enemic”.

El monument en honor de José Antonio va ser inaugurat el 20 de novembre de 1964, aniversari de l’afusellament del fundador de la Falange, en un acte oficial que va ser presidit per l’aleshores ministre Manuel Fraga. El juliol del 1981, l’Ajuntament va retirar la simbologia clarament franquista de la peça, però va conservar l’estructura i el fris esculpit, que va continuar al carrer fins a data ben tardana. Del que no s’adona la gent, ni aquells que exigeixen enderrocaments, com Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic que va promoure la demolició del monòlit per restituir l’honor dels antifranquistes, és que el més significatiu no és que les pedres haguessin esquivat la piqueta, sinó que Manuel Fraga pogués fer política en democràcia després d’haver estat un alt capitost de la dictadura. Hi ha qui es dedica a demolir pedres perquè al seu dia no va saber defensar la democràcia. Necessita assassinar Franco metafòricament. Jo en tinc prou enviant-lo a un museu.

Anglada potser tenia antecedents franquistes, però no menys dels que tenien Fraga, els germans Fernández Díaz o María de los Llanos de Luna

Sovint llegeixo que hi ha qui es vanagloria que a Catalunya no existeix un partit d’extrema dreta com els que proliferen arreu d’Europa, fins i tot “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, segons els idealistes versos de Salvador Espriu. És clar que el poeta de Sinera va escriure això sota la dictadura franquista, quan defensar la democràcia no era un joc de nens malcriats. Sigui com sigui, a Catalunya l’extrema dreta només ha tingut alguna mena de requesta amb l’aparició fa uns anys de PxC, el partit xenòfob de Josep Anglada, que es va fer fort en algunes poblacions de la Catalunya central i del sud. Anglada potser tenia antecedents franquistes, però no menys dels que tenien Fraga, els germans Fernández Díaz o María de los Llanos de Luna, la delegada del Gobierno que es dedica a autoritzar manifestacions clarament feixistes mentre s’escandalitza per les destrosses provocades pels anarquistes internacionalistes a Gràcia.

El que vull dir és que a Catalunya hi ha hagut franquistes encara que es refugiessin en la dreta convencional, de la mateixa manera que l’extrema esquerra sovint es dissimula entre els escons del Parlament de Catalunya. A Catalunya hi va haver franquistes i hi ha extrema dreta com hi ha una extrema esquerra totalitària que escup escuma per la boca i pretén imposar la seva manera de veure el món. Dit d’una altra manera, a Catalunya el totalitarisme campa pel carrer amb la impunitat pròpia de les societats malaltes i l’embadocament d’un ambient intel·lectual que fa anys que no pensa per ell mateix.

A Catalunya el totalitarisme campa pel carrer amb la impunitat pròpia de les societats malaltes i l’embadocament d’un ambient intel·lectual que fa anys que no pensa per ell mateix

La democràcia arrela en la ment de les persones i si no ho fa, llavors és que som davant el perill de repetir els errors del passat d’aquesta nostra “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, per reprendre els versos d’Espriu. Viure en una societat democràtica és un aprenentatge que costa una mica, sobretot en una època en què tothom es narcisista, fins i tot els activistes que seleccionen les samarretes que es posen com si les triessin a Vogue.

No sé si vostès han llegit el text d’una conferència de Claudio Magris, l’escriptor italià que millor ha descrit l’Europa del Danubi, que aquí es va publicar amb el títol Les fronteres del diàleg. És un al·legat en defensa de la tolerància, del diàleg, del pluralisme, però també és un toc d’atenció a aquells que volen fer de la concòrdia un valor suprem, fins al punt de negar l’existència de principis universals irrenunciables. I és que segons com hom entengui la tolerància pot arribar a posar en perill el conjunt de drets que recull la Declaració Universal dels Drets Humans, que és la base del pluralisme raonable, per dir-ho a la manera de John Rawls, el filòsof liberal més influent dels EUA, i és el que assegura el màxim respecte a la diversitat. Rawls, però, també sostenia que el pluralisme comporta un problema d’estabilitat i, per tant, que una societat només és justa si és estable.

I si a vostès Rawls no els fa el pes perquè troben que és massa liberal o bé perquè són lectors del munt d’intel·lectuals sènior d’aquest país que pateixen la síndrome de Peter Pan i es dediquen a exaltar tot el que tingui aparença jovenívola, llavors els recomano un articlet José Saramago, el premi Nobel comunista, que és una excel·lent diatriba contra la tolerància. Ell parlava de la immigració i del binomi tolerància/intolerància, però crec que serveix per a qualsevol circumstància: “Tolerants som, tolerants continuarem essent —conclou Saramago. Però només fins al dia que haver-ho estat ens sembli tan inhumà com ens sembla avui la intolerància. Quan aquest dia arribi —si és que arriba—, serem, finalment, humans completament”.

Les autoritats municipals passen literalment del conflicte de Gràcia per endossar-lo als Mossos d’Esquadra

Els emmascarats de Gràcia es posen la careta del propietari del local ocupat —que fa anys que no és de cap banc— per intimidar-lo. Li pinten una diana com en altres èpoques hi havia qui ho feia amb membres del PSE o del PNB. No fa gràcia. I menys en fa quan les autoritats municipals passen literalment del conflicte per endossar-lo als Mossos d’Esquadra. Els manifestants violents de Gràcia són uns intransigents autoritaris, tant com ho van ser els talibans que van demolir els budes de Bamiyan per pur fanatisme religiós, que tenen la comprensió dels progres que han convertit l’antic barri menestral en l’exemple més clar de “gentrificació”.

El problema, per tant, no és el monument que Franco va fer instal·lar a l’Ebre el 1966 o els quatre gamberros que es dediquen a calar foc a la democràcia o la cabra de la Legió cagant-se pels carrers de Barcelona. El problema són, doncs, aquells que interpreten malament el pluralisme i converteixen en legal allò que és, s’hi posin com s’hi posin, una nova forma de donar ales als totalitarismes. El problema és la mala política i que hagi estat substituïda, per desgràcia de tots plegats, per una còpia vulgar de Joc de Trons, una sèrie en la qual els personatges bondadosos es poden comptar amb els dits d’una mà. Ja em perdonaran, però servidor encara està rellegint Càndid de Voltaire i, com el protagonista d’aquesta novel·la filosòfica, crec que difondre aquí i allà les virtuts de la intel·ligència emocional i l’autoregulació ens ha abocat a un optimisme metafísic ridícul i completament inversemblant. Si Voltaire ja era pessimista al segle XVIII, ara no n’hi ha per menys.

EL POL ES VA REUNIR EN ALFAFAR

Ahir diumenge, es va reunir en Alfafar el POL sobiraniste valencià , tractant els següents punts:
1 – Informació sobre el Congrés del Bloc, situació de COMPROMÍS i reunió amb ERPV-ENV-Els Verds del PV.
2 – Posicionament del POL davant les pròximes Eleccions Generals de Juny.
3 – Proposta d’incorporació del POL a la Coordinadora per la República Valenciana.
(…)
Amb un ambient molt cordial, a la reunió va assistir el Partit Valencianiste Europeu (RV/PVE) que va participar amb tres membres del partit sobiraniste valencià republicà.
polev

MANUEL CASTELLS I JORDI BORJA EN EL 50 ANIVERSARI D’UNA GRAN MENTIDA

A finals de la dècada dels anys seixanta, el Llibre roig de Mao va ser un catecisme per a molts joves inquiets i antifranquistes, sotmesos a una dictadura que hi ha qui vol endolcir per justificar l’injustificable. És el mateix exercici que fan alguns antics militants comunistes respecte del comunisme. L’excepcionalitat de la dictadura, que va tenir com a efecte que els comunistes s’afegissin a la lluita per la democràcia abans que propugnar cap mena de revolució, no va evitar les disputes ideològiques internes entre els comunistes, abrandadament dogmàtics en gairebé tots els aspectes.

Malgrat l’estrepitós fracàs del Gran Salt Endavant i els horrors de la revolució cultural, els maoistes de l’època defensaven absolutament els joves de la Guàrdia Roja que es van dedicar a destruir llibres i persones per condemnar el revisionisme i l’aburgesament dels dirigents del Partit Comunista que podien ser els seus pares. A Espanya i Catalunya va passar una cosa semblant i nuclis de joves van abandonar el PSUC per crear una constel·lació d’organitzacions més o menys maoistes. El Partit Comunista d’Espanya (internacional) —que el 1975 es va transformar en Partit del Treball d’Espanya—, Bandera Roja o el Moviment Comunista, per citar els grups més grans, eren fills del marxisme-leninisme, pensament Mao-Tse-Tung (com llavors s’escrivia Mao Zedong), condensat en aquell Llibre roig de petites dimensions.

Ara sabem que la Revolució cultural xinesa va ser, per contra de les virtuts que li trobaven intel·lectuals com Jean-Paul Sartre o Charles Bettelheim, un conjunt de bestieses recopilades en forma d’aforismes. El maoisme insistia que, fins i tot després del triomf de la Revolució, calia estar amatent a reprimir els elements burgesos que poguessin ressorgir en la societat socialista i en el si del mateix Partit Comunista. I a partir d’aquesta premissa, les purgues, els camps de reeducació i les execucions van estar a l’ordre del dia. Una autèntica massacre, que a la Cambodja de Pol Pot es va convertir en genocidi pur i dur, que ha explicat a bastament el professor Ben Kiernan en un munt d’estudis.

Que sota els efectes d’una dictadura com la nostra, aïllada del món i amb un dèficit d’informació estructural, joves, com jo mateix, poguéssim sentir-nos seduïts per una doctrina “revolucionària” que menyspreava la democràcia, potser és comprensible i justificable. La combinació de joventut i ignorància fa estralls. El que em resulta incomprensible és que hi hagi qui, passats els anys, s’entesti a defensar les virtuts d’una ideologia que ha comès atrocitats tan salvatges com el feixisme i el nazisme. Es pot ser d’esquerres i anticomunista ferotge. De fet, hi ha bons exemples al món, començant per la majoria dels partits socialistes europeus.

Barrejat amb la commemoració de la difusió del Llibre roig de Mao, he llegit dos articles de sengles antics militants de Bandera Roja, el grup maoista al qual van militar més intel·lectuals, professors —universitaris i d’institut— i periodistes per metre quadrat. Servidor, inclòs. Va ser un grup essencialment català, per bé que amb vocació espanyolista, perquè la revolució havia de ser espanyola i el catalanisme era burgès, segons la doctrina del seu fundador, Jordi Solé Tura. No va aconseguir desbancar el PSUC i al cap de pocs anys la majoria del grup va reingressar al partit del qual havien sortit els seus principals dirigents.

Un dels articles que he llegit aquesta setmana és, precisament, de Jordi Borja i es titula “Comunistes?”, l’altre és del sociòleg Manuel Castells, director de la tesi del primer, presentada fa pocs anys, i el títol és “Comunistes”. La diferència entre el títol d’aquests dos articles és, doncs, l’interrogant. Tots dos són una reacció contra una suposada “onada anticomunista” que hauria provocat l’acord electoral entre Podemos i IU. Malgrat que la reaparició en escena de Julio Anguita i la reivindicació sense complexos del comunisme ho hauria propiciat, Borja nega la major per afirmar taxatiu que “no hi ha comunisme però reneix l’anticomunisme”.

Jordi Borja oblida que a la Xina, al Vietnam o al Nepal les dictadures comunistes oprimeixen el poble en nom de la “nova economia social de mercat”

Segons Borja, del comunisme, “només en perviu la seva caricatura a Corea del Nord, ja que Cuba està en una transició sense possible marxa enrere” i que, en tot cas, a Catalunya i a Espanya els comunistes eren els més grans demòcrates perquè van lluitar contra Franco com cap altre partit. Ho van ser per l’acció, això no es pot negar, però no pas des d’un punt de vista del pensament que defensaven i difonien, cosa que a la llarga va portar-los a la marginalitat que ara volen superar de la mà d’antics comunistes reciclats que han abraçat el populisme com a forma d’acció. Jordi Borja és urbanista i mentor d’Ada Colau com altres insignes exmembres de Bandera Roja, però quan intenta fer d’historiador es converteix en un mer propagandista de la seva biografia i oblida que a la Xina, al Vietnam o al Nepal, per exemple, les dictadures comunistes oprimeixen el poble en nom de la “nova economia social de mercat”.

L’article de Manuel Castells és més complicat. Publicat en el diari conservador per excel·lència, el prestigiós sociòleg es deixa anar per concloure que els comunistes “es poden reinventar al segle XXI, mentre el liberalisme tronat es va esfilagarsant en la consciència de la gent tan bon punt se’n pateixen les conseqüències”, per la “traïció” dels partits socialistes que es van tornar còmplices de les polítiques d’austeritat imposades pels neoliberals mentre els sindicats es mantenien a la defensiva. Aquest és el poder del 15-M, a parer seu, i el que justifica Unidos Podemos, Ada Colau i l’anomenada “nova esquerra”: “Les noves generacions es van enfrontar a un capitalisme salvatge, cada vegada més voraç i ineficient, i no van trobar en el PSOE un defensor, sinó un col·laborador de la banca i a més gairebé tan corrupte com la dreta. Es va acabar el privilegi històric d’haver estat el gran partit de l’esquerra. És llei de vida. Allò que ja no compleix la seva funció mor més o menys lentament”. Espero que Castells ens explicarà aviat la bondat de l’equació que formen a l’Ajuntament Ada Colau i els “social traïdors” de Jaume Collboni, per fer ús d’un terme clàssic que els comunistes de primera hora, els bolxevics, aplicaven als partits socialistes i als menxevics russos.

Espero que Castells ens explicarà aviat la bondat de l’equació que formen a l’Ajuntament Ada Colau i els “social traïdors” de Jaume Collboni

La fraseologia de Castells em va fer recordar un paràgraf del llibre Revolución Cultural y Organización Industrial en China, de Charles Bettelheim, publicat el 1973 en castellà i que vaig llegir en un seminari de sis mesos que ens obligaven a fer per accedir a Bandera Roja sota el guiatge d’un “camarada” instructor: “Per comprendre la Revolució Cultural Proletària i el seu paper, cal considerar que les transformacions en la base econòmica que s’observen actualment a la Xina no poden ser sinó el producte d’una lluita conduïda (i que continua sent-ho) pels treballadors per transformar la divisió social del treball, per acabar amb les relacions jeràrquiques en el si de les unitats de producció per apoderar-se de la gestió i dominar la teòrica. Aquesta mena de lluita és una lluita política i ideològica. No és una simple rebel·lió. Té un caràcter revolucionari. I exigeix, perquè doni els seus fruits, una unitat de concepció i d’acció i una justa apreciació de la naturalesa de les transformacions possibles i del seu encadenament. És això el que exigeix la direcció d’un partit revolucionari”. Vaig haver de llicenciar-me en Història contemporània per desintoxicar-me d’aquesta mescla d’ideologia i xerrameca i poder escatir la veritat de la veritat: sobre el que passava a la Xina, que el catalanisme tenia arrels populars, per dir-ho com ho va formular el meu mestre Josep Termes, qui no va militar mai a Bandera Roja però sí al PSUC, i que l’obrerisme català era d’arrel llibertària i socialista més que no pas comunista.

La diferència entre els “indignats” de Tian’anmen i els del 15-M és simple: la democràcia occidental no va dissoldre amb tancs ni va matar cap dels concentrats a la plaça del Sol o de Catalunya

La “cultura proletària”, la síntesi de la qual era un Llibre roig trufat d’obvietats i un munt de normes conservadores, no va dominar mai en els països comunistes. Al contrari. Mao va ser tan “cruel” com Stalin i va propiciar un munt de guerrilles al món per desestabilitzar el “capitalisme”, el gran enemic. Ara, a més, el país més poblat del món és l’exemple més clar de neoliberalisme a mans, és clar, del Partit Comunista. La síntesi va arribar de la mà d’un dirigent comunista castigat durant la Revolució cultural, Deng Xiaoping, qui no es va estar, però, d’esclafar sense miraments el moviment democràtic juvenil de 1989 que va acabar amb la massacre de Tian’anmen i va esclafar els primers “indignats” del món. La diferència entre aquells “indignats” i els del 15-M és simple: la democràcia occidental no va dissoldre amb tancs ni va matar cap dels concentrats a la plaça del Sol o de Catalunya. No és poca cosa, malgrat que a Barcelona va haver-hi aldarulls molt seriosos el 15 de juny del 2011, quan els “indignats” van assetjar el Parlament de Catalunya i van intimidar els parlamentaris.

És una pena que els antics maoistes, reciclats ara en no se sap què, no recordin aquestes coses tan òbvies. Ja no som en aquell temps en què es podia estampar un llibre amb un títol delirant, El liberalismo es pecado. Certament, el món ha rodat molt des d’aquell “mes del santíssim rosari” de 1884 en què Fèlix Sardà i Salvany va treure a la llum aquest pamflet carlí. El Llibre roig de Mao era més o menys el mateix però en versió atea i comunista. El liberalisme és —i era— l’esca del pecat perquè és —i era— intrínsecament pervers. Sovint, com estem veient també aquí, aquesta no és la qüestió. Colau ens ho acaba de demostrar: l’important és disposar del poder i disfressar-ho de revolució i de canvi. Els encarregats de vendre el producte seran els intel·lectuals d’esquerra de “tota la vida”, però més vells que les doctrines que reivindiquen acríticament, perquè sempre estan disposats a acompanyar-los fent de comparsa.

LA DIRECCIÓ AUTONÒMICA I COMARCAL DE COMPROMÍS ACUDEIX AL PLENARI DE LA NUCIA PER DONAR SUPORT AL SEU REGIDOR

Plenari maigEl portaveu de Compromís a la Diputació d’Alacant i regidor de l’Ajuntament de Xaló, Gerard Fullana, i la Secretària d’Organització de Compromís i recentment triada Coordinadora Nacional del BLOC, Àgueda Micó, han acudit al plenari de la Nucia celebrat este dijous, per a mostrar el seu suport al regidor de Compromís en la localitat, Pep Pastor, davant els continus atacs verbals i faltes de respecte propiciats des de l’equip de govern de la Nucia cap al regidor de Compromís.

Com ja va succeir al ple d’abril, els regidors del Partit Popular han tornat a menysprear i insultar al portaveu de Compromís a l’Ajuntament. “Els senta malament que des de Compromís demanem informació i respostes sobre la seua tasca al front del govern,es pensen que amb la seua actitud deixarem de portar la veu de la ciutadania a l’Ajuntament” ha lamentat Pep Pastor.

Per la seua part, Gerard Fullana ha demanat al govern del Partit Popular “un comportament més professional”, i ha atribuït el seu fer a les “velles formes de fer política que ens ha tingut acostumats el PP en els últims 20 anys a totes les institucions d’arreu del País on ha governat, com és el cas encara de la Nucia”.

Segons ha manifestat Àgueda Micó, “els atacs personals propiciats des del PP cap al nostre regidor són furibunds i sense sentit”. “És una llàstima veure com el Partit Popular converteix un ple on s’hauria de debatre sobre com solucionar els problemes de la gent, en un espectacle on els crits i les desqualificacions personals tracten d’amagar la mala gestió del PP al capdavant del govern local”.

Mitjà per la República Valenciana